ELS CAMINS DE RONDA
Diari de Girona
Fa unes setmanes vaig ser a Aigua Xelida. Sopàvem a casa d’uns amics a tocar de l’antiga barraca de l’Hermós, ara convertida en casa. El dia abans havia plogut i l’aigua encara s’escorria per la muntanya fins a la vora del mar. Queia la tarda i la costa adquiria la llum minvant que perfila i retalla la costa i els esculls enmig del mar. Els pins recargolats, torturats i modelats pel vent, esmaltaven el camí de ronda. Aquí vaig poder veure l’esllavissada de la qual s’havien fet ressò els mitjans aquell mateix dia. Terra moguda i amarada ocupava l’espai de l’escala i del camí. Una petita platja de còdols quedava inaccessible des del camí de ronda.
El camí de ronda, la càrrega emocional i literària d’aquell racó entre Tamariu i Aiguablava, els penya-segats de roca vermellosa, els pins esforçant-se per créixer enmig de la penya, la bellesa del captard em van portar al centenari de la Costa Brava. Un pensament fugisser, esclar. Però suficient per dedicar un instant a pensar en l’ocasió parcialment perduda. Una celebració que es va viure amb intensitat, però que potser sense un objectiu ben marcat haurà deixat poc pòsit i haurà sigut més volàtil que tangible. Les commemoracions, els aniversaris, les celebracions haurien de servir per deixar sembrada la llavor del futur, per insinuar la continuïtat d’una herència, per deixar una petjada identificable, per posar fites entre el passat, el present i el futur.
En el sopar era evident la preocupació per la crisi mundial. Crisi de valors, crisi social, però finalment també i sobretot, crisi de recursos farcida de dificultats per a les persones, les famílies, els països. Crisi de tot un sistema. Ningú, encara, no ha sabut apuntar a les solucions i menys a les solucions justes i equitatives davant el gran daltabaix que pot deixar petit el gran crack de 1929. La connotació global de la crisi ha empetitit la política i l’ha deixat en un paper sovint residual, malgrat que encara es visualitza com a part del problema i com a possible eina de les solucions que ningú no sap arbitrar. La política i els polítics atenallats pel desprestigi i menystinguts com a presumptes culpables d’un desgavell que, amb tota seguretat, obligaria a mirar en d’altres direccions.
Sembla clar, però, que des dels poders públics el màxim sentit comú ha de ser la combinació de l’exemplaritat, l’austeritat, l’estalvi i la proximitat. És una combinació difícil i possible que passa per canviar les prioritats, per abandonar les ambicions grandiloqüents, per renunciar a les inversions de prestigi i potser improductives, per aparcar les grans infraestructures que no es poden finançar, i orientar l’activitat cap a la dimensió local i abastable. Primer rehabilitar abans que construir, primer conservar abans que substituir, primer recuperar des de la proximitat abans que anar a buscar les coses lluny.
Aquí juga un paper el capital inexplorat, o insuficientment, dels camins de ronda. Tenim a disposició uns atributs naturals que cal preservar i mostrar. Que cal ordenar per a fer-los practicables i per a permetre de gaudir-ne. Els tenim com una dada més del paisatge amb un inventari complet i un programa incomplet i parcial per a la seva recuperació. En els nous plans municipals dels municipis de costa hi hauria de figurar la reclamació i l’exigència que les administracions competents en matèria de costes asseguressin els recursos i els projectes per a tirar endavant plans d’ocupació específics destinats a la plena recuperació, exploració i explotació dels camins de ronda. Es tractaria de completar una feina que està a mig fer, però que encara dóna a entendre un excés d’inèrcia, o potser una manca d’ambició, per tal de convertir els camins de ronda en un actiu essencial de la nostra oferta turística. Ara que està de moda el senderisme, ara que ha esdevingut imprescindible l’exercici físic, ara que els valors del paisatge tornen a un primer pla, ara ha arribat l’hora d’una recuperació física integral i cultural d’aquests recorreguts, que ressegueixen la sinuositat abrupta i suau del nostre litoral i marquen tota la costa amb una línia de demarcació amb el predomini de la titularitat i l’interès públic. La costa, des de mar i des de terra, és de tots. Preservar-la és un imperatiu moral i fer-la practicable una exigència d’aquest imperatiu.
