EL GRUP PRAXIS 75
Diari de Girona
Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.
Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.
La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.
Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.
L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.
El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.
En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un moment amb en Bep i seguia.
A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.
He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.
Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html
DOMÈNEC FITA
Diari de Girona
A tocar d’aquell ‘Pati de l’Hospici’, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l’exposició “Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011”, un compendi de la faceta de vitraller d’aquest artista nascut a Girona el 10 d’agost de 1927. Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d’una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, ‘l’urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall’. I no vaig poder resistir la temptació d’anar diumenge passat a l’oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l’avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l’Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m’havia seduït no sortia al catàleg, o almenys no el vaig saber trobar en un primer cop d’ull, i volia veure en directe si s’havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l‘interior de l’establiment aquest vitrall urbà d’unes dimensions considerables.
Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l’evidència d’un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l’art que l’ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.
Per conèixer bé l’obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l’exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d’encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l’obra cultural de “la Caixa”. Hi trobem unes ‘Reflexions sobre Domènec Fita’ d’Alexandre Cirici, i el text ‘Domènec Fita’ de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l’exposició Fita. 50 anys d’art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l’any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d’Arcadi Pla i un estudi d’introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.
Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista que durant la seva tasca pren tota mena d’apunts i escriu reflexions al fil de l’obra, de la vida i de l’actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d’inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l’any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l’any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d’Eva Vàzquez.
La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s’expressa amb molta força en la seva ‘Columna de la història de Girona’ instal·lada a Pedret l’any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l’any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l’homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d’aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l’any 2004, s’hi concentra una amplíssima referència al treball de l’artista a la ciutat, amb la ciutat, per la ciutat i sobre la ciutat.
En realitat des que l’any 2000 es va crear la Fundació Fita va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d’una obra enorme de la qual no tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l’artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l’esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.
No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l’abast de la trajectòria de Domènec Fita.
L’any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l’artista, (Caixa d’Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L’any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989 (Diputació, 1990), Fita, periple d’un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d’Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).
Segueix després l’amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992 i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002). Fita. Obra 2002 (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica,(2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l’exposició que m’ha servit de pretext per aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d’afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d’art Fita, editat l’ any 2006.
Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d’obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.
I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d’aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l’any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.
Des dels treballs juvenils, des d’aquell ‘Pati de l’Hospici’ de 1947, passant per l’accident de Betlem de l’any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l’art amb amor i passió.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/03/domenec-fita/545233.html
SET-CENTS TRENTA-QUATRE
Diari de Girona
Dissabte de la setmana passada es va aixecar un dia fred, com tots aquests darrers dies. Hi havia una gebrada important que esmaltava de blanc els marges i els camps de la rodalia de Girona. Anunciava també un dia clar i net, de sol tebi al migdia. Un bon dia d’hivern.
A primera hora vaig enfilar l’autopista i vaig anar a Maçanet de la Selva per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova nau logística de l’empresa Frit Ravich. Hi vaig arribar poc després de les deu i es veien ja grups nombrosos de persones, famílies senceres, que avançaven cap a la carpa que s’havia preparat amb estufes per esmorzar de manera confortable. Feia goig el moviment i es respirava alegria i optimisme. Només d’arribar vaig trobar la filla d’uns amics de Girona, que fa temps que treballa en aquesta empresa.
Tan bon punt vaig entrar al recinte es veia una gran esplanada, a mig excavar i amb màquines en moviment, espai que ocuparà d’aquí poc més d’un any aquesta nova nau d’emmagatzematge i distribució de les més de vuit-centes referències que comercialitza Frit Ravich, dedicada preferentment a les patates fregides, els fruits secs i els snacks. Judit Viader, directora general, amb un somriure plàcid ens va acompanyar una estona i traspuava optimisme. Vista la gran quantitat de gent que s’anava atansant a l’acte, li vaig preguntar de seguida quantes persones treballaven a l’empresa i amb una precisió automàtica, la Judit Viader va contestar-me: “set-centes trenta-quatre”. Molts dels que assistien a l’acte són comercials que pràcticament mai no paren a la fàbrica i que, fins i tot, tenien ganes de veure-la i ensenyar-la a la família, però naturalment estava tancada i ningú no es volia perdre el moment culminant del dia.
