DOMÈNEC FITA
Diari de Girona
A tocar d’aquell ‘Pati de l’Hospici’, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l’exposició “Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011”, un compendi de la faceta de vitraller d’aquest artista nascut a Girona el 10 d’agost de 1927. Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d’una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, ‘l’urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall’. I no vaig poder resistir la temptació d’anar diumenge passat a l’oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l’avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l’Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m’havia seduït no sortia al catàleg, o almenys no el vaig saber trobar en un primer cop d’ull, i volia veure en directe si s’havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l‘interior de l’establiment aquest vitrall urbà d’unes dimensions considerables.
Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l’evidència d’un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l’art que l’ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.
Per conèixer bé l’obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l’exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d’encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l’obra cultural de “la Caixa”. Hi trobem unes ‘Reflexions sobre Domènec Fita’ d’Alexandre Cirici, i el text ‘Domènec Fita’ de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l’exposició Fita. 50 anys d’art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l’any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d’Arcadi Pla i un estudi d’introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.
Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista que durant la seva tasca pren tota mena d’apunts i escriu reflexions al fil de l’obra, de la vida i de l’actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d’inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l’any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l’any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d’Eva Vàzquez.
La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s’expressa amb molta força en la seva ‘Columna de la història de Girona’ instal·lada a Pedret l’any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l’any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l’homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d’aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l’any 2004, s’hi concentra una amplíssima referència al treball de l’artista a la ciutat, amb la ciutat, per la ciutat i sobre la ciutat.
En realitat des que l’any 2000 es va crear la Fundació Fita va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d’una obra enorme de la qual no tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l’artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l’esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.
No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l’abast de la trajectòria de Domènec Fita.
L’any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l’artista, (Caixa d’Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L’any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989 (Diputació, 1990), Fita, periple d’un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d’Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).
Segueix després l’amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992 i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002). Fita. Obra 2002 (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica,(2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l’exposició que m’ha servit de pretext per aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d’afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d’art Fita, editat l’ any 2006.
Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d’obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.
I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d’aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l’any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.
Des dels treballs juvenils, des d’aquell ‘Pati de l’Hospici’ de 1947, passant per l’accident de Betlem de l’any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l’art amb amor i passió.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/02/03/domenec-fita/545233.html
FREDERIC-PAU VERRIÉ
El Punt Avui
En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.
Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.
Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
PUBLICAT A: http://admin.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499715-frederic-pau-verrie.html
JAUME CURBET: UNA VISIÓ. FIDEL A PALLACH I EXPERT EN SEGURETAT
Revista de Girona núm. 270. Gener – Febrer 2012
A l’inici dels anys setanta en Jaume i jo ens coneixíem poc. M’adono ara que, entre els meus anys d’estudiant a Barcelona i els meus dos cursos a la Universitat de Liverpool (1970-1972), em vaig perdre algun dels fils de l’activisme antifranquista a Girona. Mai no els vaig perdre del tot, però, i puc dir que la meva sovintejada relació amb Presència em va facilitar tenir sempre un peu a Girona. Però Jaume Curbet era quatre anys més jove que jo, es feia amb els de la seva generació, entre els quals hi havia algun dels meus germans, i el fet de viure permanentment a Girona els donava una perspectiva lleugerament diferent. Quatre anys en l’adolescència són a vegades un abisme que amb el temps es tanca per igualació.
Va ser justament a Presència, on Curbet va ser el gerent de1974 a 1976, que el vaig tractar i conèixer. Vaig aprendre a poc a poc algun dels aspectes essencials de la seva biografia: el treball a la impremta familiar, Gràfiques Curbet, des dels catorze anys, i una operació a l’esquena als disset anys que el va tenir al llit i fora de circulació física durant un any i mig; un període prou llarg per esdevenir una etapa de formació, lectura, coneixement, compromís, reflexió i ordenació del pensament propi, i de seguiment atent de la realitat des del compromís polític i la distància física.
