“LA REFERÈNCIA CONSTANT A LES RETALLADES ÉS UNA DEMOSTRACIÓ QUE VOSTÈS HAN COMENÇAT LA CASA PER LA TEULADA”
Intervenció en el Ple del Parlament. Pregunta al president de la Generalitat sobre les mesures per al compliment dels compromisos adquirits en educació i sanitat, i sobre la presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2011
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyora presidenta. Molt honorable president de la Generalitat de Catalunya, què pensa fer per complir i per fer complir al seu Govern els compromisos que va prendre en aquest Parlament, en els dos debats d’investidura, amb relació amb la qualitat i a l’eficiència com a servei públic de l’educació i la salut a Catalunya.
La presidenta
Per respondre, té la paraula el Molt honorable President.
El president de la Generalitat
Doncs, el que estem fent, que és, concretament, ajustar els pressupostos de tal manera que la nostra institució, la Generalitat de Catalunya, i el nostre estat del benestar siguin viables. Aquí hi ha dos models, que és gastar el que no es pot gastar, i això porta on porta, o gastar amb una certa disciplina sense afectar la qualitat dels sistemes bàsics; això és el que està fent el Govern de la Generalitat de Catalunya.
La presidenta
Per repreguntar, té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyora presidenta. Senyor president, això que acaba de dir vostè no és el que està fent el Govern de la Generalitat de Catalunya. Pregunti, per exemple, als milers de ciutadans i ciutadanes que avui saben que l’atenció mèdica i quirúrgica que necessiten la rebran més tard i més lluny del que l’han rebuda fins ara. O pregunti als milers i milers de pares i mares i mestres i alumnes que saben que el Govern de la Generalitat de Catalunya, a hores d’ara, encara sense cap criteri, està retallant despeses bàsiques de funcionament de les escoles de Catalunya.
El debat d’avui, senyor president, la referència constant a les retallades, tant per part dels diputats que han intervingut i les diputades, com per part dels membres del Govern, és una demostració que vostès han començat la casa per la teulada. I vostès s’hi ha referit molt clarament, les retallades que han anunciat no són ni una ni dos ni tres, són setanta-tres, i encara algun mitjà de comunicació probablement s’ha descomptat.
Però, senyor president, com es pot començar anunciant retallades, o avui un conseller dient que per ell ja han acabat, quan encara a hores d’ara no coneixem cap de les línies bàsiques dels pressupostos que vostès han de presentar.
Vol dir que no hauríem de començar al revés? Vol dir que per evitar la por, la sensació de desconfiança que s’està generant en la ciutadania de Catalunya no hauríem de començar realment coneixent quines són les línies pressupostàries i com prioritzen les retallades, que és evident que no poden ser de caràcter universal, homogènies i d’un 10 per cent en totes les partides, perquè això no és cap criteri polític i no representa cap tipus de racionalitat a l’hora de prioritzar?
Vol dir que no ha arribat el moment de veritat –de veritat, de veritat– de presentar els pressupostos aquí, al Parlament, i saber on som, en comptes d’espantar els ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb una i una altra i una retallada en els termes que s’han expressat diputats i diputades que han intervingut avui i molts mitjans de comunicació aquests dies?
La presidenta
Per respondre, té la paraula el molt honorable president.
El president de la Generalitat
Gràcies, senyora presidenta. Senyor Nadal, vostè creu que es pot presentar un pressupost sense saber quins ingressos tindrem? Es pot? Doncs, miri torni-ho a dir que sí –torni-ho a dir–, torni a dir que sí, perquè aquesta imatge gràfica passarà a la història, eh? És a dir, el senyor Nadal, que ha estat conseller durant set anys, diu que es poden fer pressupostos sense saber quins ingressos tindràs. Gràcies al fet que es poden fer pressupostos sense saber els ingressos que tindràs, estem en la situació que estem. Gràcies a això estem en aquesta situació. No, no, si vostè vagi ensenyant la tisorada…, vostè vagi ensenyant les tisores i tot el que vulgui, perquè vostès n’han fet, d’això, ara la seva principal bandera. Sí, la seva principal bandera. Ara, saben què passa? Que presentarem el pressupost quan sapiguem de quins ingressos disposem. Per saber de quins ingressos disposem, hem de negociar amb el Govern espanyol una cosa que va quedar penjada, segons reconeix el senyor Castells, que són, miri per on, 1.400 milions d’euros.
El senyor Castells diu que aquests ens toquen, ho diu per escrit, i nosaltres estem defensant-los, però el Govern socialista ens diu que no, que és on vostès tenen ministres, per cert. Aquest Govern ens diu que no, que no ens toquen aquests diners. I aleshores, nosaltres estem intentant que ens toquin i a veure, si no, com ens en sortim, perquè, si no, tenim un problema afegit de 1.450 milions d’euros més, que no és calderilla.
