QUAN ÉREM FELIÇOS
El Punt Avui
Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.
S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.
Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.
Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i, més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.
El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/505147-quan-erem-felicos.html
FREDERIC-PAU VERRIÉ
El Punt Avui
En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.
Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.
Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
PUBLICAT A: http://admin.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499715-frederic-pau-verrie.html
PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*
El Punt Avui
L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.
Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.
[*Aquest és el títol original proposat per l'autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d'espai per "Declarem la independència?"]
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html
L’HOMES DELS NASSOS
El Punt Avui
Avui és el darrer dia de l’any. Un dia especial, sembla. Tant que sortirem tots a buscar pel paisatge urbà l’home dels nassos. L’home o la dona. Aquell que avui té tants nassos com dies té l’any. No és ben bé el mateix que endevinar el color del cavall blanc de Sant Jaume que, com es veu, és blanc. Però sí que estem dient que sortirem a buscar aquell home o dona, que som tots els humans, que avui té tants nassos “com dies té (li queden a ) l’any”.
Tots hem sentit, un dia o altre, un any o altre, l’esgarrifança, la petita tremolor emocionada del misteri que envolta aquests dies. Un misteri que s’alimenta en la tradició i que des de fa segles ha intentat crear al voltant d’aquest temps d’hiverns crus, en el nostre hemisferi, esclar, un clima de recolliment i de reflexió, de celebració, de menges extraordinàries que no es repetirien la resta de l’any, llevat d’algunes celebracions molt singulars. Associem un concepte limitat, i afectat diria Modest Prats, de felicitat a aquests dies que no ens poden sostreure de la realitat quotidiana i del pas inexorable de les estacions primer, i del calendari litúrgic més endavant.
El món no s’atura i el temps tampoc. Potser ens ho sembla. Però la realitat és tossuda i ens desmenteix a cada instant. No hi ha cançó que aturi el rellotge, ni voluntat que pugui doblegar el temps. Però és veritat que el dia, les hores, els minuts, els segons, el calendari o els sistemes de mesures són una convenció establerta pels mateixos humans per mirar de posar contorns, límits a la realitat i intentar mesurar-la i d’aquesta manera administrar-la millor. Però la convenció mateixa té les seves excepcions, residuals o no gens, de civilitzacions que tenen el seu propi còmput del temps o de les coses. Resulta que així ens entenem millor.
Però també és veritat que aquests dies festius del pas de l’any, entre Nadal i Reis a la nostra civilització, semblen venir acompanyats d’un alentiment del temps. Les coses passen més a poc a poc o, fins i tot, ens fem una idea estranya que passen menys coses.
Torno a insistir que malgrat els canvis de ritme, el món no s’atura i cada dia passen moltes coses, la gent viu i sobreviu, neix i mor, menja molt o poc i dorm també molt o poc. Les injustícies no s’aturen perquè sigui Nadal i les guerres tampoc. No és veritat que la violència sigui menys violència aquests dies; com tampoc no és gens veritat que la crisi pugui dissimular-se perquè hagin arribat uns dies que es revesteixen de lluminàries diverses i d’aparadors rutilants.
L’exercici de llegir la premsa escrita aquests dies és especialment alliçonador. Tot sembla més flonjo, més espaiat, menys atapeït i precipitat. Breus al llarg de l’any s’estiren i esdevenen articles de fons, temes tractats amb més capacitat analítica, amb més informació. Descobrim una altra manera d’encarar la realitat. Llegim com vivim aquests dies.
Però, fet i fet, és un miratge, com l’home dels nassos, que no trobarem si no és mirant-nos a nosaltres mateixos al mirall. Tornaran l’atabalament, les agendes que no ens empassem, els horaris impossibles, els dinars a corre-cuita, les nits curtes, les matinades fosques esperant que el dia s’allargui. Tornarem a viure portats pel cavall alat del frenesí quotidià. Fins que un dia el cos mateix avisa. La màquina falla. Algun ressort no funciona. Aquesta meravella insondable que és el cos humà i tot el que representa acostuma a avisar. I quan l’avís és seriós, la consciència mateixa de la gravetat comporta un canvi de les maneres d’actuar dels humans. De cop tot es relativitza. La visió més o menys tràgica del fet mateix de la precarietat de la vida porta molta gent a conversions.
Gent que fuma deixa de fumar, gent grassa s’aprima, gent que mai no fa res es posa a caminar cada dia una mica, gent que fins ara corria tot el dia administra millor el seu temps. Fins i tot, molta gent que normalment no s’atura a pensar, pensa. L’ànima humana descobreix de cop uns mecanismes de defensa que havien romàs del tot desactivats durant anys. Hi ha, de sobte, com una recuperació de la dimensió humana de les persones, els sentiments i les emocions es fan més evidents i traspuen pels ulls i les mirades de persones que fins aquell moment s’havien mostrat duríssimes i impenetrables.
Si aquesta és la dimensió real del temps nou que anuncia el Nadal m’hi apunto de forma entusiasta perquè sé segur que no ens serà difícil de recuperar valors, formes de relació social, enfocaments de la vida col·lectiva i comunitària que es deixin impregnar d’aquesta nova convenció temporal. No haurem de córrer com desesperats per arribar esbufegant al mateix lloc que busquem.
Fins i tot és possible que siguem tots capaços d’abandonar la frivolitat primària, la superficialitat inútil, de molts enfocaments que amortitzen les coses d’un dia per altre sense temps a una digestió imprescindible.
La nostra societat necessita saber fer una reflexió aprofundida sobre els canvis del món contemporani, sobre les aportacions de les noves tecnologies, sobre una nova dimensió del coneixement. Però ni tot el coneixement acumulat en una immensa base de dades en el núvol no ens estalvia de reconèixer que aquest coneixement no és gratuït, i que és el conjunt de la dimensió humana que l’ha fet possible. Les màquines són cada cop més perfectes, però cap no ho és tant com el cos humà i el conjunt de les seves cèl·lules i només aquest les pot alimentar.
