LA CASA MASÓ
Diari de Girona
Demà obrirà les seves portes la ‘Casa-Museu Rafael Masó’ al carrer de les Ballesteries de Girona. Culmina així un propòsit madurat pacientment per Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta. Amb paciència i molta generositat van prendre la decisió de cedir la propietat de la casa i de tots els elements mobles a l’Ajuntament i constituir, així, els fonaments de la Fundació. Aquesta decisió fou concretada el 2006 amb la signatura de l’acord corresponent amb l’alcaldessa Anna Pagans. Molts anys abans, quan el matrimoni Aragó-Huerta va anar a viure a la casa Masó van prendre una altra decisió que ara es demostraria transcendent: guardar-ho tot. Tot vol dir tot. Llibres, mobles, rajoles, estris de cuina, elements del cosidor, aixovar, tovalles, cobrellits, tot.
És justament aquest esperit de conservació el que ha permès desenvolupar un programa per “Evocar, descobrir i difondre” des de l’arquitectura, per manllevar un títol de Jordi Falgàs, director de la Fundació en el número que la revista La Punxa del Col·legi d’Aparelladors de Girona va dedicar a la Casa-Museu Rafael Masó (núm. 53, 2012).
És ben evident, però, que sense el programa que entre 1911 i 1919 va definir Rafael Masó i Valentí (1880-1935) per agrupar quatre cases del carrer de les Ballesteries i convertir-les unificades en el casal dels Masó, avui el nou programa no seria possible. Vull dir que en la minuciosa preparació i planificació arquitectònica i domèstica que va fer Rafael Masó hi ha una visió de conjunt, integral, que relliga l’arquitectura i la vida i trasllada a totes les esferes més íntimes un fil espiritual i estètic que impregna d’ideologia tots els racons de la casa elevada a categoria de llar al servei d’una vida familiar organitzada i litúrgicament desenvolupada. Una casa preparada i organitzada per viure-hi, per treballar-hi, per resar-hi, per menjar-hi, per cuinar-hi, per celebrar-hi trobades familiars, per esdevenir el nucli aglutinador d’una família de la burgesia local, influent i coneguda, i dedicada a múltiples activitats. Rafael Masó dibuixa aquest programa i escampa per tota la casa un polsim de noucentisme amarat que atorga al conjunt un fil conductor indestructible.
Rafael Masó i Pagès (1851-1915) i Paula Valentí (1851-1926) tindrien onze fills, un d’ells l’arquitecte. El germà gran, Santiago, seria el màxim impulsor de la reforma unificadora de la casa que planificaria el germà Rafael i en la qual seguirien vivint la major part dels germans Masó.
El fil de la vida el podem seguir, ara, amb detall no només gràcies a la casa mateixa sinó, sobretot, al rescat històric de la família que ha fet acuradament Rosa M. Gil, i al relat viscut que n’ha fet Narcís-Jordi Aragó. Aquest darrer amb dues contribucions capitals, una a la ja esmentada revista del Col·legi d’Aparelladors i l’altra, més directament memorialística, al llibre Casa Masó. Vida i arquitectura noucentista, (Barcelona, Triangle Postals, 2012), amb fotografies esplèndides de Jordi Puig i textos com els ja esmentats de Rosa M. Gil i el de N.J. Aragó i també de Jordi Falgàs, amb l’encapçalament d’una salutació de l’alcalde de la ciutat Carles Puigdemont. Aquí trobem també testimoni directe de la impremta Masó, situada molts anys als baixos de la casa i dedicada per voluntat de Rafael Masó i Pagès a l’edició del Diario de Gerona des de 1889. La combinació de les dues publicacions, més tècnica la de La Punxa i més literària i històrica la del llibre ens permet un recorregut visual i literari per la casa, per la vida, per l’arquitectura, pels projectes i els materials, pel Pla director redactat per Joan Tarrús i Jordi Bosch, el projecte de rehabilitació, els seus detalls més tècnics explicats per Jordi Ministral i un article sobre la façana de l’Onyar de la casa Masó. En aquest treball, els arquitectes Tarrús i Bosch argumenten la intervenció, la potència del blanc, el blau mariner de la fusteria, els ocres de les persianes i de les rajoles, la terrissa negra de Quart per a la pèrgola, com la fidelitat extrema a la idea que movia Rafael Masó i que per aquesta banda del riu pretenia un raig de llum mediterrània sobre les boires grises del riu i l’atapeïment bigarrat de la resta de les façanes i els volums que s’hi incrustaven.