Ara, vostès agafen aquest tema de la tisora, això que vostè ara exhibia aquí, etcètera, però jo els demano només una cosa, jo ja entenc que vostès en algun moment hauran de fer oposició dura en aquest sentit, però volen dir que el primer any no haurien d’estar una mica més calmats?, almenys el primer any –el primer any. Perquè, escoltin, sap què em diuen a mi quan pregunto als ciutadans…, vostè deia: «Pregunti als ciutadans –pregunti als ciutadans.» Sap què em diuen? «Déu n’hi do la patata calenta que us han deixat a sobre de la taula.» Això és el que em diuen els ciutadans: «Déu n’hi do la patata calenta que us han deixat sobre de la taula.»
Per tant, home, senyor Nadal, amb tota la cordialitat, una mica de paciència, una mica de coherència, una mica tocar de peus a terra, i entre tots col·laborant ajustem les coses com s’han d’ajustar, perquè serà en benefici del país.
Si voleu veure el video cliqueu aquí
EL FUTUR COMENÇA ARA. CONVERSES SOBRE LES COMARQUES DE GIRONA
Títol: El futur comença ara. Converses sobre les comarques de Girona
Autors: Joaquim Nadal i Pia Bosch
Editorial: CCG Edicions
Lloc i any: Girona, 2010
Amb la col·laboració de: Xavier Arbós, Pepa Balsach, Mita Casacuberta, Pepa Celaya, Joaquim Coello, Joan Nogué, Iolanda Pineda, Lluís Sacrest, Jordi Sargatal i Manel Serra.
“Aquest llibre tracta de les terres de Girona (…) Terres denses d’història, carregades d’humanitat, plenes de paisatges extraordinaris als nostres ulls. De condicions dures i d’oportunitats clares…”
“Aquest llibre neix d’una proposta poc convencional formulada pel mateix editor. Volia que des de l’espai de l’esquerra, lluny de cap idea conjuntural, poguéssim avançar en un diàleg fecund al voltant de dues qüestions clau: on som? i, com estem?… [del Propòsit dels autors]
Si voleu llegir-ne el pròleg cliqueu aquí.
DE LES VALLS DELS RIUS A TOCAR EL CEL
Pròleg a Cartografia bàsica Alt Pirineu i Aran. Mapes per a ús escolar. Tremp, Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 2010)
L’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran ens presenta una nova proposta de caire pedagògic. Uns mapes per a ús escolar. Aquests mapes, aquesta cartografia bàsica, diríem ara en llenguatge modern, em porten a la llarguíssima tradició geogràfica i cartogràfica de Catalunya. Es tracta de començar pel coneixement, i pel reconeixement del territori. D’on sóc, on visc, són les preguntes més elementals i tenen resposta en la nostra geografia més íntima: el carrer, la casa, l’escola, l’església, la botiga, la plaça, els veïns, la festa, la feina, el camp, el taller, el prat, el riu, el canal, els ramats.
Posar aquesta geografia al mapa és un exercici imprescindible. És canviar l’escala de les nostres coses i anar-les situant en el món. La comarca, el territori, el país, el món. No podem entendre el món si primer no ens entenem nosaltres mateixos. La proximitat ens dóna les coordenades de la nostra identitat, les arrels de la nostra personalitat. Per més lluny que anem sempre torna aquesta geografia dels nostres primers mapes, dels nostres primers anys de vida, de la manera concreta que hem tingut d’obrir-nos camí.
I aquests mapes em porten també a la tradició pedagògica de Catalunya. Un país amb bones escoles i bons mestres té bases sòlides per encarar el seu futur. He trobat en els mapes en blanc la vella tradició dels que en la nostra infància en dèiem “mapes muts” que s’havien d’omplir per fer-los parlar. Vull dir mapes sense llegenda, sense la toponímia incorporada, però amb tots els aspectes que configuren un territori dibuixats amb fidelitat fotogràfica per estimular la nostra memòria i també la nostra imaginació.
Modestament, amb recursos limitats, amb petites coses, amb petits gestos que s’entenen bé, l’Institut va recuperant, a poc a poc, el gust pel coneixement i pel reconeixement. El gust per aplicar sentiments i emocions al territori que tenim al territori on vivim, el territori que estimem.
RECERCA AL PIRINEU (II)
Presentació del llibre sobre les II Jornades InvesJove. Investigació i Recerca a l’Educació Secundària. Alt Pirineu i Aran. La Seu d’Urgell, IDAPA, 2010
L’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran ha volgut continuar amb la publicació dels treballs de recerca dels alumnes dels instituts pirinencs. L’any de la Llei d’educació de Catalunya ens ha semblat que l’aposta per l’educació ens era imprescindible. El país i la seva gent ho viuen com una necessitat apressant. Davant de la crisi, més educació, més cultura, més civisme. Davant de la crisi cal posar en primer terme els valors de l’esforç,del treball, del sacrifici, de la renúncia. Les pautes de comportament basades en l’esforç i l’austeritat esdevenen un objectiu essencial de regeneració. De cop ens ha passat a tots que hem descobert que les coses no són tan senzilles com semblaven i que no sempre es pot viure de l’eufòria desfermada.
He pensat en aquestes qüestions quan he vist la diversitat dels treballs i de les temàtiques abordades. En el terreny de la ciència, de l’experimentació, de la innovació, de la informàtica, del turisme, del paisatge, de la mobilitat, de la història de l’antropologia.
