MANEL SERRA I PARDÀS
Diari de Girona
En Manel Serra és un professional que inspira confiança. Podem afegir-hi que la seva professionalitat és de contrastada solvència. Ho ha demostrat amb discreció i eficàcia des de diversos camps; sobretot en el terreny cívic i en el terreny professional. Des de molt aviat ho va demostrar un cop llicenciat en ciències econòmiques en diversos treballs en el món empresarial. Però jo destacaria, sobretot, una aportació singular que vaig conèixer de prop: la monografia comarcal dedicada al Gironès dins de la sèrie de monografies comarcals que en els primers vuitanta havia llançat la Caixa d’Estalvis de Catalunya. Un cop acabat el treball va esdevenir el llibre El Gironès. Aproximació a l’estructura sòcio-econòmica (Barcelona, 1981), que signarien conjuntament Montserrat Terradas, Rosa M. Picamal i Manel Serra. És evident que han transcorregut trenta anys, però aquest llibre constitueix una aportació singular a l’anàlisi de les potencialitats del Gironès, s’afegia a la tradició de les monografies que s’havien escrit en època republicana i assenyalava les oportunitats i els reptes que la comarca aprofitaria i que recolliria apuntant els nous riscos Josep Oliver en els seus treballs dels darrers anys noranta.
La seva dedicació professional als temes de l’aigua, des de la gerència del Consorci de la Costa Brava, de 1983 fins a les darreries de 2011 assenyalen una llarga trajectòria professional sota mandats ben diversos, des de compromisos i fonaments estrictament professionals i amb una clara orientació al servei públic, a l’atenció directa als ajuntaments socis del Consorci i a l’acompliment dels objectius bàsics d’aquest organisme. Des d’aquesta responsabilitat es va haver d’ocupar de les inversions en infraestructures de sanejament de gran envergadura i d’abastament d’una importància cabdal. Vull subratllar el desdoblament de la canonada del Pasteral, dedicat íntegrament a complir i fer complir els cabals compromesos amb la Llei del Ter, un cop es va decidir la derivació de les aigües del Ter cap a l’abastament metropolità. La inversió per a Girona i sobretot per a la Costa Brava va arribar tard, però va ser reclamada, exigida i materialitzada sota la direcció eficaç de Manel Serra. Crec que puc dir, sense cap por a equivocar-me, que si féssim un repàs dels que són o han estat alcaldes i alcaldesses de les poblacions directament ateses i representades al Consorci tots coincidirien en l’apreciació del rigor i l’eficàcia com a paradigmes de l’actuació d’en Manel Serra. En un text breu “Alguns elements per a una cultura de l’aigua i un epíleg dedicat al riu Ter” (al llibre L’aigua a Catalunya. Una perspectiva per als ciutadans, Càtedra Agbar, 2006), Serra fa una aproximació de gran agudesa a les mancances de les infraestructures, a la seva concepció antiga, a la desconfiança creixent i a la necessitat de replantejar, amb paràmetres nous, el problema de l’aigua, sense estar-se de dir que en ple segle XXI calia esperar de les autoritats polítiques i hidràuliques una resposta intel·ligent a la problemàtica del Ter, un riu que havia deixat de ser riu.
En la trajectòria d’en Manel, com hem dit, hi ha també una dimensió de compromís cívic. S’expressa en la seva inquietud ciutadana, en la seva participació en la gestació i la gestió de la Llibreria 22, s’expressa també en el seu text, memorialístic i cívic, dedicat al barri on va néixer, El Grup de Sant Narcís de Girona. 50 anys (1952-2002), (Girona, Ajuntament, 2002), en el qual explica les seves vivències i l’evolució social del barri, que ell va veure créixer i fondre’s amb la ciutat de Girona sense perdre mai la singular personalitat que el va caracteritzar des de la seva construcció, com ha explicat molt bé la Rosa M. Fraguell. I té una culminació molt especial en el difícil compromís de liderar l’entitat Caixa de Girona fins a l’absorció per la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i la direcció de la Fundació de la Caixa de Girona i el seu recorregut pel panorama pantanós de la crisi de les entitats d’estalvi, amb salvaguarda i cura dels dipòsits dels clients de l’entitat que va presidir. Vull afegir, sobretot en la seva condició de vicepresident del Consell social de la Universitat de Girona, una intervenció brillant i contundent, tant com documentada, en l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-2012 a l’església de Sant Domènec, magnífica sala d’actes de la Universitat de la ciutat a pocs mesos del vintè aniversari de la seva erecció per Llei. Diagnòstic i programa ressonaven en les voltes gòtiques amb la contundència dels sermons dels dominics que havia albergat i amb la claredat de qui posa el dit a la nafra dels temes pendents i de les qüestions obertes. Va ser un discurs llarg i sonat, un clar advertiment al món acadèmic i sobretot als responsables polítics des de la tribuna acreditada de la societat civil.
