“EL GOVERN PRACTICA UNA POLÍTICA ENTREGUISTA EN EL DIA A DIA I DE CONFRONTACIÓ EN EL LLARG TERMINI”
Entrevista al programa “El dia a la COM” de COMRàdio
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí (L’entrevista la trobareu a partir del minut 35,20)
GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN
Diari de Girona
El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.
Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.
La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.
La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.
L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.
La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa, és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.
La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.
Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.
Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.
I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.
Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.
Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.
Si voleu veure l’article cliqueu aquí.
“PENSA FER COMPLIR ELS ARTICLES DE L’ESTATUT QUE GARANTEIXEN LA GRATUÏTAT I UNIVERSALITAT DE LA SANITAT?”
Intervenció en el Ple. Pregunta al president de la Generalitat sobre el compliment dels articles de l’Estatut relatius a la garantia de l’accés lliure i gratuït als serveis sanitaris públics
La presidenta
La pregunta següent és sobre la situació política i la formula l’honorable senyor Joaquim Nadal, del Grup Parlamentari Socialista.
Joaquim Nadal i Farreras
Molt honorable presidenta, molt honorable president. Pensa complir i fer complir els articles 23, 37 i 42 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que garanteixen als ciutadans de Catalunya el lliure i gratuït accés i el dret a aquests serveis sanitaris públics amb gratuïtat i universalitat?
La presidenta
Per respondre té la paraula el molt honorable president de la Generalitat.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, la resposta és òbvia, és fàcil i és evident: sí, i a més a més s’està fent.
La presidenta
Per repreguntar té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Senyor president, sap que no, que no s’està fent, que ho hauria de fer, que és una garantia que ens vam donar tots plegats primer en la Constitució, després en l’Estatut, entremig en la Llei de 1986, Llei general sanitària, i que en aquests moments a Catalunya està passant una cosa molt greu, que és el doble greuge, retallades d’iniciativa del Govern de Catalunya, retallades en les prestacions sanitàries a iniciativa del Govern de l’Estat, i per altra banda el trencament radical d’un model que atorgava el dret a la universalitat i a la gratuïtat dels serveis públics sanitaris, i això s’està trencant, i fa aigües per tots costats, i els ciutadans de Catalunya reben una re-retallada d’aquests drets sanitaris, primer aplicada pel seu Govern, després aplicada un altre cop amb més contundència encara i amb un caràcter més discriminatori per part del Govern de l’Estat, que en el decret que vol atorgar sostenibilitat i estabilitat a les prestacions sanitàries el que fa és girar full, trencat amb una tradició que comença amb la Llei general sanitària de 1986, que figura a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que es va desplegar amb una llei catalana vigent de l’any 2010, i que correm el risc que s’incompleixi i que arribem a un punt en què se’ls negui als més febles el dret més elemental, a la sanitat.
I si vol li diré, senyor president, amb paraules d’un altre, que no li sonaran estranyes. Diu avui un articulista a La Vanguardia: «Els grans partits de dreta i d’esquerra –i a Catalunya Convergència i Unió és un partit gran– no poden cedir en aquesta batalla per la dignitat de la persona. Si cedeixen, legitimaran de manera suïcida els pitjors enemics de la llibertat i del benestar.» Si vostè no planta cara al decret espanyol, si no decideix incomplir-lo, farà que no s’estigui complint la seva afirmació que garanteix el que l’Estatut atorga als catalans.
