EL GRUP PRAXIS 75
Diari de Girona
Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.
Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.
La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.
Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.
L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.
El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.
En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un moment amb en Bep i seguia.
A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.
He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.
Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html
QUAN ÉREM FELIÇOS
El Punt Avui
Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.
S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.
Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.
Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i, més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.
El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/505147-quan-erem-felicos.html
DOMÈNEC FITA
Diari de Girona
A tocar d’aquell ‘Pati de l’Hospici’, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l’exposició “Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011”, un compendi de la faceta de vitraller d’aquest artista nascut a Girona el 10 d’agost de 1927. Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d’una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, ‘l’urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall’. I no vaig poder resistir la temptació d’anar diumenge passat a l’oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l’avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l’Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m’havia seduït no sortia al catàleg, o almenys no el vaig saber trobar en un primer cop d’ull, i volia veure en directe si s’havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l‘interior de l’establiment aquest vitrall urbà d’unes dimensions considerables.
Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l’evidència d’un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l’art que l’ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.
Per conèixer bé l’obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l’exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d’encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l’obra cultural de “la Caixa”. Hi trobem unes ‘Reflexions sobre Domènec Fita’ d’Alexandre Cirici, i el text ‘Domènec Fita’ de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l’exposició Fita. 50 anys d’art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l’any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d’Arcadi Pla i un estudi d’introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.
Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista que durant la seva tasca pren tota mena d’apunts i escriu reflexions al fil de l’obra, de la vida i de l’actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d’inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l’any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l’any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d’Eva Vàzquez.
La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s’expressa amb molta força en la seva ‘Columna de la història de Girona’ instal·lada a Pedret l’any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l’any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l’homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d’aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l’any 2004, s’hi concentra una amplíssima referència al treball de l’artista a la ciutat, amb la ciutat, per la ciutat i sobre la ciutat.
En realitat des que l’any 2000 es va crear la Fundació Fita va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d’una obra enorme de la qual no tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l’artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l’esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.
No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l’abast de la trajectòria de Domènec Fita.
L’any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l’artista, (Caixa d’Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L’any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989 (Diputació, 1990), Fita, periple d’un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d’Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).
Segueix després l’amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992 i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002). Fita. Obra 2002 (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica,(2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l’exposició que m’ha servit de pretext per aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d’afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d’art Fita, editat l’ any 2006.
Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d’obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.
I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d’aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l’any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.
Des dels treballs juvenils, des d’aquell ‘Pati de l’Hospici’ de 1947, passant per l’accident de Betlem de l’any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l’art amb amor i passió.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/03/domenec-fita/545233.html
FREDERIC-PAU VERRIÉ
El Punt Avui
En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.
Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.
Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
PUBLICAT A: http://admin.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499715-frederic-pau-verrie.html
JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT
Revista de Girona núm. 270. Gener – Febrer 2012
A l’inici dels anys setanta en Jaume i jo ens coneixíem poc. M’adono ara que, entre els meus anys d’estudiant a Barcelona i els meus dos cursos a la Universitat de Liverpool (1970-1972), em vaig perdre algun dels fils de l’activisme antifranquista a Girona. Mai no els vaig perdre del tot, però, i puc dir que la meva sovintejada relació amb Presència em va facilitar tenir sempre un peu a Girona. Però Jaume Curbet era quatre anys més jove que jo, es feia amb els de la seva generació, entre els quals hi havia algun dels meus germans, i el fet de viure permanentment a Girona els donava una perspectiva lleugerament diferent. Quatre anys en l’adolescència són a vegades un abisme que amb el temps es tanca per igualació.
Va ser justament a Presència, on Curbet va ser el gerent de1974 a 1976, que el vaig tractar i conèixer. Vaig aprendre a poc a poc algun dels aspectes essencials de la seva biografia: el treball a la impremta familiar, Gràfiques Curbet, des dels catorze anys, i una operació a l’esquena als disset anys que el va tenir al llit i fora de circulació física durant un any i mig; un període prou llarg per esdevenir una etapa de formació, lectura, coneixement, compromís, reflexió i ordenació del pensament propi, i de seguiment atent de la realitat des del compromís polític i la distància física.
