ANTONI FARRÉS I SABATER (Sabadell, 1945-2009)
El Punt Avui
Impulsiu, apassionat, histriònic, radical, honest, exigent, tossut, obsessiu, irascible, contundent, coherent, generós, rebel, absorbent, líder, així era el Toni. Però per molts adjectius que hi posem mai no tindrem una imatge completa del personatge i menys encara de la persona que es resistia a descobrir les seves febleses i les seves virtuts darrere del personatge que l’atrapava.
Ara, els seus amics han recollit en un llibre, Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut (Amics del Toni, 2012), el testimoni de moltes persones que aporten la seva visió i vivències personals fins a completar un dibuix polièdric, ple d’irisacions multicolors que ens presenten el Toni en tota la seva dimensió, sense concessions, amb reconeixement, amb tendresa i amb la duresa i la cruesa dels que el van viure i patir de més a prop. És la paradoxa de constatar que els que més el van estimar i l’estimen no s’estan de retreure-li que la seva passió real no era la família, sinó la ciutat. No la política, ni el partit, sinó Sabadell amb tots els ets i uts.
Ha tingut cura de l’edició i n’ha fet una introducció Manuel Foraster Giravent, i obre el volum un apunt d’Antoni Garriga i Miralles, amb un ‘Viatge a una època. Farrés, l’esperit del 79’. Després, el llibre s’estructura en quatre apartats titulats ‘Un cor valent’, ‘A l’Ajuntament jo sóc l’encarregat’, ‘Què faré quan sigui gran’ i, finalment, un apartat amb els discursos de presa de possessió i de comiat de l’alcaldia En els tres primers, Foraster ha congregat, en conversa amable a aportar el seu testimoni, els familiars més directes, els amics de la primera i la darrera hora, els col·laboradors, els companys d’estudi o de despatx, els col·legues de militància, els amics alcaldes, els regidors que executaven les seves polítiques, els ideòlegs que nodrien de propostes la capacitat de captar idees com una esponja i d’aplicar-les del Toni. En els dos discursos hi ha dos Tonis en estat pur, un més impulsiu, l’altre més reflexiu, més de transició vital, amb una súplica final d’indulgència després de demanar disculpes a tots els que havia privat més directament dels seus drets més íntims pel fet d’haver-se bolcat en cos, ànima i vida a la cosa pública.
Voldria subratllar tres moments. Primer quan les assemblees es feien al bosc, més tard quan els arbres no ens deixaven veure el bosc, finalment quan el brot d’un sol arbre ens emociona més que un bosc sencer.
És la meva biografia imperfecta. Primer dels anys de la clandestinitat. Una història que en sintetitza moltes. El trànsit del cristianisme a la revolució, la voluntat transformadora, la prevalença de l’interès col·lectiu per damunt de la dimensió individual i egoista. La clandestinitat, la presó, el sindicalisme, l’obrerisme, la lluita pels drets dels treballadors i dels ciutadans, un combat per les llibertats. La vida en comuna, el despreniment de tot. El descobriment de la lluita clandestina en les reunions a les parròquies i a les fàbriques, les assemblees al bosc per preparar les vagues, per seguir el combat. El difícil camí de les relacions humanes. Les cartes des del Sàhara a la Mei, la seva primera dona i companya, que ella encara guarda i que la porten a creure que són les úniques coses que el Toni va arribar a escriure mai. La difícil rebel·lia d’un fill de família benestant que no està disposat a contemporitzar amb les dificultats històriques de la pròpia família, que serenament explica la Núria Sabater, la seva mare.
