XAVIER MONTSALVATGE I GIRONA
Diari de Girona
Diumenge passat,11 de març de 2012, va fer cent anys del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona,1912 – Barcelona, 2012). Va néixer a la plaça del Vi, just a la casa de la cantonada del carrer de l’Albereda amb la pujada al Pont de Pedra. Aquí, la família Monsalvatje hi tenia l’establiment de banca Hijos de Fco. Monsalvatje,banqueros. Fill de Xavier Monsalvatje i Iglesias (Olot,1881-1921) i nét de Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917).
El mateix compositor explica la seva peripècia vital des de la casa de reminiscències gòtiques de Girona fins a un doble pis tenebrós del carrer de la Portaferrissa, a Barcelona, a partir de 1921, després de la mort del seu pare, en el seu llibre Papeles autobiográficos. Al alcance del recuerdo (Madrid, Fundación Banco Exterior, 1988, editat en català per Destino). Després, doncs, de viure deu anys a Girona, a la casa que hem esmentat, Montsalvatge se’n va a viure a Barcelona i és aquí on fa el gruix de la seva formació musical i on desplega la seva activitat de compositor i professor, amb una repercussió i reconeixement internacionals de primer nivell.
És aquesta trajectòria la que vol reconèixer la Comissió del Centenari amb un conjunt d’actes i activitats que es desenvoluparan des de setembre de 2011 fins a finals d’aquest 2012, i que té com a eix central l’exposició que, des del 6 de març d’enguany, es pot veure al Palau Robert de Barcelona, que vindrà aquest estiu a Girona i que després seguirà viatge a Madrid i Nova York. Amb l’impuls de l’Associació Xavier Montsalvatge compositor es farà un programa amplíssim, que va des de l’edició i interpretació de la seva obra a la publicació de textos biogràfics i treballs documentals sobre la seva vida i, principalment, la biografia que ha fet José Guerrero Martín. Escrita ja després del traspàs del compositor inclou, per primera vegada, la referència i repertori de tota la seva obra i amplia el contingut de biografies anteriors com la que l’any 1994 li van dedicar Francesc Taverna-Bech, Carles Guinovart i Francesc Bonastre a la col·lecció de compositors catalans, que editaven conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l’editorial de llibres de música Boileau.
Va ser justament el dia exacte del centenari del seu naixement que la comissió va voler commemorar la data amb un concert a Girona, a l’Auditori, que va coincidir amb l’acte de posar el nom de Xavier Montsalvatge a la sala simfònica d’aquest equipament de la nostra ciutat. Amb la soprano Ainhoa Arteta, Alobert Guinovart al piano i l’orquestra de Cadaqués es va interpretar un programa sintètic i cronològic, que va arrencar amb la ‘Petita suite burlesca’ de 1935, interpretada per primera vegada, i va seguir després amb els ‘Tres Divertiments’ (1941), les famosíssimes ‘Cinco canciones negras’ (1945), les ‘Tres postals il·luminades’ (1991), dedicades a la Provença, l’Havana i Nova York i amb clares ressonàncies musicals de cadascun dels tres escenaris, per concloure amb el ‘Madrigal sobre un tema popular’ (1991), que és una adaptació del ‘Cant dels ocells’.
I és justament amb les obres primerenques com aquesta de 1935 i els ‘Tres impromptus’ de 1933 que podem traçar un lligam amb Girona, pel fet que és també de 1933 l’intent de convertir el poema ‘Vinyes’, de Joan Teixidor en una peça per a piano i veu que, com explica Miquel Desclot en el text que acompanya el volum I de la “Integral de Canto”, editat per Columna Música el 2003, amb la interpretació de la mezzosoprano Marisa Martins i el pianista Mac McClure, Montsalvatge “va abandonar l’experiment en un calaix, insatisfet, després que la coneguda recitalista Mercè Plantada fes la desentesa davant la proposta d’estrena”. El mateix Desclot recorda com finalment va ser interpretada, a l’Ajuntament de Girona, amb el títol del primer vers “No t’abandonaré”, per part dels mateixos intèrprets que l’havien inclòs en l’àlbum abans esmentat, “Integral de Canto”. Montsalvatge havia recuperat la relació i les amistats amb Girona i em va voler dedicar aquesta cançó primerenca, com així consta en l’original de la partitura: ‘A Joaquim Nadal…No t’abandonaré (1933), poesia de Joan Teixidor. Record de l’estrena d’aquesta cançó que ofereixo a Joaquim Nadal amb l’estima i consideració de Xavier Montsalvatge. Al concert es va interpretar admirablement. Fecit, 29-XI-99 Xavier Montsalvatge’ i signa també Marisa Martins.
Dos anys abans, el 1997, la ciutat ja havia fet una clara reivindicació de Montsalvatge i dels seus orígens gironins que a ell mateix li agradava de recordar amb l’atorgament de la distinció Athenea, que enllaçava perfectament amb el clima i l’ambient cultural que havia conegut a casa seva i, molt especialment, a través del seu pare i tota la colla d’amics que empenyien la ciutat cap a una revifalla cultural extraordinària.