Vaig descobrir en Jaume Curbet un treballador sistemàtic, ordenat, rigorós, exigent. Capaç d’establir debats d’una dialèctica implacable construïda des dels arguments de la racionalitat extrema que va practicar tota la vida, fins a un punt d’intransigència amb tots, però sobretot amb ell mateix.
La descoberta del socialisme democràtic
Fou en aquell moment que hi vaig detectar totes les capacitats organitzatives i de contacte que el portaren a participar activament en l’organització, a la casa missió de Banyoles, de les jornades “La ciutat de demà”, sota la tutela del secretariat diocesà de Justícia i Pau, i que es van convertir en una mena d’escola d’aprenentatge per a la democràcia municipal quatre anys abans de les primeres eleccions municipals. Efectivament, els dies 6, 7 i 8 de juny de 1975, després d’una obertura de mossèn Joan Carrera, vicari episcopal de Barcelona, van desgranar les seves ponències Francesc Alaman, Josep M. Carreras i Juli Esteban, Josep Pallach i Isidre Molas. Recordo també les comunicacions que hi van presentar Joaquim Español i Modest Prats. Als ulls de Jaume Curbet, aquestes jornades eren com una culminació i una concreció en temes locals dels plantejaments del cicle de conferències “Les terceres vies a Europa” (recollit en forma de llibre per Ed. Nova Terra, 1975), on Josep Pallach pronunciaria una conferència sobre “Socialisme democràtic a Europa” el 22 d’abril de 1975.
Jaume Curbet estava lligat de forma molt estreta a Josep Pallach, i la mort d’aquest fou per a ell un cop molt dur. El mateix Jaume va escriure la cronologia del número monogràfic que li va dedicar Presència (“Josep Pallach, adéu a un lluitador”, Presència, núm. 458, any XIII, 22 de gener de 1977), on relatava: “A la matinada del 10 a l’11 de gener de 1977, Josep Pallach i Carolà mor a la porta de la Residència de Bellvitge a causa d’un infart.” La revista encara publicà altres textos sobre Pallach en els números següents, 459 i 460, i en aquest darrer la polèmica que Lluís M. de Puig i jo vam sostenir amb en Jaume arran de la mateixa cronologia i d’algunes apreciacions que en aquell moment a nosaltres ens semblaven molt subjectives. Ara catalogaria d’una extrema ingenuïtat aquell debat sobrer.
Però més enllà de la petita polèmica vull retenir, d’aquells dies de gener de 1977, dues imatges: l’una, a la capella ardent de Josep Pallach, on vaig veure Jaume Curbet amb els ulls més vermells pel dolor i les llàgrimes que mai hagi vist, i l’altra, al cementiri d’Esclanyà, amb un testimoni gràfic que el mostra molt a prop del taüt, en actitud serena i reflexiva.
Van passar dos anys més amb contactes esporàdics fins que, un cop vaig ser elegit cap de llista del PSC per a les eleccions municipals de Girona, un dia se’m va presentar, amb una actitud d’anar per feina, per posar-se a disposició i iniciar els preparatius de la campanya. Havien passat les eleccions del 15 de juny de 1977, i la fusió del PSC-Congrés i del PSC-R en un sol partit, en el Congrés del 15 i 16 de juny de 1978, que va portar a la unitat de tots els socialistes catalans.
Jaume Curbet, un projecte de reformes democràtiques (1979-1983)
Així va començar l’etapa de màxima intensitat i continuïtat en els nostres contactes, de feina compartida, de dificultats enormes, d’il·lusions desbordants. D’entusiasme juvenil. Jaume Curbet, amb l’ajut de molts altres companys i amb l’assessorament sever per als qüestions econòmiques de Josep Radresa, va anar confegint una teranyina de contactes i enquestes que pretenien fer una radiografia de l’Ajuntament de Girona des de fora amb dades aportades des de dins pels serveis municipals, puntualment elaborades per l’equip del secretari municipal Ramon Massaguer. Amb un punt d’inconsciència fèiem la dissecció de l’Ajuntament donant per fet que hi anàvem a governar. La convicció i la joventut foren algun dels nostres principals arguments. Darrere de tot hi havia un projecte, una idea de ciutat que es concretaren en el programa “Per una Girona nova”, que va esdevenir una referència malgrat la seva elementalitat, només coherent amb el grau de precarietat de la vida ciutadana de l’època.
