EL RETORN DEL TAPÍS
Diari de Girona
La nit de divendres a dissabte (30-31 d’abril) es descarregava d’un camió, a la plaça de Sant Feliu, el Tapís de la Creació. Acabava d’arribar del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. El van pujar fins a les sales capitulars i entre dissabte i diumenge va quedar ja del tot instal·lat en la seva completa esplendor restaurada. Des de dimecres sant que va ser presentat oficialment per les autoritats, el Bisbe i el degà del capítol es pot veure ja, i es pot dir, que en plena Setmana Santa aquesta peça del patrimoni de la Catedral i de la ciutat ha tornat al lloc on ha estat durant prop de mil anys.
Cada vegada que el Tapís, o alguna altra obra d’art del patrimoni de la ciutat, viatja fora es genera, en graus diversos, una certa inquietud i desconfiança. Ara mateix, tothom sabia que estava en bones mans, que hi havia uns recursos generosos de la Fundació “la Caixa” per a la seva restauració i que el Govern de la Generalitat vetllava pel Tapís i en garantia el retorn. Però sempre queda una ombra que, naturalment, s’ha dissipat del tot.
La inquietud d’aquest darrer viatge no té punt de comparació amb la inquietud i fins a un cert punt alarma que es va generar quan el Tapís de la Creació i altres obres d’art de la ciutat i la diòcesi van viatjar, l’any 1937, per a l’exposició d’art català al Jeu de Paume de París. Les peces es van carregar a Girona el 13 de febrer de 1937, es van exposar a París els mesos de març, abril i maig de 1937, més tard es van exposar al castell de Maisons Laffitte (estius-1937 fins a la fi de la guerra) i acabarien retornant per tren a Girona després de passar la nit del 15 de setembre de 1939 al’estació de Port-Bou. Joaquim M. Puigvert ha relatat els detalls més rellevants d’aquestes circumstàncies i de totes les operacions de salvaguarda del patrimoni artístic a la ciutat de Girona durant la Guerra Civil (al volum Segona República i Guerra Civil a Girona,1931-1939, Girona, Conferències a l’Arxiu Municipal, 2006) .
Clara Estrada i Campmany ha tractat, amb caràcter més general, el marc d’aquestes actuacions i el paper que hi desplegaren Jordi Rubió i Balaguer en matèria de biblioteques, Agustí Duran i Sanpere en matèria d’arxius, i Jeroni Martorell en matèria de monuments i patrimoni (El Servei del PHAC. La tasca d’Agustí Duran i Sanpere durant la República i la guerra (1931-1939), Barcelona, Ploion, 2007 i Contra ‘Els hombres de la horda’. La depuració franquista dels caps del patrimoni artístic i científic de la Generalitat republicana, Barcelona, Ploion, 2008).
El cas de 1937 va ser controvertit i va deixar petjada a la ciutat. Gràcies a l’amabilitat de l’Aurora Martini els seus col·laboradors he pogut consultar el volum de les actes de la Comissió de Monuments de1918 a1938 que per al període 12 de setembre de1936 a12 de març de 1938, i com a Comissió de Patrimoni Artístic i Arqueològic, va desenvolupar la seva tasca sota la presidència del delegat de Museus Miquel Santaló i amb la participació dels senyors Pau Planes, Eduard Fiol, Emili Blanc, Joan Subias, Pere Vallmajor, Carles Palol, Joan Turon, Pujol, i Francesc Riuró.
La primera notícia apareix en la sessió del 15 de gener de 1937, quan Santaló dóna compte de la notícia anunciada, el dia abans a Barcelona per Josep Gudiol, sobre la necessitat de desplaçar un conjunt d’obres d’art per a l’exposició d’art medieval català a París. S’adverteix del perill que comporta i s’acorda demanar les màximes garanties. El tema reprèn en la sessió extraordinària del dia 16 de gener de 1937, que presideix el conseller de cultura de la Generalitat Antoni M. Sbert. Santaló i tots els membres de la Comissió exigeixen garanties, que Sbert dóna, de moment, de forma verbal després d’informar dels contactes i de les garanties obtingudes del Govern francès. El moment culminant, que transcrivim és la sessió extraordinària del dia 13 de febrer de 1937.
“Es reuneixen en el local social, a les dotze del migdia, els membres de la Comissió anotats al marge, presidits pel Comissari delegat de museus Sr. M. Santaló.