Si el tema que ara s’ha suscitat en relació amb la gerència del Consorci de la Costa Brava és un tema de “confiança” no veig per on pot grinyolar si la “confiança” es mesura en termes de professionalitat i compromís. A no ser, esclar, que es tracti a criteri dels nous responsables polítics de la Diputació i del Consorci d’una qüestió de “confiança política”, d’adhesió incondicional a les sigles. Deixem per als advocats i els tribunals els temes de caràcter administratiu, civil i penal que es podrien desprendre d’una acció unilateral que trenca un contracte recolzat en un concurs públic produït cinc anys abans de l’aprovació d’uns estatuts que el que feien era preveure l’eventualitat d’un canvi de persona en la gerència un cop conclòs el compromís contractual d’en Manel Serra.
Centrem-nos només en la “confiança”. És cert que en Manel Serra, de1987 a1995, inscriu el seu nom en l’acreditada llista dels regidors d’hisenda de l’Ajuntament de Girona, un d’ells de CiU i la resta presentats en llistes del PSC. En Manel Serra es va brindar a col·laborar amb el projecte del PSC a la ciutat sense cap compromís de militància estricta i des del més estricte vessant professional. El que ha permès, mandat darrere mandat, tancar uns comptes sanejats, clars, amb romanents positius, amb un endeutament baix, amb crèdits subscrits i disponibles, amb capacitat d’inversió assegurada. Com ara.
Però això justament no és motiu de desconfiança si es vol fer prevaldre la professionalitat com argument de la confiança. És el criteri que vaig aplicar quan em vaig fer càrrec de l Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Només van canviar set persones, estrictament els càrrecs eventuals i, fins i tot, vaig mantenir dos directors generals que venien del Govern anterior i vaig acollir al Departament algun altre alt càrrec que havia cessat en una altra conselleria.
Sembla, però, que ara es volen fer valdre uns altres paràmetres pera mesurar la “confiança” i no tinc pas la seguretat que amb aquests criteris hi surtin guanyant els ciutadans per molt que hagin votat majoritàriament determinades opcions. Segur que la confiança dels ciutadans reclama una altra mena de confiança per a l’Administració pública.
PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/12/09/manel-serra-pardas/534937.html
LLAURAR I SEMBRAR
L’Avenç núm. 374, desembre de 2011
En ocasió de la publicació de les Homilies de Medinyà de Modest Prats
El lector de L’Avenç coneix la profunda humanitat de mossèn Modest Prats a través, sobretot, de l’entrevista que li féu en Josep M. Muñoz.
En Modest és un home poc donat a escriure per publicar. Ha parlat i ha escrit molt, però n’ha fet sempre eina de la paraula viva. Les publicacions d’en Modest han anat arribant una mica per decantament, per una tria i selecció feta pel pas del temps, dels anys, de les estacions, del calendari litúrgic, i la col·laboració dels deixebles i dels amics. És, sobretot, el cas de les Engrunes i retalls. Escrits de llengua i cultura catalanes, en una edició a cura de Francesc Feliu (Girona, CCG, 2009).
I és també, ara, el cas d’aquestes Homilies de Medinyà, que ha estampat l’editorial Empúries (Barcelona, 2011) amb la tria de Salomó Marquès, la col·laboració de Josep M. Fonalleras i l’impuls decidit i amistós de Xavier Folch.
Cal dir, però, que existeix una excepció notable, la Història de la llengua catalana, que Josep M. Nadal i Modest Prats van publicar a Edicions 62 en dos volums, Dels inicis al segle XV (Barcelona, 1982) i El segle XV (Barcelona, 1996). Nadal i Prats es tancaven dies i dies a casa d’aquest darrer “a fer llibre”, i durant uns quants estius desmentien la idea afirmada més amunt que en Modest escrivia poc per publicar.
La publicació de les Homilies ha resultat un esdeveniment una mica insòlit, d’interès, d’amistat, de solidaritat, d’entusiasme per l’obra d’en Modest Prats. El ressò mediàtic i de crítica ha desbordat les previsions. Per a molts ha resultat un descobriment. La confirmació, cas a cas, de la intuïció de l’editor Xavier Folch fa una colla d’anys quan reconeixia en el mossèn de Medinyà “un orador inigualable”, i pensava a aplegar alguna de les seves intervencions: “M’imaginava un llibre essencialment literari”. I l’editor conclou que un cop editat i difós el llibre, ja pot certificar que des d’ara Modest Prats exercirà “el seu mestratge no sols religiós, cívic i intel·lectual sinó també literari”.
