LA TEORIA DE LA DESTRUCCIÓ
El Punt Avui
Aquests darrers dies s’ ha parlat molt del darrer volum de les memòries de Jordi Pujol. Manuel Cuyàs, colze a colze amb la memòria i els papers de Jordi Pujol, ha disciplinat el fil roig del president i l’ ha ajudat a confegir un relat complet d’una vida sencera dedicada a Catalunya. Successivament han anat sortint els tres volums d’aquestes Memòries. Primer la Història d’una convicció (1930-1980), després el Temps de construir (1980-1993) i, finalment ara, aquest volum De la bonança a un repte nou (1993-2011), que Proa acaba de publicar. Confesso que per motius molt diversos de caire personal, intel·lectual i polític m’ ha interessat sempre molt seguir de prop la trajectòria de Jordi Pujol. Hi he coincidit i hi he discrepat. L’ he interpel·lat com a cap de l’oposició després d’ haver-m’hi enfrontat en unes eleccions. He trobat, sovint, motius de coincidència i de complicitat: en temes de projecció europea, en el model d’immersió lingüística, en la Llei de política lingüística, en la necessària col·laboració entre administracions amb lleialtat institucional, en la necessitat d’ impulsar l’economia de Catalunya cap a la competitivitat i el creixement ordenat, en la superació del dèficit d’ infraestructures. Fins i tot recordo una llarga conversa per Girona alertant-nos mútuament dels riscos de l’excessiva professionalització de la política i insisttint en la necessitat que tothom que es dedica a la política tingui una referència professional fora d’ aquest camp. Ho dèiem ell i jo veient les fornades de joves polítics dels nostres partits.
La discrepància se situava en el contrapès entre el poder municipal i el poder de la Generalitat i el temor de Pujol d’una Catalunya Hanseàtica, més metropolitana que ‘nacional’; en la seva consideració que jo era un polític equivocat de partit i traïdor a la meva classe social; en la meva manera de veure les polítiques de CiU basades més en un nacionalisme immanent que en una voluntat real de construir la Catalunya de les persones; en la meva convicció que CiU sovint incorria, com ho fa ara, en la confusió entre el partit, el país i el Govern; en la manera diferent, d’un i altre, de concebre les polítiques de lluita contra la pobresa i en la dimensió real a atorgar a les polítiques de benestar; en una manera radicalment oposada d’entendre les polítiques culturals, en un respecte per part meva a la tradició universitària de la que jo venia i que Pujol discuteix. Fins i tot havíem discrepat en el model de desenvolupament autonòmic i en el possibilisme del ‘peix al cove’. Pujol, per exemple, que en els seus papers esmenta la necessitat d’aprofundir i eixamplar l’horitzó estatutari va desplegar tota la seva artilleria personal i induïda per desacreditar la meva proposta de reforma de l’Estatut, que vaig formular en la campanya de 1995.
Tot plegat discrepàncies de model de societat, de model de partit i de model de país que podien donar lloc, més d’una vegada, a coincidències en objectius compartits i en la construcció de projectes comuns. Res que pogués fer pensar en la necessitat real d’aniquilar l’adversari, sinó més aviat d’un fructífer contrast d’idees que en la seva mateixa dialèctica podia conduir al progrés del país.
Ara, però, he topat amb aquest paràgraf de les Memòries, referit al moment previ al ‘Pacte del Majèstic’ i en el moment de calibrar els pros i els contres de la col·laboració PP-CiU. Cito de la pàgina 49: “Cal tenir present que llavors ( març de 1996) no teníem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. L’havíem perduda en les eleccions de 1995, en bona part pel rebuig dels nostres electors al suport que havíem donat al PSOE.” En la nota també deia,…, que encara seria més difícil la negociació amb el PSC al Parlament de Catalunya. Escrivia el següent amb una frase prou lapidària: “El PSC, tant com el PP però més perillosament, busca la nostra destrucció. Cal no oblidar-ho mai”.
M’ha sobtat molt perquè des de fa un cert temps jo penso el mateix de CiU. Crec sincerament que Convergència ens vol destruir i que aquesta és la raó real que impedeix qualsevol empatia entre els dos partits i qualsevol diàleg constructiu a favor de la sortida de la crisi des del respecte mutu al paper de cadascú, el del Govern i el del primer partit de l’oposició.
