LA CRISI, L’ECONOMIA, LA POLÍTICA
Conferència en l’esmorzar del Fórum Europa. Tribuna Catalunya, organitzat per Nueva Economía a l’Hotel Palace de Barcelona
Vivim moments molt greus. En molts aspectes, sense precedents.
Per ara, cada dia augmenta la llista de l’atur. És més freqüent que mai trobar gent dormint als caixers.
El nombre de sense sostre ha augmentat.
La visió de les persones que furguen a papereres i contenidors és habitual.
Els índexs de pobresa es disparen.
Les dificultats de moltes famílies són més evidents que mai.
Tradicionalment, en el passat, la societat havia reaccionat a aquestes situacions amb actituds i programes benèfics. La beneficència per davant de l’assistència. El paternalisme per davant dels programes.
Era freqüent tirar diners als problemes, i no posar diners a les solucions.
Alertàvem sovint que determinades polítiques, subsidis, eren pa per avui i gana per demà.
Amb un punt d’ingenuïtat primer, amb propostes més articulades, després insistíem en la necessitat d’abastar a les causes de la pobresa i les desigualtats, com a prioritat bàsica. I només subsidiària l’atenció a les conseqüències.
Els programes d’inserció econòmica, els plans d’ocupació, la formació ocupacional, els dispositius i els itineraris d’inserció, les escoles-tallers es multiplicaven en un afany per crear salari social, per donar resposta als problemes d’una societat en crisi. Fomentàvem la inversió, estimulàvem el creixement. Trenta-tres anys de polítiques municipals ho acrediten.
Permetin-me fer en aquest moment una proposició que es refereix al passat i al present.
En una crisi com aquesta la societat catalana hauria estat fa vuit anys molt i molt més vulnerable. La resposta al creixement demogràfic i la provisió de serveis públics han actuat com un pal·liatiu de primer ordre a la societat catalana.
Es deuen poder trobar i detectar defectes i errors en els dos darrers governs de progrés. Sens dubte. Caldria, però, el reconeixement que en capital fix (equipaments i infraestructures) i en cohesió social la seva aportació va ser rellevant. Societat més cohesionada.
Potser també més conformada i passiva per una banda, i més indignada de l’altra. Menys disposada a arriscar.
Cal fer, però, una segona proposició indiscutible, aquí i arreu.
El límit dels serveis públics i de les propostes de l’estat del benestar és el de la capacitat de l’economia que les aplica per atendre-les econòmicament.
Només es pot donar allò que el conjunt del sistema pot pagar.
Arribats a aquest punt podríem afirmar, simplificant, com aquell: “però que no ho veieu?, és l’economia!” És un error d’apreciació en la simplificació.
Tornem-hi: “però què no ho veieu?, és el creixement!”
Malgrat que hi ha qui diu que el dilema no és entre austeritat i creixement sinó entre austeritat i fallida.
La clau és la sostenibilitat del sistema. En fase recessiva l’austeritat és imprescindible i els ajustos també. Però el tancament excessiu dels mecanismes que afecten la liquiditat, el finançament i el consum esdevenen una espiral diabòlica. Com més aixetes es tanquen més augmenta la sequera. La roda de la creació de riquesa roda al revés, la de la creació d’ocupació també, com hem dit; i l’aportació neta de recursos públics a les prestacions sense l’adequada compensació en ingressos empobreix la capacitat de reacció real de les economies, i la capacitat de resposta a les desigualtats socials.
Arribats a aquest punt cal establir que:
- Cal assegurar el que és imprescindible i cal suprimir el que és superflu.
- Cal concentrar els recursos en les polítiques de reactivació econòmica.
- Cal assegurar l’equitat per garantir la cohesió
- Calen polítiques d’estímul, de facilitació, de foment de l’ocupació i la inversió; calen polítiques fiscals progressives i cal garantir que les solucions que s’adopten eviten la fractura social, solden la societat i asseguren un repartiment equitatiu de les conseqüències de la crisi.
