JAUME CURBET, UNA POÈTICA
Diari de Girona i El Punt, edició comarques gironines
La trajectòria d’en Jaume ha sigut exemplar, sense fissures.
Exemplar en el seu compromís cívic. En tots els àmbits de la vida social ,cultural i política, en tots els àmbits de la col·lectivitat, de l’interès comú, de la ciutat, de Catalunya, del món.
Exemplar en el seu comportament ètic; fet d’exigència, rigor i austeritat. En una actitud generosa i despresa que l’ha dut a viure amb simplicitat, sense concessions, sense condescendència. Reclamant i reclamant-se de la transparència, de l’honradesa, de la normalitat exigible i poc freqüent.
Exemplar en l’anàlisi, les actituds i els compromisos polítics. Abocant-se amb convenciment a les causes de la justícia, de la igualtat i de la llibertat. Contribuint a la fundació i al desenvolupament del PSC-Reagrupament al costat de Josep Pallach, impulsant el PSC de Girona, transcendint els límits dels partits i situant-se en una actitud sempre vigilant i exigent.
Exemplar en el rigor intel·lectual, fet de construccions impecables i implacables, com ha demostrat reiteradament en els seus llibres, en els seus cursos, en les seves conferències. Com no s’estava de reclamar i de reclamar-me cada vegada que teníem un tema per abordar i que mai no obtenia resposta si la pregunta no estava formulada de forma adequada. És aquí on en Jaume desenvolupa la seva especialització en temes de seguretat. Ho fa per decisió pròpia, a partir de l’encàrrec, una mica circumstancial l’any 1979, dels temes de seguretat, policia municipal i participació ciutadana a l’Ajuntament de Girona. Però és ell que decideix capbussar-s’hi, entrar-hi a fons, articular una proposta reformista. Reclamar un nou concepte de seguretat en democràcia. I construir-lo amb molts altres. I explicant-nos la relació entre seguretat, autoritat i poder. Desemmascarant els paranys i les contradiccions, fent evident les perversions possibles en aquesta matèria.
I, sobretot, recordant-nos que la seguretat, la percepció de la seguretat en un sistema de llibertats, no pot ser patrimoni de ningú, i menys de cap partit o tendència política i que cal que l’esquerra participi directament del discurs de la seguretat de forma activa i defugi el risc d’una percepció esbiaixada des de la dreta que la voldria interpretar en exclusiva.
A aquest conjunt d’exemplaritats que li hem conegut en la seva biografia hi hem d’afegir ara un compromís vital, una vinculació exemplar amb la vida, una actitud que ha buscat l’alegria de viure.
La intensitat dels moments de vida assaborits serenament, en pau, cenyint el dolor, i viscuts amb passió i deler de viure.
Els familiars, els amics, els fills, el nét , en Leo, la Victòria Eugènia saben millor que ningú aquest instint, aquesta pulsió per viure i gaudir la vida. “Tú, Victoria Eugenia, más que nadie porqué tú has vivido a su lado cada segundo, cada minuto, cada día, de esta etapa intensa que habéis compartido y querido saborear sorbo a sorbo”.
Jo n’he vist una mínima part. Menys, molt menys que molts dels que sou aquí i que heu compartit taula i xerrada, que heu viscut al voltant d’uns calamars farcits, d’un bacallà cuinat amb amor i portat a l’hospital. En Pep i la Marta, la colla de Fontsabeu ,i tants altres que heu viscut aquesta manera de ser i de fer que portava en Jaume a compartir i viure la totalitat dels instants que sabia efímers i darrers. El valor simbòlic d’una pizza a la cafeteria de l’hospital de Salt, deixant a l’habitació la safata amb el sopar, per constatar la voluntat de viure i de moure’s. Poseu-hi cadascun de vosaltres els moments viscuts.
Deixeu que ara us faci compartir un text d’en Jaume de fa molts anys i que diu molt del que he explicat fins ara:
“No sé qui t’ha venut la idea de què sóc un cartesià reconsagrat.
Podria ser que fos jo mateix.
En realitat, però, sóc un poeta.
