PALMERES ROSTIDES
Diari de Girona
Diumenge passat vaig aprofitar el dia assolellat per contemplar la passivitat hivernal del paisatge. El moment de la màxima nuesa, de l’aparent inactivitat, de les natures mortes. Horts buits, pagesos llaurant, hortolans cavant les regues abans de plantar, sequera màxima. Havent dinat vaig fer una escapada ràpida, encara a ple sol, fins a Solius en una litúrgia permanent de fidelitat a les capacitats relligadores dels monjos. La plaça era totalment deserta. La porta del monestir brillava després d’una oportuna repintada i totes les parets del convent resplendien de blanc de calç repassat fa poc. El lledoner de la plaça era un esquelet depurat de finíssim brancall. És el moment de la neteja, de la darrera poda, d’estassar els marges. He seguit aquest procés de prop, també, a la jardineria urbana. Els jardiners treuen les heures seques, netegen les esparregueres dels parterres i eliminen els brots secs, i només els pensaments de fulla mústia resisteixen les escomeses de les glaçades matinals de les setmanes passades.
Els arbres més sensibles, potser poc arrecerats, mostren les fulles escaldades pel fred. Eucaliptus a Llagostera, secs de dalt a baix sense perfum; tarongers de fulles esblanqueïdes i moixes, palmeres rostides de cap a peus.
M’he entretingut especialment en la geografia de les palmeres. A la rotonda de Cassà, tocant a la Verneda, prop de la Torremansa amb els seus tracks immensos preparats per tornar a regar quan toqui, els margallons s’aclofen mig morts i les palmes caigudes i seques; com les palmeres dels jardins de les cases que perden virior i amollen el llast del brancam abans de caure definitivament mortes.
En el cas de les palmeres haurem de reflexionar sobre la conveniència o no de traspassar el llindar en la jardineria urbana i domèstica de la presència esparsa i singular d’alguns exemplars notables. La generalització abusiva de les palmeres, tan agraïda en un primer moment, i tan utilitzada en molts passeigs urbans davant de mar o no, passa ara una factura doble. D’una banda cauen palmeres com mosques amb l’escomesa pèrfida i perniciosa de l’escarabat morrut, que ha anat corcant per dins els arbres i les fulles fins a xuclar-ne tota la força vegetal i deixar l’arbre sense ànim per sobreviure. Es van abatent els troncs eixuts que queden i comença un procés invers de retirada gradual de les palmeres.
Hauríem d’afegir, a la força demolidora del morrut, la rostida de les fredorades d’aquesta onada de fred siberià que ens ha fet recuperar abrics i bufandes, guants i passamuntanyes i que per als joves és totalment insòlita i per als més grans és el retorn a experiències viscudes amb anterioritat i amb més regularitat que no pas ara.
Per anar a Solius vam sortir per la plaça dels Països Catalans i seguint la riba esquerra de l’Onyar fins al Parc Científic i Tecnològic. Un grup de gent prenia el sol en el tancat d’un hort preparat per al bon temps. Una senyora asseguda en una cadira de rodes es deixava acaronar pel sol abans de tornar als espais tancats de les cases urbanes. Les ribes de l’Onyar, al pont de la Creueta, encara sense vegetació, deixaven veure la llera del riu, els sediments de sorra i troncs, els arrossegaments de les darreres i ja llunyanes pluges. Passat el pont de la Creueta i abans d’arribar a la rotonda de la carretera dels Àngels vaig poder contemplar un espectacle insòlit. A la masia que se situa a l’esquerra de la carretera dels Àngels, abans de la variant de l’NII, que ara és, des de fa força temps, un restaurant, emergia un bosc de palmeres. Als estreps de les Gavarres, al peu mateix de la massa boscosa més important de les comarques gironines, enmig d’un món d’alzines i suros, de pins, brucs, arboços, d’algun ginebró perdut, d’acàcies, pollancres i plàtans, a les fondalades humides emergia amb força un oasi de palmeres.
