UN SOTERRAMENT IRRENUNCIABLE
Diari de Girona
És del tot normal que el tema del soterrament del tren convencional i la corresponent supressió del viaducte avui sigui un tema controvertit. Encara té més sentit que ara i en les actuals circumstàncies tothom cregui que serà inevitable endarrerir aquesta gran inversió, i que pels temps que corren els pocs diners que hi ha tenen d’altres prioritats més peremptòries. Fins i tot hi ha qui arriba a posar en dubte la viabilitat i la necessitat del soterrament. D’altres discuteixen, més com una especulació estètica, urbanística i funcional, la possibilitat de conservar el viaducte amb un nou ús a l’estil de d’altres metròpolis.
Hi ha, però, una qüestió que hauria d’estar fora de tot dubte i que hauria de fer un ampli consens ciutadà. Tard o d’hora, i si pot ser més d’hora que tard, l’operació ferroviària de Girona s’haurà de completar per tal de tancar un projecte integral definit i concretat com una única operació, com un tot indestriable, com el gran canvi de la Girona del segle XXI. Vull dir que no admet discussió el principi sobre el qual es va construir l’acord per a l’alta velocitat: soterrament de la línia d’alta velocitat, soterrament del tren convencional i enderroc o reutilització del viaducte, total o parcial.
Com és que malgrat la crisi sostenim que cal acabar el que es va començar? Simplement perquè l’actual situació a mitges, de mitges tintes, és clarament perjudicial per a la ciutat, per a l’eficàcia ferroviària i per a la utilització alternativa de la línia convencional com a servei de rodalia metropolitana de Girona.
Convé recordar ara quin és l’origen de tot plegat. En el moment de discussió més àlgid sobre les solucions que calia aplicar al pas de l’alta velocitat per Girona, l’Ajuntament de Girona defensava una solució urbana. Dèiem i defensàvem que l’alta velocitat és una xarxa interurbana que només té sentit si se situa al cor mateix de la demanda i amb connexions fàcils a l’interior de les ciutats. És l’exemple de tot Europa. Les estacions urbanes són un èxit i les periurbanes, ara per ara, un fracàs. Lió entre la ciutat i l’aeroport era per a nosaltres un exemple paradigmàtic. La connexió aeroportuària és complementària, però no és essencial. Aquesta era la raó única per defensar una estació central al cor de la ciutat, que en alguns ambients va ser titllada de poc solidària en termes territorials.
En el moment culminant del debat, el Govern del PP amb el ministre Francisco Álvarez Cascos al capdavant, van comprometre’s a una solució radical i costosa: doble soterrament i integració urbana. Una nova gran estació al centre de la ciutat integrant l’alta velocitat i la línia convencional. Dos túnels. Jo mateix com alcalde de la ciutat i la majoria de govern a l’Ajuntament vam reaccionar amb la màxima cautela i amb un punt d’escepticisme. Ens semblava una inversió desmesurada i en molts aspectes no assumible; sobretot perquè hi vèiem més una promesa electoral que un compromís pressupostari efectiu. El nostre escepticisme va ser combatut per tots costats i ens vam trobar en un d’aquells moments de la història que no pots lluitar contra els elements per molts arguments que tinguis, i val més assumir la direcció dels esdeveniments abans que aquests et desbordin i se t’emportin per davant. Calia comprovar que no estàvem davant d’una jugada de ‘farol’. D’aquí va néixer la meva entrevista a Madrid amb el ministre, l’acord de la solució i la reunió de tots els representants dels grups municipals. En va sortir un acord, un compromís polític i pressupostari ferm, no hi havia marge per a la demagògia electoralista. Presa la decisió el determini estava fet.
La maquinària es va posar en moviment i un cop va canviar el Govern i va assumir la responsabilitat de l’ADIF un Govern socialista és evident que ja no hi havia marxa enrere.
Però la decisió era molt clara. L’opció de fer passar l’AVE per un túnel urbà i la renúncia a aprofitar el viaducte per a l’alta velocitat convertien l’estació nova en el punt d’integració de dues línies convergents en un mateix punt i totes dues soterrades. El preu del soterrament de l’alta velocitat era l’alliberament definitiu de la ciutat del dogal ferroviari que sota diverses formes la dominava des del segle XIX.