Si vols un poeta reconsagradament cartesià. Però un poeta al cap i a la fi. No t’estranyi que no exterioritzi emocions convencionals del tipus de les que tu em suggereixes.
Això no vol dir que no em senti bé al redós d’aquest sol tebi d’abril, ni que no ensumi les flaires que ja arriben amb regularitat.
El que passa és que tot plegat, ara per ara, no em deixa de semblar fútil.
M’emociona, en tot cas, la vida. I dic que m’emociona perquè m’espanta. I perquè em desconcerta. M’intriga. La vida i la mort, en la seva cruesa, són els temes centrals de la meva poètica actual.
Convencionals, ja ho admeto.
Girona,2-IV-1980”.
Més enllà de la poètica cartesiana, passats trenta-un anys d’aquest text, us convido a certificar plegats que a en Jaume l’emociona la vida, que ens emociona, ara, la vida d’en Jaume. I admetem plegats, proclamem ben alt, que en la seva emoció per la vida, feia ja una colla d’anys que ni la vida ni la mort no l’espantaven.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/girona/2011/05/19/jaume-curbet-poetica/488026.html i http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/412958.html
(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom.Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 36-38)
JUST, TRENTA ANYS
El Punt, edició comarques gironines
Avui fa just trenta anys de la mort d’en Just M. Casero. Ressonen un cop més les paraules atinades, justes, potents de Modest Prats en el funeral a l’església dels Salessians. Trenta anys com trenta cops secs i durs a la panxa i al cervell. La primera evidència de la mort just a tocar, viscuda cada dia amb dolor, amb tristesa, amb la serenitat que ell, per damunt de tot i de tothom, infonia.
Reprenc ara, com faig sovint aquell Quiosc en edició d’urgència (Diputació-El Punt, 1981), reeditat el 2001 per CCG. M’acosto també a l’imprescindible itinerari vital compartit i desgranat per l’amic de Just, Jaume Guillamet: Memòria de Just. Just Manuel Casero Madrid (Abrantes, Portugal, 1946 – Girona, 1981) editat a Barcelona per 62 l’any 1999. I finalment ressegueixo la intensitat dels seus poemes d’Una eterna claredat (Antologia de poemes, 1960-1970).
És una vida, és un llegat, és un instant mirant enrere, són trenta anys treballats i viscuts intensament de canvis, transformacions i modernització. D’avenços i d’ensopegades. Trenta anys orfes de l’instint rebel i constructiu d’en Just, un ciutadà del món, regidor de Girona que va apostar sempre per una Girona nova.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 173)
ENCARA LA C-31
El Punt, edició comarques gironines
La profusió d’escrits sobre aquesta qüestió ara tan controvertida ha estat extraordinària. La utilització d’arguments ha estat més aviat escassa. Han predominat els adjectius per damunt dels substantius, les desqualificacions per damunt de les propostes, els insults per damunt del diàleg. En conjunt, però, s’ha evidenciat d’una banda un gran problema de comprensió i de l’altra una buidor immensa.
M’agradaria insistir, encara, en algunes qüestions que han aparegut en els escrits més recents.
La primera fa referència a la comparació amb els trams ja construïts de la mateixa carretera. Si per a alguns dels detractors de les obres actuals està bé el tram Figueres-Vilacolum, com és que es fan tants escarafalls del nou tram? Com és si es fa igual, amb les mateixes característiques, amb la mateixa secció amb el mateix tipus d’enllaços i alguns de més grans com el que dóna accés a Vilamalla? Si ens està bé que la C-31 sigui una carretera de la xarxa bàsica és evident que està bé tant en els trams ja construïts com en els trams ara en obres.
La segona qüestió evidencia una certa manca de rigor intel·lectual o, com a mínim, denota en l’afany d’argumentació alguna imprecisió. Per als principals detractors, una de les grans virtuts de la carretera vella era que passava en el punt just de delimitació entre el Terraprim i la plana empordanesa? D’on ho han tret això? I què són sinó plana empordanesa alguns dels camps que quedaven a ponent de l’antiga traça? És veritat que entre la Tallada i Albons, la nova carretera s’endinsa a la plana, tant com que més endavant va justament a buscar, més que no pas la vella, el punt de contacte entre el Terraprim, els Aspres, i la plana fèrtil i regada.