La presidenta
Té la paraula per respondre el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, de veritat que vostè ha fet un discurs que pot sonar magnífic, però jo no l’entenc, perquè és com si s’hagués trencat la universalitat i s’hagués trencat la gratuïtat per accedir al sistema sanitari. Escolti’m, ja ens ho explicaran, perquè que jo sàpiga en aquest moment tothom pot accedir al sistema sanitari, una altra cosa és que després hi hagi llistes d’espera, però tothom hi pot accedir, i a més a més a Espanya i a Catalunya, a diferència de tot l’Europa continental –de tota, absolutament de tota, de tots els païso, a Espanya resulta que s’hi accedeix d’una manera gratuïta. No hi ha copagaments, excepte en l’àmbit dels medicaments. Ah, però facin-me un favor, agafin el mapa d’Europa, que nosaltres devem estar aquí, no devem estar ni al Nord d’Àfrica, ni a l’Àfrica Subsahariana, ni a l’Amèrica Llatina ni als Estats Units d’Amèrica, devem estar a Europa, no? Vostès agafen el mapa de l’Europa continental i digui’m un sol país d’Europa continental, un sol, que només tingui copagament en l’àmbit de la farmàcia, un sol –un sol. Per tant, escolti’m, si en algun lloc en aquest moment a Europa encara la sanitat és absolutament gratuïta, excepte en el tema dels medicaments, l’únic lloc és l’Estat espanyol, i Grècia. L’únic lloc. Per tant, presentin-ho com vulguin.
Poden dir –i això seria legítim– podríem plantejar-lo en uns altres termes –i això fora legítim. Podríem dir: «Podrà Espanya –i en aquest cas Catalunya– mantenir aquesta situació, que és completament diferent de la de la resta d’Europa, inclosos els països tipus, per exemple Alemanya, que són molt més rics i molt més productius? Podrà Espanya mantenir aquesta situació? Podrà Catalunya?» Això seria un interrogant de cara al futur, en qualsevol cas seria un interrogant. Però dir que en aquest moment s’ha trencat la gratuïtat, senyor Nadal, és simplement enganyar la gent, i això no es pot fer, no es pot enganyar la gent. En aquest moment hi ha gratuïtat en el sistema sanitari, a Catalunya i a la resta de l’Estat, hi és excepte en el tema dels medicaments.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
“EL GOVERN NO ENS VOL D’ENTRADA EN LA NEGOCIACIÓ DEL PACTE FISCAL PERQUÈ LI FEM MÉS NOSA QUE ALTRES”
Entrevista al programa “Polièdric” de Catalunya Ràdio
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
JO TAMPOC NO VULL PAGAR
El Punt Avui
Confesso que l’espiral de preus, de pujada d’impostos, de greuges comparatius, de retallades de drets, de limitació de llibertats públiques, de pèrdua de qualitat dels serveis públics m’irrita cada dia més. No només em sembla injust sinó que em sembla del tot arriscat. Acompanyar els ciutadans cap a la plenitud de drets, viure i compartir la satisfacció de tocar amb la punta dels dits el mirall de l’estat del benestar d’altres països i, de cop, retallar-los és d’una crueltat extrema i un atemptat a la cohesió social treballada pels moviments socials i veïnals durant dècades.
Efectivament em molesta la pujada de l’IRPF, m’irrita la pujada de l’IBI, m’indigno cada vegada que vaig a omplir el dipòsit de gasolina, em molesta el preu del telèfon o el preu d’un tallat, el preu de l’aigua o el de l’electricitat. Tot em molesta i jo també voldria no pagar.
Sóc, però, conscient que els impostos s’han de pagar per garantir la solvència de les prestacions públiques i m’adono que els preus de les coses porten uns quants conceptes afegits, algun dels quals també (a l’aigua o a la gasolina) ha d’acabar servint per rebaixar la pressió que avui pateixen les finances públiques.
Em sembla, doncs, un comportament responsable pagar i voler pagar. I em sembla raonable expressar rebel·lia i rebuig davant del tracte discriminatori, davant de les injustícies, davant dels greuges comparatius.
Fins i tot em plantejo si davant d’alguna d’aquestes circumstàncies té sentit o no abonar la protesta col·lectiva, conduir els moviments socials cap a la protesta massiva, si hem d’impulsar l’objecció fiscal.
M’he format en una escola política que ha reivindicat sempre la força transformadora de la política. Que ha atribuït a l’exercici de les llibertats públiques un factor d’equilibri, de seguretat, de fermesa davant de l’adversitat. La raó, ens deien, no es guanya per la força sinó amb la convicció, amb la justícia, amb l’equitat que es desprèn de la transparència i del rigor del sistema democràtic. Fèiem bandera de la seguretat jurídica, dels principis bàsics de l’estat de dret. L’arbitratge polític primer i de la justícia després eren garantia suficient, i necessària, per a donar resposta a les expectatives col·lectives.