Ens interpel·la prescindir del viaducte quan encara no té ni cinquanta anys d’existència? Prescindir-ne és una solució de rics? Totes són preguntes pertinents que esdevenen una impertinència per a la ciutat un cop decidit que l’autèntica solució de rics s’aplicava a l’AVE i es decidia el seu soterrament.
Algú pot trobar sentit avui al manteniment del viaducte amb tots els regionals i els trens d’alta velocitat circulant per la línia d’ample internacional? Té sentit una estació elevada i una estació soterrada? Té sentit l’amplíssim viaducte que acull les diverses platges de vies a l’alçada del parc central i de l’estació? Quedaran durant uns anys vies obsoletes i abandonades que degradaran el paisatge urbà. Tard o d’hora caldrà, doncs, que s’assumeixi la totalitat del compromís en els termes que han reiterat els mateixos representants del PPC.
En tot cas hi ha marge per a un altre debat. El manteniment amb usos alternatius del viaducte. No hi ha marge per al debat del manteniment, a la ciutat, d’una xarxa aèria i una xarxa soterrada. I encara si es tracta de debatre el manteniment, amb usos alternatius, del viaducte la meva modesta opinió és que aquest debat s’ha de circumscriure al tram de viaducte entre la ronda de Ferran Puig i el pont de l’Onyar. La resta del viaducte ha de ser enderrocat sense discussió. Primer perquè el tram encotillat per cases entre la ronda de Ferran Puig i la carretera de Santa Eugènia és una falca indigna que empobreix la visió urbana i manté moltes cases amb la hipoteca d’una proximitat ferroviària inacceptable. Tampoc no té sentit el viaducte amplíssim en tot el tram del parc Central, on la ciutat ha d’anar a buscar com sigui la millor i màxima recuperació possible del parc urbà que hi ha tingut durant uns quants anys amb èxit social evident.
Finalment vull subratllar l’absurditat del debat sobre l’existència o no del projecte pel soterrament del tren convencional. Com es pot alçar l’acusació de què no hi ha projecte i al cap de poc rectificar i dir que sí que n’hi havia? Com es pot convertir aquest tema en una arma de confrontació política, en una qüestió que per aventurada que fos només la unitat de totes les forces polítiques de l’Ajuntament l’havia fet possible? Qui és el responsable de dir que no hi havia projecte? Perquè és evident que de projecte n’hi havia, es coneixien els encàrrecs, i es treballava intensament en les solucions i els traçats. Fabricant el problema es pot construir la teoria de la manca de transparència. Però la transparència es juga en la informació i, sobretot, en l’adequada participació en el corresponent tràmit d’informació pública quan correspongui.
Ara, l’únic debat obert, abans de decidir res sobre el viaducte, és quan i amb quins diners s’executarà el soterrament de la línia convencional, que és condició indispensable per a una solució ferroviària integrada a la ciutat de Girona.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL CENTRE DE MENORS DE MONTILIVI
Diari de Girona
El Departament de Justícia, a través de la Direcció General de Justícia Juvenil, ha decidit tancar el centre de menors de Montilivi. Ho fa junt amb d’altres centres per raons pressupostàries. I estic convençut que ho fa amb un punt de frivolitat arbitrària, i sense donar a l’honorable Consellera tota la informació. No puc jutjar pels altres centres, perquè no tinc tota la informació.
Però en el cas de Girona, i si comencem pel final, tenim l’informe que ha elaborat el Jutjat de menors i que la jutgessa Montserrat Bastit Vallmajor ha enviat, sense èxit pel que sembla, a la Conselleria. A criteri del Jutjat, que compartim, el centre de menors ha treballat a Girona per a la ciutat de Girona i per a les comarques gironines, amb eficàcia i amb resultats positius per a la inserció dels joves interns. El seu tancament pot comportar la desatenció de la ciutat i de les comarques gironines, i també la sobrepoblació dels centres de Barcelona. En un context, doncs, de restricció i de control de la despesa es poden arribar a entendre mesures d’austeritat, propostes de contenció per tal d’evitar un creixement de les despeses de manteniment dels serveis, però no es pot arribar a entendre el tancament d’un centre (d’uns centres) d’eficàcia i treball contrastat i que havien esdevingut un servei públic eficient al servei d’un territori.