La tercera qüestió no és cap consol, però clama al cel en benefici de la veritat. Es correspon amb una mena de sentiment autodestructiu que ens fa veure molt pitjor del que estem, i mitifica i idealitza els referents. Algun dia s’haurà d’acabar aquesta comèdia reiterada dels ideals toscans i provençals que es refereixen ja més als estereotips literaris que a la realitat mateixa. Em revolta que es pugui generalitzar i afirmar, sense cap matís, que a la Toscana tot està bé i tot s’ha fet bé i aquí, en canvi, mancats de sensibilitat, ens hem dedicat impunement a trinxar el territori. Convido qui vulgui a fer l’exercici comparatiu. Peça a peça del paisatge. I avui trobaríem tants racons excelsos, sublims, delicadíssims a l’Empordà com a la Toscana. I trobaríem en un lloc i altre tants disbarats urbanístics equivalents. Avui ja no hi ha un paradigma toscà que ens hagi de fer morir d’enveja. No pas per devaluació de la Toscana, sinó per millora i reafirmació de l’Empordà. Però és que si parlem de carreteres, la qüestió esdevé francament més xocant. La C-31 és una meravella al costat de les carreteres i autovies que connecten, per exemple Pisa i Florència. I la C-31 té la virtut d’establir una jerarquia i deixar que la capil·laritat existent conservi i mantingui un punt de ruralitat elemental en la major part de les comunicacions de la plana empordanesa.
Una darrera qüestió. Si fos veritat que l’antiga carretera tenia un traçat òptim la pròpia evolució de l’urbanisme dels nuclis l’hauria desvirtuat. L’antiga carretera, en molts punts aixecada i sense cunetes respecte als camps veïns, (he vist més d’una vegada caure cotxes des del talús als camps de pomeres veïns), ha estat engolida per la vida urbana dels pobles que hi ha crescut a l’empara. Totes les virtuts de l’antiga carretera s’acaben quan esdevé una travessia contínua. Aquest seria, per exemple, el motiu pel qual l’ajuntament de la Tallada va voler en el seu moment deixar els seus tres nuclis (Tor, la Tallada i Marenyà) en un mateix costat de la carretera.
Fora de la valoració concreta de la infraestructura en discussió hi ha un altre tema que posa en alerta sobre algunes línies d’atac dels detractors. En quin món vivim que per afirmar la legitimitat de les plataformes s’hagi de discutir la legitimitat democràtica dels alcaldes i dels ajuntaments? No havíem quedat que ens mancaven llibertats i les vam conquerir? No havíem fet bandera de la recuperació de la democràcia? Com es pot contraposar els mandats de l’alcalde Armangué a les signatures recollides en tal o qual campanya? No hi ha qui, justament, ens ha recordat que és en les eleccions on ens juguem el nostre futur? Hi ha en algunes columnes una sospitosa tendència excloent i autoritària sota una aparença alegrement alliberadora.
El fet més curiós és que mai no he negat cap legitimitat a les plataformes i en més d’una ocasió n’he parlat favorablement. Però constato amb profunda tristesa que no existeix cap reciprocitat i que s’ha instal·lat un exercici gratuït, que és el bescantament del poder sigui quin sigui el seu origen.
Puc afegir també que Pau Vila sabia perfectament que encara calien noves carreteres, sobretot perquè ni ara no s’han fet totes les que preveia el Pla d’obres públiques de 1935.
Ara que fa tanta por l’urbanisme, el major i millor blindatge del paisatge és garantir que no hi haurà cap requalificació en els vorals de la nova carretera, que mai caldrà revisar-ne la traça perquè mai les edificacions no n’hauran desvirtuat la funcionalitat. I caldrà, sobretot, endreçar, ordenar, netejar, pavimentar, plantar l’antiga carretera fins a fer-ne uns vials amables i còmodes per a la comunicació entre pobles i per a la millora de l’activitat econòmica i l’oferta turística.
