Saltar al contingut

MASSA MISSA?

El Punt Avui 

Enguany per primera vegada en trenta-cinc anys no hauré assistit a la missa de Sant Jordi a la Generalitat. Són, doncs, trenta-quatre misses, trenta-quatre Sant Jordis. Hi vaig començar a anar per voluntat del president Tarradellas l’any 1979, pocs dies després d’haver pres possessió com a alcalde de Girona per primera vegada. Amb un sentit del poder i de l’administració, Tarradellas va començar immediatament a privilegiar de manera simbòlica la seva relació amb els quatre alcaldes de les capitals de província. Això podia tenir una lectura ambivalent; d’una banda Tarradellas feia mostra de respecte, reconeixement i enaltiment del poder municipal i de l’altra consagrava una divisió en províncies que el municipalisme discutia. Però els gestos, fins i tot en la seva ambigüitat, ajuden a llegir entre línies i a copsar el sentit polític de les més altes magistratures.

Hi he assistit amb cinc presidents diferents: Josep Tarradellas, Jordi  Pujol, Pasqual  Maragall,  José Montilla i Artur Mas. He vist oficiar i he escoltat les reflexions d’arquebisbes i cardenals, especialment els cardenals Carles i Martínez Sistach. Els hi he escoltat admonicions sobre la pèrdua dels valors cristians, sobre el rebuig implícit o explícit de les arrels cristianes de Catalunya, sobre el sentit patriòtic de la festa, sobre la situació d’indefensió dels més febles, sobre les relacions entre el poder civil i la jerarquia eclesiàstica. He vist com llegien epístoles o lectures Marta Ferrusola, Irene Rigau, Joan Rigol i Miquel Coll i Alentorn, només a tall d’exemple. Hi he vist aplegades les primeres autoritats de Catalunya amb el seu President i el seu Govern al capdavant. Hi he anat amb total regularitat conscient i volent complir un compromís institucional, fent valdre el pes i el valor de la continuïtat institucional i la importància del reconeixement del paper de cadascú en cada moment, en el meu cas com a alcalde, conseller i cap de l’oposició. També m’he adonat de qui hi anava i de qui no; i de qui, tant si hi anava com si no, feia ostentació pública de la seva actitud respectiva. Subratllo que la diada de Sant Jordi ha tingut formats de celebració diversos, que la recepció al Palau, a Pedralbes o al Palau altre cop, volia ser una gran trobada institucional i social, i que segons les èpoques, la missa es mantenia en un to litúrgic i de repercussió pública més discret o més visible. Però aquesta tradició s’ha mantingut sense solució de continuïtat amb els cinc presidents esmentats.

És indubtable que som en un Estat laic i que les institucions de Catalunya han  fet del laïcisme una posició. Els plantejaments eren molt clars en el període 1977-1979, quan un cop acabada la dictadura vam entrar en un procés ràpid de democratització i de normalització electoral. Les coses eren, fins i tot, més clares que ara per les dues bandes: l’Església i les institucions. L’Església perquè a Catalunya, més que enlloc, el compromís dels seus moviments i dels fidels havia fet arrelar els ensenyaments del Concili Vaticà II amb conviccions fermes. I per la banda de les institucions perquè la saturació feixuga de l’oficialisme havia marcat el nacionalcatolicisme com un camí per superar en el mateix moment que es recuperessin les llibertats. Veníem dels soldats a les processons, de les custòdies sota els tàlems acompanyades pels soldats armats, de l’himne nacional en el moment de la consagració i d’una confusió de tal magnitud que en feia urgent la separació. Els joves responsables de les institucions havíem de marcar distàncies i ho volíem fer, i els fidels compromesos i organitzats també. La puresa de l’Església portava els fidels més “engatjats” a tancar-se a fer una pregària mentre desfilaven les processons de Setmana Santa pels pobles i les ciutats en un gest de rebuig a l’ostentació pública del predomini de l’Església. Quan un té la sort de trobar-se amb un bisbe que ha volgut deixar el Palau, per impropi i inhòspit, i se n’ha anat a viure a un pis del primer eixample de la ciutat, els plantejaments no són gaire difícils. Cadascú a casa seva i amb el seu paper, màxim respecte i llibertat, reconeixement institucional, renúncia pública de les autoritats civils de tots els atributs i de tots els privilegis, finalització de l’assistència corporativa a les grans solemnitats litúrgiques i renúncia, per part d’aquestes autoritats, a desfilar en cap mena de processó. Amb una única excepció: les corporacions públiques, de forma discreta  i en els primers bancs, exercirien la representació popular a la missa de festa major. No calia segurament ni més ni menys. I calia, sobretot, un gran sentit de la realitat de les coses per tal de reconèixer el paper que, en la història i en el present, havien exercit unes institucions i altres en el desenvolupament d’un model social, d’una consciència de país, de la preservació i difusió de la llengua. Amb naturalitat, sense escarafalls ni retrets, sense greuges ni reclamacions dels uns amb els altres.

Sobre aquestes bases hem vist desplegar-se tot un ventall d’activitats que, més d’una vegada, han alterat, ni que sigui mínimament, aquells plantejaments inicials. Bandes, vares, atributs, misses, festes, processons, misses ecumèniques o rocieres. I hem vist com en paral·lel i sense contradicció, la nostra societat s’anava fent més plural, diversa, tolerant, més efectivament laica i més obertament multiconfessional. També ha de ser així.

Però em sembla evident que el sentit de la proporció de les coses hauria de deixar ben establert que hi ha uns valors, unes actituds, un compromís social que vincula el cristianisme amb una part rellevant de la història d’aquest país durant de prop de dos mil·lennis. Amb alts i baixos, pros i contres, actituds tolerants i intolerants, usos i abusos de poder, complicitats amb la jerarquia civil i complicitats també amb el poble. Prou com perquè hi hagi, un cop a l’any, una missa que val per totes les altres misses amb presència oficial que es fan i es desfan, en un estat laic.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

 

Comentaris tancats