Però és evident que no hi ha només literatura en aquest llibre. Les intervencions de caire més directament eclesial assenyalen un camí inconfusible d’exigència, espiritualitat i catalanitat per a l’Església; una línia de compromís cívic i àdhuc nacional i patriòtic. L’atenta lectura dels sermons ens acosta a una lectura eficaç, culta i realista, alhora, dels textos sagrats, i la capacitat de situar el seu contingut en el context més immediat dels país, la seva història i la seva gent. Les admonicions als bisbes de la Tarraconense en el Concili provincial de 1995, alertant del perill de la subordinació, la lectura atenta dels resultats i dels compromisos que es desprenien del Concili Vaticà II ens recorden la sempre permanent doble dimensió d’en Modest Prats: el seu ministeri pastoral i el seu magisteri acadèmic i cívic; només que per molt que ens hi esforcem no trobarem una línia que ho faci destriable i permeti separar-ho en dos móns complementaris. Són móns indestriables que conviuen simultàniament i de forma interdependent.
Però és veritat que més enllà dels textos de la més estricta predicació, que ara transcendeixen el seu caràcter oral i queden fixats per sempre, el llibre conté unes parts molt singulars al principi i al final.
En l’arrencada, textos d’evocació, en els quals lliga la vida, la família, la memòria, el poble, el país, la descoberta, el compromís i la regeneració del país. Els dies que més l’han marcat: el dia que va néixer i el dia que va ser ordenat sacerdot. Entremig, la mort del pare, Baldiri Prats; la companyia amatent de la mare, Enriqueta Domingo, originària d’Arànser, i de l’avi, Cebrià Prats; l’arribada als deu anys a Girona per entrar al Seminari; la ciutat boirosa el caminar lent i feixuc de la mare amb un matalàs a l’esquena, i el compte enrere a la casa missió de Banyoles per a l’ordenació amb l’“oració de les mans”, que ha desvetllat l’interès periodístic d’Imma Merino i ha fet dir a Narcís Comadira que aquesta oració situa Prats al nivell d’alguns poemes de Charles Peguy.
I per tancar el volum, un dietari de l’any vuitanta, de poc més d’un mes, on intenta fixar la memòria de l’avi Cebrià i del món que ell representava, i que aquell any que hagués fet cent anys era un món a punt de desaparèixer de la realitat i de la memòria definitivament. És, segurament, en aquest dietari on Prats s’expressa amb la forma literària més depurada, amb el llenguatge més exacte i amb una càrrega narrativa molt potent que fixa les persones, els paisatges, els moments, les circumstàncies i els diàlegs amb una precisió envejables i una capacitat d’evocació d’una frescor creativa total.
Salomó Marquès, Francesc Feliu i Josep M. Fonalleras han dedicat a Prats el llibret Modest Prats Domingo. Aproximació biogràfica. (Barcelona, Associació Rosa Sensat i mestres 68, 2010). Aquí, Marquès explica que “El seu pare Baldiri Prats va ser un dels castellonencs assassinats pels grups violents els primers mesos de la guerra; tenia vint-i cinc anys. El van afusellar a Montcada el 3 de desembre”. Prats tenia tres mesos i va viure amb la mare i l’avi que van tirar la casa endavant ella fent de telefonista a Castelló d’Empúries i l’avi continuant la feina i la tradició de la família de ferrers que eren i vivien a “Cal Ferrer de les Alegries”.
Modest Prats reprèn aquest tema en la ja esmentada “Oració de les mans”: “Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades, un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar, esbardellat el crani per les bales”, i hi torna amb el sermó predicat el mes de maig de 1975 a l’església del Carme de Girona, a tocar de l’edifici que havia fet de presó, ”A favor de l’abolició de la pena de mort”: “Ja ho sabem que aquí, al nostre país, aquesta lluita és particularment difícil, perquè vivim en una situació construïda sobre morts i execucions. Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d’un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstància lluito per l’abolició de la pena de mort i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita per la victòria de la pau, és la conseqüència d’una fe que, sota l’impuls de l’Esperit, em porta a dir a Déu: Pare Nostre”.