Aquesta reunió ha estat motivada pel trasllat de les peces del nostre Museu medieval les quals hauran de figurar en l’exposició d’art medieval català que tindrà lloc en el Jeu de Paume de París durant el pròxim mes de març. Alguns dels membres assistents han presenciat l’embalatge i expedició de les peces que es detallen a continuació, les quals són trameses a Olot per mitjà d’un camió i personal de la Junta de Museus de Barcelona. Les peces són Tapís romànic del segle XI; retaule major d’argent repujat (s.XIV); Creu processonal d’argent repujat amb esmalts, s.XIV; Creu processonal d’argent repujat, s.XIV; Codex Homilies de Beda, miniat, s.XI; id miniat, ’Martirologi de Poblet’, s.XIV; escultura de Carlemany, s.XIV.
L’expedició d’aquestes peces ha tingut lloc moments abans d’efectuar-se la reunió. El Comissari Delegat de Museus després de llegida la comunicació de la Generalitat que amb caràcter de rebut ha sigut entregada en fer-se l’expedició, demana que consti en la present acta, amb l’acord de tots els membres de la Comissió, que en accedir aquesta al trasllat de les peces esmentades ho fa, mantenint les condicions establertes en la reunió extraordinària del dia 16 de gener a la qual va assistir el Conseller de Cultura de la Generalitat Sr Sbert, signant del document esmentat i en la qual es varen demanar al mateix les garanties necessàries per part de la Generalitat i també del Govern francès, per al retorn íntegre a la nostra ciutat de les peces esmentades. Com sigui que el Conseller va donar verbalment les garanties demanades i el document tramès per la Generalitat en el moment del trasllat no esmenta ni tan sols aquestes i no ofereix els detalls necessaris per a tenir la seguretat del retorn íntegre de les peces a la nostra ciutat, cal obtenir de la Generalitat altre rebut en substitució de l’esmentat en el qual es puntualitzi tot el que fa referència a les garanties donades verbalment pel conseller de Cultura” (als folis 150 v i 151 r, del llibre d’actes esmentat). Pere Vallmajó afegiria a la documentació un escrit seu del 25 de febrer, advertint dels riscos del trasllat posterior, i amb un embalatge més fràgil, del baldaquí, que per altra banda tenia els elements de fusta corcats.
Més endavant, a la sessió del dia 17 d’abril de 1937, Miquel Santaló explica el seu viatge a París i la visita a l’exposició del Jeu de Paume tot advertint que torna amb una notícia menys agradable que la seva visita ja que se l’ha informat que “sembla que després de la dita exposició es projecte fer-ne altre a Londres, lo qual pot ésser un perjudici molt gran per les peces”. Es proposa adreçar-se al conseller de Cultura reclamant el retorn de les peces a Girona al més aviat possible. A la sessió del 26 de maig del 37 es dóna compte de l’escrit de la Generalitat informant del trasllat dels objectes de l’exposició “a un castell proper a la mateixa ciutat el qual figura en el circuit de l’exposició internacional”. La comissió fa constar la seva contrarietat. En la sessió del 27 d’agost del 37 s’acorda novament reclamar el retorn de les peces “per exigir-ho així l’interès de la ciutat”. Finalment, en la sessió del 24 de setembre de 1937 s’acorda enviar una delegació a Barcelona per insistir en el retorn de les peces, i en la del 14 de desembre de 1937, Emili Blanch proposa, sense èxit, fer una campanya informativa a la premsa per tal de fer més evident la reclamació del retorn de les peces.
Puigvert esmenta com també anirien a visitar l’exposició (citant el treball de Mn. Jesús Prat) el bisbe Josep Cartañà, mossèn Llambert Font i mossèn Carles Bolós per assegurar-se que, a tenor de la propaganda antirepublicana, no s’estaven malvenent les peces.
Com hem explicat, aquell llarg viatge es va acabar el setembre de 1939.
El viatge que ha acabat ara, el març-abril de 2012, ha sigut molt més pacífic, hi ha intervingut 75 anys més tard un altre Govern de la Generalitat i, actualment el Tapís mostra la plenitud dels seus colors i s’ha desprès dels cosits i afegits apedaçats, s’ha destensat i respira millor, i en els seus replecs mostra alguna sorpresa que reservarem per als estudiosos que hi han treballat i que haurien fet molt feliç Pere de Palol.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
XAVIER MONTSALVATGE I GIRONA
Diari de Girona
Diumenge passat,11 de març de 2012, va fer cent anys del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona,1912 – Barcelona, 2012). Va néixer a la plaça del Vi, just a la casa de la cantonada del carrer de l’Albereda amb la pujada al Pont de Pedra. Aquí, la família Monsalvatje hi tenia l’establiment de banca Hijos de Fco. Monsalvatje,banqueros. Fill de Xavier Monsalvatje i Iglesias (Olot,1881-1921) i nét de Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917).
