Saltar al contingut

Entrades des de ‘El Periódico’

‘SÍ’ AL PACTE FISCAL

El Periódico

Estic a favor del pacte fiscal. A favor de tenir la clau de la caixa, de tenir una agència tributària integrada. Estic també a favor de garantir la solidaritat i limitar-la. Vull una relació bilateral amb l’Estat i estic a favor d’un règim específic per a Catalunya.

Coincideixo també en la diagnosi, en el reconeixement que de l’estudi de les balances fiscals se’n desprèn que Catalunya aporta molt més que no rep, i que el nostre dèficit fiscal és un llast per al propi desenvolupament de les potencialitats de Catalunya com a motor econòmic i per a les seves pròpies aspiracions d’autogovern. Llegir-ne més

NO EN NOM DEL CATALANISME

El Periódico

[Aquesta és la versió extensa de l'article escurçat per a la publicació]

Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista. Llegir-ne més

UNA CERTA RECONVERSIÓ

El Periódico. Suplement “Catalunya construeix”

Després de vint-i-cinc anys, aquest suplement monogràfic dedicat a la construcció esdevé més necessari que mai.

D’una banda, la seva continuïtat marca una tradició i el seu contingut ens posa en contacte amb un món dinàmic i canviant que ara necessita un nou impuls i una certa reconversió.

Ara que el sector immobiliari ha demostrat una certa saturació, té excedents, poca demanda i dificultats per continuar amb el model vigent, ens convé a tots que el sector immobiliari recuperi la confiança i un punt de tranquil·litat per tal de tenir les idees clares i orientar-se cap aquells segments de mercat que existeixen sense cap mena de dubte i que fins ara no han vist ateses, en l’oferta existent, les seves necessitats.

La reconversió passa per donar una empenta decisiva i permanent a la rehabilitació, que no pot ser que sigui només un pal·liatiu momentani. El parc d’habitatges del nostre país, el més antic i el més recent, pot ser objecte d’un procés continuat de rehabilitació. Les tècniques, els materials, les professions, les especialitzacions artesanals, la recuperació de models constructius, tot acompanya una part de la construcció que té encomanada la noble tasca d’evitar la degradació i l’abandonament dels edificis i que confia posar-los en valor aprofitant amb sensibilitat les seves millors potencialitats. Instal·lacions obsoletes, conduccions antiquades, paviments poc eficients, aïllaments escassos, sanejament imperfecte són algunes de les patologies que la rehabilitació detecta i resol. I aquí hi ha cabuda per a una estructura empresarial molt elemental, que pot assegurar llocs de treball i una retribució garantida només per la capacitat d’atendre les múltiples necessitats de manteniment i de rehabilitació que se susciten en la quotidianitat de la vida urbana.

En segon lloc, la construcció es pot orientar cap a les facilitats i els estímuls que avui s’ofereixen als habitatges de protecció oficial en una gamma prou àmplia com per assegurar que la diversitat i la qualitat afloraran amb èxit com un camí també possible de recuperació del tremp de l’activitat.

Per altra banda, ara és un bon moment per explorar noves formes,noves solucions,noves propostes, nous formats de promoció que s’adaptin a les dimensions reals del mercat i a les expectatives de la potencial clientela. En aquest sentit, avui, tant en els habitatges unifamiliars com en els habitatges plurifamiliars és possible plantejar nous camins que responguin més eficientment a tots els requeriments d’un habitatge modern.

Amés convé afegir que l’actual circumstància haurà canviat també la producció de sòl i el seu impacte en el preu final de l’habitatge. El programa de sòl, de les àrees residencials estratègiques és una decidida aposta per desmentir el vell paradigma que un sòl escàs ens situa davant d’un preu final molt elevat i desmesurat de l’habitatge.

Tot plegat en una nova conjuntura que reclama, com deia, confiança i horitzons i que ha de recuperar el seu ritme, pas a pas, avançant amb fermesa i sense moviments en fals per tal d’aprofitar totes les oportunitats i extreure’n el màxim profit.