Fet i fet celebrem avui, per demà, un esdeveniment ciutadà. Una notícia positiva i emblemàtica. Un enriquiment del patrimoni col·lectiu i de l’oferta cultural i turística. La casa Masó serà un símbol d’excel·lència, una lliçó d’història, una pàgina oberta al noucentisme i als ideals de vida de les famílies burgeses i conservadores del primer terç del segle XX. Un apunt culte, de civilització centreeuropea a la nostra ciutat. És evident que la casa Masó s’ha beneficiat d’un conjunt de circumstàncies que han permès tirar endavant la Fundació i el projecte coincidint amb una crisi brutal. Però justament és davant de la crisi que els models d’excel·lència, les propostes intel·ligents i delicades, el rescat de la memòria i el patrimoni esdevé un actiu bàsic del redreç, de la represa, del ressorgiment.
La casa Masó serà com el descobriment íntim que faran els que ens visitin quan en el seu vagareig per la ciutat es topin, de cop, amb una oferta singular, molt rellevant, i al nivell de les que hem pogut trobar en moltes ciutats europees més dedicades que nosaltres a la preservació del fil de la memòria com a fil indestructible de la cohesió.
Un darrer apunt. Tota la rellevància social i ciutadana dels Masó. Santiago, Rafael, Joan o Narcís, la seva dimensió cívico-política, la dels Aragó, Estanislau Aragó, sobretot, i ara Narcís-Jordi Aragó, la de les germanes Masó quan mantingueren la casa viva mentre els homes havien marxat per imperatiu de la guerra, dibuixa un escenari oblidat i mai rescatat del tot. La història dels exilis interiors no només en l’ànima republicana de la ciutat, sinó també, sense cap mena de dubte, en l’exili dels vencedors vençuts que hagueren de deixar de banda tots els seus compromisos anteriors i dedicar-se exclusivament al camp de les seves activitats privades. Només així podrem entendre que en algun dels somnis de la Girona republicana hi coincidissin uns i altres, tot i que finalment no van poder prosperar i s’ensorraren dramàticament durant dècades per a tots.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
L’EFECTE XUCLADOR
El Punt Avui
La crisi econòmica té unes dimensions i unes ramificacions molt profundes. És global i és local, és financera i és de model i sectors econòmics, és de durada i horitzons imprevisibles i té unes causes ben conegudes i unes conseqüències massa sovint dramàtiques.
En el terreny de les causes, sovint acompanyades d’imprevisió, les diagnosis són abundants i sovint precises. En el terreny de les conseqüències tampoc no és difícil de descriure un món en canvi, un model productiu en un final d’etapa i una espiral d’atur, de desconfiança i pèrdua de capacitat de reacció. Ningú, però, no ha encertat encara en la formulació de propostes consistents i creïbles per sortir-ne. Les receptes són d’una rigidesa extrema, sovint són dictades pels mateixos responsables d’algunes de les polítiques que ens hi han abocat, i la seva aplicació extrema, de moment, no ha donat els resultats que hom n’esperava.
Més aviat sembla com si per a les economies més fràgils i vulnerables les rigideses de l’ortodòxia del dèficit ens portin a un empitjorament creixent de la situació econòmica, a una extrema dificultat per a crear ocupació, a una destrucció massiva de llocs de treball, a una caiguda vertiginosa del consum. No només això, sinó que hi hem d’afegir pèrdua de drets, socials i humans, pèrdua de qualitat de vida i de prestacions dels serveis públics, pèrdua creixent de la cohesió social, retrocés de la percepció de seguretat, increment de les situacions de conflicte i dels brots de violència.
Els prescriptors de la política del dèficit zero apunten a la necessitat estricta amb caràcter previ d’assolir la màxima disciplina pressupostària com a condició per a crear les condicions per a la recuperació. Passa, però, que de moment hem passat de l’estancament a la recessió i que les fórmules que s’apliquen no arriben a sacsejar l’activitat i no provoquen cap símptoma de reactivació.
Ben al contrari. L’efecte de l’espiral de les retallades, la seva extensió i amplitud, l’univers social dels afectats, la socialització dels retalls i la concentració dels beneficis, el contrast entre les ‘apretades’ successives a les economies de les rendes salarials, la gent que cobra un sou, i les exempcions i les amnisties fiscals als que més guanyen i que fins ara han defraudat el fisc generen una crisi de valors i de confiança d’unes dimensions descomunals.