Projectes elementals, de poc cost, marcant el territori, assenyalant el recorregut, recordant la toponímia, fent evidents els ressons naturals i culturals (literaris) de cada racó. Deixant que voli la imaginació dels visitants en les matinades fresques d’estiu, en els capvespres brillants, en la calma i el temporal, en els recorreguts pausats per atorgar a cada instant i a cada punt el valor real que tenen.
Un bon programa de camins de ronda, amb afany de totalitat integral, d’acabar-los del tot, és un bon programa pels temps de penúria. Segurament és un programa amb un alt valor afegit en què la proporcionalitat entre la despesa i el guany és el que es fa més evident.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/26/camins-ronda/510735.html
INFORMACIONS D’ESTIUEIG
Avui / El Punt
L’estiu de 1936 es va publicar amb normalitat el número 3 de la Revista de S’Agaró que es venia al preu de dues pessetes. Amb un disseny modern i un dibuix a la portada ple de color i evocació marinera. Sobre un fons blau de mar amb tres velers insinuats navegant se situa en primer pla una parella jove damunt d’una barca. Ella, lleument recolzada sobre la roda del timó i la botavara de la vela i, ell, assegut a la banyera amb samarreta de ratlles mirant-la amb displicència. La noia llueix una pamela, mostra la plenitud de la morenor al cos amb un top vermell amb pics blancs, sense tirants, cenyit al coll que deixa l’espatlla al descobert, i uns pantalons del blau del mar. A l’interior, els anuncis del Dique flotante, Pedro Rodríguez, Vins-xampany de Perelada, Air France o els hotels de la cadena Husa, només a tall d’exemple, embolcallen un contingut lleuger, crònica social i festiva, recull de lleure, i articles d’evocació literària o històrica com els de Josep Pla i Carles Rahola, dedicats, respectivament, a l’Hermós o a les velles llegendes de la Costa Brava, lluny, molt lluny del drama que viuria Rahola al final de la guerra.
Hem de pensar que el número ja estava tirat quan es van desencadenar els fets dramàtics de la sublevació militar del 18 de juliol de fa setanta-cinc anys. I, ara, amb la perspectiva del temps se’ns fa estrany el punt d’indiferència frívola que es podria inferir de la coincidència en el temps de la revista i la sublevació.
No va passar, en canvi, el mateix amb el setmanari Mirador, fundat per Amadeu Hurtado, i que va sortir des del 31 de gener de 1929 al 16 de juliol de 1936, “en què va deixar d’aparèixer a causa de les circumstàncies”, diuen Joan Torrent i Rafael Tasis. Aquest setmanari de literatura, art i política que dirigiria, primer Manuel Brunet i, més tard, Just Cabot va encetar una nova escola de periodisme de reportatge que en faria una publicació moderna i atractiva. Innovadora també. Aquí es van publicar una sèrie d’articles, variacions sobre l’estiueig que signava Josep M. Planes. Aquests articles i un conjunt més d’anys posteriors, també a Mirador, conformen la tria que ha fet Marc Soler i que ha esdevingut el llibre L’estiueig. Com fèiem vacances entre 1929 i 1935, que acaba d’editar, a Barcelona, aquest mateix juliol de 2011 l’editorial Quaderns Crema. Marc Soler explica a la introducció de l’edició que ha preparat com “Mirador simbolitzaria el final de trajecte (tràgic) d’un període iniciat grosso modo amb l’embranzida de la Renaixença, que va continuar amb la saba fermentadora per tantes raons del Modernisme i la Mancomunitat, que va culminar amb la voluntat ordenadora –sovint un pèl ordenancista- i l’esperit cívic del Noucentisme, i que la Generalitat republicana, amb tots els seus defectes errors i mancances, no va ser a temps, ni li ho varen permetre, de consolidar”.