Totes tocades, totes rostides, totes inerts, totes escaldades, totes com un monument a la singularitat d’una espècie poc habitual en aquests boscos. Un jardí de palmeres rostides, una bassa per als ànecs i les oques, una rocalla per a l’aparcament dels cotxes, i un oasi mig mort pel fred i qui sap si per l’escarabat. De cop la concentració marronosa de branques seques ha fet més evident el bosc de palmeres que, potser, fins ara en la seva perennitat verda havia passat més desapercebut. Però la fuetada en el paisatge és molt contundent, tant que fins i tot desvetlla un cert dolor físic en la contemplació passiva dels estralls de la climatologia i els insectes.
La percepció d’un paisatge canviant, la visió de les alteracions estacionals, la constatació que estem en un temps mort, la convicció que per dins bull la sang de la saba dels arbres, l’anunci anticipat que després d’aquests moments de les darreres inèrcies hivernals viurem un esclat de vida que any rere any ens dóna una lliçó massa sovint inadvertida de vitalitat.
Viurem així noves primaveres i albirarem la lliçó permanent de la vida que a vegades ens resistim a entendre i a seguir amb admiració i fidelitat.
SET-CENTS TRENTA-QUATRE
Diari de Girona
Dissabte de la setmana passada es va aixecar un dia fred, com tots aquests darrers dies. Hi havia una gebrada important que esmaltava de blanc els marges i els camps de la rodalia de Girona. Anunciava també un dia clar i net, de sol tebi al migdia. Un bon dia d’hivern.
A primera hora vaig enfilar l’autopista i vaig anar a Maçanet de la Selva per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova nau logística de l’empresa Frit Ravich. Hi vaig arribar poc després de les deu i es veien ja grups nombrosos de persones, famílies senceres, que avançaven cap a la carpa que s’havia preparat amb estufes per esmorzar de manera confortable. Feia goig el moviment i es respirava alegria i optimisme. Només d’arribar vaig trobar la filla d’uns amics de Girona, que fa temps que treballa en aquesta empresa.
Tan bon punt vaig entrar al recinte es veia una gran esplanada, a mig excavar i amb màquines en moviment, espai que ocuparà d’aquí poc més d’un any aquesta nova nau d’emmagatzematge i distribució de les més de vuit-centes referències que comercialitza Frit Ravich, dedicada preferentment a les patates fregides, els fruits secs i els snacks. Judit Viader, directora general, amb un somriure plàcid ens va acompanyar una estona i traspuava optimisme. Vista la gran quantitat de gent que s’anava atansant a l’acte, li vaig preguntar de seguida quantes persones treballaven a l’empresa i amb una precisió automàtica, la Judit Viader va contestar-me: “set-centes trenta-quatre”. Molts dels que assistien a l’acte són comercials que pràcticament mai no paren a la fàbrica i que, fins i tot, tenien ganes de veure-la i ensenyar-la a la família, però naturalment estava tancada i ningú no es volia perdre el moment culminant del dia.
La família Viader, el senyor Josep M. Viader i la seva esposa, Rosa Codina, amb els seus fills Judit i Albert, el seu nét i la seva néta, i la seva jove, esperaven l’arribada del president de la Generalitat i de l’alcalde de Maçanet, que s’havien trobat primer a l’Ajuntament. No paraven de saludar els treballadors i els convidats, amb evident i íntima satisfacció. La Judit mateixa explicaria com, amb cinquanta anys, l’empresa que havia fundat el pare Viader i alguns amics i la incipient fabricació de patates fregides a la ‘patatera’ de l’hort de la casa s’havia acabat convertint amb esforç, dedicació i qualitat en una empresa capdavantera, amb una xarxa comercial molt apreciable, amb mercats en expansió, amb creixement constant, i amb la perspectiva d’una inversió de quinze milions d’euros en la nova nau que dissabte passat començava simbòlicament a construir-se. No va faltar una bossa de patates a l’interior del cilindre que seria dipositat a la primera pedra que es col·locaria després. Judit Viader, Antoni Guinó i Artur Mas van desgranar, en els seus parlaments, l’argument empresarial, municipal i general que els corresponia. L’alcalde no s’estava d’explicar que l’existència de polígons i de serveis preparats i una localització estratègica era una garantia per a l’activitat econòmica, i que la inversió de Frit Ravich era, pels temps que corren, un regal.