Així, doncs, malgrat haver viscut només deu anys a la ciutat, les arrels es van mantenir sempre i el record va deixar un pòsit entranyable que permetia de fer un pont entre la Girona de principis i la de finals del segle XX.
Precisament, per acabar convé precisar algunes coses per dissipar confusions i aclarir la continuïtat d’una nissaga de tronc olotí que es va desplegar a Girona i va donar fruits madurs per a la cultura i l’art. L’avi banquer, Francesc Monsalvatje, va ser un destacat medievalista i va dedicar la seva curiositat permanent a rescatar el patrimoni documental del comtat de Besalú principalment amb la seva profusa col·lecció Noticias históricas. El pare Xavier Monsalvatje, també banquer però en declivi, va tenir una vida curta, però exercí un paper rellevant a la vida cultural de Girona. Hi va arribar a viure l’any 1896 i l’any 1917, conjuntament amb Joaquim Pla, van estampar un deliciós Terra de gestes i de beutat, que tindria una segona edició el 1918 i que era una petita obra d’art amb orles, caplletres, dibuixos i un compendi de textos literaris, d’evocacions personals, d’exordis i d’obres d’art integrades en un producte singular i força irrepetible. Els amics li van editar, pòstumament (1922), les Proses del viure a Solius amb un format i una tipografia força similars al llibre anterior, però més auster i discret i del que només se’ n van fer 125 exemplars numerats.
I, així, tenim que igual com hi ha hagut un mínim de quatre generacions de Palols coneguts (Miquel, Pere, Miquel, Pere), hem de recordar, ara, quatre generacions, com a mínim, de Monsalvatjes, després Montsalvatges coneguts: Francesc, banquer i historiador; Xavier, banquer, escriptor i animador cultural; Xavier, músic i compositor, professor, a qui hem dedicat principalment avui l’article i, encara, Ivette, filla del nostre compositor homenatjat, i Xavier, arquitecte que retrobaria els escenaris del seu pare, del seu avi i del seu besavi i redactaria, amb en Xavier Llistosella, el Pla especial de la Devesa i executarien el projecte del Palau Firal de la ciutat, ara feliçment complementat amb l’Auditori i Palau de Congressos que ens va aplegar diumenge passat.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
PALMERES ROSTIDES
Diari de Girona
Diumenge passat vaig aprofitar el dia assolellat per contemplar la passivitat hivernal del paisatge. El moment de la màxima nuesa, de l’aparent inactivitat, de les natures mortes. Horts buits, pagesos llaurant, hortolans cavant les regues abans de plantar, sequera màxima. Havent dinat vaig fer una escapada ràpida, encara a ple sol, fins a Solius en una litúrgia permanent de fidelitat a les capacitats relligadores dels monjos. La plaça era totalment deserta. La porta del monestir brillava després d’una oportuna repintada i totes les parets del convent resplendien de blanc de calç repassat fa poc. El lledoner de la plaça era un esquelet depurat de finíssim brancall. És el moment de la neteja, de la darrera poda, d’estassar els marges. He seguit aquest procés de prop, també, a la jardineria urbana. Els jardiners treuen les heures seques, netegen les esparregueres dels parterres i eliminen els brots secs, i només els pensaments de fulla mústia resisteixen les escomeses de les glaçades matinals de les setmanes passades.
Els arbres més sensibles, potser poc arrecerats, mostren les fulles escaldades pel fred. Eucaliptus a Llagostera, secs de dalt a baix sense perfum; tarongers de fulles esblanqueïdes i moixes, palmeres rostides de cap a peus.
M’he entretingut especialment en la geografia de les palmeres. A la rotonda de Cassà, tocant a la Verneda, prop de la Torremansa amb els seus tracks immensos preparats per tornar a regar quan toqui, els margallons s’aclofen mig morts i les palmes caigudes i seques; com les palmeres dels jardins de les cases que perden virior i amollen el llast del brancam abans de caure definitivament mortes.
En el cas de les palmeres haurem de reflexionar sobre la conveniència o no de traspassar el llindar en la jardineria urbana i domèstica de la presència esparsa i singular d’alguns exemplars notables. La generalització abusiva de les palmeres, tan agraïda en un primer moment, i tan utilitzada en molts passeigs urbans davant de mar o no, passa ara una factura doble. D’una banda cauen palmeres com mosques amb l’escomesa pèrfida i perniciosa de l’escarabat morrut, que ha anat corcant per dins els arbres i les fulles fins a xuclar-ne tota la força vegetal i deixar l’arbre sense ànim per sobreviure. Es van abatent els troncs eixuts que queden i comença un procés invers de retirada gradual de les palmeres.