He esmentat al principi la Revista de S’Agaró perquè s’escau una continuïtat cronològica entre el final de Mirador i el número d’estiu de 1936. És el punt àlgid d’un final d’etapa en el qual molt incipientment convivien les formes clàssiques, més burgeses i benestants, de l’estiueig i els intents republicans de democratització i popularització del lleure, l’oci i les vacances en un assaig frustrat encara de transversalitat social, com passava amb les colònies, les ciutats de vacances, i els projectes educatius diversos que van fer eclosió en aquell moment creatiu. Glòria Soler apunta en el seu llibre L’estiueig a Catalunya, 1900-1950 (Ed. 62, 1995), amb fotografies de Xavier Miserachs, un lent declivi i continuïtat de les velles formes elitistes de l’estiueig, arrossegant-se fins als anys cinquanta, quan comencen a desvetllar-se fenòmens de popularització i massificació del turisme. Però el punt de ruptura estava servit i els vells testimonis d’abans de la guerra donarien pas, a partir de 1940, a una nova estètica a la mateixa Revista de S’Agaró, a tot el disseny del cartellisme turístic i al capteniment mateix d’alguns dels entusiastes divulgadors del turisme que, adaptant-se a les noves circumstàncies, fan aproximacions noves, de la mateixa potència evocadora, com per exemple, el llibre de Josep Pla que l’editorial Destino estamparia l’any 1941 amb el títol de Costa Brava. Guía general y verídica, amb pròleg d’Alberto Puig Palau i que amb el temps donaria peu a una sèrie successiva de guies de la Costa Brava amb el segell de la literatura inconfusible i la minuciositat descriptiva, adjectivada i cromàtica dels paisatges, de la ploma i de la prosa de Josep Pla.
Abans, però, i per al període de 1929 a 1935, el llibre que hem esmentat ens transporta als grans centres d’estiueig amb els articles de Josep M. Planes sobre Caldetes, Camprodon, Olot, Sitges i Cadaqués, i les aproximacions més urbanes, més en l’estil de la “Boullabaise barcelonina” de Ricard Opisso, dels banys de Sant Sebastià (Joan Soler), Montgat en la visió de Manuel Amat i la més detallista de Jaume Passarell, Castelldefels, Vilanova i Sant Feliu de Guíxols (Manuel Amat), Tossa de Josep Palau o la Barceloneta d’Andreu A. Artís. Aquest ens acosta també a la festa major de Gràcia, i Jaume Passarell fa incursions d’una gran força evocadora sobre Granollers i el Vallès, o sobre un diumenge a l’escullera i l’univers divers d’humanitat que s’hi concentrava, o l’aire universal de festa major d’envelats i gallarets del quinze d’agost.
La segona part, amb articles, ara de més actualitat, de Carles Sentís i Manuel Amat sobre Eivissa, Mallorca i Menorca i el paper dels catalans a les illes, completa el quadre del conjunt.
Desfilen per tots els articles, més enllà dels primers dedicats al turisme “més distingit”, el conjunt bigarrat i multicolor de les casetes i dels establiments de bany, dels diumenges amb tren a la platja, dels dinars i les gramoles i els gramòfons després de les migdiades, dels canots i els autoòmnibus, de les evasions i les efusions d’una població que fugia de l’aglomeració per acostar-se a la natura i el lleure concentrats.
De fet, unes “informacions d’estiueig”, un periodisme de primer nivell, que condensa la crònica d’una transició final de l’elitisme selectiu i el lleure popular a les formes de la massificació que arribarien d’immediat.
PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437010.html
NÚRIA I EL BAIX LLOBREGAT
Diari de Girona
Demà s’inaugura la rehabilitació del pavelló de Sant Josep dins el conjunt dels edificis de Núria. Es completa així una operació laboriosa de rescat, integració i utilització, amb finalitats turístiques, hoteleres i religioses en els termes que ho havia volgut sempre el bisbat d’Urgell. Des de 2003, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i el seu president Joan Torres, el bisbat d’Urgell i el mateix patronat, presidit executivament per Joan Ganyet i amb caràcter general pel president de la Generalitat, van donar l’impuls a aquest gran projecte que culmina i conclou. En el pavelló, ara restaurat, s’hi han construït apartaments i un hotel amb algunes habitacions i es tanca d’aquesta manera la recuperació per a l’activitat econòmica del conjunt dels edificis que, en el seu moment, va projectar l’arquitecte Josep Danés i Torras. Només cal anar al llibre del professor de la UdG, Joaquim M. Puigvert i Solà, Josep Danés i Torras, noucentisme i regionalisme arquitectònics (Barcelona, 2008, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) per veure quines fonts i quins models van inspirar Danés, com proposa un model d’edificació en el qual s’hi combinen els models religiosos i conventuals del romànic i els edificis balnearis i hotelers de l’arquitectura alpina. És el que porta Puigvert a interrogar-se sobre si Núria és el gran Sant Bernat català.