No cal repetir ara el procés de les eleccions d’abril del 1979. Vam guanyar i vam fer el pacte que ens va permetre governar la ciutat. La nit mateixa de les eleccions, Curbet ho va certificar en una de les sortides del saló de descans del Teatre municipal per anar un moment al Govern Civil; quan vam passar per davant de l’oficina de la policia municipal, dos guàrdies es van quadrar solemnement i ell no es va pas estar de dir: “Quim, aquests ja s’han adonat que hem guanyat les eleccions”. No gaires dies més tard, en un dels nostres freqüents esmorzars a la Granja Mora, el senyor Joan, quan ens vam asseure a la barra, em va preguntar si aquell noi que anava amb mi era el meu fill. “No”, vaig dir, “és el tinent d’alcalde de Govern Local i Participació.
Durant quatre anys, Jaume Curbet va fer la reforma de la Policia municipal de Girona amb la creació de l’Escola de la Policia Municipal de Girona, la dotació del servei d’un nou edifici al carrer Bacià, el canvi del comandament de la policia i l’inici un procés ampli de creixement, professionalització, formació i democratització que va donar els seus fruits.
Ell mateix va elaborar l’any 1980 els materials bàsics i la doctrina per a aquesta profunda transformació pionera: La policia a Catalunya, La policia preventiva i El Servei de policia esdevingueren, entre agost i setembre de 1980, els materials bàsics de l’Escola de Policia. Abans, el fullet La policia municipal al servei dels ciutadans havia marcat, amb voluntat divulgativa, els objectius bàsics de la reforma del servei. Hi hauríem d’afegir el servei de prevenció i extinció d’incendis, el servei d’emergències, els consells municipals, la participació ciutadana, les publicacions, el disseny, la regulació dels circuits de la informació i de l’administració. Podem dir, finalment, que en Jaume va ser l’artífex més directe dels expedients de segregació de Salt i de Sarrià de Ter.
No va ser fàcil. A principis de 1980 es va haver d’operar de tiroides, i a l’estiu de 1980 ja havia engegat els seus contactes canadencs i la seva especialització en temes de seguretat. La pressió sobre la Policia Municipal era molt gran i els afanys reformistes d’en Jaume topaven, sovint, amb la peremptorietat del pragmatisme quotidià. Ell es rebel·lava, amb raó, contra la simplificació que convertia el tema de la policia municipal en el “tema de les multes”.
Conservo una correspondència profusa sobre aquestes qüestions: una carta del 3 de maig de 1980; un memoràndum del mateix mes titulat “Vint-i-una qüestions per una revisió, prenyada de futur, d’un any d’actuació municipal. El Govern local i la participació ciutadana”; una carta del 31 de maig de 1980 posant el seu càrrec a disposició i l’acta de regidor, si calia, per facilitar les remodelacions de cartipàs que s’albiraven amb la dimissió d’en Manel Nonó; una altra carta del 29 de juny i, finalment, un “Assaig de dimissió en el temple”, del 4 de juliol de 1980. Finalment, a la primavera de 1981, va tenir lloc una remodelació per la qual Jaume Curbet seguiria durant tot el mandat de tinent d’alcalde de Govern Local i Participació, mentre que Francesc Francisco es faria càrrec de la delegació de la Policia Municipal, amb la voluntat de Curbet de posar distància entre la seva nova especialització en temes de seguretat i la gestió estricta.
Abans, però, encara insistiria en el camí encetat. En un “Informe confidencial” del 30 de gener de 1981 va proposar un conjunt de mesures per avançar en la transformació de la policia.