Més tard la plenitud municipal. Sabadell per damunt de tot. El municipalisme, la gestió més que la política, com diu la Carme. Els fils de la transformació d’una ciutat castigada pel franquisme i per l’atur. La definició i la construcció d’un model que transforma però que no liquida el pòsit del temps i l’experiència d’una ciutat industrial i d’una burgesia de pes econòmic indiscutible. La distància per recórrer entre el buit i la complicitat, entre el girar-se l’esquena o arremangar-se junts. Les grans decisions en el terreny dels serveis públics, que els companys regidors expliquen des d’una òptica i que Josep Oliu relata des d’una altra. La gestió urbanística, l’optimització dels recursos, el parc Catalunya i l’eix Macià, els barris i la ciutat tot fent ciutat. L’esperit del 79 és la irrupció a les ciutats d’un aire nou, de la micro i la macropolítica, del patrullatge constant, de les llibretes sempre obertes, de l’obsessió monogràfica i per a alguns malaltissa. La percepció tangible durant un temps que era possible acostar els somnis i la realitat i fondre’ls en una política possible, pragmàtica i transformadora. Des de la realitat física lamentable del 79 fins al valor transformador de la cultura, de l’educació, de la innovació dels successius mandats un cop satisfetes les necessitats més peremptòries. Teníem pressa perquè des de les eleccions del 77 passarien encara dos anys agònics abans no arribés la democràcia als ajuntaments. És possible que aquesta tossuda obsessió, que vam compartir, no ens deixés veure el bosc sencer d’un país que ens negava als ajuntaments la condició mateixa de país. L’Ajuntament, refugi i baluard, mentre la política nacional era conreada per altres.
Finalment, el dubte total, la darrera etapa, la lluita per la dignitat del món municipal, el dret a l’atur dels electes. I l’intent de reinventar-se des de un món nou que descobria en les empreses i les noves tecnologies. La definició de la B-30 com un dels eixos simbòlics i reals de la represa de la nova Catalunya. I, sobretot, la reconciliació amb la vida, com explica la Teresa. Els brots nous, l’esclat primaveral, la seva filla Carla i els seus néts, la Maria i el Carlos, disposats a dreçar un pont sensible, un alè de vida, mentre la vida el va respectar.
La capacitat, un instant només i negada després, de mirar brotar un arbre sol i emocionar-se en el moment de veure en aquells brots una part d’ell mateix.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
JO TAMPOC NO VULL PAGAR
El Punt Avui
Confesso que l’espiral de preus, de pujada d’impostos, de greuges comparatius, de retallades de drets, de limitació de llibertats públiques, de pèrdua de qualitat dels serveis públics m’irrita cada dia més. No només em sembla injust sinó que em sembla del tot arriscat. Acompanyar els ciutadans cap a la plenitud de drets, viure i compartir la satisfacció de tocar amb la punta dels dits el mirall de l’estat del benestar d’altres països i, de cop, retallar-los és d’una crueltat extrema i un atemptat a la cohesió social treballada pels moviments socials i veïnals durant dècades.
Efectivament em molesta la pujada de l’IRPF, m’irrita la pujada de l’IBI, m’indigno cada vegada que vaig a omplir el dipòsit de gasolina, em molesta el preu del telèfon o el preu d’un tallat, el preu de l’aigua o el de l’electricitat. Tot em molesta i jo també voldria no pagar.
Sóc, però, conscient que els impostos s’han de pagar per garantir la solvència de les prestacions públiques i m’adono que els preus de les coses porten uns quants conceptes afegits, algun dels quals també (a l’aigua o a la gasolina) ha d’acabar servint per rebaixar la pressió que avui pateixen les finances públiques.
Em sembla, doncs, un comportament responsable pagar i voler pagar. I em sembla raonable expressar rebel·lia i rebuig davant del tracte discriminatori, davant de les injustícies, davant dels greuges comparatius.
Fins i tot em plantejo si davant d’alguna d’aquestes circumstàncies té sentit o no abonar la protesta col·lectiva, conduir els moviments socials cap a la protesta massiva, si hem d’impulsar l’objecció fiscal.
M’he format en una escola política que ha reivindicat sempre la força transformadora de la política. Que ha atribuït a l’exercici de les llibertats públiques un factor d’equilibri, de seguretat, de fermesa davant de l’adversitat. La raó, ens deien, no es guanya per la força sinó amb la convicció, amb la justícia, amb l’equitat que es desprèn de la transparència i del rigor del sistema democràtic. Fèiem bandera de la seguretat jurídica, dels principis bàsics de l’estat de dret. L’arbitratge polític primer i de la justícia després eren garantia suficient, i necessària, per a donar resposta a les expectatives col·lectives.