Tant és així que aquesta espiral és com un remolí, com un xuclador, que s’ho empassa tot i aprofundeix i agreuja les dificultats. Gràficament és com l’aigua que s’escola i fa remolí, o com els xucladors al mar i les gorgues dels rius, o com l’efecte devastador dels tifons que ho succionen tot i ho destrueixen. Cauen els sous, cauen els serveis, cauen les prestacions, cau l’ocupació, cau el consum, cauen els ingressos. Cap marge per a la reactivació, ni tan sols cap marge per la reducció real del dèficit. Al contrari. La pèrdua d’activitat i la caiguda dels ingressos acaba sent superior als retalls pressupostaris aplicats en el sector públic i es generen nous dèficits. El panorama és diabòlic i mancat d’esperança.
Ningú no dubta que l’austeritat, que ha sigut sempre un valor de la societat i de l’economia de Catalunya, és avui no només un valor sinó un actiu imprescindible. Ningú no dubta de la necessitat de la contenció i del rigor pressupostari, com ningú no dubta que en l’actual cicle no es pot mantenir una política d’endeutament creixent per tal de continuar assegurant la inversió. Que cal un aplanament de les corbes del deute, que cal un compàs d’espera, que cal extremar les cauteles i les prioritats.
Però la majoria dels experts tampoc no dubten que amb les retallades indiscriminades i universals, amb l’increment de les obligacions i la pèrdua de drets, no n’hi ha prou per sortir de la crisi. Fins i tot queda clar que la reiteració d’aquest mètode és contraproduent. Que retallar sobre el que ja s’ha retallat té efectes devastadors. I que intentar com ho intenta ara el Govern d’Espanya, retallar per dalt el que ja s’ha retallat diverses vegades per baix és percebut com un maltractament més que com una necessitat per part dels ciutadans que es consideren més agredits que no pas ben tractats.
A les polítiques d’austeritat i contenció els calen les equivalents mesures i propostes de reactivació i dinamització de l’economia, el crèdit, els incentius, els estímuls que sumin creació de riquesa i recuperació dels ingressos i de la confiança. Recuperació de valors i recuperació de l’instint democràtic de la ciutadania perquè pot arribar a percebre que l’interès col·lectiu preval per damunt de l’interès individual.
La setmana passada es va fer al Parlament de Catalunya un debat que pretenia tractar de totes aquestes qüestions. Un debat que, en bona mesura, va ser menystingut per part del Govern i que va intentar crear el marc necessari d’un punt d’acord i equilibri entre les polítiques de contenció des de l’equitat i de reactivació des de l’ estímul actiu a l’activitat productiva. L’equació es plantejava clara; contenció i reformes, austeritat i reactivació, rigor i confiança. Mecanismes actius a favor de l’equitat i la cohesió social, garanties per a combatre la pobresa i l’exclusió com a primer antídot davant de la radicalització de la conflictivitat social i també com a condició necessària per a sortir de la crisi en uns termes de complicitat social compartida.
Encara no han passat cinc dies que el Govern ja s’apressa a posar pressió a les institucions democràtiques dient que no pensa complir els acords dels Parlament, alguns votats per tots, perquè comporten un increment de despesa. Esclar, per això també es proposaven mesures per incrementar els ingressos i es feia amb una voluntat clara de fer creïble el debat i alhora garantir que el model que es triava a Catalunya per sortir-ne volia escapar del nefast efecte xuclador.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL RETORN DEL TAPÍS
Diari de Girona
La nit de divendres a dissabte (30-31 d’abril) es descarregava d’un camió, a la plaça de Sant Feliu, el Tapís de la Creació. Acabava d’arribar del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. El van pujar fins a les sales capitulars i entre dissabte i diumenge va quedar ja del tot instal·lat en la seva completa esplendor restaurada. Des de dimecres sant que va ser presentat oficialment per les autoritats, el Bisbe i el degà del capítol es pot veure ja, i es pot dir, que en plena Setmana Santa aquesta peça del patrimoni de la Catedral i de la ciutat ha tornat al lloc on ha estat durant prop de mil anys.
Cada vegada que el Tapís, o alguna altra obra d’art del patrimoni de la ciutat, viatja fora es genera, en graus diversos, una certa inquietud i desconfiança. Ara mateix, tothom sabia que estava en bones mans, que hi havia uns recursos generosos de la Fundació “la Caixa” per a la seva restauració i que el Govern de la Generalitat vetllava pel Tapís i en garantia el retorn. Però sempre queda una ombra que, naturalment, s’ha dissipat del tot.