Desfilen davant nostre els temes i les personalitats dels alumnes autors dels treballs. Les seves preocupacions i les seves afeccions. I, així, es va dibuixant la diversitat rica i plural dels temes que es poden suscitar des dels centres d’ensenyament del Pirineu. Diversitat de llengües, català, aranès i castellà, i diversitat de temàtiques, des de la bruixeria al feudalisme, des dels programes informàtics i els jocs a la transformació de la bicicleta-moto. Del Tren groc a la novel·la i les rutes literàries del Pirineu. De l’Aran a la Cerdanya. Aquest ampli i sintètic recorregut pels treballs de recerca dels alumnes és una eina de coneixement, un termòmetre de l’educació, una guia per al futur.
Una aposta conjunta pel territori, per les persones i per l’educació en un procés integrat i integrador que recupera els millors valors de la civilitat.
ESCOLA DE MONTJUïC
Pròleg al llibre Escola de Montjuïc 1933/34 – 2008/09. Girona, Escola de Montjuïc, gener 2010)
El dia 22 de maig a l’Auditori se’m va trencar un instant la veu. Passaven pel meu cap els moments més decisius de la història de l’escola de Montjuïc. Primer els moments fundacionals. El cúmul d’il·lusions ciutadanes concentrades en un projecte emblemàtic que recollia totes les idees i les propostes de la nova pedagogia, i que aspirava a atorgar a la muntanya de Montjuïc el caràcter singular d’una urbanització per a obrers i dotar-la d’una escola modèlica. Els fets, però, ho van deixar en algunes casetes simbòliques i en una escola acabada i inaugurada el mes de setembre de 1933. Ja he explicat, com molta altra gent, els elements més singulars de la història de l’escola en el meu article “L’escola Montjuïc de Girona”, publicat al Diari de Girona de 18 de gener de 2009.
Després em van venir al cap els moments difícils i esperançadors de 1979. El 19 d’abril acabava de ser elegit alcalde de Girona, tornàvem amb la Calaia, la Maria del Mar i en Raimon d’uns anys de viure a Barcelona. Havíem decidit de forma indiscutible que portaríem els nostres fills a l’escola pública i a l’escola que ens tocava pel fet de venir a viure al barri de Sant Pere. Així, el curs 1979-1980 la Mar va començar a Montjuïc i en Raimon a l’escola-bressol del costat. Però el fet més significatiu d’aquest moment és un altre. L’escola de Montjuïc era una escola a mig rendiment; cap curs no tenia l’aula plena i, en general, la gent de Girona hi tenia poca tirada. És el que en paraules d’en Joan Puigbert se’n deia en aquells temps una escola no desitjada. Per això va adquirir una gran significació que amb nosaltres i amb voluntat d’acompanyar-nos, un grup d’una vintena de pares joves que acabaven de triar Montjuïc per anar-hi a viure es decidissin per fer el mateix i donar una nova empenta al vell edifici emblemàtic, però mig buit i mal aprofitat, des que s’havia desafectat la muntanya i s’havien enderrocat les barraques del castell.
Sabíem la història que tenia i estàvem convençuts que podia recuperar la vella esplendor que hi havien somniat els edils republicans quan la van construir.
Vaig repassar també els actes del cinquantenari que es va celebrar l’any 1984 i que va tenir ja un bell programa d’activitats. Va haver-hi una exposició històrica, conferències, una audició de sardanes, un espectacle infantil, activitats esportives, i un concert a càrrec de la coral de l’escola. Veig encara el cartell que va editar l’Ajuntament de Girona amb motiu dels actes del cinquantenari, i que reprodueix un dibuix del programa de Fires de 1932, amb l’escola encimbellada i un grup d’infants i adolescents il·lusionats aixecant els braços assenyalant l’edifici i començant a pujar-hi plens d’afanys.
Tot això em va venir al cap el divendres 22 de maig de 2009 a l’Auditori. I he de confessar que a mesura que avançava el vol sota la conducció entusiasta de la Glòria Bonal i amb la col·laboració eficacíssima de tota la comunitat educativa, una esgarrifança va recórrer el meu cos, vaig posar pell de gallina i em vaig emocionar profundament. Perquè en les anades i vingudes dels alumnes i les alumnes de l’escola, de totes les edats, en l’espectacle acolorit i tendre de les samarretes, en els cants, les paraules i les representacions hi vaig trobar una resposta clara i alta a moltes coses.
Vaig veure reflectit i recollit l’esperit fundacional, els anys difícils de la postguerra, l’empenta i les il·lusions carregades de dubtes de 1979, les esperances del cinquantenari. La plenitud dels actes del 75è aniversari de l’escola de Montjuïc, curulla de modernitat, de poesia, de bellesa, de complicitat de la comunitat educativa. El vol resposta a tots aquests moments i establia una bella síntesis, recollia com en una gran metàfora l’ànima de l’escola en els seus llargs anys d’història.
Sortint de l’Auditori, emblema de la Girona del segle XXI, obrint-se enmig de la immensitat dels plàtans de la Devesa, la blanca presència de l’escola dialogava amb la ciutat com un far de cultura i coneixement.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