Aquests dies s’ha plantejat un tema concret. Els peatges de les autopistes. Usuaris indignats i alguns partits polítics han exhibit les raons de la injustícia i han encapçalat un moviment de protesta contra diversos greuges. Primer el de la penalització per anticipació. Paguem més i més que ningú pel fet d’haver-nos anticipat a d’altres territoris de l’Estat a l’hora de tenir autopistes. Pel fet de tenir autopistes (de peatge, esclar) hem tingut menys o hem deixat de tenir autovies lliures de peatge. I hem assistit al greuge inacceptable que la resta de l’Estat veia com amb generositat extrema dels pressupostos públics i comunitaris es dotava la geografia ibèrica d’una xarxa immillorable d’autovies, sovint sobredimensionades, amb relació a la demanda real.
Hi ha, doncs, una raó de fons que avalaria el moviment reivindicatiu.
No és cert, en canvi, que s’hagin donat pròrrogues de concessions i menys que això que s’hagi fet per pagar l’explotació deficitària d’altres autopistes peninsulars. La tècnica de la pròrroga de concessions es va aplicar el 2001 i no s’ha tornat a aplicar mai més. No té ara res a veure amb la limitació o eliminació d’algun dels avenços que s’havien assolit en els darrers deu anys. Ni l’Estat ni la Generalitat no han prorrogat concessions. Més aviat s’ha intentat negociar un assuaujament de l’impacte dels peatges, una discriminació positiva en funció de la recurrència, l’alta ocupació o la utilització de vehicles menys contaminants. Seguir aquest camí possibilista i no avortar-lo tenia més sentit que ara mirar cap a un altre costat.
Però jo sóc dels que penso que en el futur caldrà seguir pagant peatges més tous i de manteniment, i que ara el que cal es pagar el que es deu. Aquesta és l’obligació del Govern, que no ha entomat i ha consentit que prosperés una actitud d’insubmissió que el Govern no podrà avalar per molta comprensió que hi posi.
No és una qüestió de condescendència amb les concessionàries. El tema és un altre. En realitat si el tema es plantegés contra els concessionaris també s’estaria plantejant contra el teixit empresarial català.
El problema real és, sens dubte, la relació entre Catalunya i Espanya. El greuge és de Catalunya, tot Catalunya, amb el Govern de l’Estat que ha consentit un model desequilibrat i ha impedit que prosperés el fons de compensació que havia de servir per equilibrar el mapa. El greuge és el mapa i el model.
Si el problema és amb Espanya uns poden dir que la solució és la independència (i no pagar a les empreses de Catalunya que serien més febles quan fóssim independents), i uns altres poden dir, per no assumir el seu deure com a Govern, que la solució a les raons dels ciutadans, que el Govern entén tan bé, és el pacte fiscal.
Si el Govern es desentén del problema i ho fia tot al pacte fiscal pot acabar resultant que el tema del pacte fiscal es plantegi sobre premisses falses. Com si fos el conte de la lletera. Si tinguéssim pacte fiscal no pagaríem tants impostos, no pagaríem peatges, no tindríem dèficit, retallaríem més de pressa que ningú l’endeutament, la sanitat tornaria a l’excel·lència mundial, la recerca brillaria amb llum pròpia… i Catalunya seria el paradís terrenal.
La solució, esclar, no és ni la revolució permanent, l’objecció fiscal, l’incompliment de la llei, ni inflar les expectatives del pacte fiscal, que és necessari. La solució passa per una negociació política des de la fermesa, sense febleses, des del més alt sentit de la política.
Si no és evident que tots tenim dret a tirar pel nostre costat i practicar la resistència passiva. Si no hi ha lideratge, idees clares, propostes constructives, jo tampoc no vull pagar.
Si voleu veure el video cliqueu aquí.
L’EFECTE XUCLADOR
El Punt Avui
La crisi econòmica té unes dimensions i unes ramificacions molt profundes. És global i és local, és financera i és de model i sectors econòmics, és de durada i horitzons imprevisibles i té unes causes ben conegudes i unes conseqüències massa sovint dramàtiques.
En el terreny de les causes, sovint acompanyades d’imprevisió, les diagnosis són abundants i sovint precises. En el terreny de les conseqüències tampoc no és difícil de descriure un món en canvi, un model productiu en un final d’etapa i una espiral d’atur, de desconfiança i pèrdua de capacitat de reacció. Ningú, però, no ha encertat encara en la formulació de propostes consistents i creïbles per sortir-ne. Les receptes són d’una rigidesa extrema, sovint són dictades pels mateixos responsables d’algunes de les polítiques que ens hi han abocat, i la seva aplicació extrema, de moment, no ha donat els resultats que hom n’esperava.