Igualar per dalt i no per baix. Fer partícip de la riquesa, no repartir la pobresa.
La fractura social pot ser atractiva per a algun sectors privilegiats, però l’abisme social és un risc material i moral per a una societat que només pot sortir-se’n si treballa amb una sortida universal, no parcial i sectorial.
Vist així es configuren dues posicions. Els que ho fien tot al compliment radical dels objectius de dèficit marcats de forma molt restrictiva per Europa. Aquests descobreixen, aquí i fora d’aquí, que la mateixa dimensió de la crisi, la caiguda d’ingressos, altera les seves previsions pel que fa al compliment dels objectius. Els que pensem que calen polítiques imaginatives per tal de donar una resposta trencadora de l’espiral que hem conegut a Grècia. No posar la societat contra les cordes.
Més dèficit del previst i una societat més vulnerable ara que fa un temps. És com si s’hagués materialitzat l’equació: més ajustos, més desigualtats. Quin és el límit del camí triat, o com es disparen els ressorts de la inestabilitat social?
Amb d’altres paraules. Per conformats i mal acostumats que estiguem, on és el límit entre la paciència i la desesperació?
Tenim un dèficit de confiança i una saturació de por.
Tenim també en el terreny de la política, la credibilitat molt baixa.
I constatem que sovint les solucions o els agreujaments en un món global transcendeixen les fronteres de la política convencional.
Cal dir, doncs, que en el que és bàsic, govern i oposició compartim diagnòstic i discrepem en les solucions.
No només això, sinó que les urgències, la immediatesa i el tacticisme ens allunyen cada dia més els uns dels altres
Potser perquè aquesta immediatesa no permet veure la compatibilitat entre una oposició clara, contundent i radical en els punts forts de les discrepàncies i la necessitat de gestos d’acostament, diàleg i consens en les prioritats claus del país sense matisos.
Aquí rau la clau del paper del primer grup i del primer partit de l’oposició.
I això, més enllà de la necessitat de l’esquerra de reformular el seu paper, abordar les reformes que li calen i explorar nous camins i noves idees per a la socialdemocràcia del món global i del segle XXI.
Però cal també que la coalició de govern s’aclareixi i reveli els dubtes que desperta la seva ambigüitat entre l’estricta ortodòxia contrareformista en temes econòmics, aliant-se amb el principal adversari en els temes nacionals. I la radicalitat nacional en un full de ruta força incompatible amb l’aliança esmentada fa un moment.
La gesticulació a favor del diàleg i l’acord reiteradament desmentit per la pràctica política diària planteja seriosos dubtes sobre la voluntat real d’afrontar l’emergència nacional des del diàleg.
Després de dues aprovacions consecutives dels pressupostos amb el Partit Popular de Catalunya es fa poc creïble l’apel·lació constant a la responsabilitat , mai acompanyada de voluntat clara de negociació.
La política de mà estesa proposada des de finals de desembre de l’any passat pel primer secretari del PSC, Pere Navarro, té un guió molt molt clar. I uns límits, unes fronteres a no traspassar, evidents.
- Acord estratègic per a la reactivació de l’economia
- Pacte pels serveis públics
- Pacte local
- Pacte nacional
1. Acord estratègic per a la reactivació de l’economia
No té cap sentit que patronat i sindicats siguin capaços d’avançar cap a acords que govern i oposició són incapaços d’articular.
Les polítiques d’empresa i ocupació requeririen ara d’un únic guió compartit orientat preferentment a programes que aturin la sagnia de l’atur, estimulin la generació de riquesa i propiciïn l’ocupació.
Les polítiques d’austeritat i de reducció del dèficit i el deute passen per un sanejament gradual apuntalat més en reformes que en retallades indiscriminades, alguna de les quals sota sospita d’afavorir sectors minoritaris o àmbits privats de la prestació dels serveis.