Ho penso sincerament perquè estic del tot convençut que ara com el 1995 i 1996 alguna actitud intransigent, profundament arrelada, impedeix a CiU veure cap camí de col·laboració i de diàleg possible. El 1995 CiU va perdre la presidència del Parlament i una col·laboració més estreta amb el PSC perquè no ens va creure i no ens va prendre seriosament i quan se’n va adonar ja no hi va ser a temps o van prevaldre els interessos de la política espanyola vista des de Catalunya. I ara que sembla que hi ha alguns temes que farien estrictament necessari el diàleg i la concertació, com el pacte fiscal o el model de mitjans públics audiovisuals, en una mena de guerra de posicions qui té la batuta del Govern no enceta cap diàleg per poder dir que no hi ha hagut voluntat de diàleg.
És portar la teoria de la destrucció, que és molt més perversa que la de l’antagonisme polític i la de la dialèctica govern i oposició, a les últimes conseqüències. Tenim, esclar, motius sobrats de discrepància que mantindrem oberts i amb els que serem bel·ligerants: la política de retallades sense reformes, la del victimisme sense projecte, la manca de pacte social. Però també tenim raons per buscar acords de país en temes d’emergència nacional i acordar un camí per obtenir més recursos per Catalunya i unes polítiques per a fomentar la reactivació econòmica.
En la política catalana a hores d’ara no hi deu haver res més aniquilador de la confiança en els poders públics que la teoria de la destrucció entre partits que va formular, ja l’ any 1996, Jordi Pujol parlant del PSC i que jo he arribat a formular pensant en CiU. Vist com estem no ens ho podem permetre.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
FER L’AMOR A LES PARAULES
El Punt Avui
Dijous passat a l’editorial RBA es va fer una presentació singular i entranyable del llibre d’Ángel Gabilondo Darse a la lectura. Es va tractar d’un diàleg obert sobre el llibre, la lectura, el coneixement i l’elegància entre Iñaki Gabilondo i l’autor del llibre, entre dos amics que parlen molt i sovint i que són germans.
Primer de tot una reivindicació del llibre com a objecte. Mirar-lo, tocar-lo, deixar-se anar per les sensacions abans de la lectura. L’elogi dels marges blancs, de la lletra de mida llegidora, de la flaire singular de la impressió, del tacte de la textura del paper, de la coberta de tapa dura, el gest imperceptible d’amanyagar el llom. Després, una presència terapèutica del llibre. El piló aleatori dels llibres de la tauleta de nit; una presència i una consciència. La certesa d’una companyia saludable, complement de l’inevitable farmaciola que el temps i l’edat amplien. La constatació que la salut no és només la carència de la malaltia, sinó un estat de pau i serenor assolit gràcies a l’acompanyament amic.
Ángel Gabilondo hàbilment conduït pel seu germà es va endinsar, després, en la constatació d’un fet passional. La passió pels llibres i per llegir; la deliciosa picada del verí de la mateixa serp; la recerca del plaer en els llibres mateixos, la impregnació pausada del contingut assaborit a glopades lentes, l’acte conscient d’amor al llibre, la capacitat activa de fer l’amor a les paraules. La relació estreta entre la lectura i la vida, la capacitat de somiar, comunicar, ampliar els espais i recordar.
I una reivindicació essencial. Hem sembrat les nostres vides de records, però anem fatal de memòria. L’acte de memòria que fem en l’exercici gimnàstic de la lectura ens transporta a l’acumulació de la saviesa dels clàssics que hem oblidat o abandonat. Escassos de memòria portem la motxilla buida del pòsit del pensament i de la capacitat del bagatge acumulat per la humanitat generació rere generació. Desfilen, esclar, en aquests diàlegs els de Plató i Sòcrates, i la memòria d’Aristòtil, Plutarc, Descartes o Hegel. Repassem també, mentalment, el dèficit dels nostres clàssics, la seva desaparició de la memòria col·lectiva, de la tradició oral, del coneixement de la nostra societat. Llull i March, Verdaguer i Maragall, Carner i Foix, Riba i Ferrater, Pla i Rodoreda.