Molt abans que el març de 1931 arribés el cremallera a Núria, les muntanyes, els seus gorgs, les seves fonts, els seus corriols, els colls, els cims, els pics, les fonts, havien ja despertat l’entusiasme i la passió de molts excursionistes que hi trobaven la pau del silenci lluny de la bullícia de la gran ciutat. Els pastors i les seves tradicions, l’economia de muntanya, la imatge de la Verge, havien revelat descobertes successives i una poètica d’evocació espiritual i del paisatge, de regeneració moral i material del país. Muntanya i nació es fonien amb les tradicions i la religiositat popular. Maragall integraria aquests sentiments en els versos d’Els Goigs.
Molts metropolitans captivats per Núria fugien de la modernitat i pretenien escapar al progrés tot volent impedir l’arribada impertinent del tren fins el peu mateix del santuari. D’altres, en canvi, havien forjat un projecte que, amb correccions i ajustos, ara podem donar per completat. El debat és ja inútil.
I, en canvi, adquireix un relleu singular el fet que el Govern de la Generalitat hagi apostat radicalment per Núria, hi hagi cregut i hagi considerat que la combinació del cremallera, el pelegrinatge, l’excursionisme i l’esquí podien aportar una nova força a l’economia de la vall de Ribes i per extensió de tot el Ripollès. Un motor de progrés i de canvi, de creació de riquesa, de valorització de l’arquitectura i el paisatge.
Abans-d’ahir, lluny de Núria, a Martorell es va fer l’acte d’inauguració del centre de producció de l’Audi Q3 a la fàbrica de SEAT en aquest municipi del Baix Llobregat. Tothom, en els discursos inaugurals, des del president de Seat al president Artur Mas i d’aquest al Príncep de Girona, va ponderar el valor i la força de la unitat d’acció, pública i privada, de treballadors i empresaris, per assolir un objectiu essencial, aquest nou centre de producció. L’impuls clau per a aquest nou centre es va donar l’any 2008 quan després de molts esforços la multinacional alemanya va optar per la fàbrica de Martorell per a la producció del seu nou model d’Audi Q3. Recordo ara els esforços que hi van esmerçar en el seu moment el president José Montilla, la consellera Mar Serna i el conseller Josep Huguet, conjuntament amb el ministre d’indústria Miguel Sebastián. Però encara més important que l’aportació i l’estímul institucionals convé recordar aquí el paper dels treballadors, dels sindicats, de les organitzacions empresarials, dels directius de Seat i d’Audi i Volkswagen. Amb renúncies i sacrificis, amb plans d’ajust, amb millores pactades de la productivitat i la corresponent competitivitat del projecte. És aquesta gran simfonia conjunta el que realment defineix un projecte que, ara, en plena crisi econòmica adquireix un valor simbòlic i emblemàtic. La complicitat de tots els agents, la implicació unitària i constructiva per assolir uns objectius que amb divisió mai no s’haurien assolit.
És el mateix que he explicat al principi de tot que ha passat amb Núria i la seva rehabilitació. Hi ha un munt de coincidències, més enllà de la coincidència cronològica, en aquests dos grans projectes. Tots dos amb un impuls institucional unitari, tots dos amb participació d’agents públics i privats, tots dos des de la unitat i la renúncia més que la discòrdia i la divisió, tots dos generadors, a la seva comarca respectiva, d’un nou dinamisme econòmic.
Salvant les distàncies i les proporcions, admetent també les grans diferències, m’ha semblat oportú d’ajuntar aquí avui, amb voluntat exemplificativa, dues comarques, dos projectes que permeten generar confiança i un legítim orgull en relació amb les nostres possibilitats.
No és un maridatge gratuït. És Catalunya sencera. És la potent indústria de la vall del Llobregat i la potent indústria de les valls del Ter i el Freser, és la Catalunya renaixentista que es desperta i es desvetlla, és la Catalunya contemporània que agermana la potència urbana de la gran aglomeració i la força simbòlica i espiritual de les valls profundes del Pirineu, on els grans patricis de la ciutat van a buscar el bàlsam necessari per a reprendre els seus projectes. És la contradicció entre els costums de la burgesia industrial, les exploracions científiques i l’excursionisme popular, és la relació dialèctica entre la Catalunya metropolitana, burgesa i obrera en el passat, i la Catalunya recòndita de les valls pirinenques.