2. Pacte pels serveis públics
El pacte passa per garantir en el àmbits de la salut, l’educació i les polítiques socials juntament amb les polítiques de justícia i seguretat, les prestacions bàsiques des del sector públic amb equitat, condicions d’igualtat i adequació als recursos disponibles. Sense desmentir, sinó aprofundint, els grans acords encara vigents, almenys sobre el paper.
3. Pacte local
Lleialtat institucional. Sacrificis compartits. Reformes acordades. Ingressos per prestacions. Cicle de l’aigua i transport, política d’ingressos amb corresponsabilització. Pagar el que es deu i modular el que es fa.
4. Pacte nacional
Pacte cultural. Equipaments i serveis
Pacte d’aprofundiment democràtic. Llei electoral, llei de la transparència.
Pacte pel pluralisme i la garantia del servei públic. Garantia del model de televisió i ràdio públiques.
Pacte de desplegament de l’autogovern. L’Estatut com a referent més enllà dels objectius de la transició nacional que formulen alguns.
Pacte fiscal sense adjectius, com diu Pere Navarro. Solidari i federal. Corresponsabilitat fiscal i consorci tributari.
Fins i tot sense acord en els Pressupostos de 2012, queda un llarg camí per recórrer i que potser podem compartir en part. Només cal que uns i altres ens contestem la pregunta que si l’acord en la Llei d’urbanisme és una flor que no fa estiu, l’excepció que confirma la regla o és el desmentit més rotund fins ara als dubtes que expressen alguns portaveus del govern sobre la fiabilitat del PSC. Diàleg, negociació i consens són camins possibles, s’ha de voler i s’han de recórrer.
Finalment, un parell d’exemples per tal que ens entenguem.
El president Mas anuncia, pràcticament el mateix dia que reclamava els accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, que potser algun dia caldrà trencar les costures del marc establert.
Estem d’acord que la sentència sobre l’Estatut lesiona greument el pacte constitucional. Com estem d’acord que no hi ha cap país al món on una administració gestioni eficaçment una infraestructura com el port, generadora d’activitat i de riquesa, i la mateixa administració l’escanyi endarrerint sistemàticament la viabilitat dels seus accessos.
Coincidirem en els escenaris concrets i tangibles i en els escenaris de gradualitat reformista.
Avui per avui podríem discrepar en els escenaris de ruptura tan poc fiables, simplement perquè als socialistes sempre ens ha agradat més recosir que trencar costures. Tocar vores que desfer-les. Fer repunts.
Acabo amb una consideració més general sobre el context que vivim.
És possible que en l’actual deriva, el ciutadà enquadrat demani més llenya. Que el ciutadà benestant esperi acords a qualsevol preu. La societat espera menys tacticisme, menys immediatesa, menys regat curt.
Els que pateixen més directament els efectes de la crisi esperen més solucions, més justícia, més equitat, menys privilegis. Menys demagògia. Més credibilitat.
Tothom espera un corrent de fons que recuperi la credibilitat i la confiança. I no es guanya en el joc acció – reacció, ni amb la frase ocurrent, ni amb malabarismes dialèctics.
La construcció de l’alternativa amb fonaments sòlids passa per la maduració dels valors de sempre i les propostes innovadores com a resposta als nous reptes d’un temps nou.
SET-CENTS TRENTA-QUATRE
Diari de Girona
Dissabte de la setmana passada es va aixecar un dia fred, com tots aquests darrers dies. Hi havia una gebrada important que esmaltava de blanc els marges i els camps de la rodalia de Girona. Anunciava també un dia clar i net, de sol tebi al migdia. Un bon dia d’hivern.
A primera hora vaig enfilar l’autopista i vaig anar a Maçanet de la Selva per assistir a l’acte de col·locació de la primera pedra de la nova nau logística de l’empresa Frit Ravich. Hi vaig arribar poc després de les deu i es veien ja grups nombrosos de persones, famílies senceres, que avançaven cap a la carpa que s’havia preparat amb estufes per esmorzar de manera confortable. Feia goig el moviment i es respirava alegria i optimisme. Només d’arribar vaig trobar la filla d’uns amics de Girona, que fa temps que treballa en aquesta empresa.