Estalviar sí, desatendre no. Retallades no, reformes sí. No són consignes, són propostes avalades pels mateixos jutges i per una trajectòria llarga.
Però si ara anem al principi i ens situem a l’origen d’aquest equipament, el Departament de Justícia no pot ignorar el compromís assumit amb la ciutat i compartit, en un exercici de lleialtat institucional, que obligava les dues parts.
En el moment del creixement de la ciutat cap a Montilivi i en el context dels desenvolupaments urbanístics dels anys vuitanta i noranta es va anar definint un entorn prop del Mas Abella, la Font de l’Abella, la urbanització Puigvistós i fins el Puig de Montilivi de grans equipaments, de boscos urbans, i de creixements residencials. La Universitat incipient, l’IES Montilivi, en aquells moments centre de Formació Professional, l’escola Mater Dei anaven conformant un entorn urbà de qualitat i prestacions remarcables.
Un dels solars de Puigvistós va ser posat a disposició del Govern de la Generalitat, que va manifestar la seva voluntat de construir-hi un centre de justícia juvenil. La proposta va generar inquietud i malestar ciutadà. En el veïnat més pròxim la inquietud naixia d’un sentiment totalment raonable, en d’altres sectors l’oposició naixia d’actituds més viscerals i, fins i tot, d’un intent de fer un desgast de les institucions i principalment de l’Ajuntament. Hi va haver qui va voler polititzar la decisió i va promoure una actitud de rebuig frontal i una recollida de signatures. El Govern de la Generalitat va demanar al Govern de la ciutat una actitud valenta, solidària, de compromís institucional, de responsabilitat compartida amb temes emergents que semblaven essencials per a la configuració de noves polítiques. Hauria estat fàcil cedir a les pressions, buscar l’acomodació immediata, renunciar a l’equipament, recuperar el terreny i cercar una funció més popular. Alguns, fins i tot amb un cert to despectiu, parlaven de “la presó de nens”. Vam aguantar i el centre va passar la prova del contrast amb la realitat. Tots els maleficis que se li atribuïen no van passar. El centre es va integrar al barri i mai no es podrà dir que va tenir conseqüències negatives per al desplegament residencial, universitari i docent de la ciutat en aquell punt.
Ara, una decisió unilateral precipitada, radical, absoluta, no pot tirar per terra ni els compromisos del passat ni els resultats de la tasca desenvolupada, ni pot desapoderar una ciutat i un territori d’un equipament d’eficàcia social provada. És una de les quotes de solidaritat territorial que ens corresponia i ens correspon, i no hi ha retallada que justifiqui una supressió tan barroera com la que s’anuncia. No hi ha una solució millor? No es pot racionalitzar la plantilla? No es pot contenir la despesa sense liquidar el servei? Vet aquí les preguntes sense resposta que el Govern hauria d’entomar si vol mantenir els seus compromisos amb Girona.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
GIRONA I LES MERAVELLES DEL MÓN
Diari de Girona
El dia que es va saber que la revista Restaurant havia mantingut el Celler de can Roca en el segon lloc dels millors restaurants del món vaig escriure un missatge a les xarxes socials que venia a dir que a Girona teníem tres meravelles del món: El Celler, segon millor restaurant del món; Temporada Alta, premi Max, i el Tapís de la Creació recentment recuperat per al patrimoni ciutadà després de la seva restauració.
Arran d’aquell missatge algunes persones m’han recordat que potser hi podia afegir més coses a la llista. I tenen raó.