La família Viader, el senyor Josep M. Viader i la seva esposa, Rosa Codina, amb els seus fills Judit i Albert, el seu nét i la seva néta, i la seva jove, esperaven l’arribada del president de la Generalitat i de l’alcalde de Maçanet, que s’havien trobat primer a l’Ajuntament. No paraven de saludar els treballadors i els convidats, amb evident i íntima satisfacció. La Judit mateixa explicaria com, amb cinquanta anys, l’empresa que havia fundat el pare Viader i alguns amics i la incipient fabricació de patates fregides a la ‘patatera’ de l’hort de la casa s’havia acabat convertint amb esforç, dedicació i qualitat en una empresa capdavantera, amb una xarxa comercial molt apreciable, amb mercats en expansió, amb creixement constant, i amb la perspectiva d’una inversió de quinze milions d’euros en la nova nau que dissabte passat començava simbòlicament a construir-se. No va faltar una bossa de patates a l’interior del cilindre que seria dipositat a la primera pedra que es col·locaria després. Judit Viader, Antoni Guinó i Artur Mas van desgranar, en els seus parlaments, l’argument empresarial, municipal i general que els corresponia. L’alcalde no s’estava d’explicar que l’existència de polígons i de serveis preparats i una localització estratègica era una garantia per a l’activitat econòmica, i que la inversió de Frit Ravich era, pels temps que corren, un regal.
Cal reconèixer la valentia, la intel·ligència, l’habilitat, la capacitat, l’equip que s’ha anat construint al voltant d’un pla estratègic ben definit per créixer i assolir nous mercats, amb productes cada cop més definits i elaborats i amb una gamma més competitiva i atractiva. Però l’inici de la construcció del demà, que és el lema que s’havia triat per a simbolitzar tota la importància empresarial de l’acte, no pot fer oblidar el caràcter pioner dels que van començar i la intuïció i el coratge dels constructors dels fonaments que han permès la gran expansió posterior.
Però, a hores d’ara, el que més m’impressiona, el que em sembla del tot remarcable és aquesta xifra que he fet servir com a títol de l’article. Set-cents trenta-quatre treballadors són moltes persones i moltes famílies vinculades directament, i moltes més indirectament, a aquest projecte empresarial, ampliació de la realitat potentíssima que ara ja és. Amb fonaments sòlids, Frit Ravich ha decidit ampliar i créixer, assegurar els mercats, eixamplar horitzons, perfeccionar processos, garantir més i millor servei amb una atenció acuradíssima al client. No són temps fàcils, no circula tant diner com voldríem, no hi ha facilitats de crèdit, el mercat de treball està molt estancat i es fa molt difícil crear nous llocs de treball. En aquestes circumstàncies mantenir-ne prop de vuit-cents en un territori on la dimensió de les empreses no és gran, on tenen més pes en termes de llocs de treball algunes empreses del sector públic que el sector empresarial, el que és realment remarcable és això. Assegurar activitat, ocupació, creació de riquesa, en una població de la Selva que deu la seva vida i la seva activitat a l’entramat empresarial que es localitza en els seus polígons, és també un servei. Només caldria imaginar la diferència que hi hauria entre l’existència o no d’aquesta i moltes altres empreses.
Seguretat, confiança i optimisme són, a hores d’ara, condicions indispensables per construir de manera realista el futur, el demà, perquè és del tot evident que el futur comença ara.
La família Viader-Codina sap l’esforç que representa pagar les nòmines, però sap també que, com la Judit mateixa va dir, un component indispensable del seu projecte empresarial és la bona gent que integra el col·lectiu de treballadors i treballadores de l’empresa.
Estic segur que dissabte a l’hora de dinar es van concedir un descans merescut i devien respirar amb un somriure de satisfacció. Sabent, perquè així els ho ha ensenyat el seu pare, que només l’esforç constant és recompensat.
Tots sabem que ens calen més empreses com aquesta i tots sabem que en diferents sectors n’hi ha unes quantes. Però ara més que mai ens en calen més.
