QUAN ÉREM FELIÇOS
El Punt Avui
Fa una setmana, per la Candelera, hem tret el pessebre i s’ha acabat el cicle festiu més llarg de l’any. L’encadenament de festes lligades a la tradició i al calendari litúrgic esmorteeix el ritme ordinari de la vida i crea un temps diferent més lent i feixuc que ara ha culminat. Aquests dies transcorren entre un entendriment amorosit i un embafament real i imaginari. Però per ganes de veure passar aquests dies que hi posi molta gent, els dies passen com una invitació al recolliment, a l’aixopluc permanent, a cloure’ns en el refugi més íntim a mirar de trobar-nos nosaltres mateixos en els contorns ondulants i punxeguts d’una fulla de grèvol. La permanent invitació del Nadal a la intimitat familiar té sempre aquest caire agredolç que traspua tota la literatura de la nostàlgia o la de l’embafadora felicitat forçada.
S’ha acabat el cicle i hem tornat a la normalitat. Però just el mateix dia de Reis a la nit arribava el darrer regal, el premi Josep Pla atorgat a Rafel Nadal Farreras pel seu llibre Quan érem feliços (Destino, 2012), una crònica d’una adolescència gironina. La notícia va arribar a tota la família per sorpresa i va ser rebuda amb gran discreció, satisfacció i també amb eufòria continguda, amb austeritat de gestos, com solen ser les celebracions a casa. Poc o molt, tots havíem llegit, algun fragment o altre del llibre d’en Rafel. Finalment, el Pla s’ha convertit en un darrer regal de Reis i en un regal anticipat per a tots els Nadals. Estem contents d’aquesta excursió per la nostàlgia i la tendresa, d’aquesta visió infantil d’una etapa, del record emocionat i trist també. I no ens preocupa massa la curiositat morbosa que hagi pogut despertar. Més aviat estem convençuts que aquest llibre, que aquesta setmana s’ha presentat a Barcelona i a Girona, desmentirà molts dels tòpics que han envoltat la família dels Nadal de Girona.
Vet aquí una primera qüestió que val la pena d’aclarir. Els Nadal de Girona són en realitat els Nadal de Cassà de la Selva. Només un dels vuit germans Nadal-Oller, nascuts a Cassà, va acabar anant a viure, a treballar, es va casar i va fer créixer la família a Girona. El quart germà Nadal-Oller va començar a exercir de gironí un cop acabada la Guerra Civil, va entrar a treballar a can Farreras i es va casar l’abril de 1947 amb la filla única de la família Farreras-Forns. Algú pot pensar que potser les arrels gironines més profundes vinguin pel costat Farreras, però ja ara està del tot acreditat que el besavi Esteve Farreras, carboner illetrat, va arribar a Girona l’any 1880 i va adquirir el negoci de fusta que hi havia a Sant Nicolau l’any 1904, i l’hort i les cases del costat a la plaça de Santa Llúcia el 1911, que es van convertir en el domicili de la família Farreras el 1923, tot compartint-ho amb les instal·lacions pròpies d’unes serres i un magatzem de fusta. Així, doncs, gironins de soca-rel, sí, però d’arribada recent, lluny d’aquell concepte tant estès de la suposada Girona de sempre. Ni els Nadal (de Cassà) ni els Farreras (de Sant Esteve de Llémena) no són nissagues seculars de les que enfonsen les arrels en els murs de la ciutat des d’èpoques molt reculades.