La inquietud d’aquest darrer viatge no té punt de comparació amb la inquietud i fins a un cert punt alarma que es va generar quan el Tapís de la Creació i altres obres d’art de la ciutat i la diòcesi van viatjar, l’any 1937, per a l’exposició d’art català al Jeu de Paume de París. Les peces es van carregar a Girona el 13 de febrer de 1937, es van exposar a París els mesos de març, abril i maig de 1937, més tard es van exposar al castell de Maisons Laffitte (estius-1937 fins a la fi de la guerra) i acabarien retornant per tren a Girona després de passar la nit del 15 de setembre de 1939 al’estació de Port-Bou. Joaquim M. Puigvert ha relatat els detalls més rellevants d’aquestes circumstàncies i de totes les operacions de salvaguarda del patrimoni artístic a la ciutat de Girona durant la Guerra Civil (al volum Segona República i Guerra Civil a Girona,1931-1939, Girona, Conferències a l’Arxiu Municipal, 2006) .
Clara Estrada i Campmany ha tractat, amb caràcter més general, el marc d’aquestes actuacions i el paper que hi desplegaren Jordi Rubió i Balaguer en matèria de biblioteques, Agustí Duran i Sanpere en matèria d’arxius, i Jeroni Martorell en matèria de monuments i patrimoni (El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion, 2007 i Contra ‘Els hombres de la horda’. La depuració franquista dels caps del patrimoni artístic i científic de la Generalitat republicana, Barcelona, Ploion, 2008).
El cas de 1937 va ser controvertit i va deixar petjada a la ciutat. Gràcies a l’amabilitat de l’Aurora Martini els seus col·laboradors he pogut consultar el volum de les actes de la Comissió de Monuments de1918 a1938 que per al període 12 de setembre de1936 a12 de març de 1938, i com a Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, va desenvolupar la seva tasca sota la presidència del delegat de Museus Miquel Santaló i amb la participació dels senyors Pau Planes, Eduard Fiol, Emili Blanc, Joan Subias, Pere Vallmajor, Carles Palol, Joan Turon, Pujol, i Francesc Riuró.
La primera notícia apareix en la sessió del 15 de gener de 1937, quan Santaló dóna compte de la notícia anunciada, el dia abans a Barcelona per Josep Gudiol, sobre la necessitat de desplaçar un conjunt d’obres d’art per a l’exposició d’art medieval català a París. S’adverteix del perill que comporta i s’acorda demanar les màximes garanties. El tema reprèn en la sessió extraordinària del dia 16 de gener de 1937, que presideix el conseller de cultura de la Generalitat Antoni M. Sbert. Santaló i tots els membres de la Comissió exigeixen garanties, que Sbert dóna, de moment, de forma verbal després d’informar dels contactes i de les garanties obtingudes del Govern francès. El moment culminant, que transcrivim és la sessió extraordinària del dia 13 de febrer de 1937.
“Es reuneixen en el local social, a les dotze del migdia, els membres de la Comissió anotats al marge, presidits pel Comissari delegat de museus Sr. M. Santaló.
Aquesta reunió ha estat motivada pel trasllat de les peces del nostre Museu medieval les quals hauran de figurar en l’exposició d’art medieval català que tindrà lloc en el Jeu de Paume de París durant el pròxim mes de març. Alguns dels membres assistents han presenciat l’embalatge i expedició de les peces que es detallen a continuació, les quals són trameses a Olot per mitjà d’un camió i personal de la Junta de Museus de Barcelona. Les peces són Tapís romànic del segle XI; retaule major d’argent repujat (s.XIV); Creu processonal d’argent repujat amb esmalts, s.XIV; Creu processonal d’argent repujat, s.XIV; Codex Homilies de Beda, miniat, s.XI; id miniat, ’Martirologi de Poblet’, s.XIV; escultura de Carlemany, s.XIV.
