UN SOTERRAMENT IRRENUNCIABLE
Diari de Girona
És del tot normal que el tema del soterrament del tren convencional i la corresponent supressió del viaducte avui sigui un tema controvertit. Encara té més sentit que ara i en les actuals circumstàncies tothom cregui que serà inevitable endarrerir aquesta gran inversió, i que pels temps que corren els pocs diners que hi ha tenen d’altres prioritats més peremptòries. Fins i tot hi ha qui arriba a posar en dubte la viabilitat i la necessitat del soterrament. D’altres discuteixen, més com una especulació estètica, urbanística i funcional, la possibilitat de conservar el viaducte amb un nou ús a l’estil de d’altres metròpolis.
Hi ha, però, una qüestió que hauria d’estar fora de tot dubte i que hauria de fer un ampli consens ciutadà. Tard o d’hora, i si pot ser més d’hora que tard, l’operació ferroviària de Girona s’haurà de completar per tal de tancar un projecte integral definit i concretat com una única operació, com un tot indestriable, com el gran canvi de la Girona del segle XXI. Vull dir que no admet discussió el principi sobre el qual es va construir l’acord per a l’alta velocitat: soterrament de la línia d’alta velocitat, soterrament del tren convencional i enderroc o reutilització del viaducte, total o parcial.
Com és que malgrat la crisi sostenim que cal acabar el que es va començar? Simplement perquè l’actual situació a mitges, de mitges tintes, és clarament perjudicial per a la ciutat, per a l’eficàcia ferroviària i per a la utilització alternativa de la línia convencional com a servei de rodalia metropolitana de Girona.
Convé recordar ara quin és l’origen de tot plegat. En el moment de discussió més àlgid sobre les solucions que calia aplicar al pas de l’alta velocitat per Girona, l’Ajuntament de Girona defensava una solució urbana. Dèiem i defensàvem que l’alta velocitat és una xarxa interurbana que només té sentit si se situa al cor mateix de la demanda i amb connexions fàcils a l’interior de les ciutats. És l’exemple de tot Europa. Les estacions urbanes són un èxit i les periurbanes, ara per ara, un fracàs. Lió entre la ciutat i l’aeroport era per a nosaltres un exemple paradigmàtic. La connexió aeroportuària és complementària, però no és essencial. Aquesta era la raó única per defensar una estació central al cor de la ciutat, que en alguns ambients va ser titllada de poc solidària en termes territorials.
En el moment culminant del debat, el Govern del PP amb el ministre Francisco Álvarez Cascos al capdavant, van comprometre’s a una solució radical i costosa: doble soterrament i integració urbana. Una nova gran estació al centre de la ciutat integrant l’alta velocitat i la línia convencional. Dos túnels. Jo mateix com alcalde de la ciutat i la majoria de govern a l’Ajuntament vam reaccionar amb la màxima cautela i amb un punt d’escepticisme. Ens semblava una inversió desmesurada i en molts aspectes no assumible; sobretot perquè hi vèiem més una promesa electoral que un compromís pressupostari efectiu. El nostre escepticisme va ser combatut per tots costats i ens vam trobar en un d’aquells moments de la història que no pots lluitar contra els elements per molts arguments que tinguis, i val més assumir la direcció dels esdeveniments abans que aquests et desbordin i se t’emportin per davant. Calia comprovar que no estàvem davant d’una jugada de ‘farol’. D’aquí va néixer la meva entrevista a Madrid amb el ministre, l’acord de la solució i la reunió de tots els representants dels grups municipals. En va sortir un acord, un compromís polític i pressupostari ferm, no hi havia marge per a la demagògia electoralista. Presa la decisió el determini estava fet.
La maquinària es va posar en moviment i un cop va canviar el Govern i va assumir la responsabilitat de l’ADIF un Govern socialista és evident que ja no hi havia marxa enrere.
Però la decisió era molt clara. L’opció de fer passar l’AVE per un túnel urbà i la renúncia a aprofitar el viaducte per a l’alta velocitat convertien l’estació nova en el punt d’integració de dues línies convergents en un mateix punt i totes dues soterrades. El preu del soterrament de l’alta velocitat era l’alliberament definitiu de la ciutat del dogal ferroviari que sota diverses formes la dominava des del segle XIX.
Ens interpel·la prescindir del viaducte quan encara no té ni cinquanta anys d’existència? Prescindir-ne és una solució de rics? Totes són preguntes pertinents que esdevenen una impertinència per a la ciutat un cop decidit que l’autèntica solució de rics s’aplicava a l’AVE i es decidia el seu soterrament.