Un cop fet el relleu, Jaume Curbet va començar o reprendre diverses col·laboracions a Vitòria i a Barcelona, i va seguir exercint la seva responsabilitat de tinent d’alcalde. I pel juliol de 1982 va realitzar una nova aportació, ja en clau preelectoral: “Elements per al debat entorn de l’estratègia municipal socialista a Girona”: ‘Oberts a les aportacions crítiques d’independents, mitjançant debats. Per un programa obert, que impulsi el canvi a partir d’un equipo homogeni (identificació, capacitat, cohesió) amb independents. I una estratègia, projecte autònom enfront a la reacció. Identificació Grup-Agrupació).’
El ciutadà del món
Amb aquest bagatge arribem a les eleccions de 1983. En Jaume, en l’exercici de les seves funcions, m’anava portant el resultat de les diverses meses. Els resultats eren d’una gran majoria absoluta. I em deia: “Què has fet?” “Res, ho hem fet entre tots”. La gran majoria de quinze regidors va obrir les portes a un Jaume Curbet nou que iniciava un camí més lliure definitivament.
El dimecres 19 d’octubre de 1983 des del Canadà, em deia: “Em plauria infinitament que volguessis acceptar en nom de tots els gironins, l’enyorament d’un gironí que no podrà ser-hi, a Girona, aquest any per Fires”. I més tard, des de Montréal, el 6-12-83 em va escriure en una postal: “Suposo que arribaré abans que no pas la postal, però volia deixar-te constància de: 1. Has cuidat molt bé els meus negocis. Thank’s you mil. 2. Amb el suplement que m’has enviat d’El País he presumit de Girona. A 5.000 km de les ‘trifulques vilatanes’ els montrealesos han quedat acollonits amb les cases del riu. És impressionant! i 3. Et prenc la paraula: hem de fer la llarga passejada per la nova Girona. Fins ara”.
Després van venir els encàrrecs diversos i l’especialització en instituts de seguretat. Madrid, Vitòria, Canàries i un període, entre 1990 i 1994, de retorn a Girona en un intent de tirar endavant la fusió de les dues impremtes familiars Curbet i Marquès.
Però el camí ja estava traçat i marcat de forma ineluctable per aquella “carambola”, a parer d’alguns, de 1979. La revolució que Jaume Curbet va assajar i aplicar a Girona havia esdevingut un referent a Catalunya, a Espanya i al món.
Ha culminat aquesta tasca amb el número 24 de la Revista Catalana de Seguretat Pública, que ha aparegut enguany dedicat a ell, i que inclou el seu article “Inseguretat global, seguretat mundicèntrica”, un destil·lat del seu llibre Un món insegur: la seguretat en la societat del risc. (Girona, CCG Edicions, 2011), on Curbet sintetitza que l’espiral de la seguretat no és el millor antídot per a la inseguretat, que cal una nova concepció del món i una nova percepció dels riscos d’abast mundial per articular un compromís democràtic amb la seguretat i amb la continuïtat de la vida en un món global.
La intensitat emocional i testamentària de la presentació del llibre a Girona ens va commoure a tots. La lliçó diària de vida, també. Ens passaven les imatges de la nostra trobada a Canàries abans de la mort d’en Ma (Martí Manuel Díez), el març de 1998.
Jo no havia vist mai uns ulls envermellits per les llàgrimes com els d’en Jaume arran de la mort d’en Pallach el 1977, fins que vaig veure els de Pep Quintanas el dia del funeral d’en Jaume, i no em podia veure els meus.
PUBLICAT A: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam
GABRIEL ROURA I GÜIBAS (1932-2008)
Diari de Girona
L’Institut d’Estudis Gironins acaba de publicar un volum de pes. És el volum cinquanta-dos corresponent a l’any 2011 i s’ofereix com a Miscel·lània d’homenatge a Gabriel Roura i Güibas. Avui no comentaré el contingut d’aquest volum que, com indica el seu mateix títol, és de caràcter miscel·lani, s’organitza cronològicament per les etapes de la història i recull un conjunt ampli i interessant de treballs de dictats a Mn. Gabriel Roura per part d’amics, companys i deixebles. Només dir que amb les aportacions que cada any publiquen els Annals anem avançant cap al millor coneixement de la història de les terres de Girona i anem coneixent aportacions i novetats sobre les principals qüestions de la nostra peripècia comunitària.