La Catedral, en el seu conjunt, és en la seva superposició i multiplicitat d’espais, d’estils i d’elements singulars (capelles, sepultures, vitralls, objectes, el Beat, el retaule, el baldaquí, Ermessenda…), un pou permanent de sorpreses, un conglomerat nummulític farcit de cultura i d’història eclesiàstica, i és una meravella des de l’escala al trifori, des del claustre a la girola.
La Devesa és en la seva uniformitat vegetal un monument a la geometria de la plantació, un singular aprofitament de les aigües i dels sediments dels rius, una arbreda com n’hi ha poques al món. Potser única al món si fem excepció de la volta contínua de plàtans que ombregen el Canal du Midi i que, actualment amenaçats per un fong, corren el risc de desaparèixer.
L’arquitectura de Rafael Masó, ara que la Fundació ha posat en servei la rehabilitació de la casa Masó del carrer de les Ballesteries, és un patrimoni col·lectiu i ciutadà de primer nivell; finalment valorat, recuperat en la mesura del que ha estat possible, i rehabilitat en tots els edificis que han sobreviscut a les etapes de menyspreu. En el context del noucentisme hi ha una lectura culta de la ciutat que ens és imprescindible per entendre pràcticament tota la primera meitat del segle XX.
La vall de Sant Daniel, boscana i ombrosa, és en la proximitat als murs de la ciutat, en el diàleg entre la Catedral i el monestir, en la ufana vegetal que la caracteritza, en les fonts delicioses, les flors que encatifen els prats, els rierols que dibuixen un projecte de riu, una singularitat rural a tocar de la vida urbana. Entorn pagès a les portes de les Gavarres, un pulmó al servei de generacions i generacions.
La Força Vella, el Call, el recinte de les muralles romanes i carolíngies, la ciutat dels tres castells, és d’una densitat patrimonial que configura un palimpsest amb totes les de la llei, una lliçó d’història urbana i social. El conjunt de les Àligues i Sant Domènec, just fora del recinte, expressen el lligam entre passat, present i futur.
Temps de Flors, ara que demà comença la seva 57a edició és, en la seva condició efímera, un esclat global, una explosió de vida ciutadana, una meravella en estat de concentració, un destil·lat excels.
Però tornem al meu missatge. No cal comentar el Tapís, que és una peça única només comparable amb el tapís de Bayeux i d’unes fonts iconogràfiques segurament més clàssiques i més riques que aquella tira que explica uns fets de guerra. Temporada Alta és la creació de la voluntat, de la imaginació, de la saviesa, del coneixement aplicat al món del teatre. Salvador Sunyer i Bover anima un projecte col·lectiu, una ambició metropolitana, una emulació calculada i premeditada de les grans cites com Avinyó. Situar Girona, el teatre i Catalunya en el mapa.
I el Celler de can Roca. Una ambaixada de Girona oberta al món. El cim màxim d’un conjunt més ampli. Crec que ha sigut en Joan, però haurien pogut ser a cor en Joan, en Josep i en Jordi, que ha dit que la singularitat del Celler no es pot entendre com un món apart. És el punt culminant d’un conjunt, d’una transformació radical de l’oferta gastronòmica de la ciutat del conjunt de les comarques. El Celler ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran, ha saltat fronteres, alhora que com en una piràmide (una altra de les meravelles del món!), d’altres establiments de gastronomia, de cuina elaborada, de cuina de mercat, de cuina popular, de cuina de menú, omplien tota la piràmide fins a configurar una base sòlida, estable, forta que nodreix el conjunt i justifica el cim. És des de la humilitat expressada pel Celler, des de la solidaritat, des de la complicitat a un projecte col·lectiu, que podem entendre la grandesa de totes les meravelles que he volgut comentar i que conformen els punts culminants, els cims a escala local, d’una jerarquia de valors que no s’entendria si no la abordéssim en la seva integritat.