El mateix compositor explica la seva peripècia vital des de la casa de reminiscències gòtiques de Girona fins a un doble pis tenebrós del carrer de la Portaferrissa, a Barcelona, a partir de 1921, després de la mort del seu pare, en el seu llibre Papeles autobiográficos. Al alcance del recuerdo (Madrid, Fundación Banco Exterior, 1988, editat en català per Destino). Després, doncs, de viure deu anys a Girona, a la casa que hem esmentat, Montsalvatge se’n va a viure a Barcelona i és aquí on fa el gruix de la seva formació musical i on desplega la seva activitat de compositor i professor, amb una repercussió i reconeixement internacionals de primer nivell.
És aquesta trajectòria la que vol reconèixer la Comissió del Centenari amb un conjunt d’actes i activitats que es desenvoluparan des de setembre de 2011 fins a finals d’aquest 2012, i que té com a eix central l’exposició que, des del 6 de març d’enguany, es pot veure al Palau Robert de Barcelona, que vindrà aquest estiu a Girona i que després seguirà viatge a Madrid i Nova York. Amb l’impuls de l’Associació Xavier Montsalvatge compositor es farà un programa amplíssim, que va des de l’edició i interpretació de la seva obra a la publicació de textos biogràfics i treballs documentals sobre la seva vida i, principalment, la biografia que ha fet José Guerrero Martín. Escrita ja després del traspàs del compositor inclou, per primera vegada, la referència i repertori de tota la seva obra i amplia el contingut de biografies anteriors com la que l’any 1994 li van dedicar Francesc Taverna-Bech, Carles Guinovart i Francesc Bonastre a la col·lecció de compositors catalans, que editaven conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l’editorial de llibres de música Boileau.
Va ser justament el dia exacte del centenari del seu naixement que la comissió va voler commemorar la data amb un concert a Girona, a l’Auditori, que va coincidir amb l’acte de posar el nom de Xavier Montsalvatge a la sala simfònica d’aquest equipament de la nostra ciutat. Amb la soprano Ainhoa Arteta, Alobert Guinovart al piano i l’orquestra de Cadaqués es va interpretar un programa sintètic i cronològic, que va arrencar amb la ‘Petita suite burlesca’ de 1935, interpretada per primera vegada, i va seguir després amb els ‘Tres Divertiments’ (1941), les famosíssimes ‘Cinco canciones negras’ (1945), les ‘Tres postals il·luminades’ (1991), dedicades a la Provença, l’Havana i Nova York i amb clares ressonàncies musicals de cadascun dels tres escenaris, per concloure amb el ‘Madrigal sobre un tema popular’ (1991), que és una adaptació del ‘Cant dels ocells’.
I és justament amb les obres primerenques com aquesta de 1935 i els ‘Tres impromptus’ de 1933 que podem traçar un lligam amb Girona, pel fet que és també de 1933 l’intent de convertir el poema ‘Vinyes’, de Joan Teixidor en una peça per a piano i veu que, com explica Miquel Desclot en el text que acompanya el volum I de la “Integral de Canto”, editat per Columna Música el 2003, amb la interpretació de la mezzosoprano Marisa Martins i el pianista Mac McClure, Montsalvatge “va abandonar l’experiment en un calaix, insatisfet, després que la coneguda recitalista Mercè Plantada fes la desentesa davant la proposta d’estrena”. El mateix Desclot recorda com finalment va ser interpretada, a l’Ajuntament de Girona, amb el títol del primer vers “No t’abandonaré”, per part dels mateixos intèrprets que l’havien inclòs en l’àlbum abans esmentat, “Integral de Canto”. Montsalvatge havia recuperat la relació i les amistats amb Girona i em va voler dedicar aquesta cançó primerenca, com així consta en l’original de la partitura: ‘A Joaquim Nadal…No t’abandonaré (1933), poesia de Joan Teixidor. Record de l’estrena d’aquesta cançó que ofereixo a Joaquim Nadal amb l’estima i consideració de Xavier Montsalvatge. Al concert es va interpretar admirablement. Fecit, 29-XI-99 Xavier Montsalvatge’ i signa també Marisa Martins.