Tornant per l’autopista, el Pirineu mostrava les seves neus precàries. Sé segur que les terres altes respiren un punt de tristesa esperant amb impaciència la neu que no arriba. Després del bany d’optimisme de Maçanet un record realista per a les estacions d’ esquí i el sector del turisme de muntanya que també espera i mereix una ocasió millor.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/20/set-cents-trenta-quatre/542860.html
GIRONA, CIUTAT UNIVERSITÀRIA
Diari de Girona
A les diverses entrades per carretera a la ciutat es poden veure nous rètols o afegits en rètols ja existents en el quals se subratlla el caràcter universitari de la ciutat. Aquesta nova retolació coincideix amb els actes de celebració del vintè aniversari de la creació de la Universitat de Girona per una llei del Parlament de Catalunya, aprovada el dia 12 de desembre de 1991. Aquesta Llei culminava el procés iniciat el curs 1969-1970 amb la creació del Col·legi Universitari de Girona. Així arrencava el tercer intent d’atorgar estudis universitaris a la ciutat. Primer entre 1446 i 1717, després de1869 a1874. Estem segurs que aquest tercer intent que ja és, a hores d’ara, el més reeixit i el més complet perduri en el temps i relligui passat, present i futur des de les arrels del rectorat que se situen en el mateix edifici de la Universitat literària renaixentista fins a les apostes més innovadores en matèria de recerca que se situen en els edificis i amb les empreses del Parc Científic i Tecnològic.
Arran d’aquest vintè aniversari, la Universitat de Girona acaba d’editar Universitat de Girona: Història, arquitectura i patrimoni. Brau Edicions-UdG, 2011. Xavier Torres, Carles Cortada, Salomó Marquès, Dolors Juvinyà, Rafel Martí, Helena Benito – Jaume Portella, hi repassen els dos intents històrics i els diferents moments i centres del ressorgiment contemporani de la Universitat a la ciutat, com a fusió de diferents centres (CUG, Politècnica, Infermeria, Magisteri, estudis empresarials) fins a aglutinar-se en una única institució universitària. A la segona part del llibre, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera repassen l’evolució del sector de la ciutat, on se situa el campus del barri vell en els temps antics i medievals mentre que Josep M. Fonalleras escriu, al final del llibre, les seves “Notes per a un paisatge”. Entremig d’aquesta segona part hi ha tot un seguit de col·laboracions singulars dedicades a l’arquitectura i el patrimoni del campus del barri vell i del campus de Montilivi o el Parc científic i tecnològic. Els autors aborden principalment els aspectes més rellevants de la nova i de la vella arquitectura, però també les qüestions patrimonials que ens són conegudes o que els mateixos autors han investigat. Les col·laboracions de Josep M. Birulés (en algun cas d’emmarcament general) i de Joan Molina, Joan Bosch – Francesc Miralpeix, Jordi Bosch – Joan Tarrús, Joaquim Garriga, Josep Fuses -Joan M Viader, Francesc Hereu – Joaquim Español, Nadia Fava, Lluïs Cantallops, Arcadi Pla, Víctor Rahola, Josep M. Montaner i Javier San José Marqués ens situen, així, davant del progrés i l’articulació de dos campus potents, la seva implantació i les aportacions que s’han fet en matèria de rehabilitació, construcció de nous edificis i dotació d’equipaments per configurar amb tots els ets i uts una ciutat universitària.
Una aportació rellevant i en molts aspectes imprescindible. Ara tenim, en un sol volum, l’actual configuració dotacional i arquitectònica i patrimonial de la UdG. Queda, però, pendent encara l’estudi complet (en coneixem aspectes parcial) de l’ impacte econòmic de la UdG en l’economia de la ciutat i de la província, a l’estil dels estudis que es van fer sobre l’impacte econòmic directe (inversions) i indirecte dels Jocs Olímpics de1992 aBarcelona. Sovint ens fan aquesta pregunta i tots responem amb vaguetats generalistes fonamentades en una observació directa i objectiva, però, ara per ara, molt difícil de quantificar. Tampoc no tenim prou elements per a quantificar l’impacte de la relació ciutat-Universitat.
