PALMERES ROSTIDES
Diari de Girona
Diumenge passat vaig aprofitar el dia assolellat per contemplar la passivitat hivernal del paisatge. El moment de la màxima nuesa, de l’aparent inactivitat, de les natures mortes. Horts buits, pagesos llaurant, hortolans cavant les regues abans de plantar, sequera màxima. Havent dinat vaig fer una escapada ràpida, encara a ple sol, fins a Solius en una litúrgia permanent de fidelitat a les capacitats relligadores dels monjos. La plaça era totalment deserta. La porta del monestir brillava després d’una oportuna repintada i totes les parets del convent resplendien de blanc de calç repassat fa poc. El lledoner de la plaça era un esquelet depurat de finíssim brancall. És el moment de la neteja, de la darrera poda, d’estassar els marges. He seguit aquest procés de prop, també, a la jardineria urbana. Els jardiners treuen les heures seques, netegen les esparregueres dels parterres i eliminen els brots secs, i només els pensaments de fulla mústia resisteixen les escomeses de les glaçades matinals de les setmanes passades.
Els arbres més sensibles, potser poc arrecerats, mostren les fulles escaldades pel fred. Eucaliptus a Llagostera, secs de dalt a baix sense perfum; tarongers de fulles esblanqueïdes i moixes, palmeres rostides de cap a peus.
M’he entretingut especialment en la geografia de les palmeres. A la rotonda de Cassà, tocant a la Verneda, prop de la Torremansa amb els seus tracks immensos preparats per tornar a regar quan toqui, els margallons s’aclofen mig morts i les palmes caigudes i seques; com les palmeres dels jardins de les cases que perden virior i amollen el llast del brancam abans de caure definitivament mortes.
En el cas de les palmeres haurem de reflexionar sobre la conveniència o no de traspassar el llindar en la jardineria urbana i domèstica de la presència esparsa i singular d’alguns exemplars notables. La generalització abusiva de les palmeres, tan agraïda en un primer moment, i tan utilitzada en molts passeigs urbans davant de mar o no, passa ara una factura doble. D’una banda cauen palmeres com mosques amb l’escomesa pèrfida i perniciosa de l’escarabat morrut, que ha anat corcant per dins els arbres i les fulles fins a xuclar-ne tota la força vegetal i deixar l’arbre sense ànim per sobreviure. Es van abatent els troncs eixuts que queden i comença un procés invers de retirada gradual de les palmeres.
Hauríem d’afegir, a la força demolidora del morrut, la rostida de les fredorades d’aquesta onada de fred siberià que ens ha fet recuperar abrics i bufandes, guants i passamuntanyes i que per als joves és totalment insòlita i per als més grans és el retorn a experiències viscudes amb anterioritat i amb més regularitat que no pas ara.
Per anar a Solius vam sortir per la plaça dels Països Catalans i seguint la riba esquerra de l’Onyar fins al Parc Científic i Tecnològic. Un grup de gent prenia el sol en el tancat d’un hort preparat per al bon temps. Una senyora asseguda en una cadira de rodes es deixava acaronar pel sol abans de tornar als espais tancats de les cases urbanes. Les ribes de l’Onyar, al pont de la Creueta, encara sense vegetació, deixaven veure la llera del riu, els sediments de sorra i troncs, els arrossegaments de les darreres i ja llunyanes pluges. Passat el pont de la Creueta i abans d’arribar a la rotonda de la carretera dels Àngels vaig poder contemplar un espectacle insòlit. A la masia que se situa a l’esquerra de la carretera dels Àngels, abans de la variant de l’NII, que ara és, des de fa força temps, un restaurant, emergia un bosc de palmeres. Als estreps de les Gavarres, al peu mateix de la massa boscosa més important de les comarques gironines, enmig d’un món d’alzines i suros, de pins, brucs, arboços, d’algun ginebró perdut, d’acàcies, pollancres i plàtans, a les fondalades humides emergia amb força un oasi de palmeres.
Totes tocades, totes rostides, totes inerts, totes escaldades, totes com un monument a la singularitat d’una espècie poc habitual en aquests boscos. Un jardí de palmeres rostides, una bassa per als ànecs i les oques, una rocalla per a l’aparcament dels cotxes, i un oasi mig mort pel fred i qui sap si per l’escarabat. De cop la concentració marronosa de branques seques ha fet més evident el bosc de palmeres que, potser, fins ara en la seva perennitat verda havia passat més desapercebut. Però la fuetada en el paisatge és molt contundent, tant que fins i tot desvetlla un cert dolor físic en la contemplació passiva dels estralls de la climatologia i els insectes.