Cal reconèixer la valentia, la intel·ligència, l’habilitat, la capacitat, l’equip que s’ha anat construint al voltant d’un pla estratègic ben definit per créixer i assolir nous mercats, amb productes cada cop més definits i elaborats i amb una gamma més competitiva i atractiva. Però l’inici de la construcció del demà, que és el lema que s’havia triat per a simbolitzar tota la importància empresarial de l’acte, no pot fer oblidar el caràcter pioner dels que van començar i la intuïció i el coratge dels constructors dels fonaments que han permès la gran expansió posterior.
Però, a hores d’ara, el que més m’impressiona, el que em sembla del tot remarcable és aquesta xifra que he fet servir com a títol de l’article. Set-cents trenta-quatre treballadors són moltes persones i moltes famílies vinculades directament, i moltes més indirectament, a aquest projecte empresarial, ampliació de la realitat potentíssima que ara ja és. Amb fonaments sòlids, Frit Ravich ha decidit ampliar i créixer, assegurar els mercats, eixamplar horitzons, perfeccionar processos, garantir més i millor servei amb una atenció acuradíssima al client. No són temps fàcils, no circula tant diner com voldríem, no hi ha facilitats de crèdit, el mercat de treball està molt estancat i es fa molt difícil crear nous llocs de treball. En aquestes circumstàncies mantenir-ne prop de vuit-cents en un territori on la dimensió de les empreses no és gran, on tenen més pes en termes de llocs de treball algunes empreses del sector públic que el sector empresarial, el que és realment remarcable és això. Assegurar activitat, ocupació, creació de riquesa, en una població de la Selva que deu la seva vida i la seva activitat a l’entramat empresarial que es localitza en els seus polígons, és també un servei. Només caldria imaginar la diferència que hi hauria entre l’existència o no d’aquesta i moltes altres empreses.
Seguretat, confiança i optimisme són, a hores d’ara, condicions indispensables per construir de manera realista el futur, el demà, perquè és del tot evident que el futur comença ara.
La família Viader-Codina sap l’esforç que representa pagar les nòmines, però sap també que, com la Judit mateixa va dir, un component indispensable del seu projecte empresarial és la bona gent que integra el col·lectiu de treballadors i treballadores de l’empresa.
Estic segur que dissabte a l’hora de dinar es van concedir un descans merescut i devien respirar amb un somriure de satisfacció. Sabent, perquè així els ho ha ensenyat el seu pare, que només l’esforç constant és recompensat.
Tots sabem que ens calen més empreses com aquesta i tots sabem que en diferents sectors n’hi ha unes quantes. Però ara més que mai ens en calen més.
Tornant per l’autopista, el Pirineu mostrava les seves neus precàries. Sé segur que les terres altes respiren un punt de tristesa esperant amb impaciència la neu que no arriba. Després del bany d’optimisme de Maçanet un record realista per a les estacions d’ esquí i el sector del turisme de muntanya que també espera i mereix una ocasió millor.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/20/set-cents-trenta-quatre/542860.html
“ESTIC SOSPESANT TORNAR-ME A PRESENTAR A PRIMER SECRETARI”
Entrevista al Diari de Girona
Jesús Badenes
Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.
Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?
El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.
En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?
Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.
El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?
La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.
Quin balanç fa per la delegació de Girona?
Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.
El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?
No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.
Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?
No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.
En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?
Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.
En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.
La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.
Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?
Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.
LLAURAR I SEMBRAR
L’Avenç núm. 374, desembre de 2011
En ocasió de la publicació de les Homilies de Medinyà de Modest Prats
El lector de L’Avenç coneix la profunda humanitat de mossèn Modest Prats a través, sobretot, de l’entrevista que li féu en Josep M. Muñoz.