Algú pot trobar sentit avui al manteniment del viaducte amb tots els regionals i els trens d’alta velocitat circulant per la línia d’ample internacional? Té sentit una estació elevada i una estació soterrada? Té sentit l’amplíssim viaducte que acull les diverses platges de vies a l’alçada del parc central i de l’estació? Quedaran durant uns anys vies obsoletes i abandonades que degradaran el paisatge urbà. Tard o d’hora caldrà, doncs, que s’assumeixi la totalitat del compromís en els termes que han reiterat els mateixos representants del PPC.
En tot cas hi ha marge per a un altre debat. El manteniment amb usos alternatius del viaducte. No hi ha marge per al debat del manteniment, a la ciutat, d’una xarxa aèria i una xarxa soterrada. I encara si es tracta de debatre el manteniment, amb usos alternatius, del viaducte la meva modesta opinió és que aquest debat s’ha de circumscriure al tram de viaducte entre la ronda de Ferran Puig i el pont de l’Onyar. La resta del viaducte ha de ser enderrocat sense discussió. Primer perquè el tram encotillat per cases entre la ronda de Ferran Puig i la carretera de Santa Eugènia és una falca indigna que empobreix la visió urbana i manté moltes cases amb la hipoteca d’una proximitat ferroviària inacceptable. Tampoc no té sentit el viaducte amplíssim en tot el tram del parc Central, on la ciutat ha d’anar a buscar com sigui la millor i màxima recuperació possible del parc urbà que hi ha tingut durant uns quants anys amb èxit social evident.
Finalment vull subratllar l’absurditat del debat sobre l’existència o no del projecte pel soterrament del tren convencional. Com es pot alçar l’acusació de què no hi ha projecte i al cap de poc rectificar i dir que sí que n’hi havia? Com es pot convertir aquest tema en una arma de confrontació política, en una qüestió que per aventurada que fos només la unitat de totes les forces polítiques de l’Ajuntament l’havia fet possible? Qui és el responsable de dir que no hi havia projecte? Perquè és evident que de projecte n’hi havia, es coneixien els encàrrecs, i es treballava intensament en les solucions i els traçats. Fabricant el problema es pot construir la teoria de la manca de transparència. Però la transparència es juga en la informació i, sobretot, en l’adequada participació en el corresponent tràmit d’informació pública quan correspongui.
Ara, l’únic debat obert, abans de decidir res sobre el viaducte, és quan i amb quins diners s’executarà el soterrament de la línia convencional, que és condició indispensable per a una solució ferroviària integrada a la ciutat de Girona.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL CENTRE DE MENORS DE MONTILIVI
Diari de Girona
El Departament de Justícia, a través de la Direcció General de Justícia Juvenil, ha decidit tancar el centre de menors de Montilivi. Ho fa junt amb d’altres centres per raons pressupostàries. I estic convençut que ho fa amb un punt de frivolitat arbitrària, i sense donar a l’honorable Consellera tota la informació. No puc jutjar pels altres centres, perquè no tinc tota la informació.
Però en el cas de Girona, i si comencem pel final, tenim l’informe que ha elaborat el Jutjat de menors i que la jutgessa Montserrat Bastit Vallmajor ha enviat, sense èxit pel que sembla, a la Conselleria. A criteri del Jutjat, que compartim, el centre de menors ha treballat a Girona per a la ciutat de Girona i per a les comarques gironines, amb eficàcia i amb resultats positius per a la inserció dels joves interns. El seu tancament pot comportar la desatenció de la ciutat i de les comarques gironines, i també la sobrepoblació dels centres de Barcelona. En un context, doncs, de restricció i de control de la despesa es poden arribar a entendre mesures d’austeritat, propostes de contenció per tal d’evitar un creixement de les despeses de manteniment dels serveis, però no es pot arribar a entendre el tancament d’un centre (d’uns centres) d’eficàcia i treball contrastat i que havien esdevingut un servei públic eficient al servei d’un territori.
Estalviar sí, desatendre no. Retallades no, reformes sí. No són consignes, són propostes avalades pels mateixos jutges i per una trajectòria llarga.
Però si ara anem al principi i ens situem a l’origen d’aquest equipament, el Departament de Justícia no pot ignorar el compromís assumit amb la ciutat i compartit, en un exercici de lleialtat institucional, que obligava les dues parts.