Tan bon punt vaig entrar al recinte es veia una gran esplanada, a mig excavar i amb màquines en moviment, espai que ocuparà d’aquí poc més d’un any aquesta nova nau d’emmagatzematge i distribució de les més de vuit-centes referències que comercialitza Frit Ravich, dedicada preferentment a les patates fregides, els fruits secs i els snacks. Judit Viader, directora general, amb un somriure plàcid ens va acompanyar una estona i traspuava optimisme. Vista la gran quantitat de gent que s’anava atansant a l’acte, li vaig preguntar de seguida quantes persones treballaven a l’empresa i amb una precisió automàtica, la Judit Viader va contestar-me: “set-centes trenta-quatre”. Molts dels que assistien a l’acte són comercials que pràcticament mai no paren a la fàbrica i que, fins i tot, tenien ganes de veure-la i ensenyar-la a la família, però naturalment estava tancada i ningú no es volia perdre el moment culminant del dia.
La família Viader, el senyor Josep M. Viader i la seva esposa, Rosa Codina, amb els seus fills Judit i Albert, el seu nét i la seva néta, i la seva jove, esperaven l’arribada del president de la Generalitat i de l’alcalde de Maçanet, que s’havien trobat primer a l’Ajuntament. No paraven de saludar els treballadors i els convidats, amb evident i íntima satisfacció. La Judit mateixa explicaria com, amb cinquanta anys, l’empresa que havia fundat el pare Viader i alguns amics i la incipient fabricació de patates fregides a la ‘patatera’ de l’hort de la casa s’havia acabat convertint amb esforç, dedicació i qualitat en una empresa capdavantera, amb una xarxa comercial molt apreciable, amb mercats en expansió, amb creixement constant, i amb la perspectiva d’una inversió de quinze milions d’euros en la nova nau que dissabte passat començava simbòlicament a construir-se. No va faltar una bossa de patates a l’interior del cilindre que seria dipositat a la primera pedra que es col·locaria després. Judit Viader, Antoni Guinó i Artur Mas van desgranar, en els seus parlaments, l’argument empresarial, municipal i general que els corresponia. L’alcalde no s’estava d’explicar que l’existència de polígons i de serveis preparats i una localització estratègica era una garantia per a l’activitat econòmica, i que la inversió de Frit Ravich era, pels temps que corren, un regal.
Cal reconèixer la valentia, la intel·ligència, l’habilitat, la capacitat, l’equip que s’ha anat construint al voltant d’un pla estratègic ben definit per créixer i assolir nous mercats, amb productes cada cop més definits i elaborats i amb una gamma més competitiva i atractiva. Però l’inici de la construcció del demà, que és el lema que s’havia triat per a simbolitzar tota la importància empresarial de l’acte, no pot fer oblidar el caràcter pioner dels que van començar i la intuïció i el coratge dels constructors dels fonaments que han permès la gran expansió posterior.
Però, a hores d’ara, el que més m’impressiona, el que em sembla del tot remarcable és aquesta xifra que he fet servir com a títol de l’article. Set-cents trenta-quatre treballadors són moltes persones i moltes famílies vinculades directament, i moltes més indirectament, a aquest projecte empresarial, ampliació de la realitat potentíssima que ara ja és. Amb fonaments sòlids, Frit Ravich ha decidit ampliar i créixer, assegurar els mercats, eixamplar horitzons, perfeccionar processos, garantir més i millor servei amb una atenció acuradíssima al client. No són temps fàcils, no circula tant diner com voldríem, no hi ha facilitats de crèdit, el mercat de treball està molt estancat i es fa molt difícil crear nous llocs de treball. En aquestes circumstàncies mantenir-ne prop de vuit-cents en un territori on la dimensió de les empreses no és gran, on tenen més pes en termes de llocs de treball algunes empreses del sector públic que el sector empresarial, el que és realment remarcable és això. Assegurar activitat, ocupació, creació de riquesa, en una població de la Selva que deu la seva vida i la seva activitat a l’entramat empresarial que es localitza en els seus polígons, és també un servei. Només caldria imaginar la diferència que hi hauria entre l’existència o no d’aquesta i moltes altres empreses.