Dos anys abans, el 1997, la ciutat ja havia fet una clara reivindicació de Montsalvatge i dels seus orígens gironins que a ell mateix li agradava de recordar amb l’atorgament de la distinció Athenea, que enllaçava perfectament amb el clima i l’ambient cultural que havia conegut a casa seva i, molt especialment, a través del seu pare i tota la colla d’amics que empenyien la ciutat cap a una revifalla cultural extraordinària.
Així, doncs, malgrat haver viscut només deu anys a la ciutat, les arrels es van mantenir sempre i el record va deixar un pòsit entranyable que permetia de fer un pont entre la Girona de principis i la de finals del segle XX.
Precisament, per acabar convé precisar algunes coses per dissipar confusions i aclarir la continuïtat d’una nissaga de tronc olotí que es va desplegar a Girona i va donar fruits madurs per a la cultura i l’art. L’avi banquer, Francesc Monsalvatje, va ser un destacat medievalista i va dedicar la seva curiositat permanent a rescatar el patrimoni documental del comtat de Besalú principalment amb la seva profusa col·lecció Noticias históricas. El pare Xavier Monsalvatje, també banquer però en declivi, va tenir una vida curta, però exercí un paper rellevant a la vida cultural de Girona. Hi va arribar a viure l’any 1896 i l’any 1917, conjuntament amb Joaquim Pla, van estampar un deliciós Terra de gestes i de beutat, que tindria una segona edició el 1918 i que era una petita obra d’art amb orles, caplletres, dibuixos i un compendi de textos literaris, d’evocacions personals, d’exordis i d’obres d’art integrades en un producte singular i força irrepetible. Els amics li van editar, pòstumament (1922), les Proses del viure a Solius amb un format i una tipografia força similars al llibre anterior, però més auster i discret i del que només se’ n van fer 125 exemplars numerats.
I, així, tenim que igual com hi ha hagut un mínim de quatre generacions de Palols coneguts (Miquel, Pere, Miquel, Pere), hem de recordar, ara, quatre generacions, com a mínim, de Monsalvatjes, després Montsalvatges coneguts: Francesc, banquer i historiador; Xavier, banquer, escriptor i animador cultural; Xavier, músic i compositor, professor, a qui hem dedicat principalment avui l’article i, encara, Ivette, filla del nostre compositor homenatjat, i Xavier, arquitecte que retrobaria els escenaris del seu pare, del seu avi i del seu besavi i redactaria, amb en Xavier Llistosella, el Pla especial de la Devesa i executarien el projecte del Palau Firal de la ciutat, ara feliçment complementat amb l’Auditori i Palau de Congressos que ens va aplegar diumenge passat.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
EL GRUP PRAXIS 75
Diari de Girona
Dilluns d’aquesta setmana, amb un fred intens i passades les nou, vaig pujar lentament el carrer del Llop fins la plaça de la Catedral. Aparcat davant de l’edifici de la Pia Almoina hi havia un camió de Transports Corcoy. Vaig pensar que hi havia moviment al Museu d’Història de la Ciutat. Només d’entrar al Bau-bar en vaig tenir la plena confirmació. Hi havia, esmorzant, els treballadors del Museu i els treballadors de l’empresa de transports. També hi era en Bep Marquès, que em va explicar que estaven desmuntant l’exposició.
Després d’esmorzar i com que anava a l’Arxiu Municipal a consultar uns documents, just darrere els vidres de la porta del Museu vaig veure nítidament la imatge dels dos components del grup, en Lluís Bosch Martí i en Bep Marquès. Hi havia d’ entrar.
La moqueta d’un vermell pujat encara es mantenia intacta, l’obra havia estat ja del tot desmuntada i despenjada, i els plafons i paraments havien començat la fàcil deconstrucció. La sala del Museu era un espai en moviment. Gairebé es pot dir que vam repetir la cerimònia del dia de la inauguració i per deixar-ne constància ens vam fer una altra fotografia de tots tres.
Des del dia de Sant Narcís fins la primeria de febrer l’exposició havia esdevingut un taller, un centre d’ activitat i d’activisme, un nucli de debat i trobada ciutadana, un espai per reviure, repensar i reescriure uns anys crucials de la història contemporània de Girona. Amb el mateix esperit i el mateix entusiasme combatius, en Bep i en Lluís havien retrobat per uns mesos i ho practicaven cada cap de setmana l’activisme comunicatiu que havia caracteritzat la seva obra. Amb una hiperactivitat dialèctica incansable tots dos, i potser en Lluís més que en Bep, havien convertit el Museu en la nova àgora ciutadana per a les seves explicacions, consignes, proclames. Uns quants milers de gironins i de gironines han fet aquest exercici i han volgut compartir l’exercici de memòria, d’història i d’activisme que l’exposició proposava. Dilluns tancava les portes físicament aquesta “revisió historiogràfica” que ens ha proposat Narcís Selles i que ha anat molt més enllà per formular una recreació, un diàleg nou amb els materials dels quinze anys d’activitat del grup.