Els que ara descobreixen la rehabilitació són probablement també aquells que ara descobreixen aquest suplement que durant 25 anys ha impartit doctrina i subratllat els camins possibles per al sector immobiliari del nostre país.

ANTONI FARRÉS, UN SUEÑO EN BEGUR

El Periódico

Ladeaba ligeramente su cuerpo alargado, en un intento de adaptar su estatura a la de su interlocutor. Sus facciones enjutas resaltaban reforzadas por una nariz prominente. Con la mano derecha recorría su cara en un gesto imperceptible de concentración. Luego extendía sus brazos, de extensa gesticulación y con los dedos señalaba objetivos en el horizonte que defendía con vehemencia.

Tenía un físico fuerte y frágil a la vez, de una fragilidad quebradiza debida en buena medida a una combinación de estatura y delgadez. Algo desgarbado en el vestir, las chaquetas parecían sobresalir por los hombros más allá de los límites de su contextura. Sobrio en las formas y exuberante en la expresión, su discurso transmitía ilusión compartida por un conjunto de valores acuñados en la lucha sindical, laboral y vecinal, que puso a disposición de un proyecto de transformación de Sabadell y al servicio del municipalismo surgido de las urnas en las postrimerías de la transición, hará pronto treinta años.

Los municipios han vivido tres décadas de transformación portentosa de la mano de diversas generaciones de responsables municipales que condujeron la transformación más radical y más revolucionariamente pacífica de nuestra historia contemporánea.

Este es el contexto en el que Antoni Farrés desplegó su actividad política en su ciudad, en la Federació de Municipis, donde trabamos una sólida amistad, y en el Parlament de Catalunya.

En todos estos terrenos y en grados diversos, Farrés puso a prueba su indomable capacidad de ilusión y un escepticismo irónico labrado en algunas de las frustraciones que la realidad prodigaba. Su biografía personal y política es paradigma de los esfuerzos titánicos aplicados a la transformación de la vida ciudadana y a la definición de una agenda política cargada de elementos de cambio y modernización. En la agenda política de Farrés, como en la de tantos otros, coinciden y coexisten logros inconmensurables y algunos tropiezos. Los logros saltan a la vista y se miden por la percepción física y social del cambio propiciado en Sabadell, construyendo una nueva ciudad capaz de salir de la crisis, de buscar nuevos horizontes, de combinar pasado, presente y futuro, de respetar y valorar la tradición fabril, empresarial y obrera, de recoger la herencia bancaria y financiera de una sociedad industrial relevante, de buscar nuevos retos y horizontes en nuevos sectores productivos y de conocimiento.

Pero más que los logros prefiero referirme a todas aquellas cuestiones que quedaron en el camino, que siguen en la lista de los pendientes y que forman parte inseparable del conjunto de ilusiones que movilizaron las mejores energías del mundo municipal.

Farrés y muchos con él aspiraron a la reforma y simplificación del mapa administrativo evitando la superposición innecesaria de administraciones, quisieron reformar las bases fiscales y hacendísticas de las finanzas municipales para evitar su dependencia de ingresos variables y coyunturales, como se está demostrando dramáticamente ahora. Se propusieron otorgar a las policías municipales reformadas funciones de policía judicial, plantearon la discusión sobre el gasto supletorio y el gasto inducido, en un intento fallido por ahora de clarificar los ámbitos competenciales de las distintas administraciones. Porfiaron por definir sobre nuevas bases un urbanismo que compatibilizara el crecimiento, la creación de riqueza y la sostenibilidad. Ambicionaron un marco municipal de respeto a la autonomía local, de reconocimiento del valor democrático y democratizante de los poderes locales, de respeto y lealtad institucional, de colaboración pluripartidista. Pelearon por la transparencia y la honestidad, por el reconocimiento de los derechos de los electos locales en un intento de reconocer la exclusividad de la dedicación a las alcaldías y la incompatibilidad  con otras actividades. Buscaban la ejemplaridad cívica y la austeridad personal.