Més aviat sembla com si per a les economies més fràgils i vulnerables les rigideses de l’ortodòxia del dèficit ens portin a un empitjorament creixent de la situació econòmica, a una extrema dificultat per a crear ocupació, a una destrucció massiva de llocs de treball, a una caiguda vertiginosa del consum. No només això, sinó que hi hem d’afegir pèrdua de drets, socials i humans, pèrdua de qualitat de vida i de prestacions dels serveis públics, pèrdua creixent de la cohesió social, retrocés de la percepció de seguretat, increment de les situacions de conflicte i dels brots de violència.
Els prescriptors de la política del dèficit zero apunten a la necessitat estricta amb caràcter previ d’assolir la màxima disciplina pressupostària com a condició per a crear les condicions per a la recuperació. Passa, però, que de moment hem passat de l’estancament a la recessió i que les fórmules que s’apliquen no arriben a sacsejar l’activitat i no provoquen cap símptoma de reactivació.
Ben al contrari. L’efecte de l’espiral de les retallades, la seva extensió i amplitud, l’univers social dels afectats, la socialització dels retalls i la concentració dels beneficis, el contrast entre les ‘apretades’ successives a les economies de les rendes salarials, la gent que cobra un sou, i les exempcions i les amnisties fiscals als que més guanyen i que fins ara han defraudat el fisc generen una crisi de valors i de confiança d’unes dimensions descomunals.
Tant és així que aquesta espiral és com un remolí, com un xuclador, que s’ho empassa tot i aprofundeix i agreuja les dificultats. Gràficament és com l’aigua que s’escola i fa remolí, o com els xucladors al mar i les gorgues dels rius, o com l’efecte devastador dels tifons que ho succionen tot i ho destrueixen. Cauen els sous, cauen els serveis, cauen les prestacions, cau l’ocupació, cau el consum, cauen els ingressos. Cap marge per a la reactivació, ni tan sols cap marge per la reducció real del dèficit. Al contrari. La pèrdua d’activitat i la caiguda dels ingressos acaba sent superior als retalls pressupostaris aplicats en el sector públic i es generen nous dèficits. El panorama és diabòlic i mancat d’esperança.
Ningú no dubta que l’austeritat, que ha sigut sempre un valor de la societat i de l’economia de Catalunya, és avui no només un valor sinó un actiu imprescindible. Ningú no dubta de la necessitat de la contenció i del rigor pressupostari, com ningú no dubta que en l’actual cicle no es pot mantenir una política d’endeutament creixent per tal de continuar assegurant la inversió. Que cal un aplanament de les corbes del deute, que cal un compàs d’espera, que cal extremar les cauteles i les prioritats.
Però la majoria dels experts tampoc no dubten que amb les retallades indiscriminades i universals, amb l’increment de les obligacions i la pèrdua de drets, no n’hi ha prou per sortir de la crisi. Fins i tot queda clar que la reiteració d’aquest mètode és contraproduent. Que retallar sobre el que ja s’ha retallat té efectes devastadors. I que intentar com ho intenta ara el Govern d’Espanya, retallar per dalt el que ja s’ha retallat diverses vegades per baix és percebut com un maltractament més que com una necessitat per part dels ciutadans que es consideren més agredits que no pas ben tractats.
A les polítiques d’austeritat i contenció els calen les equivalents mesures i propostes de reactivació i dinamització de l’economia, el crèdit, els incentius, els estímuls que sumin creació de riquesa i recuperació dels ingressos i de la confiança. Recuperació de valors i recuperació de l’instint democràtic de la ciutadania perquè pot arribar a percebre que l’interès col·lectiu preval per damunt de l’interès individual.
La setmana passada es va fer al Parlament de Catalunya un debat que pretenia tractar de totes aquestes qüestions. Un debat que, en bona mesura, va ser menystingut per part del Govern i que va intentar crear el marc necessari d’un punt d’acord i equilibri entre les polítiques de contenció des de l’equitat i de reactivació des de l’ estímul actiu a l’activitat productiva. L’equació es plantejava clara; contenció i reformes, austeritat i reactivació, rigor i confiança. Mecanismes actius a favor de l’equitat i la cohesió social, garanties per a combatre la pobresa i l’exclusió com a primer antídot davant de la radicalització de la conflictivitat social i també com a condició necessària per a sortir de la crisi en uns termes de complicitat social compartida.
