INSTANTS I RACONS
TopGirona núm. 20 de 2006 (pàg. 4-12)
L’apoteosi turística, el desbordant atapeïment dels mesos d’estiu, ens dilueix el perfil més amable i atractiu de la Costa Brava. Se’ns fa més difícil d’identificar enmig de la marea humana el punt dolç de la síntesi entre el litoral i el mar. Una síntesi física, ambiental, cromàtica, que reneix sempre i en moments màgics, instants fugissers, ens desvetlla tots els sentits.
Ens movem gregàriament seduïts per uns valors que nosaltres mateixos esmorteïm per la sola massificació.
Buscar instants i llocs d’una certa puresa ambiental és un exercici necessari per retrobar les emocions més sòlides de contacte amb un paisatge que combina en proporcions superiors la duresa abrupta dels penya-segats i l’extrema civilització dels conreus fins arran de mar.
En aquest sentit hi ha quatre parts de la Costa Brava on l’aigua i la roca han tallat amb perseverança mil·lenària una arquitectura barroca i desordenada d’atractiu més natural que salvatge. És la costa enlairada i altiva de Lloret fins a Sant Feliu de Guíxols, de Palamós a la platja de Pals, de l’Estartit a l’Escala, o de Roses a Cadaqués. El massís de Cadiretes, les extremitats de les Gavarres, els peus del Montgrí, la mandrosa entrega al mar de la serra de Rodes al Cap de Creus. Les planes i les platges intercalades a la conca de la Muga, el Fluvià, el Ter o el Ridaura esglaonen un sistema equilibrat forestal i agrícola de qualitats excel·lents.
Busquem-hi moments. Una matinada silenciosa i encalitjada, de calma suspesa, de sol llevant a l’horitzó, rodó, vermell, potent, alçant-se més i més ataronjat. Una posta que situats a les platges ens mira d’esquena i no sempre trobem el punt de mira per girar-nos a ponent i talaiar la mateixa rodona enfonsant-se a l’hora foscant, lentament, en els contraforts de les serralades litorals. Tant és que sigui ple estiu. Proveu de sortir quan els pescadors, pocs, surten a llevar, quan les roques retrunyen els motors en les parets de roca viva. Fa un punt de fresca i sentiu la proximitat absoluta de la natura solitària que es desvetlla amb vosaltres. Aneu a cercar el punt més dolç del capvespre, d’una llum especial, quan res ja no enlluerna i es retallen els perfils del relleu i es percep que baixa lentament la claror. Us trobareu sols altre cop mentre tothom s’apilona a les carreteres i els centres comercials.
És una qüestió d’hores, instants, moments, èpoques i llocs. No us perdeu, on sigui, una llevantada d’hivern quan l’aigua bat el roquissam i els esquitxos fredíssims s’alcen al cel de núvols baixos quasi a tocar.
En aquest perfil de la costa s’hi troben racons d’una màgia especial, de magnetisme indiscutible, que dóna per a moltes tries personals. És la calma de la platja de Garbet, emparada al sud per cap Ras, de còdols ennegrits i foscos, el civilitzat arrenglerament dels ceps a les feixes que s’enfilen i recuperen parcialment moments d’esplendor passats. És, al cap de Creus, el silenci esmorteït de cala Jòncols de més fàcil accés per mar que per terra fins i tot ara que fins a Montjoi el camí té un asfalt confortable.
Trobareu entre Sant Martí d’Empúries i l’Escala, una platja, un petit conjunt de platges, amarades d’esperit clàssic. El vell port d’Empúries, la vella ciutat també, ara emmudits, dibuixen el testimoni de velles esplendors mercantils. Un hotel, una platja, un jaciment, el moviment ondulant de les dunes que la humanitat s’entesta a fixar mentre la sorra es mou imparable i imperceptible.
En la seva força classicitzant les formes d’Empúries devien seduir del tot l’esperit creatiu, inquiet i ordenat dels noucentistes.
En el camí de ronda de Palamós a Calella, s’Alguer, Castell, cala Estreta, Senià o la Foradada, dibuixen la geografia més amable, més dolça de l’Empordà petit, on els camps es fonen amb les balques en l’aiguabarreig enllotat que toca la sorra i els conreus toquen els tamarius torturats pel vent.