Encara pot haver-hi algú que ens recordi que hi ha moltes altres Girones, que els habitants de la ciutat omplen barris i barris sovint innocus, que una lectura com la que hem fet té un punt d’elitisme exclusiu i excloent. I tindrien raó si no fos que la selecció que presentem és el destil·lat últim, el més concentrat, d’una collita més àmplia, d’un conjunt fet de contradiccions, de lluites, de superacions, d’entrebancs, de dificultats, d’èxits i de fracassos, i que en el seu conjunt conformen l’herència rebuda. La història de la ciutat no es pot, naturalment, construir només amb els carreus singulars de l’excepcionalitat, sobretot perquè aquesta excepcionalitat no s’explicaria sense el conjunt d’històries normals que les nodreixen.
Per això justament, sense pretensions, amb discreció absoluta, el Celler de can Roca és un compendi del que intento dir. Una casa de menjars en un barri popular de la ciutat, una família treballadora i honesta, enllacen els anys i esdevenen baules d’una història d’èxit fins arribar al millor restaurant del món, assumint aquesta meravella amb la normalitat, amb la naturalitat del que sap d’on ve i que no vol renunciar, com la ciutat, a cap dels episodis de la seva història, i que se la mira com deia fa pocs dies en Joan, amb la tranquil·litat d’una passejada amb bicicleta pel barri vell, rebent afecte i absorbint l’entorn sense mai deixar de tornar a Taialà. La síntesi positiva entre el barri obrer de la ciutat i l’excel·lència de la millor gastronomia mai somniada, però construïda en els arrossos de can Roca i molta feina, imaginació i experimentació, sense oblidar que un restaurant és una casa de menjars.
Si voleu veure l’article cliqueu aquí.
LA CASA MASÓ
Diari de Girona
Demà obrirà les seves portes la ‘Casa-Museu Rafael Masó’ al carrer de les Ballesteries de Girona. Culmina així un propòsit madurat pacientment per Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta. Amb paciència i molta generositat van prendre la decisió de cedir la propietat de la casa i de tots els elements mobles a l’Ajuntament i constituir, així, els fonaments de la Fundació. Aquesta decisió fou concretada el 2006 amb la signatura de l’acord corresponent amb l’alcaldessa Anna Pagans. Molts anys abans, quan el matrimoni Aragó-Huerta va anar a viure a la casa Masó van prendre una altra decisió que ara es demostraria transcendent: guardar-ho tot. Tot vol dir tot. Llibres, mobles, rajoles, estris de cuina, elements del cosidor, aixovar, tovalles, cobrellits, tot.
És justament aquest esperit de conservació el que ha permès desenvolupar un programa per “Evocar, descobrir i difondre” des de l’arquitectura, per manllevar un títol de Jordi Falgàs, director de la Fundació en el número que la revista La Punxa del Col·legi d’Aparelladors de Girona va dedicar a la Casa-Museu Rafael Masó (núm. 53, 2012).
És ben evident, però, que sense el programa que entre 1911 i 1919 va definir Rafael Masó i Valentí (1880-1935) per agrupar quatre cases del carrer de les Ballesteries i convertir-les unificades en el casal dels Masó, avui el nou programa no seria possible. Vull dir que en la minuciosa preparació i planificació arquitectònica i domèstica que va fer Rafael Masó hi ha una visió de conjunt, integral, que relliga l’arquitectura i la vida i trasllada a totes les esferes més íntimes un fil espiritual i estètic que impregna d’ideologia tots els racons de la casa elevada a categoria de llar al servei d’una vida familiar organitzada i litúrgicament desenvolupada. Una casa preparada i organitzada per viure-hi, per treballar-hi, per resar-hi, per menjar-hi, per cuinar-hi, per celebrar-hi trobades familiars, per esdevenir el nucli aglutinador d’una família de la burgesia local, influent i coneguda, i dedicada a múltiples activitats. Rafael Masó dibuixa aquest programa i escampa per tota la casa un polsim de noucentisme amarat que atorga al conjunt un fil conductor indestructible.
Rafael Masó i Pagès (1851-1915) i Paula Valentí (1851-1926) tindrien onze fills, un d’ells l’arquitecte. El germà gran, Santiago, seria el màxim impulsor de la reforma unificadora de la casa que planificaria el germà Rafael i en la qual seguirien vivint la major part dels germans Masó.
