VIDES AMB NOM
Presentació del llibre Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005
Des de molt jove he escrit sobre persones. M’adono ara que fa més de trenta-cinc anys que ho faig .I encara és possible que m’hagi passat per alt algun escrit escadusser. M’ha semblat ara que tot aquest bagatge tenia ja una densitat suficient i que el conjunt de perfils humans que he tractat és un bon reflex de la meva pròpia peripècia vital i professional.
Aquest és l’origen d’aquestes Vides amb nom. Homes i dones que deixen petjada. Vius i morts. Persones que en la seva projecció pública, cívica i nacional, han excel·lit pels seus valors, pel seu treball, per la seva dedicació a la comunitat.
Tots els articles s’inspiren en l’estímul d’aquesta projecció col·lectiva dels personatges i de l’impacte de la seva activitat o de la seva desaparició o també de la necessitat de commemorar algun aniversari i repassar, tot fent memòria, les seves biografies.
A l’inici i durant els primers anys, des de l’article dedicat a Jaume Vicens i Vives el 1970, la meva preocupació ha estat més acadèmica i professional, lligada al meu treball d’historiador, però sempre amb vinculacions a la vida cívica i al procés de reclamació dels nostres drets i llibertats. Són aproximacions més neutres, amb un afany d’objectivitat i de transmetre, quasi com en una acta notarial, els trets distintius i biogràfics més rellevants. Són biografies que tenen un punt de distanciament.
Sempre hi he posat passió com en el cas dels diversos escrits i discursos que vaig dedicar a Carles Rahola en el moment àlgid de la seva reivindicació ciutadana.
Però el temps i l’edat m’han anat portant cada cop més pel vessant de les emocions i de la recuperació de la memòria. He lligat moltes d’aquestes vides a la meva pròpia vida i he buscat en el pou dels records personals les fibres per construir el meu propi relat, com vaig fer d’una manera evident en un article escrit quan tenia trenta anys i dedicat al professor Lluís Pericot.
En la meva etapa d’alcalde de Girona molts dels articles es concentren en aquest àmbit territorial i volen ser el ressò del pols de la ciutat. Un ressò personalitzat amb una voluntat explícita de mostrar des de la institució l’agraïment col·lectiu de la ciutat a una trajectòria personal. Aquí més que enlloc he volgut elevar a categoria les trajectòries de persones, que en el seu testimoniatge van fer o han fet una contribució evident a la vida de la comunitat. És el cas del bomber mort en acte de servei i en accident, o d’una manera molt especial el cas d’en Sebastián Vela, destacat dirigent sindical, obrer i veïnal. Es tracta de rescatar de l’anonimat els noms i les vides de persones que han construït plegades el gruix de la nostra personalitat. Es tracta de posar nom, contorns, perfils identificables a la nostra història més recent al llarg d’una etapa que l’hem compartida de forma molt evident.
He volgut aplicar-hi sempre una clara sensibilitat basada en el respecte, l’admiració i el reconeixement fins a deixar constància d’un fet transcendent: les relacions humanes, la convivència, el servei a la col·lectivitat, l’exemplaritat de les trajectòries passa per damunt de les febleses, dels defectes, de les limitacions.
Quan he escrit sobre els vius he volgut gairebé sempre ressaltar algun aspecte concret. Fites en la vida de les persones, com és el cas del professor Tate en el moment que va lliurar la seva biblioteca ala Universitatde Girona, o de Modest Prats el dia que va donar la seva darrera lliçó universitària i es disposava a continuar donant les seves lliçons personals als amics en els viatges i les tertúlies dels esmorzars o als feligresos de les parròquies que li han tocat.
Quan he escrit sobre els morts he volgut subratllar les seves vides. És la vida que importa. La vida dels morts per deixar constància de la seva aportació i fer-ne memòria als vius que en algun moment podrien mostrar-se propensos a l’oblit o a la ingratitud. Les vides dels morts per a la vida dels familiars vius, que senten un forat a la panxa i un buit immens i necessiten omplir-lo de records i d’afecte.
En definitiva és la vida que compta i hi he volgut posar tant com he pogut i he sabut noms propis per esmaltar el nostre propi recorregut de les biografies dels que ens han ensenyat el camí o simplement ens han acompanyat.
El gruix més important d’articles és dels darrers anys. Com més gran m’he fet més he escrit i hi he posat més i més la pulsió emocional que esmentava més amunt. M’han interessat cada cop més els sentiments i he volgut cada cop més expressar-los sense vergonya, des de l’afecte, el respecte i l’estimació, com en el cas dels companys regidors que en diverses circumstàncies, sempre prematures, ens han deixat aquest forat a la panxa, i a les nostres vides i sobretot a les vides dels seus familiars més directes. És molt especialment el cas d’en Just tan aviat com l’any 1981, i ja més endavant els casos d’en Joan Puigbert, d’en Martí Manel Díaz, d’en Joan Pujolràs o d’en Joan Gelada.
Presència, Destino, Avui, el País, La Vanguardia, han vist algun d’aquests escrits, però sobretot El Punt i amb més regularitat i constància el Diari de Girona han acollit les meves dèries i s’han fet ressò fidel d’aquestes Vides amb nom, que ara presentem amb format de llibre, perquè estic convençut que espigolant en l’índex el lector hi trobarà sempre alguna referència que li pugui desvetllar també a ell sentiments especials d’afecció i respecte.
El formulari de comentaris està tancat ara mateix.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