L’exposició, dissenyada i pensada per Marcel Dalmau, ens ha proposat un diàleg interactiu amb l’obra i les tècniques del grup Praxis. En tota mena de formats i suports desfilaven i es desgranaven els seus grans temes i les propostes artístiques. Emili Marquès, germà petit d’en Bep i Jordi Gispert van ajudar al joc de refer, des de les maquetes primàries i els muntatges preliminars, els grans fotomurals del Grup. Els polítics i la política, els grups de poder, els temes de debat, la duresa de la transició, la llarga agonia de la dictadura i les seves seqüeles, la difícil construcció de la democràcia, la dissolució i renúncia del marxisme, la reclamació de drets, llibertats i amnistia, el trencament dels poders oligàrquics, la denúncia d’ una societat i un món militaritzats, el referèndum de l’OTAN, o la vida política i l’agitació social pel canvi a la ciutat de Girona tenen la mirada atenta, mordaç, crítica, dialècticament interpel·lant del Grup. Deixeu que subratlli un instant la poètica del cartell, delicadíssim i insòlit, dedicat a en Just M. Casero i també perquè ha recuperat actualitat amb l’ exposició aquest grans retaule barroc de la Girona contemporània que la llibreria 22 ha convertit en el seu calendari de 2012 i que és un bigarrat retrat dels personatges i de les forces que es desplegaren en els anys setanta i vuitanta en l’ eclosió de la Girona democràtica.
El llibre Grup Praxis 75. (1975-1990).Una guerrilla comunicativa, que ha escrit i coordinat Narcís Selles és una eina indispensable per a aprofundir la circumstància històrica del Grup i la seva relació amb l’entorn político-cultural de la Girona dels anys setanta i vuitanta i per a conèixer la temàtica i la tècnica o les tècniques que el Grup va utilitzar en la seva producció.
En Bep Marquès, entre els anys 62 i 66, va ser el meu cap de secció a l’agrupament escolta Sant Narcís. Era dels grans, però ens devem portar no pas més de cinc anys. Un abisme en l’adolescència. Els grans ens iniciaven en la democràcia i el catalanisme quan els petits encara vèiem visions! Amic amb en Mili Marquès freqüentava el pis de la família Marquès, a la plaça del Gra, i passava sovint en els meus recorreguts entre el Cau de casa Carles i casa meva pel carrer de la Força, on a la plaça del Correu Vell el senyor Ramon Marquès, des de la porta de la impremta, un local atapeït i ple de màquines i una bona colla de treballadors, vigilava aquella cruïlla de la ciutat exercint d’ autèntic alcalde de barri. Parlava un moment amb en Bep i seguia.
A tocar de la impremta Marquès hi havia, a Força, 4, la redacció de Presència, on erm vaig iniciar en una certa activitat literària i periodística a partir de 1968. És quan ja a cavall de Girona i Barcelona que vaig conèixer bé en Lluís Bosch Martí. En les caminades cap al seu estudi del carrer dels Calderers repassàvem molts temes de la ciutat, de la política i de la cultura. Si passava per Ballesteries, Calderers i el carrer de la Barca era fàcil que em trobés en Lluís al peu del Forn Montserrat en animada conversació amb en Joan Pujolràs, un altre alcalde de barri, com el senyor Ramon Marquès, tristament desaparegut ja fa anys. Teixíem complicitats que fructificarien. Tinc, d’aquesta època, algunes reproduccions dedicades de treballs d’en Lluís Bosch Martí que recullen la millor tradició del cartellisme revolucionari, dels murals de la revolució mexicana, o de les noves tendències artístiques europees, i esdevenen una fusió barroca de tot en un afany globalitzador amb por de no deixar-se res.
He estat sovint objecte i objectiu de la mordacitat irònica del Grup Praxis75. També n’he estat amic i còmplice. La trobada de dilluns passat va tenir aquest regust de repàs de tota una vida com si en les parets de l’exposició en desmuntatge hi trobéssim encara les escletxes per retenir els temps viscuts i les hores passades.
Amb tranquil·la fe revolucionària, l’exposició ha actualitzat la vigència d’una obra i apunta als grans reptes, i als grans dubtes, per al futur.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/17/grup-praxis-75/547628.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