Com més avança, més convençut estic que la nova C-31 és una oportunitat guanyada per a la millora del paisatge i de la prosperitat econòmica de l’Alt i Baix Empordà.
PUBLICAT A: http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/6-urbanisme/94078-encara-la-c-31.html
TERRITORI: PRAGMATISME I UTOPIA
El Punt, edició comarques gironines
El debat sobre el territori és un debat molt viu. Tan viu com necessari. La relació entre el territori, el paisatge i les infraestructures és encara un debat més necessari. Cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes, sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels adjectius. I és també molt convenient esbrinar quina és la relació que s’estableix entre ideologia i poder, entre sensibilitat i paisatge, entre utopia i progrés, entre pragmatisme i il·lusió. Aquestes qüestions adquireixen una especial rellevància en el territori empordanès, d’una bellesa incomparable, i d’una delicada sensibilitat a la recerca de la proporcionalitat entre el desenvolupament raonable i les prescripcions bàsiques d’un paisatge que és, en el seu conjunt, en la seva singularitat peça a peça, l’eina més durable i més imprescindible de qualitat de vida i de prosperitat present i futura.
És evident que aquests valors no són patrimoni exclusiu de ningú, que són un patrimoni col·lectiu de tothom i el fruit d’un pòsit cultural secular i mil·lenari farcit de l’acció de la humanitat generació darrera generació. La preservació i la transmissió d’aquests valors no pot respondre a cap mena de fonamentalisme immobilista i ha de buscar els referents en aquelles propostes que ja s’han demostrat d’èxit i allunyades de tota la contaminació perversora d’incrustacions impròpies. Però és també molt evident que l’única equació possible és la que contempla les variables interrelacionades del poblament, de la demografia i el territori. El poblament i la mobilitat, sens dubte. I aquí les receptes adquireixen una complexitat necessària per assegurar un equilibri entre les necessitats evidents, les constants bàsiques que s’han de mantenir, i la contenció dels elements impropis i dels comportaments degradants que erosionen l’ambient amb una contumàcia molt superior a l’impacte més aparatós en aparença d’algunes accions necessàries en el terreny de les infraestructures.
No partim, doncs, d’una xerrameca esquerranosa, sinó d’un plantejament d’ordenament i planificació que situa les accions necessàries en els punts menys sensibles i assegura la preservació dels grans valors que ens singularitzen el paisatge i les seves oportunitats. És des d’aquest punt de vista que les opcions ideològiques es manifesten amb total evidència, i és des d’aquest punt de vista que no cal buscar receptes liberals en els pressupòsits dels governs d’esquerres. El liberalisme tira pel dret, l’esquerra no.
I malgrat tot, les acusacions de cinisme prosperen, regna la confusió, les acusacions gratuïtes sobre la ideologia imperant per damunt de dretes o esquerres troben destacats altaveus i algun cronista il·lustrat distribueix patents de sensibilitat i d’intel·ligència. Amb l’objectiu de desacreditar les accions, de desprestigiar les propostes, les imprecisions esdevenen realitats suposadament contrastades.
En aquest sentit i posat en el trànsit entre l’Alt i el Baix Empordà, el cas més flagrant és el de la C-31. Reclamada de forma insistent, exigida de forma imperativa, criticats els seus endarreriments, moralment exigible per l’alta perillositat actual, ha esdevingut, ara, en plena execució, objecte de crítica i de discussió des d’algun sector d’opinió. Tant és que és parli de desdoblament quan no ho és, d’uns talussos que no hi són, d’uns ponts que hi són justament perquè no hi ha talussos, d’una barrera en forma de muralla que no hi serà. L’impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l’impacte no té res a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan.
La realitat és tossuda, la ideologia també, i els valors encara més.