A l’homilia pel funeral de la seva mare (15 de gener de 2004), viu encara el record del Nadal, Prats recorda com la banalització de la paraula felicitats el molesta tant i més cada dia, incloses les raons filològiques, perquè “en aquesta vida podem, fer, molt escadusserament, un tast de la felicitat”. “És en l’esperança que la meva mare ja ha arribat a la plena felicitat que avui ens hem reunit aquí per celebrar la nostra fe”. Aquesta referència lliga, i tanca el cercle de l’emoció continguda, de la profunda tendresa, del descobriment del paisatge, sobretot les nits d’hivern: “I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”
Un amic d’en Modest quan es va assabentar que la memòria li començava a flaquejar, que la mateixa malaltia d’en Pasqual Maragall, el començava a assetjar, va dir-me un dia: “Déu no existeix perquè si existís no hauria permès que en Modest perdés la memòria, per què no li ha fet perdre un braç o una cama?” La grandesa del personatge que traspúa per tots aquests textos i per tots aquests sermons, de ministre i de mestre, és que en la solidesa de les seves conviccions, aquesta com d’altres proves igual o més dures potser serien per a ell l’evidència de tot el contrari.
PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/374/l_opinio/bitllets/llaurar_i_sembrar
SEGON LLIBRE DE FAMÍLIA. SANT NICOLAU, SERRADURES DEL TEMPS
Títol: Segon llibre de família. Sant Nicolau, serradures del temps
Autor: Joaquim Nadal i Farreras
Imprès per Norprint SA
Lloc i any: Girona, 2011
“La presència dels nobles murs de Sant Nicolau, gairebé incrustrats al jardí de la casa familiar, i el record ben viu de quan, en els anys cinquanta i malgrat que l’església ja feia uns anys que era propietat municipal i s’havia restaurat, a casa guardàvem la clau i la deixàvem a qui la demanava per visitar el monument”. [del text del llibre]
NOVES VIDES AMB NOM
Títol: Noves vides amb nom
Autor: Joaquim Nadal i Farreras
Editat per: CCG Edicions
Lloc i any: Girona, 2011
“A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos. Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom.
De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines amb la meva pròpia biografia”. [de la Presentació de l'autor]
NOVES VIDES AMB NOM
Presentació a Noves vides amb nom, de Joaquim Nadal. Girona, CCG Edicions, 2011
A finals de 2005 vaig publicar Vides amb nom, un recull de pràcticament totes les meves “notes sobre persones” escrites des de 1970 fins el mateix 2005. El recull heterogeni de trenta-cinc anys aplegava més de setanta notes escrites i publicades en llocs molt diversos.
Passats només sis anys des d’aquella publicació, avui dono a conèixer aquestes Noves vides amb nom, fruit de col·laboracions a El Periódico, El Punt, l’Avui, la Revista de Girona i, molt especialment, el Diari de Girona, al costat d’intervencions o d’escrits en presentacions, commemoracions, pròlegs i llibres biogràfics de caràcter col·lectiu.
De forma indestriable es barreja el conjunt de persones que transiten per aquestes pàgines barreja amb la meva pròpia biografia. Alguns personatges històrics, persones conegudes, personalitats ciutadanes i grans amics. He escrit sobre ells des d’una perspectiva subjectiva, personal. Pesa, en aquest sentit, més la passió i el sentiment, les emocions, que la pulsió estrictament biogràfica.
Com més va, com més passa el temps, més es barregen la vida i la mort. La mort adquireix una presència creixent, inevitable. Però el llibre són retalls de vida. Vides viscudes i compartides intensament. Petjades profundes, amb notorietat i sense. M’entretinc molt en el detall mínim, en la discreta i íntima satisfacció d’una descoberta subtil, en la sensibilitat que traspuen situacions i trajectòries compromeses sempre amb valors i actituds.
Hi trobareu un pes rellevant de la Història. És la meva professió. Però jo no he concebut mai la Història com un laboratori, un fet aïllat, un compartiment estanc. Ni com un exercici professional. Més aviat m’ha semblat un mètode de reflexió i anàlisi, una manera d’aproximar-me als fets socials, a la dimensió col·lectiva de les societats. D’aquí que els personatges històrics triats tinguin sempre una projecció actual, una dimensió contemporània que ens fa acudir a les arrels sense cap renúncia a la més estricta contemporaneïtat.
També hi ha, i no podia ser d’una altra manera, Girona pels quatre costats. Aquest llibre i els personatges que hi desfilen destil·len Girona d’una manera o altra. Fins i tot en els que semblen més lluny hi ha algun fil subtil que els acosta a aquesta realitat urbana, social, històrica i cultural. Segurament és una expressió més de la meva manera de mirar el món d’una manera molt domèstica ,des de casa. Una mirada amb els peus a terra, però molt oberta, disposada a mirar sempre enfora per tenir el convenciment que amb una visió oberta al món tot el que ens enlluerna aquí es pot relativitzar.