Seguretat, confiança i optimisme són, a hores d’ara, condicions indispensables per construir de manera realista el futur, el demà, perquè és del tot evident que el futur comença ara.
La família Viader-Codina sap l’esforç que representa pagar les nòmines, però sap també que, com la Judit mateixa va dir, un component indispensable del seu projecte empresarial és la bona gent que integra el col·lectiu de treballadors i treballadores de l’empresa.
Estic segur que dissabte a l’hora de dinar es van concedir un descans merescut i devien respirar amb un somriure de satisfacció. Sabent, perquè així els ho ha ensenyat el seu pare, que només l’esforç constant és recompensat.
Tots sabem que ens calen més empreses com aquesta i tots sabem que en diferents sectors n’hi ha unes quantes. Però ara més que mai ens en calen més.
Tornant per l’autopista, el Pirineu mostrava les seves neus precàries. Sé segur que les terres altes respiren un punt de tristesa esperant amb impaciència la neu que no arriba. Després del bany d’optimisme de Maçanet un record realista per a les estacions d’ esquí i el sector del turisme de muntanya que també espera i mereix una ocasió millor.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/20/set-cents-trenta-quatre/542860.html
“PODEM ACORDAR UN PACTE PELS PRESSUPOSTOS SI HI HA MESURES PER A LA RECUPERACIÓ I NO AFECTEN LA COHESIÓ SOCIAL”
Entrevista al programa “Els matins de TV3″, amb Ariadna Oltra
Si voleu veure-la cliqueu aquí.
GIRONA, CIUTAT UNIVERSITÀRIA
Diari de Girona
A les diverses entrades per carretera a la ciutat es poden veure nous rètols o afegits en rètols ja existents en el quals se subratlla el caràcter universitari de la ciutat. Aquesta nova retolació coincideix amb els actes de celebració del vintè aniversari de la creació de la Universitat de Girona per una llei del Parlament de Catalunya, aprovada el dia 12 de desembre de 1991. Aquesta Llei culminava el procés iniciat el curs 1969-1970 amb la creació del Col·legi Universitari de Girona. Així arrencava el tercer intent d’atorgar estudis universitaris a la ciutat. Primer entre 1446 i 1717, després de1869 a1874. Estem segurs que aquest tercer intent que ja és, a hores d’ara, el més reeixit i el més complet perduri en el temps i relligui passat, present i futur des de les arrels del rectorat que se situen en el mateix edifici de la Universitat literària renaixentista fins a les apostes més innovadores en matèria de recerca que se situen en els edificis i amb les empreses del Parc Científic i Tecnològic.