En el moment del creixement de la ciutat cap a Montilivi i en el context dels desenvolupaments urbanístics dels anys vuitanta i noranta es va anar definint un entorn prop del Mas Abella, la Font de l’Abella, la urbanització Puigvistós i fins el Puig de Montilivi de grans equipaments, de boscos urbans, i de creixements residencials. La Universitat incipient, l’IES Montilivi, en aquells moments centre de Formació Professional, l’escola Mater Dei anaven conformant un entorn urbà de qualitat i prestacions remarcables.
Un dels solars de Puigvistós va ser posat a disposició del Govern de la Generalitat, que va manifestar la seva voluntat de construir-hi un centre de justícia juvenil. La proposta va generar inquietud i malestar ciutadà. En el veïnat més pròxim la inquietud naixia d’un sentiment totalment raonable, en d’altres sectors l’oposició naixia d’actituds més viscerals i, fins i tot, d’un intent de fer un desgast de les institucions i principalment de l’Ajuntament. Hi va haver qui va voler polititzar la decisió i va promoure una actitud de rebuig frontal i una recollida de signatures. El Govern de la Generalitat va demanar al Govern de la ciutat una actitud valenta, solidària, de compromís institucional, de responsabilitat compartida amb temes emergents que semblaven essencials per a la configuració de noves polítiques. Hauria estat fàcil cedir a les pressions, buscar l’acomodació immediata, renunciar a l’equipament, recuperar el terreny i cercar una funció més popular. Alguns, fins i tot amb un cert to despectiu, parlaven de “la presó de nens”. Vam aguantar i el centre va passar la prova del contrast amb la realitat. Tots els maleficis que se li atribuïen no van passar. El centre es va integrar al barri i mai no es podrà dir que va tenir conseqüències negatives per al desplegament residencial, universitari i docent de la ciutat en aquell punt.
Ara, una decisió unilateral precipitada, radical, absoluta, no pot tirar per terra ni els compromisos del passat ni els resultats de la tasca desenvolupada, ni pot desapoderar una ciutat i un territori d’un equipament d’eficàcia social provada. És una de les quotes de solidaritat territorial que ens corresponia i ens correspon, i no hi ha retallada que justifiqui una supressió tan barroera com la que s’anuncia. No hi ha una solució millor? No es pot racionalitzar la plantilla? No es pot contenir la despesa sense liquidar el servei? Vet aquí les preguntes sense resposta que el Govern hauria d’entomar si vol mantenir els seus compromisos amb Girona.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)
El Punt Avui
Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.
Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.
Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.
Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.
És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.
Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.
Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.
La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN
Diari de Girona
El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.
Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.
La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.
La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.
L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.
La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa, és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.
La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.
Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.
Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.
I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.
Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.
Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.
Si voleu veure l’article cliqueu aquí.
JO TAMPOC NO VULL PAGAR
El Punt Avui
Confesso que l’espiral de preus, de pujada d’impostos, de greuges comparatius, de retallades de drets, de limitació de llibertats públiques, de pèrdua de qualitat dels serveis públics m’irrita cada dia més. No només em sembla injust sinó que em sembla del tot arriscat. Acompanyar els ciutadans cap a la plenitud de drets, viure i compartir la satisfacció de tocar amb la punta dels dits el mirall de l’estat del benestar d’altres països i, de cop, retallar-los és d’una crueltat extrema i un atemptat a la cohesió social treballada pels moviments socials i veïnals durant dècades.
Efectivament em molesta la pujada de l’IRPF, m’irrita la pujada de l’IBI, m’indigno cada vegada que vaig a omplir el dipòsit de gasolina, em molesta el preu del telèfon o el preu d’un tallat, el preu de l’aigua o el de l’electricitat. Tot em molesta i jo també voldria no pagar.
Sóc, però, conscient que els impostos s’han de pagar per garantir la solvència de les prestacions públiques i m’adono que els preus de les coses porten uns quants conceptes afegits, algun dels quals també (a l’aigua o a la gasolina) ha d’acabar servint per rebaixar la pressió que avui pateixen les finances públiques.
Em sembla, doncs, un comportament responsable pagar i voler pagar. I em sembla raonable expressar rebel·lia i rebuig davant del tracte discriminatori, davant de les injustícies, davant dels greuges comparatius.
Fins i tot em plantejo si davant d’alguna d’aquestes circumstàncies té sentit o no abonar la protesta col·lectiva, conduir els moviments socials cap a la protesta massiva, si hem d’impulsar l’objecció fiscal.