Després, el tema de la influència de la família. En paraules d’una presentadora de televisió ‘una poderosíssima família gironina’. Si associem el poder a la política podem dir que no. Que més aviat escaldats per l’experiència i la vida, les generacions de Farreras i la primera de Nadal a Girona es van dedicar a la seva feina, no es van implicar en la vida política, mai no van tenir cap càrrec públic i la seva dimensió pública es va orientar, en el cas d’en Manel Nadal Oller a l’Acció Catòlica, a l’escoltisme i, més tard, a l’Opus Dei. Això sí, els nostres pares han tingut dotze fills. I quan jo mateix, el gran de la colla, vaig ser elegit alcalde de Girona als trenta-un anys vaig dir, en alguna entrevista, que vist que a darrere meu n’hi havia onze, les coses no havien fet més que començar i que l’aigua que baixava seria molta i que dels Nadals se’n sentiria parlar. M’estava referint a un fet estrictament biològic. Dotze són dotze. I en Pep seria rector amb el mèrit de tenir la Universitat al cap i d’haver-se acreditat com un gran historiador de la llengua; en Manel seria secretari de mobilitat i esdevindria la persona que té més al cap les infraestructures de Catalunya, i en Rafel, dedicat al periodisme, hauria acabat, amb vocació d’escriptor, aixecant acta de tot plegat. Alguns hem tingut una dimensió pública, és cert. Però com no s’ha estat de dir aquests dies en Rafel no hi ha en aquesta dimensió pública cap projecte clànic, familiar, sinó les justes aspiracions individuals de cada germà o germana des del seu camp de treball i des de la seva vocació més o menys pública. Tots ens hem alegrat sempre molt dels èxits dels germans, però més aviat esquerps i poc comunicatius no n’hem fet gaire festes, i cadascú ha tirat per on ha volgut i hem deixat aquesta condició a la vora de la taula familiar quan ens hi hem aplegat molta colla.
El llibre d’en Rafel ens il·lustra, doncs, sobre un món que es transforma i es dilueix i sobre la trajectòria d’una família de dotze germans, els Nadal de Girona. Més els Nadals que els Nadal, perquè conscients d’on venim i amb la formació que hem rebut sabem que el futur no gaire llunyà ens anuncia la fragmentació definitiva del tronc comú, en dotze troncs més limitats, diluïts en unes noves classes mitjanes que viuen i pateixen el món d’avui amb els ulls posats en el futur de tots. Ens permetem, això sí, un exercici de nostàlgia i de memòria per a refer el fil del passat que hem compartit a estones sabent que aquell món reconstruït en els records és una realitat irrepetible.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/505147-quan-erem-felicos.html
FREDERIC-PAU VERRIÉ
El Punt Avui
En l’acte de commemoració de l’aniversari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d’un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l’església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d’editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S’hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l’havien vist néixer. D’Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d’arqueologia i també d’història de l’art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l’art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d’Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable. La novel·la és una gran història d’amor en la qual s’encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l’art italians a la mitologia grega al fil d’una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d’una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l’illa de Naxos la nau que s’endu Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l’expectativa d’un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d’una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l’estat de ruïna en què l’havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per a celebrar els noranta anys d’un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l’arxiu i al Museu d’ Història de Barcelona sota la mirada atenta d’Agustí Duran i Sanpere Verrié, ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot a Barcelona i a la Universitat d’aquesta ciutat durant una colla d’anys.
Nascut a Girona el 24 d’agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l’acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d’octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins com Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l’hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l’oportunitat que va tenir de moure’s còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l’atorgament del Premi de l’Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l’un de l’altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d’una perspectiva d’abast barceloní i català.
Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L’Avenç amb el títol, “Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites”.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d’unes generacions a les precedents en un encadenament de l’acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que malgrat tota mena d’entrebancs s’explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la “Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P Verrié, membre del Comitè Executiu”, ‘escrit fa disset anys’, deia, i afegia amb una anotació a llapis ‘Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid’. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d’un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d’una gradualitat a partir de l’autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
PUBLICAT A: http://admin.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499715-frederic-pau-verrie.html