Arran d’aquest vintè aniversari, la Universitat de Girona acaba d’editar Universitat de Girona: Història, arquitectura i patrimoni. Brau Edicions-UdG, 2011. Xavier Torres, Carles Cortada, Salomó Marquès, Dolors Juvinyà, Rafel Martí, Helena Benito – Jaume Portella, hi repassen els dos intents històrics i els diferents moments i centres del ressorgiment contemporani de la Universitat a la ciutat, com a fusió de diferents centres (CUG, Politècnica, Infermeria, Magisteri, estudis empresarials) fins a aglutinar-se en una única institució universitària. A la segona part del llibre, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera repassen l’evolució del sector de la ciutat, on se situa el campus del barri vell en els temps antics i medievals mentre que Josep M. Fonalleras escriu, al final del llibre, les seves “Notes per a un paisatge”. Entremig d’aquesta segona part hi ha tot un seguit de col·laboracions singulars dedicades a l’arquitectura i el patrimoni del campus del barri vell i del campus de Montilivi o el Parc científic i tecnològic. Els autors aborden principalment els aspectes més rellevants de la nova i de la vella arquitectura, però també les qüestions patrimonials que ens són conegudes o que els mateixos autors han investigat. Les col·laboracions de Josep M. Birulés (en algun cas d’emmarcament general) i de Joan Molina, Joan Bosch – Francesc Miralpeix, Jordi Bosch – Joan Tarrús, Joaquim Garriga, Josep Fuses -Joan M Viader, Francesc Hereu – Joaquim Español, Nadia Fava, Lluïs Cantallops, Arcadi Pla, Víctor Rahola, Josep M. Montaner i Javier San José Marqués ens situen, així, davant del progrés i l’articulació de dos campus potents, la seva implantació i les aportacions que s’han fet en matèria de rehabilitació, construcció de nous edificis i dotació d’equipaments per configurar amb tots els ets i uts una ciutat universitària.
Una aportació rellevant i en molts aspectes imprescindible. Ara tenim, en un sol volum, l’actual configuració dotacional i arquitectònica i patrimonial de la UdG. Queda, però, pendent encara l’estudi complet (en coneixem aspectes parcial) de l’ impacte econòmic de la UdG en l’economia de la ciutat i de la província, a l’estil dels estudis que es van fer sobre l’impacte econòmic directe (inversions) i indirecte dels Jocs Olímpics de1992 aBarcelona. Sovint ens fan aquesta pregunta i tots responem amb vaguetats generalistes fonamentades en una observació directa i objectiva, però, ara per ara, molt difícil de quantificar. Tampoc no tenim prou elements per a quantificar l’impacte de la relació ciutat-Universitat.
Sí, però, que podem concretar que la major part de la implantació dels campus s’ha fet amb l’aportació dels terrenys corresponents per part de l’Ajuntament de Girona, bé sigui en forma de cessió gratuïta a la Universitat bé amb la constitució de drets de superfície de molt llarg abast. Així podem concretar que el campus de Montilivi es nodreix, principalment i no únicament, de 90.462m2 en drets de superfície (18.464 per acord plenari de 10-XI-1992, 65.267 de 4-XII-1992 i 6.103-3.636 l’11-VII-1995) i de 27.778m2 de cessió gratuïta (14.992 l’11-III-1977 i 14.737 el 29-IX-1988). Tot això refós amb un acord plenari de 14 de setembre de 2010 i protocol·litzat amb una escriptura davant del notari Enric Brancós de 3-II-2011.Per la seva banda una escriptura davant del notari de Girona José M. Estropá de 26.V.2009 refon i concreta les cessions de 2.912m2 a les Àligues l’any 1984, i de 20.779m2 a Sant Domènec l’any 1985, amb acords plenaris de 12.VII.1983 i de 28.IV.1987 i la corresponent agregació de les dues peces el 19.X. 1992. Convé també precisar que per renúncia de l’Ajuntament es féu, també, la cessió gratuïta directa del Ministeri de Defensa a la Universitat de l’església de Sant Domènec, que havia quedat fora dels altres tractes anteriors pel fet que calia aclarir la seva destinació a l’orde dels Dominics, fet que es va resoldre també amb la generosa col·laboració de la comunitat dels Dominics a Girona.
Queda, doncs, ben palès que l’Ajuntament va fer la contribució patrimonial més important per dotar de sòl la Universitat de Girona. Com hi queda també que les cessions que va fer l’Ajuntament de terrenys i edificis adquirits pel patrimoni municipal van captar per la seva cessió a la UdG un valor afegit i una capacitat d’atraure inversió que l’Ajuntament tot sol no s’hauria pogut permetre. De fet, la irrupció a la ciutat de la nova realitat universitària va accelerar les previsions de l’Ajuntament respecte al seu Pla especial del barri vell de 1983, podent concentrar les seves inversions en altres sectors i deixant a la Universitat l’esforç inversor més important a les àrees del campus del barri vell i de Montilivi.