Encara no han passat cinc dies que el Govern ja s’apressa a posar pressió a les institucions democràtiques dient que no pensa complir els acords dels Parlament, alguns votats per tots, perquè comporten un increment de despesa. Esclar, per això també es proposaven mesures per incrementar els ingressos i es feia amb una voluntat clara de fer creïble el debat i alhora garantir que el model que es triava a Catalunya per sortir-ne volia escapar del nefast efecte xuclador.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
PAISATGES I PARAULES
El Punt Avui
Acabo de rebre Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostela-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l’autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d’articles posteriors a l’etapa que l’autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostela en els períodes de1983 a 1986 i de1987 a 1998. Abans d’acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l’activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d’arquitecte. És, doncs, des d’aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d’aquesta publicació.
En Xerardo Estévez s’hi combinen la capacitat de reflexió i d’anàlisi amb el pragmatisme de l’acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l’activitat municipal que el va portar de l’activisme militant a una certa fatiga, pel fet d’haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d’ambició universal i l’esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d’immersió urbana i d’immersió humana.
Format com a arquitecte a Catalunya, a l’escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s’ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l’entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l’hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals sovint s’apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d’urbanisme i de planificació territorial. A l’article “Dolça Catalunya” fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l’economia. Quan és així és a risc d’una alta capacitat d’autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l’anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.
Xerardo Estévez, d’àmplia cultura musical i artística estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l’olfacte polític i de l’ull de l’arquitecte, de l’urbanista i, fins i tot, de l’antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostela. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l’espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l’organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d’articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d’espais en un context urbà d’una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d’aquestes places es pot pensar la ciutat que s’obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l’empara de la capitalitat guanyada i exercida.
A Santiago dialoguen el “maestro Mateo” i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l’arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral.
Hi ha des d’aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d’una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques.
I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l’habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l’explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d’un model expansiu i especulatiu, del problema d’un parc d’habitatges saturat d’oferta i desajustat a la demanda, d’una distància abismal entre l’oferta de pisos de compra i la inexistència d’un mercat de lloguer.
Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d’un havà per Any Nou, fuig del tancament de l’any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se’n vagi i proclama la necessitat d’aire fresc.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL GREUGE INCESSANT
El Punt Avui
Durant molts anys la geografia d’Espanya marcava una delimitació clara entre una part del territori sotmès a un règim d’autopistes de peatge i una altra part del territori totalment, o gairebé, lliure d’autopistes de peatge i farcit d’autovies finançades generosament amb fons europeus o amb els pressupostos generals de l’Estat. L’Espanya de peatge es concentrava sobretot a Catalunya i s’estenia cap al País Valencià pel corredor del Mediterrani i cap al País Basc a través d’Aragó, la Rioja i Navarra en el corredor de l’Ebre. Aquesta geografia de traç gruixut i imperfecte es va modificar fa uns anys quan l’Estat va decidir que havia arribat l’hora de completar tot el sistema radial de Madrid amb una nova corona d’autopistes, en aquest cas de peatge.
Ara resulta que l’experiment de les autopistes de peatge a l’àrea metropolitana de Madrid ha estat un gran fracàs i que no ha estat suficient la provisió que va fer el Govern d’atendre directament, amb recursos propis, el preu de les expropiacions per tal d’alleujar la càrrega dels concessionaris i assegurar, així, l’anomenat “equilibri de la concessió”.
El risc de fallida de tot aquest sistema concessional metropolità, fruit d’un error de càlcul i d’una ambició territorial desmesurada, s’ha fet del tot evident. I davant d’aquest risc alguna veu autoritzada ha aventurat l’ocurrència de considerar el sistema d’autopistes en concessió per part de l’Estat un sistema de vasos comunicants, interdependent, que es compensi i que expressi d’una nova manera l’abús sistemàtic de carregar sobre els sectors més dinàmics i els territoris més actius i productius, la càrrega financera del fracàs dels altres. Atès que el concessionari és el mateix busquem a Catalunya, amb l’allargament dels peatges de l’AP7, el mecanisme de compensació de les pèrdues generades per les noves concessions. Una nova manera de drenar recursos dels usuaris de Catalunya cap a infraestructures fetes i mal plantejades fora del territori de Catalunya.