En Modest és un home poc donat a escriure per publicar. Ha parlat i ha escrit molt, però n’ha fet sempre eina de la paraula viva. Les publicacions d’en Modest han anat arribant una mica per decantament, per una tria i selecció feta pel pas del temps, dels anys, de les estacions, del calendari litúrgic, i la col·laboració dels deixebles i dels amics. És, sobretot, el cas de les Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, en una edició a cura de Francesc Feliu (Girona, CCG, 2009).
I és també, ara, el cas d’aquestes Homilies de Medinyà, que ha estampat l’editorial Empúries (Barcelona, 2011) amb la tria de Salomó Marquès, la col·laboració de Josep M. Fonalleras i l’impuls decidit i amistós de Xavier Folch.
Cal dir, però, que existeix una excepció notable, la Història de la llengua catalana, que Josep M. Nadal i Modest Prats van publicar a Edicions 62 en dos volums, Dels inicis al segle XV (Barcelona, 1982) i El segle XV (Barcelona, 1996). Nadal i Prats es tancaven dies i dies a casa d’aquest darrer “a fer llibre”, i durant uns quants estius desmentien la idea afirmada més amunt que en Modest escrivia poc per publicar.
La publicació de les Homilies ha resultat un esdeveniment una mica insòlit, d’interès, d’amistat, de solidaritat, d’entusiasme per l’obra d’en Modest Prats. El ressò mediàtic i de crítica ha desbordat les previsions. Per a molts ha resultat un descobriment. La confirmació, cas a cas, de la intuïció de l’editor Xavier Folch fa una colla d’anys quan reconeixia en el mossèn de Medinyà “un orador inigualable”, i pensava a aplegar alguna de les seves intervencions: “M’imaginava un llibre essencialment literari”. I l’editor conclou que un cop editat i difós el llibre, ja pot certificar que des d’ara Modest Prats exercirà “el seu mestratge no sols religiós, cívic i intel·lectual sinó també literari”.
Però és evident que no hi ha només literatura en aquest llibre. Les intervencions de caire més directament eclesial assenyalen un camí inconfusible d’exigència, espiritualitat i catalanitat per a l’Església; una línia de compromís cívic i àdhuc nacional i patriòtic. L’atenta lectura dels sermons ens acosta a una lectura eficaç, culta i realista, alhora, dels textos sagrats, i la capacitat de situar el seu contingut en el context més immediat dels país, la seva història i la seva gent. Les admonicions als bisbes de la Tarraconense en el Concili provincial de 1995, alertant del perill de la subordinació, la lectura atenta dels resultats i dels compromisos que es desprenien del Concili Vaticà II ens recorden la sempre permanent doble dimensió d’en Modest Prats: el seu ministeri pastoral i el seu magisteri acadèmic i cívic; només que per molt que ens hi esforcem no trobarem una línia que ho faci destriable i permeti separar-ho en dos móns complementaris. Són móns indestriables que conviuen simultàniament i de forma interdependent.
Però és veritat que més enllà dels textos de la més estricta predicació, que ara transcendeixen el seu caràcter oral i queden fixats per sempre, el llibre conté unes parts molt singulars al principi i al final.
En l’arrencada, textos d’evocació, en els quals lliga la vida, la família, la memòria, el poble, el país, la descoberta, el compromís i la regeneració del país. Els dies que més l’han marcat: el dia que va néixer i el dia que va ser ordenat sacerdot. Entremig, la mort del pare, Baldiri Prats; la companyia amatent de la mare, Enriqueta Domingo, originària d’Arànser, i de l’avi, Cebrià Prats; l’arribada als deu anys a Girona per entrar al Seminari; la ciutat boirosa el caminar lent i feixuc de la mare amb un matalàs a l’esquena, i el compte enrere a la casa missió de Banyoles per a l’ordenació amb l’“oració de les mans”, que ha desvetllat l’interès periodístic d’Imma Merino i ha fet dir a Narcís Comadira que aquesta oració situa Prats al nivell d’alguns poemes de Charles Peguy.