Caldrà, doncs, ara amb l’empenta de les celebracions fer un pas més i demanar als departaments més econòmics que afegeixin llum als treballs, encara parcials, de què disposem i que ens ajudin a quantificar i conèixer la significació de la UdG amb relació a la demografia, la sociologia, el talent i el coneixement, l‘urbanisme, el consum, la cultura, l’habitatge i tantes altres coses que formen part de la ja irrenunciable interrelació entre la Universitat i la ciutat, en una simbiosi que fa ja molt difícil d’imaginar com seria la ciutat i la seva vida si no tingués la Universitat.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/01/06/girona-ciutat-universitaria/540389.html
MANEL SERRA I PARDÀS
Diari de Girona
En Manel Serra és un professional que inspira confiança. Podem afegir-hi que la seva professionalitat és de contrastada solvència. Ho ha demostrat amb discreció i eficàcia des de diversos camps; sobretot en el terreny cívic i en el terreny professional. Des de molt aviat ho va demostrar un cop llicenciat en ciències econòmiques en diversos treballs en el món empresarial. Però jo destacaria, sobretot, una aportació singular que vaig conèixer de prop: la monografia comarcal dedicada al Gironès dins de la sèrie de monografies comarcals que en els primers vuitanta havia llançat la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Un cop acabat el treball va esdevenir el llibre El Gironès. Aproximació a l’estructura sòcio-econòmica (Barcelona, 1981), que signarien conjuntament Montserrat Terradas, Rosa M. Picamal i Manel Serra. És evident que han transcorregut trenta anys, però aquest llibre constitueix una aportació singular a l’anàlisi de les potencialitats del Gironès, s’afegia a la tradició de les monografies que s’havien escrit en època republicana i assenyalava les oportunitats i els reptes que la comarca aprofitaria i que recolliria apuntant els nous riscos Josep Oliver en els seus treballs dels darrers anys noranta.
La seva dedicació professional als temes de l’aigua, des de la gerència del Consorci de la Costa Brava, de 1983 fins a les darreries de 2011 assenyalen una llarga trajectòria professional sota mandats ben diversos, des de compromisos i fonaments estrictament professionals i amb una clara orientació al servei públic, a l’atenció directa als ajuntaments socis del Consorci i a l’acompliment dels objectius bàsics d’aquest organisme. Des d’aquesta responsabilitat es va haver d’ocupar de les inversions en infraestructures de sanejament de gran envergadura i d’abastament d’una importància cabdal. Vull subratllar el desdoblament de la canonada del Pasteral, dedicat íntegrament a complir i fer complir els cabals compromesos amb la Llei del Ter, un cop es va decidir la derivació de les aigües del Ter cap a l’abastament metropolità. La inversió per a Girona i sobretot per a la Costa Brava va arribar tard, però va ser reclamada, exigida i materialitzada sota la direcció eficaç de Manel Serra. Crec que puc dir, sense cap por a equivocar-me, que si féssim un repàs dels que són o han estat alcaldes i alcaldesses de les poblacions directament ateses i representades al Consorci tots coincidirien en l’apreciació del rigor i l’eficàcia com a paradigmes de l’actuació d’en Manel Serra. En un text breu “Alguns elements per a una cultura de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter” (al llibre L’aigua a Catalunya. Una perspectiva per als ciutadans, Càtedra Agbar, 2006), Serra fa una aproximació de gran agudesa a les mancances de les infraestructures, a la seva concepció antiga, a la desconfiança creixent i a la necessitat de replantejar, amb paràmetres nous, el problema de l’aigua, sense estar-se de dir que en ple segle XXI calia esperar de les autoritats polítiques i hidràuliques una resposta intel·ligent a la problemàtica del Ter, un riu que havia deixat de ser riu.