Sí, però, que podem concretar que la major part de la implantació dels campus s’ha fet amb l’aportació dels terrenys corresponents per part de l’Ajuntament de Girona, bé sigui en forma de cessió gratuïta a la Universitat bé amb la constitució de drets de superfície de molt llarg abast. Així podem concretar que el campus de Montilivi es nodreix, principalment i no únicament, de 90.462m2 en drets de superfície (18.464 per acord plenari de 10-XI-1992, 65.267 de 4-XII-1992 i 6.103-3.636 l’11-VII-1995) i de 27.778m2 de cessió gratuïta (14.992 l’11-III-1977 i 14.737 el 29-IX-1988). Tot això refós amb un acord plenari de 14 de setembre de 2010 i protocol·litzat amb una escriptura davant del notari Enric Brancós de 3-II-2011.Per la seva banda una escriptura davant del notari de Girona José M. Estropá de 26.V.2009 refon i concreta les cessions de 2.912m2 a les Àligues l’any 1984, i de 20.779m2 a Sant Domènec l’any 1985, amb acords plenaris de 12.VII.1983 i de 28.IV.1987 i la corresponent agregació de les dues peces el 19.X. 1992. Convé també precisar que per renúncia de l’Ajuntament es féu, també, la cessió gratuïta directa del Ministeri de Defensa a la Universitat de l’església de Sant Domènec, que havia quedat fora dels altres tractes anteriors pel fet que calia aclarir la seva destinació a l’orde dels Dominics, fet que es va resoldre també amb la generosa col·laboració de la comunitat dels Dominics a Girona.
Queda, doncs, ben palès que l’Ajuntament va fer la contribució patrimonial més important per dotar de sòl la Universitat de Girona. Com hi queda també que les cessions que va fer l’Ajuntament de terrenys i edificis adquirits pel patrimoni municipal van captar per la seva cessió a la UdG un valor afegit i una capacitat d’atraure inversió que l’Ajuntament tot sol no s’hauria pogut permetre. De fet, la irrupció a la ciutat de la nova realitat universitària va accelerar les previsions de l’Ajuntament respecte al seu Pla especial del barri vell de 1983, podent concentrar les seves inversions en altres sectors i deixant a la Universitat l’esforç inversor més important a les àrees del campus del barri vell i de Montilivi.
Caldrà, doncs, ara amb l’empenta de les celebracions fer un pas més i demanar als departaments més econòmics que afegeixin llum als treballs, encara parcials, de què disposem i que ens ajudin a quantificar i conèixer la significació de la UdG amb relació a la demografia, la sociologia, el talent i el coneixement, l‘urbanisme, el consum, la cultura, l’habitatge i tantes altres coses que formen part de la ja irrenunciable interrelació entre la Universitat i la ciutat, en una simbiosi que fa ja molt difícil d’imaginar com seria la ciutat i la seva vida si no tingués la Universitat.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/06/girona-ciutat-universitaria/540389.html
GABRIEL ROURA I GÜIBAS (1932-2008)
Diari de Girona
L’Institut d’Estudis Gironins acaba de publicar un volum de pes. És el volum cinquanta-dos corresponent a l’any 2011 i s’ofereix com a Miscel·lània d’homenatge a Gabriel Roura i Güibas. Avui no comentaré el contingut d’aquest volum que, com indica el seu mateix títol, és de caràcter miscel·lani, s’organitza cronològicament per les etapes de la història i recull un conjunt ampli i interessant de treballs de dictats a Mn. Gabriel Roura per part d’amics, companys i deixebles. Només dir que amb les aportacions que cada any publiquen els Annals anem avançant cap al millor coneixement de la història de les terres de Girona i anem coneixent aportacions i novetats sobre les principals qüestions de la nostra peripècia comunitària.
Vull, en canvi, referir-me a la persona i a la biografia de l’homenatjat, tot subratllant que el mateix volum l’encapçalen dos treballs de caràcter biobibliogràfic sobre Mn. Roura. D’una banda, l’article de Joan Villar Torrent, “Mn. Gabriel Roura i Güibas (1932-2008), canonge arxiver de la catedral de Girona”, i el d’Isabel Juncosa Ginestà “Bibliografia de Gabriel Roura i Güibas (1932-2008)”. Cal dir, així mateix, que en aquest mateix volum es publica un darrer treball inèdit de Mn. Roura, un petit article pòstum, dedicat a la figura de Dalmau de Raset.