Vaig descobrir en Jaume Curbet un treballador sistemàtic, ordenat, rigorós, exigent. Capaç d’establir debats d’una dialèctica implacable construïda des dels arguments de la racionalitat extrema que va practicar tota la vida, fins a un punt d’intransigència amb tots, però sobretot amb ell mateix.
La descoberta del socialisme democràtic
Fou en aquell moment que hi vaig detectar totes les capacitats organitzatives i de contacte que el portaren a participar activament en l’organització, a la casa missió de Banyoles, de les jornades “La ciutat de demà”, sota la tutela del secretariat diocesà de Justícia i Pau, i que es van convertir en una mena d’escola d’aprenentatge per a la democràcia municipal quatre anys abans de les primeres eleccions municipals. Efectivament, els dies 6, 7 i 8 de juny de 1975, després d’una obertura de mossèn Joan Carrera, vicari episcopal de Barcelona, van desgranar les seves ponències Francesc Alaman, Josep M. Carreras i Juli Esteban, Josep Pallach i Isidre Molas. Recordo també les comunicacions que hi van presentar Joaquim Español i Modest Prats. Als ulls de Jaume Curbet, aquestes jornades eren com una culminació i una concreció en temes locals dels plantejaments del cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (recollit en forma de llibre per Ed. Nova Terra, 1975), on Josep Pallach pronunciaria una conferència sobre “Socialisme democràtic a Europa” el 22 d’abril de 1975.
Jaume Curbet estava lligat de forma molt estreta a Josep Pallach, i la mort d’aquest fou per a ell un cop molt dur. El mateix Jaume va escriure la cronologia del número monogràfic que li va dedicar Presència (“Josep Pallach, adéu a un lluitador”, Presència, núm. 458, any XIII, 22 de gener de 1977), on relatava: “A la matinada del 10 a l’11 de gener de 1977, Josep Pallach i Carolà mor a la porta de la Residència de Bellvitge a causa d’un infart.” La revista encara publicà altres textos sobre Pallach en els números següents, 459 i 460, i en aquest darrer la polèmica que Lluís M. de Puig i jo vam sostenir amb en Jaume arran de la mateixa cronologia i d’algunes apreciacions que en aquell moment a nosaltres ens semblaven molt subjectives. Ara catalogaria d’una extrema ingenuïtat aquell debat sobrer.
Però més enllà de la petita polèmica vull retenir, d’aquells dies de gener de 1977, dues imatges: l’una, a la capella ardent de Josep Pallach, on vaig veure Jaume Curbet amb els ulls més vermells pel dolor i les llàgrimes que mai hagi vist, i l’altra, al cementiri d’Esclanyà, amb un testimoni gràfic que el mostra molt a prop del taüt, en actitud serena i reflexiva.
Van passar dos anys més amb contactes esporàdics fins que, un cop vaig ser elegit cap de llista del PSC per a les eleccions municipals de Girona, un dia se’m va presentar, amb una actitud d’anar per feina, per posar-se a disposició i iniciar els preparatius de la campanya. Havien passat les eleccions del 15 de juny de 1977, i la fusió del PSC-Congrés i del PSC-R en un sol partit, en el Congrés del 15 i 16 de juny de 1978, que va portar a la unitat de tots els socialistes catalans.