La percepció d’un paisatge canviant, la visió de les alteracions estacionals, la constatació que estem en un temps mort, la convicció que per dins bull la sang de la saba dels arbres, l’anunci anticipat que després d’aquests moments de les darreres inèrcies hivernals viurem un esclat de vida que any rere any ens dóna una lliçó massa sovint inadvertida de vitalitat.
Viurem així noves primaveres i albirarem la lliçó permanent de la vida que a vegades ens resistim a entendre i a seguir amb admiració i fidelitat.
FER L’AMOR A LES PARAULES
El Punt Avui
Dijous passat a l’editorial RBA es va fer una presentació singular i entranyable del llibre d’Ángel Gabilondo Darse a la lectura. Es va tractar d’un diàleg obert sobre el llibre, la lectura, el coneixement i l’elegància entre Iñaki Gabilondo i l’autor del llibre, entre dos amics que parlen molt i sovint i que són germans.
Primer de tot una reivindicació del llibre com a objecte. Mirar-lo, tocar-lo, deixar-se anar per les sensacions abans de la lectura. L’elogi dels marges blancs, de la lletra de mida llegidora, de la flaire singular de la impressió, del tacte de la textura del paper, de la coberta de tapa dura, el gest imperceptible d’amanyagar el llom. Després, una presència terapèutica del llibre. El piló aleatori dels llibres de la tauleta de nit; una presència i una consciència. La certesa d’una companyia saludable, complement de l’inevitable farmaciola que el temps i l’edat amplien. La constatació que la salut no és només la carència de la malaltia, sinó un estat de pau i serenor assolit gràcies a l’acompanyament amic.
Ángel Gabilondo hàbilment conduït pel seu germà es va endinsar, després, en la constatació d’un fet passional. La passió pels llibres i per llegir; la deliciosa picada del verí de la mateixa serp; la recerca del plaer en els llibres mateixos, la impregnació pausada del contingut assaborit a glopades lentes, l’acte conscient d’amor al llibre, la capacitat activa de fer l’amor a les paraules. La relació estreta entre la lectura i la vida, la capacitat de somiar, comunicar, ampliar els espais i recordar.
I una reivindicació essencial. Hem sembrat les nostres vides de records, però anem fatal de memòria. L’acte de memòria que fem en l’exercici gimnàstic de la lectura ens transporta a l’acumulació de la saviesa dels clàssics que hem oblidat o abandonat. Escassos de memòria portem la motxilla buida del pòsit del pensament i de la capacitat del bagatge acumulat per la humanitat generació rere generació. Desfilen, esclar, en aquests diàlegs els de Plató i Sòcrates, i la memòria d’Aristòtil, Plutarc, Descartes o Hegel. Repassem també, mentalment, el dèficit dels nostres clàssics, la seva desaparició de la memòria col·lectiva, de la tradició oral, del coneixement de la nostra societat. Llull i March, Verdaguer i Maragall, Carner i Foix, Riba i Ferrater, Pla i Rodoreda.
Sumits en la desmemòria perdem l’oportunitat de pensar i construir el futur, de sotjar fora de nosaltres mateixos i interrogar la realitat amb una curiositat inacabable que ens ha de dur a l’acte de risc i de valentia de preguntar-nos si podem ser d’una altra manera. Assumir el perill de la lectura, la capacitat que tenen les paraules de matar perquè llegir ajuda a comprendre i comprendre és inherent a la capacitat transformadora de les paraules, d’educar, de formar, d’aprendre a comprendre i fer-se comprendre, i l’exercici bàsic, el magisteri, la capacitat d’ensenyar a comprendre.
I, finalment, la relació dialèctica entre l’autor i el lector, entre l’escriptor i el públic, entre el llibre i el públic fins al punt que es pot també establir que la paraula ve del públic, i que l’acte d’escriure neix com un acte de necessitat i d’interrelació amb el públic en demanda d’afecte. El sentit últim de l’acte i de la necessitat d’escriure endut per una força irresistible que neix de la mateixa passió de l’acte de llegir, de la intensitat de la passió per fer l’amor a les paraules.