Aquests dies s’ha plantejat un tema concret. Els peatges de les autopistes. Usuaris indignats i alguns partits polítics han exhibit les raons de la injustícia i han encapçalat un moviment de protesta contra diversos greuges. Primer el de la penalització per anticipació. Paguem més i més que ningú pel fet d’haver-nos anticipat a d’altres territoris de l’Estat a l’hora de tenir autopistes. Pel fet de tenir autopistes (de peatge, esclar) hem tingut menys o hem deixat de tenir autovies lliures de peatge. I hem assistit al greuge inacceptable que la resta de l’Estat veia com amb generositat extrema dels pressupostos públics i comunitaris es dotava la geografia ibèrica d’una xarxa immillorable d’autovies, sovint sobredimensionades, amb relació a la demanda real.
Hi ha, doncs, una raó de fons que avalaria el moviment reivindicatiu.
No és cert, en canvi, que s’hagin donat pròrrogues de concessions i menys que això que s’hagi fet per pagar l’explotació deficitària d’altres autopistes peninsulars. La tècnica de la pròrroga de concessions es va aplicar el 2001 i no s’ha tornat a aplicar mai més. No té ara res a veure amb la limitació o eliminació d’algun dels avenços que s’havien assolit en els darrers deu anys. Ni l’Estat ni la Generalitat no han prorrogat concessions. Més aviat s’ha intentat negociar un assuaujament de l’impacte dels peatges, una discriminació positiva en funció de la recurrència, l’alta ocupació o la utilització de vehicles menys contaminants. Seguir aquest camí possibilista i no avortar-lo tenia més sentit que ara mirar cap a un altre costat.
Però jo sóc dels que penso que en el futur caldrà seguir pagant peatges més tous i de manteniment, i que ara el que cal es pagar el que es deu. Aquesta és l’obligació del Govern, que no ha entomat i ha consentit que prosperés una actitud d’insubmissió que el Govern no podrà avalar per molta comprensió que hi posi.
No és una qüestió de condescendència amb les concessionàries. El tema és un altre. En realitat si el tema es plantegés contra els concessionaris també s’estaria plantejant contra el teixit empresarial català.
El problema real és, sens dubte, la relació entre Catalunya i Espanya. El greuge és de Catalunya, tot Catalunya, amb el Govern de l’Estat que ha consentit un model desequilibrat i ha impedit que prosperés el fons de compensació que havia de servir per equilibrar el mapa. El greuge és el mapa i el model.
Si el problema és amb Espanya uns poden dir que la solució és la independència (i no pagar a les empreses de Catalunya que serien més febles quan fóssim independents), i uns altres poden dir, per no assumir el seu deure com a Govern, que la solució a les raons dels ciutadans, que el Govern entén tan bé, és el pacte fiscal.
Si el Govern es desentén del problema i ho fia tot al pacte fiscal pot acabar resultant que el tema del pacte fiscal es plantegi sobre premisses falses. Com si fos el conte de la lletera. Si tinguéssim pacte fiscal no pagaríem tants impostos, no pagaríem peatges, no tindríem dèficit, retallaríem més de pressa que ningú l’endeutament, la sanitat tornaria a l’excel·lència mundial, la recerca brillaria amb llum pròpia… i Catalunya seria el paradís terrenal.
La solució, esclar, no és ni la revolució permanent, l’objecció fiscal, l’incompliment de la llei, ni inflar les expectatives del pacte fiscal, que és necessari. La solució passa per una negociació política des de la fermesa, sense febleses, des del més alt sentit de la política.
Si no és evident que tots tenim dret a tirar pel nostre costat i practicar la resistència passiva. Si no hi ha lideratge, idees clares, propostes constructives, jo tampoc no vull pagar.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