L’expedició d’aquestes peces ha tingut lloc moments abans d’efectuar-se la reunió. El Comissari Delegat de Museus després de llegida la comunicació de la Generalitat que amb caràcter de rebut ha sigut entregada en fer-se l’expedició, demana que consti en la present acta, amb l’acord de tots els membres de la Comissió, que en accedir aquesta al trasllat de les peces esmentades ho fa, mantenint les condicions establertes en la reunió extraordinària del dia 16 de gener a la qual va assistir el Conseller de Cultura de la Generalitat Sr Sbert, signant del document esmentat i en la qual es varen demanar al mateix les garanties necessàries per part de la Generalitat i també del Govern francès, per al retorn íntegre a la nostra ciutat de les peces esmentades. Com sigui que el Conseller va donar verbalment les garanties demanades i el document tramès per la Generalitat en el moment del trasllat no esmenta ni tan sols aquestes i no ofereix els detalls necessaris per a tenir la seguretat del retorn íntegre de les peces a la nostra ciutat, cal obtenir de la Generalitat altre rebut en substitució de l’esmentat en el qual es puntualitzi tot el que fa referència a les garanties donades verbalment pel conseller de Cultura” (als folis 150 v i 151 r, del llibre d’actes esmentat). Pere Vallmajó afegiria a la documentació un escrit seu del 25 de febrer, advertint dels riscos del trasllat posterior, i amb un embalatge més fràgil, del baldaquí, que per altra banda tenia els elements de fusta corcats.
Més endavant, a la sessió del dia 17 d’abril de 1937, Miquel Santaló explica el seu viatge a París i la visita a l’exposició del Jeu de Paume tot advertint que torna amb una notícia menys agradable que la seva visita ja que se l’ha informat que “sembla que després de la dita exposició es projecte fer-ne altre a Londres, lo qual pot ésser un perjudici molt gran per les peces”. Es proposa adreçar-se al conseller de Cultura reclamant el retorn de les peces a Girona al més aviat possible. A la sessió del 26 de maig del 37 es dóna compte de l’escrit de la Generalitat informant del trasllat dels objectes de l’exposició “a un castell proper a la mateixa ciutat el qual figura en el circuit de l’exposició internacional”. La comissió fa constar la seva contrarietat. En la sessió del 27 d’agost del 37 s’acorda novament reclamar el retorn de les peces “per exigir-ho així l’interès de la ciutat”. Finalment, en la sessió del 24 de setembre de 1937 s’acorda enviar una delegació a Barcelona per insistir en el retorn de les peces, i en la del 14 de desembre de 1937, Emili Blanch proposa, sense èxit, fer una campanya informativa a la premsa per tal de fer més evident la reclamació del retorn de les peces.
Puigvert esmenta com també anirien a visitar l’exposició (citant el treball de Mn. Jesús Prat) el bisbe Josep Cartañà, mossèn Llambert Font i mossèn Carles Bolós per assegurar-se que, a tenor de la propaganda antirepublicana, no s’estaven malvenent les peces.
Com hem explicat, aquell llarg viatge es va acabar el setembre de 1939.
El viatge que ha acabat ara, el març-abril de 2012, ha sigut molt més pacífic, hi ha intervingut 75 anys més tard un altre Govern de la Generalitat i, actualment el Tapís mostra la plenitud dels seus colors i s’ha desprès dels cosits i afegits apedaçats, s’ha destensat i respira millor, i en els seus replecs mostra alguna sorpresa que reservarem per als estudiosos que hi han treballat i que haurien fet molt feliç Pere de Palol.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
PAISATGES I PARAULES
El Punt Avui
Acabo de rebre Paisajes y palabras (Universitat de Santiago de Compostela-Consorci de Santiago, 2012) de Xerardo Estévez Fernández. Un recull dels articles que l’autor ha anat publicant de 1999 a 2011 a la premsa general i de Galícia. Un conjunt d’articles posteriors a l’etapa que l’autor va dedicar a la política com a diputat autonòmic, al Congrés i, finalment, com a alcalde de Santiago de Compostela en els períodes de1983 a 1986 i de1987 a 1998. Abans d’acabar el segle XX, Xerardo Estévez va abandonar l’activitat política i va tornar amb plenitud a la seva condició d’arquitecte. És, doncs, des d’aquest vessant que cal llegir les aportacions compactes i coherents d’aquesta publicació.
En Xerardo Estévez s’hi combinen la capacitat de reflexió i d’anàlisi amb el pragmatisme de l’acció. Va ser segurament la pulsió magnètica de l’activitat municipal que el va portar de l’activisme militant a una certa fatiga, pel fet d’haver hagut de combinar, a la seva ciutat, un discurs de gran volada, d’ambició universal i l’esclavatge del paper a la butxaca amb les notes diàries de les incidències recollides a peu de carrer, en un exercici constant d’immersió urbana i d’immersió humana.