Més al sud, entre Lloret i Fenals, cala Banys és un refugi perfecte a pocs minuts del cafanaüm entre Lloret i Blanes. Les escales i els senderols t’acosten per les roques fins al mar i t’ensenyen els atractius primigenis d’un paisatge secularment treballat.
UN RECORREGUT PER GIRONA. EN RUTA
TopGirona núm. 3 de 2002 (pàg. 5-12)
1. Una recomanació itinerari
Girona val cada dia més la pena. Ja fa temps que per visitar-la no n’hi ha prou amb unes hores. Les visites ràpides estan reservades als assidus, als coneixedors a fons de la ciutat; els que hi venen amb un objectiu definit: unes compres, una sessió de cinema, una activitat cultural, un encàrrec breu o una simple passejada. Però si vens per primer cop o esteu disposats a una visita a fons no deixeu de fer-hi nit. Posem que heu triat un cap de setmana. Reserveu el dissabte per gaudir de la vida intensa de la ciutat. Compreu flors a la Rambla, passegeu pels grans eixos comercials (barri vell, el Centre, Maragall o Migdia), assaboriu l’ambient alegre i intens d’un dia actiu. Atureu-vos si fa sol una estona llarga al pont de Pedra. Fins ara l’atractiu eren al riu les carpes; però ja fa un temps que entre les balques es passegen i capbussen una bona colla d’ànecs de coll verd que fan festa cada dia en un hàbitat renovat i remouen en ordenada formació les aigües tranquil·les i cada dia més transparents de l’Onyar. L’espectacle de formes, volums i colors es renova constantment amb la intensitat variable del sol. Els dissabtes trobareu també un ambient especial al carrer dels Mercaders, a la Cort Reial, les voltes d’en Rosés i al carrer de les Ballesteries que configuren un itinerari alternatiu i més intimista que la Rambla o la plaça de la Independència. Si no us podeu quedar diumenge a la tarda, reserveu una part de la tarda del dissabte per a veure com declina el sol, lentament, des de la plaça dels Apòstols. Veure com cau lentament la nit i s’apaguen a l’horitzó els tons intensos i els contorns perfectes de ple dia és, en un dia transparent, un espectacle. No deixeu d’omplir el vespre. A Girona hi ha ambient. Triant la combinació de gastronomia i espectacles és d’un èxit més que garantit.
Guardeu el diumenge pel silenci, la cultura i la intimitat. La ciutat mandreja molt. Res a veure amb l’ambient del dia abans. Que no us espanti el silenci; deixeu-vos atrapar.
Resseguiu els arcs, les pedres, les llambordes i aprofiteu a fons el dia. El diumenge pot ser el dia dels Museus i la Muralla. La necessària pau contemplativa per tornar a casa amb l’ànim seré. Situeu-vos en cotxe a l’aparcament de fora la Muralla, al costat de la Torre Gironella o enfileu-vos a peu per la ronda de la Muralla des de la plaça de Catalunya. Veureu la ciutat als peus, les teulades a mà, la Devesa d’un verd fort i compacte, el Ter no gaire lluny de la ciutat, el Pirineu al fons, el pla i les serralades més familiars en primer terme. Baixeu la Muralla pel jardí dels alemanys i torneu-hi a pujar al jardí de la francesa per poder tractar de tu a tu l’absis de la Catedral i la torre de Carlemany amb la intensitat del detall només possible i poc freqüent de la distància curta. A la Catedral deixeu-vos endur per la intensitat de la volta, baixeu al claustre per a tocar l’art més sublim de prop i ompliu-vos els ulls dels colors i l’art del Brodat de la Creació. No deixeu de fer un tast i potser guardar-ho per un altre dia del Museu d’Art. Dediqueu un instant a la comtessa Ermessenda i llegiu si el teniu a mà el text de Steiner. Baixeu amb displicència, sense por, la gran escalinata barroca i atureu-vos a fer un cafè tranquil•lament; en la confortable lluminositat de la Pia Almoina els arquitectes us tenen un sofà a punt, alguns diaris, potser alguna exposició i esbossos i projectes a la paret.
