Saltar al contingut

CATALUNYA I LES REFORMES PENDENTS

El Punt Avui

Com una cançó enfadosa sonen nous aires reformistes que porten implícita la trampa de voler canviar-ho tot per assegurar-se que res no canviï. Ja fa molts mesos que, en una revisió implícita del marc constitucional en la direcció oposada del que seria desitjable i intel·ligent, es parla, sense complexos, i jo afegiria sense escrúpols, de recentralització, de recuperació i concentració de competències i de poder, de reducció del marge de les comunitats autònomes, de laminació del model territorial que es va acordar i desplegar a partir de la Constitució. Tot amb un afany ben explícit de centrifugar les culpes i els costos de la crisi, d’exonerar l’Estat de qualsevol responsabilitat i de preservar intactes uns recursos econòmics que, ara que són més escassos, fan més evident que mai que on hi ha tall i substància per reduir i per retallar és on no es pensa tocar res. La provocació cínica arribaria a extrems grotescos si no fos que són dramàtics; l’Estat i els seus aparells posen en risc amb estultícia la seva pròpia existència, pensant que podran garantir la seva invariable permanència i en comptes d’emprendre una autèntica reforma a fons de l’Administració central i de reduir, de veritat, on cal i és urgent ataquen directament al moll de l’os de l’estat del benestar, a les prestacions que afecten directament al conjunt de la societat, i redueixen el camp dels drets bàsics. L’educació i la salut, els drets col·lectius i els constitucionals, estan amenaçats pel fet mateix que essent el gruix de les competències del model autonòmic és on l’Estat ha trobat més fàcil de rascar i de fer rascar sense ni fer-se pessigolles a la seva atròfia burocràtica.

Tot en un atac insensat i suïcida que posa en risc la pròpia cohesió social i en alguns casos més dramàtics la pròpia estabilitat social, per a alguns fins i tot l’ordre del conjunt de la societat. Reclamar marge a Europa per al dèficit del conjunt de l’Estat i reservar-se’l tot sense atorgar-lo, d’una manera proporcional, al paquet de despesa assumit per cada administració n’és una prova. No abordar la reducció de ministeris, no abordar la reducció dràstica de la despesa supèrflua, no atacar l’aprimament necessari de l’administració són algunes de les mostres de la manca de crèdit moral i polític de les autoritats centrals i dels partits que els acompanyen o els riuen les gràcies per donar lliçons a ningú.

Darrerament ha començat a sonar l’hora també de l’administració local. Quan sembla que ja no queda gaire suc per esprémer de les autonomies, l’administració central per no mirar-se a ella mateixa mira cap a un altre costat. Però no xiula, sinó que ataca de dret el món local i es planteja una intervenció i interferència amb tota la regla contra el principi de l’autonomia local i contra un model que, des de 1979, ha donat bons resultats i les millors alegries a la democràcia recuperada. Per aquest principi de la centrifugació i d’estendre una àmplia capa de sospita i de desprestigi se’ns vol fer creure que els nostres mals vénen dels sous del regidors o del seu nombre, de l’autoritarisme dels alcaldes i alcaldesses, de la discrecionalitat del poder, de la corrupció, de la morositat, i de la manca d’uns controls independents que, naturalment, han de formar part d’uns cossos nacionals d’interventors i secretaris que s’haurien de tornar a erigir en un autèntic contrapoder, en comptes de ser de veritat l’ajut indispensable per a una bona administració. Sobren mancomunitats, sobren regidors i sobren ajuntaments, però no sobren organismes intermedis i administracions de segon grau. D’una tacada legislativa se’ns vol fer recórrer el camí invers que s’ha seguit des de 1979 en matèria d’administració local, i retornar al punt de partida i als seus defectes més que evidents. Moltes de les coses que ara es volen reformar van ser justament avenços clars de les successives i sempre insuficients reformes de l’administració local, que es van negociar des del municipalisme organitzat a la recerca d’instruments per a una major eficàcia de l’administració. La provocació màxima arriba de la mà del ministre Cristóbal Montoro que furga ara en les finances locals fins al despropòsit d’anunciar que per a donar fluïdesa i liquiditat al sistema es compromet a atendre la morositat dels ajuntaments de forma directa i rescabalar-se’n a través de les corresponents retencions del Fons nacional de cooperació local. Amenaçar amb tocar el Fons quan els ajuntaments assisteixen indefensos i perplexos als deutes que l’Estat acumula amb les administracions autonòmiques i alhora als que aquestes acumulen amb els propis ajuntaments és ridícul. L’Estat és el primer morós i les comunitats autònomes el segon, en proporció directa al volum de recursos públics total que administren. Aquesta darrera amenaça, quan no sembla que se sigui capaç d’adreçar i disciplinar el sistema financer pel qual s’escolen milions d’euros dels impostos de tots els ciutadans, és un gran disbarat.

És evident que des de la recuperació de la democràcia hi ha una gran reforma pendent de l’administració. Però és encara més evident que aquesta reforma s’ha de fer començant per dalt de tot, de dalt a baix i no de baix a dalt, perquè fiar-ho tot a la reforma de les administracions autonòmiques i locals és fer pessigolles irrisòries a la malura que es tracta de curar.

Resulta, però, que des de Catalunya s’ha dit que “Catalunya s’escapa de la reforma de l’administració local”. Catalunya ha de fer la seva pròpia reforma, Catalunya ha de reduir el seu mapa d’administracions intermèdies, Catalunya ha de repensar racionalitzar i reduir el paper de les diputacions i dels consells comarcals o suprimir-los, Catalunya ha de modernitzar la seva administració i polir tots els defectes que s’acumulen per reproducció mimètica dels defectes heretats de d’altres administracions. Una agenda reformista pròpia ha de ser la millor contribució de la vicepresidenta a la construcció de les nostres estructures d’estat.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

Comentaris tancats