Vet aquí doncs que sortiré ara fins la Rambla de Girona i miraré si al pont de les Peixateries Velles hi trobo l’home dels nassos que hi anava a buscar de petit. És un dia fred però esplèndid, i la ciutat retalla el seu perfil amb la netedat de les arestes dels cristalls invisibles del gebre de la matinada. Ens prendrem tot el temps per buscar tot l’any que ve l’home dels nassos i per mirar tranquil·lament els dies i la gent.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/490953-lhome-dels-nassos.html
ÉS OBSOLET JOSEP PLA?
El Punt Avui
Aquests darrers dies he llegit als diaris la notícia que alguna biblioteca posa a disposició dels seus lectors els llibres obsolets. És una nova versió de l’intercanvi de llibres usats que s’ha estès a diversos llocs de Catalunya i arreu, i que fins i tot s’ha institucionalitzat en poblacions com Mataró. Abans que llençar llibres vells i poc o gens usats, a les biblioteques es decideix conceptuar-los com a obsolets i retirar-los dels fons i dels catàlegs de les biblioteques i es regalen, es venen o, simplement, es llencen.
Mantinc sobre aquesta qüestió una actitud crítica i he sostingut amb amics i amigues del món bibliotecari algunes polèmiques. Mitòman perdut, viciós dels llibres, enganxat al paper m’he erigit en el defensor dels llibres mentre que els responsables de les biblioteques, mancats d’espai i amb un concepte diferent i innovador de la biblioteca, s’han mostrat més i més partidaris de la depuració dels seus fons bibliogràfics.
Comparteixo la idea que les biblioteques del segle XXI han de ser, cada cop més, espais oberts, centres d’activitat cívica i cultural, espais multimèdia on l’ús de les noves tecnologies acosti l’activitat cultural a tothom i la democratitzi fins a extrems insospitats fins avui.
Però potser portat per un cert sentimentalisme nostàlgic, jo m’he mantingut fidel a una idea reverencial cap al llibre imprès. No desmenteixo aquell concepte que m’agrada, però sí que reclamo que sigui compartit amb una visió històrica, amb un criteri de fons bibliogràfic que no liquidi, en una decisió absurda, determinades col·leccions i que asseguri que el solatge del temps deixarà clarament ben establerts quins són els clàssics del segle XX i del segle XXI que, per molt que no siguin consultats, és imperatiu conservar-los a les biblioteques i tenir-los a disposició.
El criteri ha de ser, esclar, restrictiu i hi ha productes conjunturals i edicions tan massives que no passa res si els llibres passen d’una mà a una altra, perquè en circulen tants exemplars que no s’acabaran mai.
Però també ha de quedar clar que cada biblioteca és un món; un món situat en un entorn determinat i que els elements de context han de ser un criteri també determinant per tal de definir els fons que es conserven. Vull dir, per exemple, que en les biblioteques públiques als municipis o fins i tot a les biblioteques dels centres docents, més enllà de les obres generalistes i de referència està bé que hi hagi totes les aportacions que facin referència a l’entorn més immediat, a la memòria històrica, a la memòria col·lectiva, a la tradició, als usos i costums del lloc. Si no es fes així, totes les biblioteques s’assemblarien i hi mancaria l’ànima concreta que en donaria una perspectiva singular, arrelada, vinculada a l’entorn, amb capacitat d’identificar-se i d’identificar-nos.
Tot aquest discurs pot semblar sorprenent i potser inútil si no fos que jo mateix he pogut comprar, amb el segell de biblioteques públiques, exemplars de les obres completes de Josep Pla, de la poesia completa de Josep Carner, de les obres de Josep M. de Sagarra, de Màrius Torres, de Joan Maragall o de Verdaguer i Foix. He pogut comprar exemplar de la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, o he vist com es descartava per obsoleta la Història de Catalunya de Ferran Soldevila.
I arribat a aquest punt em costa més de creure el model i m’enrabio amb mi mateix i amb un sistema que pot arribar a sentenciar per obsolet algun llibre que em sembla essencial, no només en l’àmbit local sinó per la seva significació a la cultura de Catalunya. Perquè jo no m’imagino les biblioteques de Lleida sentenciant Màrius Torres o les de Girona sentenciant Narcís Comadira o Francesc Eiximenis. I encara menys m’imagino un poble de la Costa Brava decidint que perquè en els darrers anys ningú no ha demanat determinat llibre de l’Obra Completa de Josep Pla es pot declarar obsolet i regalar-lo o posar-lo a la venda o enviar-lo al reciclatge.
Un llibre parla del mar, dels vents, dels pescadors, del contraban, de les travesses cap al mar de Cotlliure i Port-Vendres, dels pèsols, dels horts, d’allò que hem vist o hem menjat. Del paisatge suau i abrupte del nostre entorn, dels personatges singulars, de la política local. Un goig per als sentits, per a la memòria, per gaudir del llenguatge i veure com la literatura desencadena sensacions, sentiments, emocions. Llegir un passatge sobre les sardines grasses a la brasa i notar que la boca se t’aigualeix una mica. Aquest llibre reposa a les prestatgeries de la biblioteca d’un poble de la Costa Brava. Durant un temps no hi ha ningú que li’n faci cap cas. Parla d’ells, dels seus avis i dels seus pares, parla del poble on passen l’estiu, parla d’un temps diferent que ja no tornarà. Algú creu que per empolsegat que estigui aquest és un llibre que es pot declarar obsolet?
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/486289-es-obsolet-josep-pla.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