Vull, en canvi, referir-me a la persona i a la biografia de l’homenatjat, tot subratllant que el mateix volum l’encapçalen dos treballs de caràcter biobibliogràfic sobre Mn. Roura. D’una banda, l’article de Joan Villar Torrent, “Mn. Gabriel Roura i Güibas (1932-2008), canonge arxiver de la catedral de Girona”, i el d’Isabel Juncosa Ginestà “Bibliografia de Gabriel Roura i Güibas (1932-2008)”. Cal dir, així mateix, que en aquest mateix volum es publica un darrer treball inèdit de Mn. Roura, un petit article pòstum, dedicat a la figura de Dalmau de Raset.
Si ens fixem en la bibliografia cal destacar nombrosos treballs relacionats amb la Catedral de Girona, amb l’edició de col·leccions documentals, amb diferents aspectes de la història de l’església de Girona i amb el repàs d’alguns monuments i les seves singularitats. Cal destacar, en aquest sentit, els articles que amb caràcter biogràfic i d’homenatge va dedicar a mossèn Jaume Marquès Casanovas l’arxiver, antecessor seu, i a les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda; principalment aquest darrer perquè aclareix de manera concloent que es tracta efectivament del sepulcre de la gran comtessa Ermessenda i no de Mafalda, com en algun moments s’havia dit. I, molt especialment, les seves aportacions a edicions de facsímils del llibre del Beat de Lièbana de la Catedral o del Martirologi d’Usuard. El seu coneixement li va permetre també fer aportacions generalistes i de síntesi, la més important de les quals el llibre Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes, del 785 a l’any 1000 (Girona,1988), dins de la Història de Girona editada conjuntament per l’Ajuntament i la Diputació. No cal dir que guardo un record molt singular i afectuós de la seva col·laboració en el llibre que vam dedicar a la Catedral de Girona l’any 2002, en una edició de l’editorial Lunwerg.
Però més enllà dels seus treballs científics i acadèmics, m’interessa ara destacar el perfil biogràfic, el rostre humà d’una persona que vaig tenir d’alumne i que com en molts altres casos va superar el mestre en els temes de la seva especialitat que, com la paleografia i la història de l’Església, van ser finalment el seu camp de treball un cop acabada la carrera. Tant que a partir de 1977 va ensenyar al Col·legi Universitari de Girona i, més endavant, també al Departament d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, des de 1975 va començar la seva tasca d’arxiver primer a l’arxiu diocesà, després (1977) a l’arxiu de la Catedral i de 1981 endavant, un cop traspassat Mn. Marquès, com a arxiver de la Catedral.
Aquest vessant no va ser mai incompatible amb la seva tasca pastoral que estrenà a Llagostera (1955), va continuar a la parròquia del Carme (1958), a Sarrià de Ter des de 1965, Colera de 1882 a 1890 fins que fou elegit president del capítol de la Catedral el 23 d’abril de 1990, càrrec que va mantenir fins el 2006. La notícia de la seva mort sobtada el 26 de febrer de 2008 va deixar una empremta de tristesa, emoció i trasbals.
No puc donar detalls del seu pas per les parròquies on va innovar i renovar els mètodes pastorals i va introduir casals i colònies com un camí per incorporar els infants i els adolescents a les tasques parroquials. Sí que puc explicar més de prop que era un home afable, contingut i discret, amb un punt d’elegància vestia sovint amb corbata i en els dies d’hivern no deixava l’abric i un barret. Li agradava la conversa i la tertúlia al voltant d’una taula, el futbol i el ciclisme, amb una afició especial al Tour, que va heretar del seu pare i procurava donar a la Catedral la dimensió social i cultural que es correspon al primer temple de la ciutat i de la diòcesi. Exercia la presidència del Capítol amb afany de donar projecció a la Catedral cap enfora i cap endins, per interès pastoral, litúrgic i cultural. Li agradava viatjar, anar a visitar els amics que havia deixat arreu i trobar-se amb les persones que havia conegut i vivien en d’altres països.