Format com a arquitecte a Catalunya, a l’escola de Barcelona, i bon coneixedor de Catalunya, de la nostra cultura i de la nostra llengua, s’ha emmirallat, sovint, en els catalans per construir un discurs, un projecte, una idea, per Galícia. Ha pretès fonamentar la nova realitat gallega en una comprensió del territori, del paisatge, de l’entramat de ciutats i àrees urbanes i de la interrelació entre aquest sistema de ciutats i les particularitats de l’hàbitat dispers, de les àrees metropolitanes difuses i confuses. Amb una mirada poètica i exigent al front marítim, al litoral, i la seva protecció i promoció. La idea de la prevalença de la planificació territorial i dels efectes beneficiosos dels plans directors urbanístics traspua en una bona colla dels articles, en els quals sovint s’apel·la a les polítiques desplegades a Catalunya en matèria d’urbanisme i de planificació territorial. A l’article “Dolça Catalunya” fa un repàs de la història recent, del plet estatutari, de “la incomprensible pirueta de reformar-lo després de votar-lo” i reivindica la llengua i el territori (geografia, població, paisatges) com a elements definidors essencials del nervi de la nació, deixant-ho ben clar per molt que hi hagi qui pensi que el territori ho aguanta tot i el que més compta és l’economia. Quan és així és a risc d’una alta capacitat d’autodestrucció. Vet aquí els criteris que aplica també a l’anàlisi de la realitat gallega en els articles “Galicia decide paisaje”, “El lugar de Galicia”, “Galicia, gobernar el territorio” i, finalment, “La Galicia del xacobeo”. Una relació estreta entre governació i polítiques per definir la construcció de la realitat futura.
Xerardo Estévez, d’àmplia cultura musical i artística estén la seva mirada al món i explora Londres o París, Nova York o Lisboa, Edimburg, Bruges o Praga, per posar només uns exemples, sempre amb la mirada atenta de l’olfacte polític i de l’ull de l’arquitecte, de l’urbanista i, fins i tot, de l’antropòleg social. I projecta amb una tendresa exquisida aquesta mirada universal a la seva ciutat de Compostela. Cada carrer, cada plaça, cada llamborda, cada llogarret rural, la relació entre la materialitat i l’espiritualitat del camí de Santiago esdevenen el fil finíssim que condueix un projecte ambiciós guiat pels paràmetres que sempre han presidit les seves actuacions i el seu pensament: encaix dels equipaments, transport públic i integració de les infraestructures, equilibri entre implantació urbana i paisatge, rehabilitació urbana i projecte de ciutat, amb la cohesió social al capdavall. Les reflexions sobre la Catedral, l’organització dels pelegrinatges del camí, la relació dialèctica entre Catedral i camí. El paper d’articulació urbana de les dues grans places de la ciutat: Obradoiro i Quintana, una simfonia d’espais en un context urbà d’una qualitat extrema, de riscos evidents i de superació manifesta, amb una intervenció minimalista, al detall, sobre els colors, les textures, els materials, les teulades. Des d’aquestes places es pot pensar la ciutat que s’obre a la cultura, a la recerca des de la universitat, als grans equipaments articuladors del creixement a l’empara de la capitalitat guanyada i exercida.
A Santiago dialoguen el “maestro Mateo” i Chillida, els obradors de la Catedral, Gelmírez i Álvaro Siza, i les grans rouredes dels parcs posen un prat de verd al granet emergent de l’arquitectura dels mercats, dels cementiris, de la ciutat mateixa, amb la culminació dels líquens daurats de la façana barroca de la Catedral.
Hi ha des d’aquesta visió municipal un doble compromís. La reivindicació de la revolució incompleta dels municipis i les ciutats desemparats encara d’una legislació bàsica que en reconegui, alhora, els mèrits i les funcions, les competències i les capacitats econòmiques.
I, en segon lloc, un compromís per la mobilitat, l’habitatge, el transport públic. Xerardo Estévez alerta cinc anys abans de l’explosió de la bombolla immobiliària dels riscos d’un model expansiu i especulatiu, del problema d’un parc d’habitatges saturat d’oferta i desajustat a la demanda, d’una distància abismal entre l’oferta de pisos de compra i la inexistència d’un mercat de lloguer.
Hedonista selectiu evoca la infantesa amb el fum d’un havà per Any Nou, fuig del tancament de l’any sant per no caure en la nostàlgia, es confessa agnòstic tot i que diu que “sólo nos queda rezar” i immediatament se sobreposa a la llosa nostàlgica, obre la finestra, deixa que el fum se’n vagi i proclama la necessitat d’aire fresc.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