Naturalment, la política i molt singularment la vida municipal tenen un pes que es concreta, sobretot, en els amics i amigues fets en l’aventura del municipalisme català. I, molt especialment, Antoni Farrés, que em va acompanyar sempre a la Federació de Municipis i ens vam entendre fins i tot en horitzons més amplis i més personals que la política. En aquest cas i en el de la memòria permanent de Just Casero i la memòria recent i viva de Jaume Curbet, la dolorosa experiència de la mort esdevé una lliçó de vida, una reivindicació de la vida. Vides viscudes serenament, conscientment, apassionadament, fins al darrer moment teixint ordits d’amistat, de calidesa construïda en la realitat concreta de cada moment, de cada gest, de cada cosa, de cada trobada. Vides i exemples per entendre la vida des del seu testimoni amb paràmetres diferents, amb valors nous, lluny de la frenètica obsessió de consumir la vida al ritme trepidant d’uns models que ho devoren tot.
Encara en la política, Catalunya. Una manera de viure i entendre el país, el paisatge, la societat, el catalanisme que situa el combat per l’autogovern i per l’alliberament social en el primer terme de les preocupacions de molts dels personatges que han sigut actors principals de la nostra peripècia col·lectiva més recent.
I, finalment, unes petjades singulars. Personatges que apareixen en més d’un escrit i que expressen una predilecció especial i una reiteració justificada. Carles Rahola, Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés pel pes específic que cadascun d’ells ha tingut en la història i la vida política de Girona, de Catalunya i de la mateixa ciència històrica. Tres historiadors gironins, tres vides exemplars, tres vides heroiques, parafrasejant Rahola. Carles Rahola, una vida trencada brutalment i injustificada; Vicens i Sobrequés, vides curtes, massa, per malalties sobtades. Els Palol, com una nissaga on es combina la literatura, la poesia, l’arqueologia i Girona, en proporcions diverses, durant més d’un segle. Nissaga amiga, amics de la família de tota la vida, amb Pere de Palol actuant de testimoni, el 1923, de l’acta de naixement de la meva mare; Miquel de Palol explicant els contactes amb l’avi Farreras per vendre Sant Nicolau i portar-hi les col·leccions de Santiago Rusiñol, i el segon Pere, company de curs de la meva mare a la Facultat de Lletres.
Eudald Solà com a expressió d’un somni grec, d’un inacabat viatge a Ítaca, d’un compromís amb una vida de permanent recerca de la bellesa i el plaer en la contemplació i gaudi de la bellesa.
Joaquim Pla Dalmau, llibreter d’ofici, dibuixant de vocació, evocador de tradicions populars i recreador de les festes populars gironines traumatitzades pel daltabaix de la guerra.
Modest Prats i Narcís Comadira. Amics, capellà i historiador de la llengua en Modest, pintor i poeta en Narcís, intel·lectuals fins i sensibles, de potència creadora i capacitat engrescadora.
I, finalment, Solius, com a vall de refugi i tranquil·litat, un paisatge de pau, un racó tranquil, un àmbit de vida monàstica, un lloc per viure, com ho acrediten aquelles proses de Montsalvatge, Proses del viure a Solius.
Vet aquí, doncs, un esclat i un esplet de vides ordenades per apartats diversos i cronològicament en cada apartat.
Unes Noves Vides amb nom que s’afegeixen al bagatge de tota una vida i a la memòria viva dels meus seixanta-tres anys.
Arribat a aquest punt no em puc estar de tornar al fil radical i alhora subtil i fràgil que separa la vida i la mort. I ho vull fer porat per la meva inclinació natural per la cultura francesa recordant el Cementiri marí de Paul Valéry amb tota la seva força evocadora que ha suscitat tantes emocions posteriors i, fins i tot, la redefinició irònica i personal en una cançó de Georges Brassens. No he trobat cap manera millor que recórrer a una citació d’”El cementerio marino”, article de Rafael Argullol a El País de 12 de juny de 2011:
“Hay un instante, que ocupa los versos centrales del poema de Valéry, en el que pasado, presente y futuro se confunden en un sólo átomo, y entonces se deshace momentáneamente la línea de hierro que separa la vida de la muerte, aflorando los recuerdos como acontecimientos que todavía tienen que suceder. Probablemente la inmortalidad no sea más que eso: vivir como futuro lo que forma parte del pasado.”
Em sembla una bellíssima manera d’explicar el que sento cada vegada que penso amb les vides dels morts que estimo i les vides que vivim cada dia.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