L’antiga Via Augusta (pel carrer de la Força) trena museus, casals i botigues. Llibres, mobles, cuines, joies i el Museu d’Història o la delicada instal·lació de les làpides del Museu d’Història dels jueus. Aromes de monestirs, sabons d’herbes, algun exotisme discret i altre cop, avui quasi tancats, als carrers del comerç i de l’administració. Torneu a ser arran de riu i ja podeu tornar. Si us queda temps el Museu del Cinema és un món màgic i inesperat; el teniu molt a mà i no us ho espereu, us sorprendrà.
2. Una nota de lectura
Si teniu temps i ganes deixeu-vos seduir per la prosa de Pla. Josep Pla a Girona un llibre de records (1ª. Edició de 1952) i següents edicions fetes per l’editorial Destino repassa la geografia i la sociologia de la ciutat i afina en l’anàlisi i la descripció dels espais, dels ambients, els monuments i la vida.
Josafat de Prudenci Beltrana, publicat el 1906 i reeditat sovint per Edicions 62 des de 1972 sublima la contradicció entre l’aclaparadora monumentalitat de la Catedral i la sordidesa humida i trista del Pou Rodó.
Carles Rahola als dos volums de La ciutat de Girona (1929), reeditats l’any 2000 per l’editorial Base aporta la millor síntesi per l’arrencada del segle XX i es llegeix amb profit i gust encara.
Narcís Comadira, poeta i pintor, anima amb aquesta ànima de creador la prosa de Gerona Materia y Memoria (editorial Destino 1990) versió castellana del text del seu Girona retrat sentimental d’una ciutat (Ed. 62, 1998), que amb fotografies de Carme Massià i textos en castellà, francès i anglès, és un assaig lúcid i subjectiu sobre la força, la seducció, el magnetisme, les inèrcies i les contradiccions de la ciutat.
3. Una proposta extramurs
Si entres pel nord i aparques als accessos de la Devesa l’impacte de l’entrada ja et prepara pel que t’espera. Però quan t’acostes pots deixar tota la Força Vella, la ciutat tancada i fortificada en el recinte romà, per un altre moment. Pots plantejar-te una altra visita.
El pont de Sant Feliu t’acosta a l’agulla esbelta i altíssima d’aquesta església. Un campanar que des de la basa, ancorat en el mateix areny del riu, esguarda punxegut el cel. Des del pont l’escletxa de la rectoria t’acosta a un joc de volums intensíssim marcat pels merlets de la fortalesa-col·legiata, i coronat al fons, superats els murs de la casa Pastors, pel campanar de la Catedral. Entra si vols a Sant Feliu que guarda sorpreses gòtiques i neoclàssiques. Però deixa’t anar més aviat pel pendent del carrer del Llop cap al Pou Rodó, la plaça dels jurats, el passeig arqueològic, el Galligants i la plaça de Santa Llúcia. Ací de cara a sudest trobaràs esglaonada una espectacular concentració de romànic que avança de Sant Nicolau i Sant Pere de Galligants fins a culminar en la vessant nord de la Catedral. És l’espectacle panoràmic que veureu des dels jardins John Lennon i que acabareu de descobrir en el darrer tram a mig fer del nou recorregut de la muralla.
No t’aturis gaire. La comtessa Ermessanda que dorm en pau a la Catedral va voler fundar un monestir a la vall de Sant Daniel. Durant prop de mil anys les monges benedictines han guardat el culte i el treball en el clos del cor de la vall dominat per l’hort i el claustre.
El camí de totes les fonts ajuda a tornar cap a la Força Vella pel portal de Sant Cristòfol i la porta de la reina Joana. Tornem a ser al nucli dur de la ciutat feudal. Ací en el passat el Bisbe i el Capítol miraven amb el cap alt i als seus peus el lent desvetllament de la vida civil de la ciutat burgesa i mercantil, la ciutat que els reis dotaren de muralles generoses per créixer.
4. El llenguatge de les flors
L’esclat efímer d’una setmana acosta a milers de ciutadans a la Girona històrica. Patis, carrers, palaus, esglésies obren de bat a bat i ensenyen els seus tresors florits. És un esclat espontani i radiant que dóna un instant de vida a les llises pedres de tot l’any. Els nummulits treballats per segles d’intempèrie en les calcàries dels monuments somriuen i recorden cada any com les flors passen. Milers de flors tallades no poden fer oblidar com la vida es renova constantment i escriu amb el llenguatge de les arrels el miracle de totes les primaveres.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