És la necessitat d’entendre la nació en la seva integritat i en el reforçament dels lligams entre totes les persones i els territoris, defugint una dualitat antagònica que si s’alimenta divideix i, en canvi, té unes potencialitats fraternals pendents encara de noves descobertes.
Aquesta setmana al Baix Llobregat i al Ripollès hem trobat dos motius per a l’optimisme, de factura i dimensió radicalment diferent, però animats, un i altre, per un esperit i una força de reconstrucció i progrés que poden estar perfectament inspirats en un model de cooperació i col·laboració igualment homologable.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/07/15/nuria-baix-llobregat/501432.html
EL COLL DE BANYULS
Avui / El Punt
Un vell camí, ara asfaltat, deixa Espolla i s’endinsa en les profunditats suaus de les darreres ondulacions dels Pirineus, més localment les Alberes. Algunes vinyes i olivars prop del poble marquen el final de la terra conreada, camí del coll de Banyuls. Després, pel terme de Rabós d’Empordà, seguint el camí de Mas Pils i la vall ampla de l’Orlina, domina un bosc baix arbustiu amb alguns suros i alzines i predomini d’argelagues, ginesteres, llentiscles, brucs, i arboços. Els vells camps són ara pastures per a alguns ramats de vaques de l’Albera. Mas Pils és una vella casa abandonada i en risc de ruïna, alçada en un turó en el punt de coincidència amb el camí fins a Sant Quirze de Colera. En el darrer gual, abans de la pujada suau al coll, un passallís reté una bassa important d’aigua, que recull la que baixa pel rec de Banyuls i que travessa el camí amb un filet líquid per reprendre després el curs d’algun ramal de l’Orlina. Aquest bassal vorejat de joncs, en plena primavera té la superfície esmaltada de petites flors blanques. Després, el camí, amb projectes d’ arbres prims i ajaguts batuts i encorbats per la tramuntana, s’enfila fins els 357 m d’altura que els atles i les fites geodèsiques atorguen al coll de Banyuls.
A partir del coll, amb una visió esplèndida del mar al fons de la vall, la carretera baixa molt ràpid fins a assolir la cota de recorregut planer fins el poble de Banyuls de la Marenda. El camí deixa aviat el bosc amb alguns exemplars potents d’alzines i alguns fruiters plantats a les feixes més escarpades per entrar en una zona de vinyes excepcionals. Els desguassos construïts amb intel·ligència dibuixen una geometria singular que recull i triangula les aigües fins a baixar-les per canals de pedra seca fins al riu mateix tot protegint les feixes que aguanten la terra des de temps seculars. L’hivern mostra la nuesa dels ceps. Aquestes vinyes viuen, ara, una esplendor singular. El treball de la vinya és laboriós i minuciós. Podar, llaurar, ensulfatar, veremar, segons els temps i les èpoques, les estacions. Camí de Banyuls i amb edificacions a banda i banda del camí, la finca Bertha Maillol anuncia la proximitat de les vinyes que havien sigut del pare d’Aristides Maillol, i ens acosta al trencant que condueix a la masia i taller que l’escultor havia triat com a refugi de silenci, connexió directa amb la natura i que oferiria com a amagatall discret per al pas de la frontera. És en aquestes terres feréstegues i tendres alhora, hostils sovint i enlluernadores per una bellesa singular que tindrien Maillol sempre captivat, on toparia amb un plàtan de carretera, el 15 de setembre de 1944, en un accident de cotxe en un intent d’anar a veure Raoul Dufy a Vernet-les-Bains. Maillol, que havia nascut a Banyuls l’any 1861, moriria el 27 de setembre, uns dies després del seu malaguanyat accident. Les seves despulles reposen en una de les feixes dels patis del mas, a sota La Mediterrània, una de les escultures que l’havia fet més famós.