La constatació d’un risc en l’aparició abusiva i indiscriminada de les noves tecnologies, que esdevenen imprescindibles però ens alerten de la confusió entre la quantitat d’informació i la capacitat de transportar-la d’una banda, en contraposició amb la pèrdua de capacitat de convertir l’abundància d’informació en un acte de comunicació. Arribem, així, en l’exacerbació de l’exercici de la individualitat no comunitària a un acte de màxima soledat i a una autèntica tempesta de banalitats superficials sense capacitat de despertar emoció i comprensió. Gabilondo apuntava aquí el risc enorme que comporta la facilitat de la hipercomunicació per no dir res i per no afegir coneixement a l’acte de comunicació sobretot en molts tuits que només descriuen la vida més elemental en moviment.
Per altra banda Gabilondo recorda un fet d’una obvietat aclaparadora. No sempre hi ha un efecte directe entre el llibre i el seu contingut. Perquè no menges pas més pel fet de llegir llibres de gastronomia, ni t’aprimes pel fet de llegir llibres de dietes, de gimnàstica o d’esport, ni aprens a nedar amb un manual de natació. I igual com els infants només aprenen a nedar quan s’abandona la teoria i se’ls tira a l’aigua només hi ha una manera d’aprendre a llegir: llegint.
D’aquí que l’acte de generositat de lliurar-se a la lectura sigui una reivindicació de les coses més bàsiques relacionades amb la comunicació i l’aprenentatge transmès pel llenguatge. Fet i fet ens cal, per damunt de tot, ser capaços de parlar, llegir i escriure. Vet aquí un programa bàsic, també polític, que consisteix a ensenyar una mica de gramàtica i a llegir llegint. I començar a escriure per satisfer la necessitat d’afecte, antídot de la soledat de la societat contemporània.
Iñaki i Ángel Gabilondo ens van transportar durant una hora llarga a la seducció de les paraules, a la capacitat d’evocació del llenguatge, a la necessitat de reclamar una actitud individual i col·lectiva d’implicació amb la lectura i els llibres. Un bon exercici dialèctic per a la presentació d’un llibre.
Fèlix Riera, somreia satisfet. Ricardo Rodrigo també. Un públic embadalit i entregat va trobar que l’acte s’havia fet curt. No sé segur si llegiré Darse a la lectura, que malgrat tot, com és obvi, recomano. Sí que sé que continuaré fent l’amor a les paraules.
“ON ÉS LA FRONTERA, SENYOR PRESIDENT, DELS ACORDS EXPLÍCITS I IMPLÍCITS AMB EL PARTIT POPULAR I ON SITUA LES LÍNIES VERMELLES?”
Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre els acords preferents amb el Partit Popular de Catalunya
La presidenta
La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, de diferents maneres anem visualitzant que el seu Govern té un acord preferent –preferent– amb el Partit Popular de Catalunya: preferent de passat, 2011; preferent de present, 2012, i preferent de futur, 2013, o clàusula de revisió de 2012. Quines són per vostè, president, les línies vermelles a no traspassar d’aquest acord preferent que el té lligat amb l’agenda política del Partit Popular de Catalunya?
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Miri, li contestaré respecte a vostès, perquè em sembla que que vostès preguntin pel Partit Popular no sé si és el més normal del món, no? I respecte a vostès els diré que una certa línia vermella, diguéssim, discerta és un mínim de coherència per part de vostès i no pot ser que vostès, eh?, m’enviïn una carta un divendres oferint col·laboració al Govern per defensar no sé quantes coses i el dilluns decideixin trencar peres amb el Govern, perquè amb quaranta-vuit hores no es pot opinar tan diferent i tan radicalment en negatiu.
La presidenta
Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Sí, senyor president, com porta les contradiccions? Perquè, en fi, el llenguatge gestual potser no és per exhibir en públic, però jo li ho explicaré: l’he vist remugar en el torn de preguntes d’una diputada sobre una qüestió que afecta allò que podríem dir-ne el patrimoni immaterial, eh? I vostè diu: «Mira, saps què?, geometria variable.» Quan la geometria és tot menys variable. I, per tant, tria un equilibri inestable, que una doble agenda i un doble llenguatge. I en aquesta agenda i aquest doble llenguatge es permet això, remugar sotto voce, però no exhibir en públic les seves contradiccions amb el seu soci preferent.