El fil de la vida el podem seguir, ara, amb detall no només gràcies a la casa mateixa sinó, sobretot, al rescat històric de la família que ha fet acuradament Rosa M. Gil, i al relat viscut que n’ha fet Narcís-Jordi Aragó. Aquest darrer amb dues contribucions capitals, una a la ja esmentada revista del Col·legi d’Aparelladors i l’altra, més directament memorialística, al llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista, (Barcelona, Triangle Postals, 2012), amb fotografies esplèndides de Jordi Puig i textos com els ja esmentats de Rosa M. Gil i el de N.J. Aragó i també de Jordi Falgàs, amb l’encapçalament d’una salutació de l’alcalde de la ciutat Carles Puigdemont. Aquí trobem també testimoni directe de la impremta Masó, situada molts anys als baixos de la casa i dedicada per voluntat de Rafael Masó i Pagès a l’edició del Diario de Gerona des de 1889. La combinació de les dues publicacions, més tècnica la de La Punxa i més literària i històrica la del llibre ens permet un recorregut visual i literari per la casa, per la vida, per l’arquitectura, pels projectes i els materials, pel Pla director redactat per Joan Tarrús i Jordi Bosch, el projecte de rehabilitació, els seus detalls més tècnics explicats per Jordi Ministral i un article sobre la façana de l’Onyar de la casa Masó. En aquest treball, els arquitectes Tarrús i Bosch argumenten la intervenció, la potència del blanc, el blau mariner de la fusteria, els ocres de les persianes i de les rajoles, la terrissa negra de Quart per a la pèrgola, com la fidelitat extrema a la idea que movia Rafael Masó i que per aquesta banda del riu pretenia un raig de llum mediterrània sobre les boires grises del riu i l’atapeïment bigarrat de la resta de les façanes i els volums que s’hi incrustaven.
Fet i fet celebrem avui, per demà, un esdeveniment ciutadà. Una notícia positiva i emblemàtica. Un enriquiment del patrimoni col·lectiu i de l’oferta cultural i turística. La casa Masó serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea a la nostra ciutat. És evident que la casa Masó s’ha beneficiat d’un conjunt de circumstàncies que han permès tirar endavant la Fundació i el projecte coincidint amb una crisi brutal. Però justament és davant de la crisi que els models d’excel·lència, les propostes intel·ligents i delicades, el rescat de la memòria i el patrimoni esdevé un actiu bàsic del redreç, de la represa, del ressorgiment.
La casa Masó serà com el descobriment íntim que faran els que ens visitin quan en el seu vagareig per la ciutat es topin, de cop, amb una oferta singular, molt rellevant, i al nivell de les que hem pogut trobar en moltes ciutats europees més dedicades que nosaltres a la preservació del fil de la memòria com a fil indestructible de la cohesió.
Un darrer apunt. Tota la rellevància social i ciutadana dels Masó. Santiago, Rafael, Joan o Narcís, la seva dimensió cívico-política, la dels Aragó, Estanislau Aragó, sobretot, i ara Narcís-Jordi Aragó, la de les germanes Masó quan mantingueren la casa viva mentre els homes havien marxat per imperatiu de la guerra, dibuixa un escenari oblidat i mai rescatat del tot. La història dels exilis interiors no només en l’ànima republicana de la ciutat, sinó també, sense cap mena de dubte, en l’exili dels vencedors vençuts que hagueren de deixar de banda tots els seus compromisos anteriors i dedicar-se exclusivament al camp de les seves activitats privades. Només així podrem entendre que en algun dels somnis de la Girona republicana hi coincidissin uns i altres, tot i que finalment no van poder prosperar i s’ensorraren dramàticament durant dècades per a tots.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL RETORN DEL TAPÍS
Diari de Girona
La nit de divendres a dissabte (30-31 d’abril) es descarregava d’un camió, a la plaça de Sant Feliu, el Tapís de la Creació. Acabava d’arribar del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. El van pujar fins a les sales capitulars i entre dissabte i diumenge va quedar ja del tot instal·lat en la seva completa esplendor restaurada. Des de dimecres sant que va ser presentat oficialment per les autoritats, el Bisbe i el degà del capítol es pot veure ja, i es pot dir, que en plena Setmana Santa aquesta peça del patrimoni de la Catedral i de la ciutat ha tornat al lloc on ha estat durant prop de mil anys.