És d’esquerres comprar i enderrocar Fluvià Nàutic, és d’esquerres protegir Cap Ras íntegrament. És d’esquerres adquirir la torre Mornau i proposar-ne la incorporació al patrimoni públic del parc dels aiguamolls. També és d’esquerres aturar la depredació del territori i impedir qualsevol edificació nova en terrenys d’un pendent de més del 20%. És d’esquerres protegir íntegrament tota la franja litoral del sòl no urbanitzable com ho fa el Pla director urbanístic dels sistema costaner. És d’esquerres aprovar i aplicar el Pla director urbanístic de la Serra de Rodes. És d’esquerres acostar Maçanet de Cabrenys i Darnius a Figueres. És d’esquerres portar l’electricitat a Sant Quirze de Colera, com ho és pavimentar el camí de Lliurona. És d’esquerres fer la carretera de Llers a Albanyà. És d’esquerres impulsar la carta del paisatge de l’Alt Empordà com també és d’esquerres crear l’Observatori del Paisatge. És d’esquerres impedir la proliferació de segones residències en el sòl no urbanitzable i enderrocar, a través de procediments judicials, les que són manifestament il·legals. És d’esquerres ordenar el creixement dels assentament humans. És d’esquerres construir la nova presó de Figueres. És d’esquerres fer practicable el coll de Banyuls. És d’esquerres finançar la rehabilitació de les instal·lacions del Santuari del Mont. És d’esquerres proposar la millora de les urbanitzacions i la seva compactació i reducció. És d’esquerres impedir la reobertura de pedreres en el massís del Salines-Bassegoda. És d’esquerres mirar de posar ordre en les extraccions d’àrids al Ter i el Fluvià, a la Muga i el Manol. És d’esquerres senyalitzar les rutes de l’exili. És d’esquerres facilitar la concentració d’empreses frigorífiques i de tota mena. És d’esquerres treure les carreteres de l’interior de les poblacions i impedir la urbanització dels entorns de les noves carreteres. És d’esquerres atorgar els ajuts de la Llei de barris (Figueres, Roses, Palafrugell, Palamós, La Bisbal…).
Algú pot arribar a pensar que en realitat totes aquestes actuacions no són de dretes ni d’esquerres i podria tenir raó. Fins i tot hi ha qui podria afirmar en alguns casos que també són polítiques liberals o de dretes. Però la realitat és tossuda i ens indica que, havent pogut, les dretes no ho han fet.
És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són perquè es fan. I no ho serien si s’haguessin fet quan tocava. Perquè és d’esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només aquelles carreteres que s’havien d’haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el coratge ni la voluntat política de fer-les.
GOVERN, INFRAESTRUCTURES I PAISATGE
El Punt, comarques gironines
L’enrenou que està generant la construcció de la C-31 entre Vilacolum i la Tallada pot generar una certa confusió i pot induir a pensar que les coses s’estan fent malament i sense fonament ni criteri. Aquest és l’aire que prenen algunes opinions de caràcter personal per part de persones sensibles o de caire institucional de grups ecologistes i ambientalistes. Crec que totes les opinions són respectables i és ben probable que en molts casos s’estigui expressant una preocupació sincera pel futur del paisatge de l’Empordà. Cap de les opinions que he escoltat o llegit no m’ha deixat indiferent. Algunes m’han portat a una reflexió serena que intentaré desgranar. Unes altres, per sort minoritàries, m’han provocat indignació davant la hipocresia que representa l’intent d’erigir-se en garant de la integritat territorial de l’Empordà, quan s’ocupen residències de nova construcció en sòl no urbanitzable o quan es prové d’unes trajectòries perfectament descriptibles en relació amb l’ús i l’abús del territori.
Vegem, doncs, algunes qüestions.
1. La secció i la dimensió de l’obra
No es tracta en cap cas d’una obra sobredimensionada. Convé recordar que estem parlant de la carretera de Pont del Príncep a Corçà i que és fins a Verges la C-31 i de Verges a Corçà la C-252. Aquesta carretera, que respon a una nomenclatura doble, ja està feta des de fa uns anys des de Pont del Príncep a Vilacolum i des d’Ultramort a Corçà. Ara es tracta, doncs, de fer el tram central de la carretera i de fer-lo amb les mateixes característiques de secció i enllaços. Res nou doncs que no fos conegut ja i acceptat en els dos extrems de la carretera des de fa una colla d’anys.