Confesso que sóc partidari dels peatges. Que sóc partidari del pagament per ús de les infraestructures i que sóc un radical partidari d’estendre al transport de tot Espanya el mecanisme de l’eurovinyeta. Sóc dels que crec que quan l’any 2021 acabin les concessions de les autopistes de Catalunya, la majoria, tant si són de l’Estat com si són de la Generalitat caldrà crear, com ja s’ha fet al País Basc, una societat que exploti i mantingui aquestes autopistes amb un nou sistema de peatges que n’asseguri la viabilitat permanent.
Vull recordar també que quan la insistència del Govern de Catalunya i la plena disposició d’Abertis i Acesa van permetre la signatura del conveni que havia d’assegurar l’ampliació de l’AP7 a tres carrils, des de Maçanet fins a la frontera francesa i des de Martorell fins a Tarragona, amb eliminació dels peatges troncals i amb quatre carrils per banda a la circumval·lació de Girona, la base de l’acord va ser el còmput dels trànsits i un compte final en acabar-se la concessió. Si s’havien satisfet les previsions, la inversió anava directament a compte dels majors trànsits i si aquests havien quedat per sota de les previsions s’havia de fer una liquidació al concessionari. De moment l’obra és ja una realitat gairebé acabada, potent, capaç de generar activitat, fluïdesa i seguretat. Però pesa sobre el conjunt de l’AP7 la hipoteca d’una liquidació final quan toqui. Vam defensar aquest model per acabar d’una vegada amb l’endarreriment històric, amb les cues en els dobles avançaments dels camions i per crear un corredor potent en la transició entre Catalunya i França. I ho vam fer convençuts que es tancava definitivament un plet històric. El contrasentit que Catalunya, que s’havia anticipat en la xarxa d’autopistes, patia la doble penalització de l’anticipació. Seguir pagant i no tenir, com es demostra clamorosament amb el tema de l’N-II, les inversions adequades dels pressupostos generals de l’Estat que eren desviades generosament cap a territoris teòricament més necessitats i menys servits. Pagar per tenir a temps i seguir pagant pel fet de no tenir alternativa. Vet aquí un mecanisme que reclamava posar el punt i final a diverses dècades de greuge comparatiu entre l’Espanya de peatge i l’Espanya lliure de peatge que, en certa manera, recordava els mapes de les classes de geografia del batxillerat que ens feien distingir entre l’España seca i l’España húmeda.
Ara l’invent d’aquest rescat amb els ingressos generats a les autopistes de Catalunya afegeix un greuge a una manera d’entendre l’articulació de l’Estat que és irracional i que penalitza els territoris més dinàmics, amb una pressió fiscal injusta que és dissuasiva i ofega les potencialitats d’aquests territoris per intentar la reactivació imprescindible de l’economia. La vella tàctica de centrifugar el dèficit, blindar les estructures de l’Estat, i afeblir les capacitats de les economies regionals esdevé un greuge afegit al greuge incessant.
Costa de veure i de creure la tebior de les reaccions del Govern de Catalunya davant d’agressions directes que afecten el model de corredors, la viabilitat del sistema d’infraestructures, el compliment de les compensacions per la manca d’inversions de l’Estat previstes a l’Estatut, els atacs a la línia de flotació del mateix sostre d’autogovern fixat a l’Estatut de 2006, recorregut i sentenciat, les agressions al model d’immersió lingüística, i ara el drenatge de recursos generats aquí per compensar els errors acumulats en altres llocs. Associar-se a aquestes polítiques i, alhora, construir un imaginari de transició nacional basat en el dret a decidir, les consultes i el sobiranisme, planteja molts dubtes sobre l’abast i les febleses d’aquestes polítiques i obliga tothom a un exercici de sinceritat i transparència per deixar de marejar els ciutadans que pateixen i veuen com les mancances acumulades es pretenen resoldre amb retallades lineals a les classes mitjanes i treballadores. Més ambició nacional, menys ambigüitats i full de ruta clar per a les qüestions bàsiques.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
