LA CLÍNICA GIRONA
Col·laboració en el llibre Clínica Girona, 1934-2009. Girona, Clínica Girona, 2009
En la celebració d’aquests setanta-cinc anys hi ha, em sembla, una clara aposta per subratllar el moment decisiu que viu ara aquest establiment sanitari de la nostra ciutat.
Nascut a l’empara dels projectes sanitaris i higienistes que es van desenvolupar durant la segona República per part del Govern de la Generalitat de Catalunya, aquest establiment privat recull les energies, els impulsos i les ambicions d’un grup de metges bolcats en el servei públic a l’Hospital de Santa Caterina de Girona.
Durant setanta-cinc anys ha anat configurant un teixit empresarial, sempre format per metges de diverses generacions i nissagues i, simultàniament, ha anat definint un entramat urbà laberíntic i complex, fruit de les necessitats i de les dificultats del successiu creixement.
La Clínica Girona ha estat històricament un referent i un servei mogut sempre per la proximitat i la familiaritat, i caracteritzat per la centralitat i accessibilitat dels seus serveis.
Ara, però, aquesta mateixa centralitat ha esdevingut una cotilla i un inconvenient, i és per això que m’he permès de pensar aquest setanta-cinquè aniversari com una autèntica cruïlla, un tombant decisiu en la història de la Clínica Girona, el moment de les grans decisions i d’un trasllat necessari a un edifici nou i modern que, amb la funcionalitat de l’arquitectura sanitària tan desenvolupada, aporti el valor afegit que ja no poden aportar les instal•lacions del carrer Joan Maragall i de Juli Garreta.
S’obre així una triple oportunitat. Primer fer l’elogi i el reconeixement dels pioners i dels fundadors, així com de tots aquells que van contribuir al creixement de la clínica en un context de diverses clíniques privades de matriu familiar (Muñoz, Bofill), i simultàniament amb el desenvolupament del gran centre de referència de la Seguretat Social, el nou Hospital de Girona.
En segon lloc és el moment d’una clínica nova. Amb aparcament, amb tots els serveis agrupats, amb unes urgències desenvolupades, amb més quiròfans, amb millores tècniques de darrera generació, l’aposta de futur per un segle més.
I, finalment, és el moment de crear una nova gran oportunitat a l’urbanisme de la ciutat amb la reconversió, pensada i intel•ligent, de tota l’illa que avui ocupa la clínica i que ha anat esdevenint un conglomerat incomprensible i que hauria de transformar-se en una illa exemplar, on els aprofitaments urbanístics necessaris es combinessin amb un esponjament adequat i amb un interior d’illa que respiri i ajudi a respirar, i oxigeni visual i paisatgísticament la ciutat.
El millor homenatge per aquests setanta-cinc anys és la resposta positiva i ambiciosa a aquest triple compromís que és tot un repte.
PAÍS
Col·laboració en llibre Nou breviari de ciutadania. Edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució. Girona, CCG, 2009
Penso sovint en el país, en la terra i en les persones; penso la història i m’emociono de pensar com s’ha anat configurant una llengua, una cultura, un paisatge, que ha acabat conformant una identitat. La frisança emocional esdevé una tendresa especial si penso en el país petit, el més proper, el que tenim a mà, el que ens identifica quotidianament. Definir el país i fer-lo estimar és una tasca difícil. Però esdevé facilíssima si prenem, com a referència, aquella cançó de Lluís Llach on descriu els contorns magnífics d’un país petit, molt petit, que permet mantenir un diàleg entre els campanars veïns.
Potser per aquest camí podem trobar un mètode eficaç, d’alt contingut cívic, que ens aproximi a la realitat que hem de fer estimar als joves i als infants en el seu aprenentatge. Es tracta d’explicar coses elementals i bàsiques, de posar en valor en nostre entorn més immediat i tots els elements que el conformen i el defineixen. El meu país no és ni millor ni pitjor que molts altres, però és el meu, és el nostre, i ens l’estimem amb les seves belleses i els seus defectes, i ens hi sentim identificats amb lligams profunds, amb arrels molt fondes, que marquen l’enyorament en la distància com un tret definitori del nostre caràcter. D’aquí que tots els que es van veure obligats a marxar pels camins de l’exili i no vam poder tornar, visquessin unes vides tristes i marcades per l’enyorament. Només així podem arribar a copsar el dramatisme de moltes famílies, de moltes persones, que van veure escapçada la seva pròpia vida, viscuda amb desarrelament trasplantat.
Em sembla que país i paisatge han crescut juts com a concepte i ens acosten a una visió de Catalunya que desplega davant dels nostres ulls l’herència rebuda de moltes generacions, que han viscut i han fet el nostre territori de molt abans que se’n digués Catalunya i s’hi parlés el català.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