No digo que no ocurra ahora. Digo simplemente que en la absorbente dedicación de unos años de cambio trascendental nos quedó poco tiempo para la conversación relajada y las confesiones íntimas. Alguna vez, sin embargo, nos dijimos que nos convenía hablar más de emociones y sentimientos que de proyectos. Así se labran las amistades, en la solidaridad compartida.

Cuando dejó la alcaldía de Sabadell tomó distancia, incrementó su sentido crítico, agudizó sus inquietantes reflexiones y nos puso ante la evidencia de las agendas pendientes, de las cuestiones sin resolver. Amablemente, simpáticamente, cariñosamente se convirtió en la voz de la conciencia dispuesto a explorar nuevos filones de temas nuevos y a reclamar la necesaria profundización de los valores democráticos.

Hoy quizás sus cenizas se esparcen por los acantilados del cabo de Begur o en la intimidad oculta de algunas de sus calas. Aquí quiso, Antoni Farrés, sentar los pies, otear el horizonte, henchir sus maltrechos pulmones, respirar profundamente y jugar con sus nietos; rehacer el diálogo consigo mismo, forjar nuevos sueños, empaparse del azul del mar, extender sus manos a lo largo de su cuerpo, sentir muy cerca a los suyos y construir un nuevo horizonte para el futuro.

El ejemplo de vida y de vitalidad de Antoni Farrés nos interpela y nos pone a todos ante la evidencia que hay un sueño posible.

Hay una estela en el azul del mar de Begur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 30-32

LA LLEI DE BARRIS

El Periódico. Suplement

D’aquí pocs dies es donarà a conèixer el resultat de la cinquena convocatòria de la Llei de barris. Una llei de 2004, la primera del Govern Maragall, que té per objectiu dotar un fons i convocar ajuts per compartir al cinquanta per cent amb els ajuntaments projectes de millora urbana de barris i àrees urbanes amb una especial necessitat.

Després de cinc convocatòries entre el Govern i el conjunt dels ajuntaments beneficiats s’haurà fet una aportació de 1.000 milions d’euros, cinc-cents i cinc-cents, dedicats a atendre projectes singulars elaborats i administrats pels ajuntaments i desenvolupats amb l’assessorament de la Generalitat i amb la participació directa dels veïns.

La diagnosis i la metodologia aplicades venen de lluny i tenen una tradició d’intervenció en l’espai públic, en els espais comunitaris i en politiques d’igualtat i cohesió social que beuen de fonts diverses de països i ciutats que havien marcat la pauta d’aquestes actuacions. Ara, Catalunya ha superat aquest marc de referència i ha esdevingut també un nou referent perquè el conjunt de politiques i de coneixement aplicats a aquest programa han creat un coixí doctrinal i metodològic sense gaires precedents a Europa.

La voluntat del Govern és crear un revulsiu en aquests barris d’especial sensibilitat per atendre a unes necessitats objectives i aportar recursos per a un pla de xoc que atengui les desigualtats físiques i les desigualtats socials i aporti els elements bàsics d’una regeneració urbana que respongui a les dinàmiques socials,sempre canviants,d’aquests barris.

Govern i  Ajuntaments han volgut respondre d’aquesta manera a un repte, anticipar-se a uns riscos i aportar solucions dinàmiques a uns processos de canvi, degradació o mobilitat social que requereixen d’una capacitat d’intervenció molt flexible.

El Pla de Barris vol, ser l’eina que ajudi a corregir desequilibris i permeti anticipar solucions que altrament serien d’aplicació lenta i de resultats incerts.

El balanç el farà el temps però des de les politiques que defensem tenim el convenciment que aquesta Llei ha arribat en el moment oportú i en el lloc oportú, i que la seva aplicació ajudarà decisivament a la igualtat i la cohesió social.