I per tancar el volum, un dietari de l’any vuitanta, de poc més d’un mes, on intenta fixar la memòria de l’avi Cebrià i del món que ell representava, i que aquell any que hagués fet cent anys era un món a punt de desaparèixer de la realitat i de la memòria definitivament. És, segurament, en aquest dietari on Prats s’expressa amb la forma literària més depurada, amb el llenguatge més exacte i amb una càrrega narrativa molt potent que fixa les persones, els paisatges, els moments, les circumstàncies i els diàlegs amb una precisió envejables i una capacitat d’evocació d’una frescor creativa total.
Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras han dedicat a Prats el llibret Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. (Barcelona, Associació Rosa Sensat i mestres 68, 2010). Aquí, Marquès explica que “El seu pare Baldiri Prats va ser un dels castellonencs assassinats pels grups violents els primers mesos de la guerra; tenia vint-i cinc anys. El van afusellar a Montcada el 3 de desembre”. Prats tenia tres mesos i va viure amb la mare i l’avi que van tirar la casa endavant ella fent de telefonista a Castelló d’Empúries i l’avi continuant la feina i la tradició de la família de ferrers que eren i vivien a “Cal Ferrer de les Alegries”.
Modest Prats reprèn aquest tema en la ja esmentada “Oració de les mans”: “Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades, un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar, esbardellat el crani per les bales”, i hi torna amb el sermó predicat el mes de maig de 1975 a l’església del Carme de Girona, a tocar de l’edifici que havia fet de presó, ”A favor de l’abolició de la pena de mort”: “Ja ho sabem que aquí, al nostre país, aquesta lluita és particularment difícil, perquè vivim en una situació construïda sobre morts i execucions. Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d’un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstància lluito per l’abolició de la pena de mort i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d’una fe que, sota l’impuls de l’Esperit, em porta a dir a Déu: Pare Nostre”.
A l’homilia pel funeral de la seva mare (15 de gener de 2004), viu encara el record del Nadal, Prats recorda com la banalització de la paraula felicitats el molesta tant i més cada dia, incloses les raons filològiques, perquè “en aquesta vida podem, fer, molt escadusserament, un tast de la felicitat”. “És en l’esperança que la meva mare ja ha arribat a la plena felicitat que avui ens hem reunit aquí per celebrar la nostra fe”. Aquesta referència lliga, i tanca el cercle de l’emoció continguda, de la profunda tendresa, del descobriment del paisatge, sobretot les nits d’hivern: “I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”
Un amic d’en Modest quan es va assabentar que la memòria li començava a flaquejar, que la mateixa malaltia d’en Pasqual Maragall, el començava a assetjar, va dir-me un dia: “Déu no existeix perquè si existís no hauria permès que en Modest perdés la memòria, per què no li ha fet perdre un braç o una cama?” La grandesa del personatge que traspúa per tots aquests textos i per tots aquests sermons, de ministre i de mestre, és que en la solidesa de les seves conviccions, aquesta com d’altres proves igual o més dures potser serien per a ell l’evidència de tot el contrari.
PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/374/l_opinio/bitllets/llaurar_i_sembrar
UN MAL NEGOCI
Diari de Girona
Té tota la raó Antoni Escudero, president de l’Associació d’Hosteleria de Girona i província quan diu que ha faltat capacitat de reacció i lideratge en el tema de la pèrdua de vols i passatgers a l’aeroport de Girona.
Hi ha hagut una condescendència complaent que ha fet creure que s’acceptava, sense rèplica, la fatalitat negativa de la retirada creixent de la companyia Ryanair de l’aeroport de Girona. Hi ha hagut també un interès per fer creure que tota la responsabilitat se situa a la teulada d’AENA i al paper de discriminació positiva que les taxes feien a favor de l’aeroport del Prat. Quedi clar que no tinc cap interès a fer la defensa d’AENA, sobretot perquè no em pertoca, però sobretot perquè crec que el perjudici greu que s’ha infligit a l’economia de Girona no és responsabilitat directa de l’ens, sinó de l’abandonament d’una línia de col·laboració que s’havia mantingut fins ara.