Més aviat convé dir que aquesta carretera amb una secció amb vorals i proteccions tancades amb biones és una actuació imprescindible per superar una carretera altament transitada i altament perillosa amb secció massa estreta i amb cunetes enfondides que sempre són un perill evident.
2. Una qüestió de traçat
Alguns discuteixen la necessitat de fer les variants dels pobles i esgrimeixen una suposada linealitat de la carretera que ara s’hauria perdut. Fet que una simple contemplació en planta del traçat actual i del traçat en execució desmentiria rotundament i posaria en evidència una sinuositat semblant. També es fa esment del paradigma francès i de les filmacions del Tour de França. Nou desmentit de la realitat que ens posaria al davant actuacions cada cop més perfectament comparables. És evident que a tot Catalunya podríem trobar carreteres i paisatges equiparables als paisatges francesos que la televisió ens mostra. Si de cas ens trobaríem que fa més mal als ulls l’urbanisme i la construcció que les infraestructures. En realitat hi ha algun cas de solucions iguals per a problemes iguals. Com succeeix amb la carretera del Voló a Banyuls que, fins a Argelers, va fent diverses variants dels pobles deixant la vella carretera com una carretera interior de comunicació local. Fins i tot veiem que en algun punt aquesta carretera passa més atalussada que la C-31.
D’altres afirmen que passem pel costat equivocat i que no anem a buscar el contacte amb la garriga. Només cal veure el traçat per saber que anem a ponent sempre que podem, i que en els casos del pas per l’est s’expliquen sobretot per la voluntat de la Tallada de mantenir a un mateix costat de la carretera els nuclis de Tor, Marenyà i la Tallada en un instint ben raonable de buscar cohesió territorial al municipi.
Puc dir també amb la planta a la mà que hi ha tants trams de superposició del traçat actual com trams nous en termes de longitud.
3. La presumpció de l’efecte barrera
Els escarafalls màxims se situen en un traçat que presumptament s’alça en un talús insalvable que parteix la plana.
Precisament, un dels aspectes més discutits de l’obra -els ponts- és conseqüència directa de l’opció raonable de fer la carretera a nivell i de resoldre els passos sempre per dalt. És clar que, ara, passant per la carretera vella a vegades sembla que hi ha un talús que s’aixeca com barrera infranquejable. Però només cal anar al tram d’Ultramort, ja fet, a la recta anterior al pont del Ter a Verges per veure que tot el traçat nou de la C-31 passa a nivell i només té una caixa una mica aixecada per evitar els fondals inundables dels camps, com passa al llarg de tot el traçat ja construït fa més de sis anys. En tot el recorregut la carretera no trencarà la percepció d’una plana continua i la geometria dels conreus.
4. Les obres de fàbrica. Els ponts
És evident que es tracta de la part més sensible i més delicada. Però per les característiques de la carretera i de tots els creuaments amb els requeriments actuals de seguretat sembla molt evident que no es podien evitar aquests passos superiors i que són el mal menor per evitar un gran talús lineal. Aquests passos en la majoria de casos donen continuïtat a diferents camins locals i permeten la comunicació entre finques que, d’altra manera, quedarien separades per la carretera. És, justament, per donar satisfacció a la demanda d’accessibilitat i permeabilitat que s’han fet. De fet ja fa molts anys, més del record de molts, que la carretera d’Orriols a L’Escala s’alçava a Viladamat amb un talús ofensiu i uns enllaços precaris que martiritzaven el municipi i no permetien el creuament adequat. Ara s’ha substituït un dels passos per un giratori i finalment Viladamat no serà la gimcana necessària pels seus carrers per anar de Figueres o de La Bisbal a L’Escala. Precisament, tots els passos salven les petites carreteres locals i el teixit de camins que ara es preserven i mantenen unes prestacions de seguretat que fins ara no tenien.
En conjunt, doncs, em sembla que hi ha arguments suficients per ponderar l’obra que s’està fent i per no desqualificar-la des de la subjectivitat o des de la simple irritació.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