Ressegueixo la vida d’Aristides Maillol amb l’ABCdaire de Maillol (Flammarion, 1996 i 2009) i, molt especialment, el llibre-entrevista Dina Vierny. Histoire de ma vie racontée à Alain Jaubert (Gallimard, 2009), la persona que l’acompanyaria com a model durant deu anys de 1934 a 1944. Retinc, sobretot, tres imatges que Vierny explica. La primera la germana de Maillol, Maria, arremangant-se les faldilles per damunt els genolls i entrant al mar a la platja de Banyuls, després la figura femenina en el treball de la vinya amb el cos encorbat accentuant formes i vinclaments i, finalment, Maillol a la platja, recollint la ferralla abocada pel mar. Aquest joc escultòric de rovells amuntegats, sovint suport i estructura de les seves escultures, establiria un lligam estret entre el rebuig elemental de la natura abocada a la platja i una recerca de formes gens afectades en el nu femení, sense moviment, que en lloc de deformar, com haurien fet els escultors precedents, Rodin, per exemple, accentua les formes. És la recerca d’una visió intangible del cos femení que Maillol utilitza per a qualsevol simbolisme escultòric, ja sigui l’homenatge als revolucionaris (monument a Auguste Blanqui), com el reconeixement als morts de la gran guerra (Monuments de Céret, Port-Vendres i Banyuls).
Tornem, però, al camí de Banyuls. Els cinc quilòmetres que separen el poble del mas són part de l’anomenada “ruta Maillol”, un dels camins per passar la frontera. Pel coll de Banyuls o per altres camins en una doble direcció. Primer ,el 1939, Maillol resta corprès per la imatge dels republicans camí de l’exili, l’exèrcit i els civils, l’apilonament a la platja, el fred i la fam, i immediatament, els inevitables camps de concentració en els dies següents. Després, a partir de 1940, el camí a l’inrevés. Maillol, malgrat les reticències d’alguns, hi col·laboraria en tots dos casos. Exili de refugiats alemanys, jueus o no, que passarien la frontera, buscarien el camí de Port-Bou i, a peu o amb tren, desfilarien per tota la península fins a Lisboa en un intent d’embarcar cap als Estats Units. La biografia de Dina Vierny afegeix ingredients singulars a aquesta peripècia per la seva relació amb Rússia i els moviments polítics posteriors a la revolució russa, viscuts de forma singular per la seva família, part de la qual tenia arrels jueves sefardites.
L’extrema suavitat d’ara, el confort radical, no pot esvair les imatges potents d’aquells moments històrics i de les circumstàncies personals i col·lectives d’uns anys marcats profundament per la lluita contra el feixisme i les contradiccions socials que desencadenava el perill i el risc.
Però, ara, el camí del coll és només un recurs per a la memòria històrica, una eina d’evocació permanent, un vehicle per desvetllar emocions. Podem refer, en el paisatge, una lectura culta de la peripècia humana que ha deixat en la profunditat d’aquestes valls petjades mil·lenàries, com el monestir de Sant Quirze de Colera, feliçment en fase de recuperació per al patrimoni de Rabós, i passos feixucs d’homes i dones cansats, afermant el peu a la terra en el treball de la vinya, que fructifica sempre, o escapant les dictadures deixant les arrels i guanyant la llibertat.
La intensíssima mediterraneïtat dels nus femenins de Maillol beu de les fonts d’aquests paisatges i d’aquestes petjades, cruels a vegades i font de felicitat d’altres.
PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/432269-el-coll-de-banyuls.html
“VOLARE, OOOH, OOOH!”
Diari de Girona
Hem d’estar tots molt contents de l’amplíssima mobilització que en els darrers mesos està generant la preocupació pel futur de l’aeroport de Girona. Significa, en primer lloc, la certificació d’un èxit que ha costat d’acreditar. Efectivament, malgrat les xifres espectaculars de passatgers i el volum total d’activitat de l’aeroport, la societat gironina ha trigat a adonar-se de la repercussió econòmica d’aquesta infraestructura i del seu moviment.
En els anys passats, la Universitat de Girona ha anat proporcionant estudis diversos que acreditaven, amb major o menor grau, aquesta importància i feien la dissecció dels orígens dels passatgers i els seves respectives destinacions i preferències. Malgrat les successives evidències, com que la millora de les prestacions i l’ampliació de l’activitat de Ryanair a l’aeroport de Girona generaven confiança, no produïen cap preocupació.