És en aquesta etapa, més directament vinculada a la Catedral, que es relaciona amb les tradicions i les celebracions ciutadanes i exerceix de consiliari de confraries i entitats d’una gran dimensió ciutadana. Per tots aquests motius li agradava que els gironins truquessin a la porta de la Catedral per casar-se o batejar els seus fills, i donar també, així, al temple, més enllà de les grans solemnitats, l’oportunitat de ser vist i gaudit per molts ciutadans que d’una altra manera potser no s’hi haurien acostat mai.
El recull que suscita aquest article és un reconeixement a la trajectòria d’un capellà il·lustrat que, nascut a l’Empordà i amb profundes arrels figuerenques, va deixar la seva petjada per les parròquies de la diòcesi i finalment a la ciutat de Girona. Del record d’en Gabriel Roura ens queda una gran recança, un pòsit de tristesa, la gran satisfacció de tota la feina feta i la constatació que ja no va poder veure les darreres novetats de la nostra Catedral.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/23/gabriel-roura-guibas-1932—2008/538083.html
MANEL SERRA I PARDÀS
Diari de Girona
En Manel Serra és un professional que inspira confiança. Podem afegir-hi que la seva professionalitat és de contrastada solvència. Ho ha demostrat amb discreció i eficàcia des de diversos camps; sobretot en el terreny cívic i en el terreny professional. Des de molt aviat ho va demostrar un cop llicenciat en ciències econòmiques en diversos treballs en el món empresarial. Però jo destacaria, sobretot, una aportació singular que vaig conèixer de prop: la monografia comarcal dedicada al Gironès dins de la sèrie de monografies comarcals que en els primers vuitanta havia llançat la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Un cop acabat el treball va esdevenir el llibre El Gironès. Aproximació a l’estructura sòcio-econòmica (Barcelona, 1981), que signarien conjuntament Montserrat Terradas, Rosa M. Picamal i Manel Serra. És evident que han transcorregut trenta anys, però aquest llibre constitueix una aportació singular a l’anàlisi de les potencialitats del Gironès, s’afegia a la tradició de les monografies que s’havien escrit en època republicana i assenyalava les oportunitats i els reptes que la comarca aprofitaria i que recolliria apuntant els nous riscos Josep Oliver en els seus treballs dels darrers anys noranta.
La seva dedicació professional als temes de l’aigua, des de la gerència del Consorci de la Costa Brava, de 1983 fins a les darreries de 2011 assenyalen una llarga trajectòria professional sota mandats ben diversos, des de compromisos i fonaments estrictament professionals i amb una clara orientació al servei públic, a l’atenció directa als ajuntaments socis del Consorci i a l’acompliment dels objectius bàsics d’aquest organisme. Des d’aquesta responsabilitat es va haver d’ocupar de les inversions en infraestructures de sanejament de gran envergadura i d’abastament d’una importància cabdal. Vull subratllar el desdoblament de la canonada del Pasteral, dedicat íntegrament a complir i fer complir els cabals compromesos amb la Llei del Ter, un cop es va decidir la derivació de les aigües del Ter cap a l’abastament metropolità. La inversió per a Girona i sobretot per a la Costa Brava va arribar tard, però va ser reclamada, exigida i materialitzada sota la direcció eficaç de Manel Serra. Crec que puc dir, sense cap por a equivocar-me, que si féssim un repàs dels que són o han estat alcaldes i alcaldesses de les poblacions directament ateses i representades al Consorci tots coincidirien en l’apreciació del rigor i l’eficàcia com a paradigmes de l’actuació d’en Manel Serra. En un text breu “Alguns elements per a una cultura de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter” (al llibre L’aigua a Catalunya. Una perspectiva per als ciutadans, Càtedra Agbar, 2006), Serra fa una aproximació de gran agudesa a les mancances de les infraestructures, a la seva concepció antiga, a la desconfiança creixent i a la necessitat de replantejar, amb paràmetres nous, el problema de l’aigua, sense estar-se de dir que en ple segle XXI calia esperar de les autoritats polítiques i hidràuliques una resposta intel·ligent a la problemàtica del Ter, un riu que havia deixat de ser riu.