Si ens fixem en la bibliografia cal destacar nombrosos treballs relacionats amb la Catedral de Girona, amb l’edició de col·leccions documentals, amb diferents aspectes de la història de l’església de Girona i amb el repàs d’alguns monuments i les seves singularitats. Cal destacar, en aquest sentit, els articles que amb caràcter biogràfic i d’homenatge va dedicar a mossèn Jaume Marquès Casanovas l’arxiver, antecessor seu, i a les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda; principalment aquest darrer perquè aclareix de manera concloent que es tracta efectivament del sepulcre de la gran comtessa Ermessenda i no de Mafalda, com en algun moments s’havia dit. I, molt especialment, les seves aportacions a edicions de facsímils del llibre del Beat de Lièbana de la Catedral o del Martirologi d’Usuard. El seu coneixement li va permetre també fer aportacions generalistes i de síntesi, la més important de les quals el llibre Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes, del 785 a l’any 1000 (Girona,1988), dins de la Història de Girona editada conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació. No cal dir que guardo un record molt singular i afectuós de la seva col·laboració en el llibre que vam dedicar a la Catedral de Girona l’any 2002, en una edició de l’editorial Lunwerg.
Però més enllà dels seus treballs científics i acadèmics, m’interessa ara destacar el perfil biogràfic, el rostre humà d’una persona que vaig tenir d’alumne i que com en molts altres casos va superar el mestre en els temes de la seva especialitat que, com la paleografia i la història de l’Església, van ser finalment el seu camp de treball un cop acabada la carrera. Tant que a partir de 1977 va ensenyar al Col·legi Universitari de Girona i, més endavant, també al Departament d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, des de 1975 va començar la seva tasca d’arxiver primer a l’arxiu diocesà, després (1977) a l’arxiu de la Catedral i de 1981 endavant, un cop traspassat Mn. Marquès, com a arxiver de la Catedral.
Aquest vessant no va ser mai incompatible amb la seva tasca pastoral que estrenà a Llagostera (1955), va continuar a la parròquia del Carme (1958), a Sarrià de Ter des de 1965, Colera de 1882 a 1890 fins que fou elegit president del capítol de la Catedral el 23 d’abril de 1990, càrrec que va mantenir fins el 2006. La notícia de la seva mort sobtada el 26 de febrer de 2008 va deixar una empremta de tristesa, emoció i trasbals.
No puc donar detalls del seu pas per les parròquies on va innovar i renovar els mètodes pastorals i va introduir casals i colònies com un camí per incorporar els infants i els adolescents a les tasques parroquials. Sí que puc explicar més de prop que era un home afable, contingut i discret, amb un punt d’elegància vestia sovint amb corbata i en els dies d’hivern no deixava l’abric i un barret. Li agradava la conversa i la tertúlia al voltant d’una taula, el futbol i el ciclisme, amb una afició especial al Tour, que va heretar del seu pare i procurava donar a la Catedral la dimensió social i cultural que es correspon al primer temple de la ciutat i de la diòcesi. Exercia la presidència del Capítol amb afany de donar projecció a la Catedral cap enfora i cap endins, per interès pastoral, litúrgic i cultural. Li agradava viatjar, anar a visitar els amics que havia deixat arreu i trobar-se amb les persones que havia conegut i vivien en d’altres països.
És en aquesta etapa, més directament vinculada a la Catedral, que es relaciona amb les tradicions i les celebracions ciutadanes i exerceix de consiliari de confraries i entitats d’una gran dimensió ciutadana. Per tots aquests motius li agradava que els gironins truquessin a la porta de la Catedral per casar-se o batejar els seus fills, i donar també, així, al temple, més enllà de les grans solemnitats, l’oportunitat de ser vist i gaudit per molts ciutadans que d’una altra manera potser no s’hi haurien acostat mai.
El recull que suscita aquest article és un reconeixement a la trajectòria d’un capellà il·lustrat que, nascut a l’Empordà i amb profundes arrels figuerenques, va deixar la seva petjada per les parròquies de la diòcesi i finalment a la ciutat de Girona. Del record d’en Gabriel Roura ens queda una gran recança, un pòsit de tristesa, la gran satisfacció de tota la feina feta i la constatació que ja no va poder veure les darreres novetats de la nostra Catedral.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/23/gabriel-roura-guibas-1932—2008/538083.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