RIPOLL
Diari de Girona
Acaba de sortir un llibre sobre Ripoll amb moltes fotos de l’Oriol Molas i un text breu i suggerent de Raimon Maideu: Ripoll, una visió contemporània, Ripoll, Ajuntament-Galerada, 2006. El guió del llibre ens condueix delicadament pels camins de les imatges enllaçades hàbilment en un discurs triat i aclaridor, sempre, però, sota la llibertat de la mirada atenta, intel·ligent i juganera del fotògraf. S’obre amb la gran portalada del monestir, que lliga amb un moment fundacional, bàsic, i amb la personalitat de comtes, bisbes i abats de gran projecció i tradició. Guifré i Oliba serien els símbols, però la trajectòria ens du a viure i reviure els llaços entre la construcció del monestir i la constitució de l’escriptori com un recurs culte i ordenat de civilització, en una vall pirinenca en una cruïlla de molts camins i de dos rius. La gran portalada, gastada pel temps i l’erosió és un fris autèntic, l’única peça no alterada per les restauracions i les reconstruccions, penyora fidel d’unes arrels, que el romanticisme transformà i impulsà. L’arquitectura del monestir, de l’entorn, de la nau, del claustre, ens situa en el cor mateix de l’origen de la vida de la vil·la de Ripoll. Segueix el llibre pels camins de l’arquitectura posterior, i ens regala amb un repàs dels punts forts de les transformacions seculars, les referències urbanes, des de l’arquitectura medieval fins a les aportacions del modernisme, passant per esdeveniments de la història de la vila amb impacte. De la tradició medieval, pagesa, ramadera i feudal, a la tradició industrial amb arrels a les indústries de la farga catalana i a la indústria de les armes de foc, i amb una arrencada espectacular i una seqüència indestriable del tèxtil a la metal·lúrgia al llarg del segle XIX en un procés estretament lligat als cursos d’aigua i a l’aprofitament de l’energia dels rius. El comerç, les tradicions, les comunicacions i el món avui residual de l’agricultura subratllen unes fotografies de tons i colors molt atractius, que conviden a gaudir dels entorns naturals de la ciutat. Tota aquesta tradició laboral, obrera, i les connotacions històriques fonamenten, ara, una llarga tradició cultural d’entitats i activitats dinàmiques que mouen la societat ripollesa i li fan viure legítimament l’orgull d’un nou desvetllament. Sobre aquests fonaments la vil·la basteix el seu projecte cultural de dinamització i presentació dels seus valors acumulats en els diferents museus que es projecten i en l’impuls renovat de l’escriptori. I, aquí, concorren les diferents festes i fites anyals de caràcter lúdic i commemoratiu, patriòtic i popular, que suscita ressonàncies mil•lenàries i rememora fets recents de la més estricta contemporaneïtat. Tot en un entorn que és, alhora, catifa i mantell. Una catifa de fulles tardorals, arrossegant-se mandrosament per les vores esventades del Ter i del Freser, en una cruïlla on els horitzons intuïts dels cims pirinencs més majestuosos situen en un primer pla, més modest però estrictament familiar, com les elevacions més immediates de Sant Roc, el Catllar, Sant Bartomeu i Sant Antoni, les fites d’un entorn acotat que limita l’abast de la vil•la i en condiciona tot el seu sistema de comunicacions.
Les profundes arrels històriques i la força emprenedora de la tradició fabril conformen un entramat inseparable de la forta personalitat ripollesa. Les variacions de la conjuntura, l’impacte de la globalització, les noves perspectives de l’economia mundial han fet variar les certeses del passat més immediat i han fet trontollar els fonaments d’una comarca que té, a títol d’honor, la condició de bressol fundacional de Catalunya.
Aquests avatars conjunturals, les dificultats de comunicacions, un cert aïllament, la descurança de les administracions, han creat un clima ambiental poc propici per a l’optimisme i més decantat a la resignació que a l’autoestima, més aturat en el victimisme que en la recerca de nous models i de noves oportunitats.
Aquesta visió contemporània del llibre és una invocació moderna a l’optimisme, a la confiança. Vol ser un revulsiu per al futur, vol posar en valor tot el pes de la història més remota i la història més recent, i ens en vol fer partícips, com a penyora, d’un projecte engrescador de futur. La visió contemporània ens porta directament cap a la superació d’un punt lacònic de malenconia ambiental, i sacseja els fonaments d’una certa grisor ambiental, plujosa, per reclamar el dret als colors vivíssims i exuberants del desplegament de totes les potencialitats d’una vil•la amb capacitat de desvetllar els valors acumulats. Hi ha lloc per a projectes nous, per a més revulsius, per a sotraguejar el conformisme i confiar novament en l’esperit dinàmic i emprenedor dels ripollesos. Ara, amb més possibilitats gràcies a les transformacions i modernitzacions viàries i ferroviàries.
Però, sobretot, perquè es pot construir un projecte de turisme cultural i d’activitat empresarial sobre els fonaments i l’herència rebuda del passat i es pot encarar el futur amb ambició civilitzadora, tot traient profit del pòsit densíssim acumulat i potser no prou valorat i ben aprofitat fins ara.
Aquesta visió contemporània és només una pinzellada, una intuïció, una insinuació, una picada d’ullet. Només cal deixar-se seduir i deixar-se endur per la imaginació i el somni que no poden construir del tot els autors que ens serveixen els ingredients bàsics per a construir la nostra pròpia lectura i el nostre propi projecte.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
HISTÒRIA DEL PAÍS VALENCIÀ
Publicat al núm. 413 de Presència.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