I la distinció era aquesta: quina és la distinció entre allò que és oficial i allò que és preferent? Parlàvem de llengua, però parlem de tot allò altre. On és la frontera, senyor president, dels acords que vostè té explícits i implícits amb el Partit Popular de Catalunya i on situa les línies vermelles d’aquesta col·laboració? Perquè altres diputats li han preguntat per moltes d’aquestes qüestions: la reforma laboral, per exemple. Si diumenge va sortir la quantitat de gent que va sortir al carrer, la seva obligació, senyor president, no és només votar la reforma laboral a Madrid, és també cridar els sindicats a asseure’s a la taula, negociar, reformar aquest decret llei i intentar preservar les competències d’autogovern que té el Govern de Catalunya, no lliurar amb armes i bagatges els guanys en autogovern que s’han aconseguit en els últims anys i tenir la capacitat de gestionar des d’aquí els expedients de regulació d’ocupació i les polítiques actives d’ocupació.
I si vostè llença això en mans d’un polític que li dóna una suposada estabilitat en la tramitació dels pressupostos però que després li parla de la Llei d’acompanyament en els termes en els quals li acaba de parlar vostè té un problema i té unes contradiccions.
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, tant de bo només tingués un problema, perquè en tenim un munt, de problemes, sap?, un munt. Per tant, tant de bo només en tinguéssim un.
Però bé, posats a parlar de problemes, deixi’m dir-li només una cosa: que jo crec que perquè es comparteixi s’ha de tenir una òptica diferent de la que ha sigut l’òptica tradicional política. La geometria variable no és intentar fer, diguem-ne, una poteta per aquí, una altra poteta per allà, no es tracta d’això; es tracta de sumar esforços en un moment especialment complicat i delicat de país. I sumar esforços requereix geometria variable. Perquè geometria variable, què vol dir? No estar només d’acord amb un sol partit, sinó intentar que en els grans temes hi siguem tots. I això és sumar esforços. I això no és cap problema, això hauria de ser una cosa que vostè l’hauria d’atraure i el seu grup també. I haurien de fer alguna cosa perquè això fos d’aquesta manera, no?
Reforma laboral. Vostès ara la critiquen molt, sí, la critiquen molt –la critiquen molt–, però jo només els demano una cosa: recordin què deia l’expresident de la Generalitat senyor José Montilla, ell presumia que a cada intervenció que feia i a cada conferència parlava de la necessitat, deia, urgent de fer una reforma laboral. En què quedem? En què quedem? Doncs, escoltin, ara s’està fent la reforma laboral i el senyor Montilla la reclamava a tort i a dret en el seu moment. I a més a més, en presumia.
I finalment, vostès diuen que se senten incòmodes amb aquesta situació que s’està produint de si uns acords amb el Partit Popular pel tema dels pressupostos, etcètera, i no sé què de la geometria variable. Facin una cosa: sumin-se en poques hores al pacte fiscal i aleshores la geometria variable que vostès diuen i algunes vegades critiquen, doncs miri, s’haurà superat en una determinada manera, entre altres coses, perquè si no vigilen, el PP encara s’hi sumarà abans que vostès.
Si voleu veure el vídeo cliqueu aquí.
EL GRUP PRAXIS 75
Diari de Girona
Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.
Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.
La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.
Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.
L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.
El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.
En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un moment amb en Bep i seguia.
A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.
He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.
Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html
“PRESIDENT VOSTÈ S’EMPARA EN UNA CUIRASSA DE CORATGE I DE FERMESA, PERÒ DESPRÉS AMAGA LA INSENSIBILITAT SOCIAL”
Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre el reconeixement del pacte polític entre Convergència i Unió i el Partit Popular com a pacte estable
La presidenta
La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal I Farreras
Gràcies, molt honorable presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, la remissió dels pecats no li atorga butlla per a continuar pecant, no li atorga butlla per a continuar pecant. I per tant, senyor president, sóc aquí, miri’m un moment. No, no, és que no, no haurà d’apuntar res. Parlant de pecats i remissió dels pecats, digui la veritat, digui la veritat. És veritat que estem davant d’un pacte estable, sòlid, de tres o quatre anys, d’un que ve d’enrere i de dos que queden per davant amb el Partit Popular de Catalunya a tots els efectes i que finalment s’ha aclarit que aquí hi ha el Govern i que aquí hi ha l’oposició? Digui la veritat, senyor Mas.