Sumits en la desmemòria perdem l’oportunitat de pensar i construir el futur, de sotjar fora de nosaltres mateixos i interrogar la realitat amb una curiositat inacabable que ens ha de dur a l’acte de risc i de valentia de preguntar-nos si podem ser d’una altra manera. Assumir el perill de la lectura, la capacitat que tenen les paraules de matar perquè llegir ajuda a comprendre i comprendre és inherent a la capacitat transformadora de les paraules, d’educar, de formar, d’aprendre a comprendre i fer-se comprendre, i l’exercici bàsic, el magisteri, la capacitat d’ensenyar a comprendre.
I, finalment, la relació dialèctica entre l’autor i el lector, entre l’escriptor i el públic, entre el llibre i el públic fins al punt que es pot també establir que la paraula ve del públic, i que l’acte d’escriure neix com un acte de necessitat i d’interrelació amb el públic en demanda d’afecte. El sentit últim de l’acte i de la necessitat d’escriure endut per una força irresistible que neix de la mateixa passió de l’acte de llegir, de la intensitat de la passió per fer l’amor a les paraules.
La constatació d’un risc en l’aparició abusiva i indiscriminada de les noves tecnologies, que esdevenen imprescindibles però ens alerten de la confusió entre la quantitat d’informació i la capacitat de transportar-la d’una banda, en contraposició amb la pèrdua de capacitat de convertir l’abundància d’informació en un acte de comunicació. Arribem, així, en l’exacerbació de l’exercici de la individualitat no comunitària a un acte de màxima soledat i a una autèntica tempesta de banalitats superficials sense capacitat de despertar emoció i comprensió. Gabilondo apuntava aquí el risc enorme que comporta la facilitat de la hipercomunicació per no dir res i per no afegir coneixement a l’acte de comunicació sobretot en molts tuits que només descriuen la vida més elemental en moviment.
Per altra banda Gabilondo recorda un fet d’una obvietat aclaparadora. No sempre hi ha un efecte directe entre el llibre i el seu contingut. Perquè no menges pas més pel fet de llegir llibres de gastronomia, ni t’aprimes pel fet de llegir llibres de dietes, de gimnàstica o d’esport, ni aprens a nedar amb un manual de natació. I igual com els infants només aprenen a nedar quan s’abandona la teoria i se’ls tira a l’aigua només hi ha una manera d’aprendre a llegir: llegint.
D’aquí que l’acte de generositat de lliurar-se a la lectura sigui una reivindicació de les coses més bàsiques relacionades amb la comunicació i l’aprenentatge transmès pel llenguatge. Fet i fet ens cal, per damunt de tot, ser capaços de parlar, llegir i escriure. Vet aquí un programa bàsic, també polític, que consisteix a ensenyar una mica de gramàtica i a llegir llegint. I començar a escriure per satisfer la necessitat d’afecte, antídot de la soledat de la societat contemporània.
Iñaki i Ángel Gabilondo ens van transportar durant una hora llarga a la seducció de les paraules, a la capacitat d’evocació del llenguatge, a la necessitat de reclamar una actitud individual i col·lectiva d’implicació amb la lectura i els llibres. Un bon exercici dialèctic per a la presentació d’un llibre.
Fèlix Riera, somreia satisfet. Ricardo Rodrigo també. Un públic embadalit i entregat va trobar que l’acte s’havia fet curt. No sé segur si llegiré Darse a la lectura, que malgrat tot, com és obvi, recomano. Sí que sé que continuaré fent l’amor a les paraules.
QUAN ÉREM FELIÇOS
El Punt Avui
Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.
S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.
Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.
Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i, més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.
El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/505147-quan-erem-felicos.html
FREDERIC-PAU VERRIÉ
El Punt Avui
En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.
Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.
Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
PUBLICAT A: http://admin.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499715-frederic-pau-verrie.html
PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*
El Punt Avui
L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.
Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.
[*Aquest és el títol original proposat per l'autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d'espai per "Declarem la independència?"]
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