Hauríem d’afegir, a la força demolidora del morrut, la rostida de les fredorades d’aquesta onada de fred siberià que ens ha fet recuperar abrics i bufandes, guants i passamuntanyes i que per als joves és totalment insòlita i per als més grans és el retorn a experiències viscudes amb anterioritat i amb més regularitat que no pas ara.
Per anar a Solius vam sortir per la plaça dels Països Catalans i seguint la riba esquerra de l’Onyar fins al Parc Científic i Tecnològic. Un grup de gent prenia el sol en el tancat d’un hort preparat per al bon temps. Una senyora asseguda en una cadira de rodes es deixava acaronar pel sol abans de tornar als espais tancats de les cases urbanes. Les ribes de l’Onyar, al pont de la Creueta, encara sense vegetació, deixaven veure la llera del riu, els sediments de sorra i troncs, els arrossegaments de les darreres i ja llunyanes pluges. Passat el pont de la Creueta i abans d’arribar a la rotonda de la carretera dels Àngels vaig poder contemplar un espectacle insòlit. A la masia que se situa a l’esquerra de la carretera dels Àngels, abans de la variant de l’NII, que ara és, des de fa força temps, un restaurant, emergia un bosc de palmeres. Als estreps de les Gavarres, al peu mateix de la massa boscosa més important de les comarques gironines, enmig d’un món d’alzines i suros, de pins, brucs, arboços, d’algun ginebró perdut, d’acàcies, pollancres i plàtans, a les fondalades humides emergia amb força un oasi de palmeres.
Totes tocades, totes rostides, totes inerts, totes escaldades, totes com un monument a la singularitat d’una espècie poc habitual en aquests boscos. Un jardí de palmeres rostides, una bassa per als ànecs i les oques, una rocalla per a l’aparcament dels cotxes, i un oasi mig mort pel fred i qui sap si per l’escarabat. De cop la concentració marronosa de branques seques ha fet més evident el bosc de palmeres que, potser, fins ara en la seva perennitat verda havia passat més desapercebut. Però la fuetada en el paisatge és molt contundent, tant que fins i tot desvetlla un cert dolor físic en la contemplació passiva dels estralls de la climatologia i els insectes.
La percepció d’un paisatge canviant, la visió de les alteracions estacionals, la constatació que estem en un temps mort, la convicció que per dins bull la sang de la saba dels arbres, l’anunci anticipat que després d’aquests moments de les darreres inèrcies hivernals viurem un esclat de vida que any rere any ens dóna una lliçó massa sovint inadvertida de vitalitat.
Viurem així noves primaveres i albirarem la lliçó permanent de la vida que a vegades ens resistim a entendre i a seguir amb admiració i fidelitat.
EL GRUP PRAXIS 75
Diari de Girona
Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.
Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.
La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.
Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.
L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.
El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.
En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un moment amb en Bep i seguia.
A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.
He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.
Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html
DOMÈNEC FITA
Diari de Girona
A tocar d’aquell ‘Pati de l’Hospici’, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l’exposició “Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011”, un compendi de la faceta de vitraller d’aquest artista nascut a Girona el 10 d’agost de 1927. Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d’una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, ‘l’urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall’. I no vaig poder resistir la temptació d’anar diumenge passat a l’oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l’avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l’Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m’havia seduït no sortia al catàleg, o almenys no el vaig saber trobar en un primer cop d’ull, i volia veure en directe si s’havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l‘interior de l’establiment aquest vitrall urbà d’unes dimensions considerables.
Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l’evidència d’un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l’art que l’ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.
Per conèixer bé l’obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l’exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d’encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l’obra cultural de “la Caixa”. Hi trobem unes ‘Reflexions sobre Domènec Fita’ d’Alexandre Cirici, i el text ‘Domènec Fita’ de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l’exposició Fita. 50 anys d’art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l’any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d’Arcadi Pla i un estudi d’introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.
Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista que durant la seva tasca pren tota mena d’apunts i escriu reflexions al fil de l’obra, de la vida i de l’actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d’inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l’any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l’any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d’Eva Vàzquez.
La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s’expressa amb molta força en la seva ‘Columna de la història de Girona’ instal·lada a Pedret l’any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l’any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l’homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d’aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l’any 2004, s’hi concentra una amplíssima referència al treball de l’artista a la ciutat, amb la ciutat, per la ciutat i sobre la ciutat.
En realitat des que l’any 2000 es va crear la Fundació Fita va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d’una obra enorme de la qual no tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l’artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l’esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.
No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l’abast de la trajectòria de Domènec Fita.
L’any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l’artista, (Caixa d’Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L’any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989 (Diputació, 1990), Fita, periple d’un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d’Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).
Segueix després l’amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992 i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002). Fita. Obra 2002 (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica,(2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l’exposició que m’ha servit de pretext per aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d’afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d’art Fita, editat l’ any 2006.
Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d’obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.
I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d’aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l’any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.
Des dels treballs juvenils, des d’aquell ‘Pati de l’Hospici’ de 1947, passant per l’accident de Betlem de l’any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l’art amb amor i passió.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/03/domenec-fita/545233.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