En la trajectòria d’en Manel, com hem dit, hi ha també una dimensió de compromís cívic. S’expressa en la seva inquietud ciutadana, en la seva participació en la gestació i la gestió de la Llibreria 22, s’expressa també en el seu text, memorialístic i cívic, dedicat al barri on va néixer, El Grup de Sant Narcís de Girona. 50 anys (1952-2002), (Girona, Ajuntament, 2002), en el qual explica les seves vivències i l’evolució social del barri, que ell va veure créixer i fondre’s amb la ciutat de Girona sense perdre mai la singular personalitat que el va caracteritzar des de la seva construcció, com ha explicat molt bé la Rosa M. Fraguell. I té una culminació molt especial en el difícil compromís de liderar l’entitat Caixa de Girona fins a l’absorció per la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i la direcció de la Fundació de la Caixa de Girona i el seu recorregut pel panorama pantanós de la crisi de les entitats d’estalvi, amb salvaguarda i cura dels dipòsits dels clients de l’entitat que va presidir. Vull afegir, sobretot en la seva condició de vicepresident del Consell social de la Universitat de Girona, una intervenció brillant i contundent, tant com documentada, en l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-2012 a l’església de Sant Domènec, magnífica sala d’actes de la Universitat de la ciutat a pocs mesos del vintè aniversari de la seva erecció per Llei. Diagnòstic i programa ressonaven en les voltes gòtiques amb la contundència dels sermons dels dominics que havia albergat i amb la claredat de qui posa el dit a la nafra dels temes pendents i de les qüestions obertes. Va ser un discurs llarg i sonat, un clar advertiment al món acadèmic i sobretot als responsables polítics des de la tribuna acreditada de la societat civil.
Si el tema que ara s’ha suscitat en relació amb la gerència del Consorci de la Costa Brava és un tema de “confiança” no veig per on pot grinyolar si la “confiança” es mesura en termes de professionalitat i compromís. A no ser, esclar, que es tracti a criteri dels nous responsables polítics de la Diputació i del Consorci d’una qüestió de “confiança política”, d’adhesió incondicional a les sigles. Deixem per als advocats i els tribunals els temes de caràcter administratiu, civil i penal que es podrien desprendre d’una acció unilateral que trenca un contracte recolzat en un concurs públic produït cinc anys abans de l’aprovació d’uns estatuts que el que feien era preveure l’eventualitat d’un canvi de persona en la gerència un cop conclòs el compromís contractual d’en Manel Serra.
Centrem-nos només en la “confiança”. És cert que en Manel Serra, de1987 a1995, inscriu el seu nom en l’acreditada llista dels regidors d’hisenda de l’Ajuntament de Girona, un d’ells de CiU i la resta presentats en llistes del PSC. En Manel Serra es va brindar a col·laborar amb el projecte del PSC a la ciutat sense cap compromís de militància estricta i des del més estricte vessant professional. El que ha permès, mandat darrere mandat, tancar uns comptes sanejats, clars, amb romanents positius, amb un endeutament baix, amb crèdits subscrits i disponibles, amb capacitat d’inversió assegurada. Com ara.
Però això justament no és motiu de desconfiança si es vol fer prevaldre la professionalitat com argument de la confiança. És el criteri que vaig aplicar quan em vaig fer càrrec de l Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Només van canviar set persones, estrictament els càrrecs eventuals i, fins i tot, vaig mantenir dos directors generals que venien del Govern anterior i vaig acollir al Departament algun altre alt càrrec que havia cessat en una altra conselleria.
Sembla, però, que ara es volen fer valdre uns altres paràmetres pera mesurar la “confiança” i no tinc pas la seguretat que amb aquests criteris hi surtin guanyant els ciutadans per molt que hagin votat majoritàriament determinades opcions. Segur que la confiança dels ciutadans reclama una altra mena de confiança per a l’Administració pública.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/09/manel-serra-pardas/534937.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