Jaume Curbet, un projecte de reformes democràtiques (1979-1983)
Així va començar l’etapa de màxima intensitat i continuïtat en els nostres contactes, de feina compartida, de dificultats enormes, d’il·lusions desbordants. D’entusiasme juvenil. Jaume Curbet, amb l’ajut de molts altres companys i amb l’assessorament sever per als qüestions econòmiques de Josep Radresa, va anar confegint una teranyina de contactes i enquestes que pretenien fer una radiografia de l’Ajuntament de Girona des de fora amb dades aportades des de dins pels serveis municipals, puntualment elaborades per l’equip del secretari municipal Ramon Massaguer. Amb un punt d’inconsciència fèiem la dissecció de l’Ajuntament donant per fet que hi anàvem a governar. La convicció i la joventut foren algun dels nostres principals arguments. Darrere de tot hi havia un projecte, una idea de ciutat que es concretaren en el programa “Per una Girona nova”, que va esdevenir una referència malgrat la seva elementalitat, només coherent amb el grau de precarietat de la vida ciutadana de l’època.
No cal repetir ara el procés de les eleccions d’abril del 1979. Vam guanyar i vam fer el pacte que ens va permetre governar la ciutat. La nit mateixa de les eleccions, Curbet ho va certificar en una de les sortides del saló de descans del Teatre municipal per anar un moment al Govern Civil; quan vam passar per davant de l’oficina de la policia municipal, dos guàrdies es van quadrar solemnement i ell no es va pas estar de dir: “Quim, aquests ja s’han adonat que hem guanyat les eleccions”. No gaires dies més tard, en un dels nostres freqüents esmorzars a la Granja Mora, el senyor Joan, quan ens vam asseure a la barra, em va preguntar si aquell noi que anava amb mi era el meu fill. “No”, vaig dir, “és el tinent d’alcalde de Govern Local i Participació.
Durant quatre anys, Jaume Curbet va fer la reforma de la Policia municipal de Girona amb la creació de l’Escola de la Policia Municipal de Girona, la dotació del servei d’un nou edifici al carrer Bacià, el canvi del comandament de la policia i l’inici un procés ampli de creixement, professionalització, formació i democratització que va donar els seus fruits.
Ell mateix va elaborar l’any 1980 els materials bàsics i la doctrina per a aquesta profunda transformació pionera: La policia a Catalunya, La policia preventiva i El Servei de policia esdevingueren, entre agost i setembre de 1980, els materials bàsics de l’Escola de Policia. Abans, el fullet La policia municipal al servei dels ciutadans havia marcat, amb voluntat divulgativa, els objectius bàsics de la reforma del servei. Hi hauríem d’afegir el servei de prevenció i extinció d’incendis, el servei d’emergències, els consells municipals, la participació ciutadana, les publicacions, el disseny, la regulació dels circuits de la informació i de l’administració. Podem dir, finalment, que en Jaume va ser l’artífex més directe dels expedients de segregació de Salt i de Sarrià de Ter.
No va ser fàcil. A principis de 1980 es va haver d’operar de tiroides, i a l’estiu de 1980 ja havia engegat els seus contactes canadencs i la seva especialització en temes de seguretat. La pressió sobre la Policia Municipal era molt gran i els afanys reformistes d’en Jaume topaven, sovint, amb la peremptorietat del pragmatisme quotidià. Ell es rebel·lava, amb raó, contra la simplificació que convertia el tema de la policia municipal en el “tema de les multes”.
Conservo una correspondència profusa sobre aquestes qüestions: una carta del 3 de maig de 1980; un memoràndum del mateix mes titulat “Vint-i-una qüestions per una revisió, prenyada de futur, d’un any d’actuació municipal. El Govern local i la participació ciutadana”; una carta del 31 de maig de 1980 posant el seu càrrec a disposició i l’acta de regidor, si calia, per facilitar les remodelacions de cartipàs que s’albiraven amb la dimissió d’en Manel Nonó; una altra carta del 29 de juny i, finalment, un “Assaig de dimissió en el temple”, del 4 de juliol de 1980. Finalment, a la primavera de 1981, va tenir lloc una remodelació per la qual Jaume Curbet seguiria durant tot el mandat de tinent d’alcalde de Govern Local i Participació, mentre que Francesc Francisco es faria càrrec de la delegació de la Policia Municipal, amb la voluntat de Curbet de posar distància entre la seva nova especialització en temes de seguretat i la gestió estricta.