Cada vegada que el Tapís, o alguna altra obra d’art del patrimoni de la ciutat, viatja fora es genera, en graus diversos, una certa inquietud i desconfiança. Ara mateix, tothom sabia que estava en bones mans, que hi havia uns recursos generosos de la Fundació “la Caixa” per a la seva restauració i que el Govern de la Generalitat vetllava pel Tapís i en garantia el retorn. Però sempre queda una ombra que, naturalment, s’ha dissipat del tot.
La inquietud d’aquest darrer viatge no té punt de comparació amb la inquietud i fins a un cert punt alarma que es va generar quan el Tapís de la Creació i altres obres d’art de la ciutat i la diòcesi van viatjar, l’any 1937, per a l’exposició d’art català al Jeu de Paume de París. Les peces es van carregar a Girona el 13 de febrer de 1937, es van exposar a París els mesos de març, abril i maig de 1937, més tard es van exposar al castell de Maisons Laffitte (estius-1937 fins a la fi de la guerra) i acabarien retornant per tren a Girona després de passar la nit del 15 de setembre de 1939 al’estació de Port-Bou. Joaquim M. Puigvert ha relatat els detalls més rellevants d’aquestes circumstàncies i de totes les operacions de salvaguarda del patrimoni artístic a la ciutat de Girona durant la Guerra Civil (al volum Segona República i Guerra Civil a Girona,1931-1939, Girona, Conferències a l’Arxiu Municipal, 2006) .
Clara Estrada i Campmany ha tractat, amb caràcter més general, el marc d’aquestes actuacions i el paper que hi desplegaren Jordi Rubió i Balaguer en matèria de biblioteques, Agustí Duran i Sanpere en matèria d’arxius, i Jeroni Martorell en matèria de monuments i patrimoni (El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion, 2007 i Contra ‘Els hombres de la horda’. La depuració franquista dels caps del patrimoni artístic i científic de la Generalitat republicana, Barcelona, Ploion, 2008).
El cas de 1937 va ser controvertit i va deixar petjada a la ciutat. Gràcies a l’amabilitat de l’Aurora Martini els seus col·laboradors he pogut consultar el volum de les actes de la Comissió de Monuments de1918 a1938 que per al període 12 de setembre de1936 a12 de març de 1938, i com a Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, va desenvolupar la seva tasca sota la presidència del delegat de Museus Miquel Santaló i amb la participació dels senyors Pau Planes, Eduard Fiol, Emili Blanc, Joan Subias, Pere Vallmajor, Carles Palol, Joan Turon, Pujol, i Francesc Riuró.
La primera notícia apareix en la sessió del 15 de gener de 1937, quan Santaló dóna compte de la notícia anunciada, el dia abans a Barcelona per Josep Gudiol, sobre la necessitat de desplaçar un conjunt d’obres d’art per a l’exposició d’art medieval català a París. S’adverteix del perill que comporta i s’acorda demanar les màximes garanties. El tema reprèn en la sessió extraordinària del dia 16 de gener de 1937, que presideix el conseller de cultura de la Generalitat Antoni M. Sbert. Santaló i tots els membres de la Comissió exigeixen garanties, que Sbert dóna, de moment, de forma verbal després d’informar dels contactes i de les garanties obtingudes del Govern francès. El moment culminant, que transcrivim és la sessió extraordinària del dia 13 de febrer de 1937.
“Es reuneixen en el local social, a les dotze del migdia, els membres de la Comissió anotats al marge, presidits pel Comissari delegat de museus Sr. M. Santaló.