Efectivament, posem que l’aeroport de Girona hagi perdut, encara que n’ha perdut més, en el darrer any 1.500.000 passatgers. Sabem amb força certesa que d’aquests només 400.000 s’han desplaçat a l’aeroport de Barcelona. La resta, els que siguin, s’han perdut en el núvol o han anat a aeroports de fora de l’Estat espanyol. Deixem que, fent números rodons, l’aeroport de Girona i el conjunt de Catalunya han perdut en el darrer any 1.000.000 de passatgers. Si fixem la despesa mitjana de cadascun d’ells en 500 euros (hi ha qui diu que són 800, però no ho vull fer gros), tenim que s’han perdut 500.000.000 d’euros en un sol any.
Algú rescabalarà l’economia de Girona i, per extensió, la catalana d’aquest greu perjudici? Som conscients de la dimensió del mal que s’ha fet amb alguna decisió errònia al voltant d’aquesta qüestió? Algú sap res del vol de Madrid compromès suposadament per Spanair? Algú sap res d’alguna alternativa significativa en termes quantitatius i qualitatius a la companyia irlandesa?
I, per altra banda, si com es diu amb tanta freqüència el tema són les taxes i la gestió individualitzada de l’aeroport de Girona, com és que costa tant de concretar una proposta i una oferta des d’aquí per tirar-ho endavant? Algú creu realment que tal com estan les coses tenim ben enfocat el camí cap a la reactivació i el rellançament de l’aeroport de Girona?
Si les pèrdues per a l’economia gironina són les que diem, no trobeu que escatimar cinc milions d’euros haurà estat un mal negoci?
Però posats a fer, canviem de plantejament. Mirem-ho des d’una altra òptica.
Al mes de desembre de 2010, CiU i PSC vàrem tancar, a través de representants del més alt nivell, un doble acord. D’una banda, el PSC no mostraria la seva oposició per continuar ajudant Spanair a sortir de la crisi, fins a un límit raonable i que no signifiqués posar en risc les pròpies finances de la Generalitat i la mateixa viabilitat del projecte. Vam acordar que a cada nova ampliació de capital comentaríem la prudència de l’aportació i l’horitzó del pla de negoci. Així mateix, CiU acceptaria la validesa del preacord que el Govern sortint acabaria firmant amb la companyia Ryanair per tal de donar continuïtat a la seva operativa als aeroports de Girona, Reus i Lleida.
Avui, però, les coses han canviat radicalment. S’han succeït, sense consulta prèvia i amb un silenci discret i respectuós del PSC, dues ampliacions de capital de Spanair, la darrera de les quals se situa al voltant dels 50.000.000 d’euros. Des de molt al principi i com una primera víctima de les retallades, ja vam saber que el nou Govern no pensava fer cas del preacord amb Ryanair, que el denunciaria i acabaria confrontant-se amb la companyia irlandesa excusant-se en el seu to intransigent i mal educat a l’hora de negociar amb una institució.
De fet, el llenguatge de Ryanair és el llenguatge dels privats. El mateix llenguatge que les “majors” van utilitzar amb el Departament de Cultura de la Generalitat. “No ens parli de quotes, parli’ns si us plau d’espectadors”. “Si situa el tema fora del debat lingüístic i el situa en termes de mercat ens entendrem de seguida”. I això, naturalment, sense que ni uns ni altres pensessin que enfocades les coses així existia un menysteniment cap a la llengua catalana. Es tractava més aviat de superar l’atzucac per la via pràctica.
Aquest sentit de la practicitat de les coses tangibles, que CiU havia utilitzat amb tanta precisió en el passat, és el que sembla raonable de reclamar ara amb relació als problemes concrets que afecten l’aeroport de Girona i els altres aeroports catalans tret del de Barcelona.
Després, naturalment, ens podem posar tots d’acord per reclamar la transferència de les competències i de la gestió de Girona, Reus i Sabadell. Mentrestant, però, tot és molt més simple i se situa en un terreny pragmàtic: trumfos són trumfos i tota la resta històries de la vora del foc.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/14/mal-negoci/522206.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