Abans, però, encara insistiria en el camí encetat. En un “Informe confidencial” del 30 de gener de 1981 va proposar un conjunt de mesures per avançar en la transformació de la policia.
Un cop fet el relleu, Jaume Curbet va començar o reprendre diverses col·laboracions a Vitòria i a Barcelona, i va seguir exercint la seva responsabilitat de tinent d’alcalde. I pel juliol de 1982 va realitzar una nova aportació, ja en clau preelectoral: “Elements per al debat entorn de l’estratègia municipal socialista a Girona”: ‘Oberts a les aportacions crítiques d’independents, mitjançant debats. Per un programa obert, que impulsi el canvi a partir d’un equipo homogeni (identificació, capacitat, cohesió) amb independents. I una estratègia, projecte autònom enfront a la reacció. Identificació Grup-Agrupació).’
El ciutadà del món
Amb aquest bagatge arribem a les eleccions de 1983. En Jaume, en l’exercici de les seves funcions, m’anava portant el resultat de les diverses meses. Els resultats eren d’una gran majoria absoluta. I em deia: “Què has fet?” “Res, ho hem fet entre tots”. La gran majoria de quinze regidors va obrir les portes a un Jaume Curbet nou que iniciava un camí més lliure definitivament.
El dimecres 19 d’octubre de 1983 des del Canadà, em deia: “Em plauria infinitament que volguessis acceptar en nom de tots els gironins, l’enyorament d’un gironí que no podrà ser-hi, a Girona, aquest any per Fires”. I més tard, des de Montréal, el 6-12-83 em va escriure en una postal: “Suposo que arribaré abans que no pas la postal, però volia deixar-te constància de: 1. Has cuidat molt bé els meus negocis. Thank’s you mil. 2. Amb el suplement que m’has enviat d’El País he presumit de Girona. A 5.000 km de les ‘trifulques vilatanes’ els montrealesos han quedat acollonits amb les cases del riu. És impressionant! i 3. Et prenc la paraula: hem de fer la llarga passejada per la nova Girona. Fins ara”.
Després van venir els encàrrecs diversos i l’especialització en instituts de seguretat. Madrid, Vitòria, Canàries i un període, entre 1990 i 1994, de retorn a Girona en un intent de tirar endavant la fusió de les dues impremtes familiars Curbet i Marquès.
Però el camí ja estava traçat i marcat de forma ineluctable per aquella “carambola”, a parer d’alguns, de 1979. La revolució que Jaume Curbet va assajar i aplicar a Girona havia esdevingut un referent a Catalunya, a Espanya i al món.
Ha culminat aquesta tasca amb el número 24 de la Revista Catalana de Seguretat Pública, que ha aparegut enguany dedicat a ell, i que inclou el seu article “Inseguretat global, seguretat mundicèntrica”, un destil·lat del seu llibre Un món insegur: la seguretat en la societat del risc. (Girona, CCG Edicions, 2011), on Curbet sintetitza que l’espiral de la seguretat no és el millor antídot per a la inseguretat, que cal una nova concepció del món i una nova percepció dels riscos d’abast mundial per articular un compromís democràtic amb la seguretat i amb la continuïtat de la vida en un món global.
La intensitat emocional i testamentària de la presentació del llibre a Girona ens va commoure a tots. La lliçó diària de vida, també. Ens passaven les imatges de la nostra trobada a Canàries abans de la mort d’en Ma (Martí Manuel Díez), el març de 1998.
Jo no havia vist mai uns ulls envermellits per les llàgrimes com els d’en Jaume arran de la mort d’en Pallach el 1977, fins que vaig veure els de Pep Quintanas el dia del funeral d’en Jaume, i no em podia veure els meus.
PUBLICAT A: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