M’he format en una escola política que ha reivindicat sempre la força transformadora de la política. Que ha atribuït a l’exercici de les llibertats públiques un factor d’equilibri, de seguretat, de fermesa davant de l’adversitat. La raó, ens deien, no es guanya per la força sinó amb la convicció, amb la justícia, amb l’equitat que es desprèn de la transparència i del rigor del sistema democràtic. Fèiem bandera de la seguretat jurídica, dels principis bàsics de l’estat de dret. L’arbitratge polític primer i de la justícia després eren garantia suficient, i necessària, per a donar resposta a les expectatives col·lectives.
Aquests dies s’ha plantejat un tema concret. Els peatges de les autopistes. Usuaris indignats i alguns partits polítics han exhibit les raons de la injustícia i han encapçalat un moviment de protesta contra diversos greuges. Primer el de la penalització per anticipació. Paguem més i més que ningú pel fet d’haver-nos anticipat a d’altres territoris de l’Estat a l’hora de tenir autopistes. Pel fet de tenir autopistes (de peatge, esclar) hem tingut menys o hem deixat de tenir autovies lliures de peatge. I hem assistit al greuge inacceptable que la resta de l’Estat veia com amb generositat extrema dels pressupostos públics i comunitaris es dotava la geografia ibèrica d’una xarxa immillorable d’autovies, sovint sobredimensionades, amb relació a la demanda real.
Hi ha, doncs, una raó de fons que avalaria el moviment reivindicatiu.
No és cert, en canvi, que s’hagin donat pròrrogues de concessions i menys que això que s’hagi fet per pagar l’explotació deficitària d’altres autopistes peninsulars. La tècnica de la pròrroga de concessions es va aplicar el 2001 i no s’ha tornat a aplicar mai més. No té ara res a veure amb la limitació o eliminació d’algun dels avenços que s’havien assolit en els darrers deu anys. Ni l’Estat ni la Generalitat no han prorrogat concessions. Més aviat s’ha intentat negociar un assuaujament de l’impacte dels peatges, una discriminació positiva en funció de la recurrència, l’alta ocupació o la utilització de vehicles menys contaminants. Seguir aquest camí possibilista i no avortar-lo tenia més sentit que ara mirar cap a un altre costat.
Però jo sóc dels que penso que en el futur caldrà seguir pagant peatges més tous i de manteniment, i que ara el que cal es pagar el que es deu. Aquesta és l’obligació del Govern, que no ha entomat i ha consentit que prosperés una actitud d’insubmissió que el Govern no podrà avalar per molta comprensió que hi posi.
No és una qüestió de condescendència amb les concessionàries. El tema és un altre. En realitat si el tema es plantegés contra els concessionaris també s’estaria plantejant contra el teixit empresarial català.
El problema real és, sens dubte, la relació entre Catalunya i Espanya. El greuge és de Catalunya, tot Catalunya, amb el Govern de l’Estat que ha consentit un model desequilibrat i ha impedit que prosperés el fons de compensació que havia de servir per equilibrar el mapa. El greuge és el mapa i el model.
Si el problema és amb Espanya uns poden dir que la solució és la independència (i no pagar a les empreses de Catalunya que serien més febles quan fóssim independents), i uns altres poden dir, per no assumir el seu deure com a Govern, que la solució a les raons dels ciutadans, que el Govern entén tan bé, és el pacte fiscal.
Si el Govern es desentén del problema i ho fia tot al pacte fiscal pot acabar resultant que el tema del pacte fiscal es plantegi sobre premisses falses. Com si fos el conte de la lletera. Si tinguéssim pacte fiscal no pagaríem tants impostos, no pagaríem peatges, no tindríem dèficit, retallaríem més de pressa que ningú l’endeutament, la sanitat tornaria a l’excel·lència mundial, la recerca brillaria amb llum pròpia… i Catalunya seria el paradís terrenal.
La solució, esclar, no és ni la revolució permanent, l’objecció fiscal, l’incompliment de la llei, ni inflar les expectatives del pacte fiscal, que és necessari. La solució passa per una negociació política des de la fermesa, sense febleses, des del més alt sentit de la política.
Si no és evident que tots tenim dret a tirar pel nostre costat i practicar la resistència passiva. Si no hi ha lideratge, idees clares, propostes constructives, jo tampoc no vull pagar.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