Només ara que hi ha hagut un entrebanc amb aquesta companyia s’han disparat les alarmes i s’han produït una successió d’actes de molts tipus i la proclamació d’algun manifest que subratlla la importància de l’activitat aeroportuària i la necessitat de disposar de l’autonomia suficient per a gestionar-la des de l’àmbit local.
És evident que hi ha un consens total amb la necessitat de transferir l’aeroport de Girona, com també els de Reus i Sabadell, a la Generalitat de Catalunya i al món local acompanyats dels agents econòmics i socials. Aquest consens convertit, però, només en un consens en el marc competencial crea la confusió sobre les causes reals i aparents immediates i reptes de l’actual pèrdua de vols de l’aeroport gironí.
Primer, no podem culpar l’aeroport veí del Prat d’aquest fet. Hem dit sempre que els aeroports han de competir entre ells i que en el sistema aeroportuari català hi ha el doble objectiu de convertir el Prat en un gran hub internacional, i els altres aeroports en elements dinamitzadors de l’economia del territori i infraestructures complementàries d’aquest hub. Només, potser, es podria avançar un grau en la utilització de les taxes en la diferenciació de l’oferta de serveis en benefici de l’aeroport gironí. I, en segon lloc, hem de saber admetre en dos temps que en la immediatesa absoluta, l’aeroport necessita recuperar els nivells d’activitat que li garanteix el preacord amb Ryanair, i que només a mig termini la solució dels problemes competencials podrà aportar un valor afegit i estructural a l’actual conjuntura.
Efectivament, des dels temps de la negociació de l’Estatut de 2006 queda pendent de resoldre una qüestió bàsica abans d’emprendre la negociació de la transferència de l’aeroport. Efectivament, en aquell moment també hi havia consens en el traspàs, però per diversos motius la competència explícita va saltar del text de l’Estatut i va quedar en un redactat genèric que atribuïa a la Generalitat la competència en els aeroports que no fossin d’interès general.
Posat en aquest punt quedava clar que l’únic camí per a la transferència efectiva era la desclassificació de Girona i Reus com a aeroports d’interès general i d’aquesta manera convertir-los automàticament en aeroports de la Generalitat.
Però la posada en funcionament de l’aeroport de Lleida-Alguaire ens va fer adonar a tots que la manca de condició d’“interès general” impedia fer, en els aeroports de la Generalitat, vols fora de l’anomenat espai Schengen, limitant molt, així, les rutes, els vols i les oportunitats de negoci en mercats nous i emergents. Un cop constatat aquest fet va quedar clar que l’objectiu més urgent era aconseguir una modificació de la legislació que desvinculés l’“interès general” i la capacitat real de volar a països tercers fora de l’espai Schengen.
Aquesta modificació legislativa està en procés i és molt probable que arribi aviat, però mentre no arriba és evident que la desclassificació esdevindria un exercici inútil i una temeritat lesiva per a la vida del propi aeroport.
Convé, doncs, que entre tots siguem capaços d’adonar-nos de la transcendència immediata d’un fet urgent: cal acordar amb Ryanair la continuïtat de la base i dels seus compromisos ja preacordats. Això assegura la continuïtat d’un model d’èxit. No es pot ignorar aquest fet i no es pot ignorar que el fet de no tancar aquest acord és una política d’alt risc, com ja han advertit veus molt acreditades de tot l’espectre polític. No es pot posar en risc el que ja funcionava per una pruïja de to que, en qualsevol cas, es recupera tan bon punt les parts acorden i tanquen un tracte més enllà de les formes que hagin emprat uns i altres.
Fet això, la desclassificació, la competència, la gestió de proximitat aportarà un valor afegit i un avantatge competitiu que farà de l’aeroport de Girona l’aeroport de referència per molts anys més.
Volare, oooh oooh, cantare oooh, oh, ooooh. Vet aquí l’alegria que no podem perdre i les oportunitats de volar que la societat gironina ha tingut i les que la nostra destinació ha aportat a molts països europeus que han descobert Catalunya i el territori de Girona. No és només una pulsió romàntica amb Itàlia. És una qüestió de pragmatisme polític i empresarial la que hauria de presidir, amb cap fred i cor calent, les mobilitzacions dels gironins a favor de l’aeroport.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/05/06/volare-oooh-oooh/484754.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