La presidenta
Per a respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Vostè, senyor Nadal, em sembla que confon els seus desitjos amb una altra cosa. Ja li agradaria que tot això fos d’aquesta manera, ja li agradaria, però, miri, el que hi ha són pactes pels pressupostos del 2011 i pactes pels pressupostos del 2012 i a més a més iniciat ja d’aquesta manera en les primeres converses. Aquesta és estrictament la veritat, li agradi més o li agradi menys. A partir d’aquí, senyor Nadal, en la segona part de al meva intervenció li recordaré algunes coses que vostès fan amb el Partit Popular, i aleshores vostè fa el discurs dels pecats, de la remissió dels pecats, de la culpabilitat, de la no culpabilitat i tot això.
La presidenta
Per a repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal I Farreras
Miri, senyor president, avui, aquest Ple, entre avui i demà, certificarà unes quantes coses. Primer, pèrdua de drets socials dels catalans i les catalanes, no pocs, molts. Segon, pèrdua d’equitat i cohesió social en la societat catalana. I tercer, que no és poca cosa tampoc, un cop de destral al pluralisme dels mitjans públics audiovisuals de Catalunya. I davant d’això, senyor president, vostè pot dir: no, no, aquí no passa res, és per responsabilitat que estem fent tot això, no cal que en parlem més. Ara, la veritat és que vostè parlava del pacte fiscal i del clam social que hi ha al darrere del pacte fiscal, parlem dels altres clams socials, i, si vol, parlem només d’un: què ha de pensar un ciutadà dels que vénen a la Plaça Sant Jaume i que estan afectats pel problema de les participacions preferents de les entitats de crèdit davant de la seva ocurrència de, fa pocs dies, ressuscitar el fantasma del transvasament del Roine? Per què no deixar de banda les ocurrències i parla de veritat al cor de al gent d’allò que ens afecta cada dia, de gent que ha perdut els pocs estalvis que tenia i que s’ha vist enganyada i que no veu que el seu Govern, que diu que és el seu, i que li havia donat aquest suport social del que vostè reclama, i que ara ha traït.
Senyor Mas, vostè s’empara en una cuirassa de coratge i de fermesa, però després amaga la seva insensibilitat social.
La presidenta
Per a respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Sincerament, senyor Nadal, barrejar el Roine amb tot això no entenc res, no entenc res, perquè de coses se’n parlen moltes, d’iniciatives se’n prenen de tota mena i això no vol dir que hi hagi insensibilitat o que hi hagi, doncs, despreocupació respecte a altres temes concrets, i espero que vostè no confongui una entitat financera amb el Govern de Catalunya, perquè de relacions entre partits i entitats financeres i tot això en podríem parlar molt i no és el moment, eh?, com vostè recordarà.
Aleshores, els temes dels pecats amb el PP, etcètera. Jo em pregunto, senyor Nadal, perquè sinó això quedaria enlaire, qui va pactar fa uns mesos enrere una reforma de la Constitució espanyola, que deu ser el màxim que deu poder pactar això, no, amb el PP? Vostès. Vostès van pactar amb el Partit Popular una reforma de la constitució espanyola i òbviament el PSC està en allà dintre aplaudint com el primer. I aleshores dius: es pot pactar amb el PP la Constitució espanyola, la seva reforma, passant de tots aquells que havien estat en els pactes constitucionals dels anys 70, per exemple nosaltres, Convergència i Unió, i en canvi després no es pot pactar amb el PP un pressupost per treure el país i concretament les finances de la Generalitat del pou on vostès les havien posades?
Això, senyor Nadal, és d’aquesta manera. El que passa que vostès estan instal·lats només en un discurs que, i d’aquí no en surten, que és un discurs de pinyó fix, i fins que no superin aquest discurs crec que no faran la feina que en aquest moment el país necessita i que vostès hi poden contribuir. I aquest discurs és vostès són l’aliat natural del Partit Popular i d’aquí no es mouen. I el món, senyor Nadal, es mou, i el país també, i vostès en algun moment s’haurien de moure per agafar el ritme del moviment del país.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