En la trajectòria d’en Manel, com hem dit, hi ha també una dimensió de compromís cívic. S’expressa en la seva inquietud ciutadana, en la seva participació en la gestació i la gestió de la Llibreria 22, s’expressa també en el seu text, memorialístic i cívic, dedicat al barri on va néixer, El Grup de Sant Narcís de Girona. 50 anys (1952-2002), (Girona, Ajuntament, 2002), en el qual explica les seves vivències i l’evolució social del barri, que ell va veure créixer i fondre’s amb la ciutat de Girona sense perdre mai la singular personalitat que el va caracteritzar des de la seva construcció, com ha explicat molt bé la Rosa M. Fraguell. I té una culminació molt especial en el difícil compromís de liderar l’entitat Caixa de Girona fins a l’absorció per la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i la direcció de la Fundació de la Caixa de Girona i el seu recorregut pel panorama pantanós de la crisi de les entitats d’estalvi, amb salvaguarda i cura dels dipòsits dels clients de l’entitat que va presidir. Vull afegir, sobretot en la seva condició de vicepresident del Consell social de la Universitat de Girona, una intervenció brillant i contundent, tant com documentada, en l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-2012 a l’església de Sant Domènec, magnífica sala d’actes de la Universitat de la ciutat a pocs mesos del vintè aniversari de la seva erecció per Llei. Diagnòstic i programa ressonaven en les voltes gòtiques amb la contundència dels sermons dels dominics que havia albergat i amb la claredat de qui posa el dit a la nafra dels temes pendents i de les qüestions obertes. Va ser un discurs llarg i sonat, un clar advertiment al món acadèmic i sobretot als responsables polítics des de la tribuna acreditada de la societat civil.
Si el tema que ara s’ha suscitat en relació amb la gerència del Consorci de la Costa Brava és un tema de “confiança” no veig per on pot grinyolar si la “confiança” es mesura en termes de professionalitat i compromís. A no ser, esclar, que es tracti a criteri dels nous responsables polítics de la Diputació i del Consorci d’una qüestió de “confiança política”, d’adhesió incondicional a les sigles. Deixem per als advocats i els tribunals els temes de caràcter administratiu, civil i penal que es podrien desprendre d’una acció unilateral que trenca un contracte recolzat en un concurs públic produït cinc anys abans de l’aprovació d’uns estatuts que el que feien era preveure l’eventualitat d’un canvi de persona en la gerència un cop conclòs el compromís contractual d’en Manel Serra.
Centrem-nos només en la “confiança”. És cert que en Manel Serra, de1987 a1995, inscriu el seu nom en l’acreditada llista dels regidors d’hisenda de l’Ajuntament de Girona, un d’ells de CiU i la resta presentats en llistes del PSC. En Manel Serra es va brindar a col·laborar amb el projecte del PSC a la ciutat sense cap compromís de militància estricta i des del més estricte vessant professional. El que ha permès, mandat darrere mandat, tancar uns comptes sanejats, clars, amb romanents positius, amb un endeutament baix, amb crèdits subscrits i disponibles, amb capacitat d’inversió assegurada. Com ara.
Però això justament no és motiu de desconfiança si es vol fer prevaldre la professionalitat com argument de la confiança. És el criteri que vaig aplicar quan em vaig fer càrrec de l Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Només van canviar set persones, estrictament els càrrecs eventuals i, fins i tot, vaig mantenir dos directors generals que venien del Govern anterior i vaig acollir al Departament algun altre alt càrrec que havia cessat en una altra conselleria.
Sembla, però, que ara es volen fer valdre uns altres paràmetres pera mesurar la “confiança” i no tinc pas la seguretat que amb aquests criteris hi surtin guanyant els ciutadans per molt que hagin votat majoritàriament determinades opcions. Segur que la confiança dels ciutadans reclama una altra mena de confiança per a l’Administració pública.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/09/manel-serra-pardas/534937.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