Aquesta reunió ha estat motivada pel trasllat de les peces del nostre Museu medieval les quals hauran de figurar en l’exposició d’art medieval català que tindrà lloc en el Jeu de Paume de París durant el pròxim mes de març. Alguns dels membres assistents han presenciat l’embalatge i expedició de les peces que es detallen a continuació, les quals són trameses a Olot per mitjà d’un camió i personal de la Junta de Museus de Barcelona. Les peces són Tapís romànic del segle XI; retaule major d’argent repujat (s.XIV); Creu processonal d’argent repujat amb esmalts, s.XIV; Creu processonal d’argent repujat, s.XIV; Codex Homilies de Beda, miniat, s.XI; id miniat, ’Martirologi de Poblet’, s.XIV; escultura de Carlemany, s.XIV.
L’expedició d’aquestes peces ha tingut lloc moments abans d’efectuar-se la reunió. El Comissari Delegat de Museus després de llegida la comunicació de la Generalitat que amb caràcter de rebut ha sigut entregada en fer-se l’expedició, demana que consti en la present acta, amb l’acord de tots els membres de la Comissió, que en accedir aquesta al trasllat de les peces esmentades ho fa, mantenint les condicions establertes en la reunió extraordinària del dia 16 de gener a la qual va assistir el Conseller de Cultura de la Generalitat Sr Sbert, signant del document esmentat i en la qual es varen demanar al mateix les garanties necessàries per part de la Generalitat i també del Govern francès, per al retorn íntegre a la nostra ciutat de les peces esmentades. Com sigui que el Conseller va donar verbalment les garanties demanades i el document tramès per la Generalitat en el moment del trasllat no esmenta ni tan sols aquestes i no ofereix els detalls necessaris per a tenir la seguretat del retorn íntegre de les peces a la nostra ciutat, cal obtenir de la Generalitat altre rebut en substitució de l’esmentat en el qual es puntualitzi tot el que fa referència a les garanties donades verbalment pel conseller de Cultura” (als folis 150 v i 151 r, del llibre d’actes esmentat). Pere Vallmajó afegiria a la documentació un escrit seu del 25 de febrer, advertint dels riscos del trasllat posterior, i amb un embalatge més fràgil, del baldaquí, que per altra banda tenia els elements de fusta corcats.
Més endavant, a la sessió del dia 17 d’abril de 1937, Miquel Santaló explica el seu viatge a París i la visita a l’exposició del Jeu de Paume tot advertint que torna amb una notícia menys agradable que la seva visita ja que se l’ha informat que “sembla que després de la dita exposició es projecte fer-ne altre a Londres, lo qual pot ésser un perjudici molt gran per les peces”. Es proposa adreçar-se al conseller de Cultura reclamant el retorn de les peces a Girona al més aviat possible. A la sessió del 26 de maig del 37 es dóna compte de l’escrit de la Generalitat informant del trasllat dels objectes de l’exposició “a un castell proper a la mateixa ciutat el qual figura en el circuit de l’exposició internacional”. La comissió fa constar la seva contrarietat. En la sessió del 27 d’agost del 37 s’acorda novament reclamar el retorn de les peces “per exigir-ho així l’interès de la ciutat”. Finalment, en la sessió del 24 de setembre de 1937 s’acorda enviar una delegació a Barcelona per insistir en el retorn de les peces, i en la del 14 de desembre de 1937, Emili Blanch proposa, sense èxit, fer una campanya informativa a la premsa per tal de fer més evident la reclamació del retorn de les peces.
Puigvert esmenta com també anirien a visitar l’exposició (citant el treball de Mn. Jesús Prat) el bisbe Josep Cartañà, mossèn Llambert Font i mossèn Carles Bolós per assegurar-se que, a tenor de la propaganda antirepublicana, no s’estaven malvenent les peces.
Com hem explicat, aquell llarg viatge es va acabar el setembre de 1939.
El viatge que ha acabat ara, el març-abril de 2012, ha sigut molt més pacífic, hi ha intervingut 75 anys més tard un altre Govern de la Generalitat i, actualment el Tapís mostra la plenitud dels seus colors i s’ha desprès dels cosits i afegits apedaçats, s’ha destensat i respira millor, i en els seus replecs mostra alguna sorpresa que reservarem per als estudiosos que hi han treballat i que haurien fet molt feliç Pere de Palol.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
