GIRONA I EL FUTUR
Presentació de l’opuscle La política: un compromís de present i de futur, publicat pel PSC de les comarques gironines amb motiu de les eleccions generals 2011
Ernest Lluch ens va ensenyar moltes coses. L’austeritat, la simplicitat. Les ganes de viure: la valoració del futbol, la música, la vida. I també la política. Ens va ensenyar a fer política i, sobretot, a fer campanya amb una sabata i una espardenya. A estudiar i treballar molt, a córrer món. A llegir i escriure.
Ernest Lluch va imprimir caràcter a les campanyes i a les propostes dels socialistes gironins, i ens va portar a pensar i escriure sobre el passat, el present i el futur de les comarques de Girona. Sobre el territori i sobre la gent, sobre l’activitat econòmica i les lluites polítiques, sobre el republicanisme i el federalisme.
Amb ell vam repetir, una i una altra vegada, quina era “L’alternativa socialista a les comarques gironines”.
I Ernest Lluch va ser ministre, professor, home de diàleg. Era apreciat per molts i, sovint, poc estimat pels adversaris dels socialistes. Mentre va viure, l’Ernest Lluch no va desvetllar l’aura de consens que ara l’acompanya.
Ho hem de recordar per deixar constància de la hipocresia que comporta aquesta actitud que molts ja no recorden.
Però justament el seu testimoni val molt més. La mort violenta i brutalment injustificable no esborra el testimoni de vida i les lliçons que ens va donar.
És aquest el punt de referència del qual hem de partir ara, en hores baixes del socialisme català, i més del socialisme espanyol i, en general, de la socialdemocràcia al món.
Però justament les noves generacions que s’emmirallen en Lluch han de reflexionar sobre les causes de la crisi, la pèrdua de valors, el desgast dels ideals del socialismes desvirtuats sovint, i les causes més profundes que han alimentat la desafecció, l’absentisme i la pèrdua de crèdit de la política en general.
L’esforç que ara podem reclamar és doble. Hem de recuperar el crèdit perdut i hem de reformular les propostes per engrescar de cara al futur, per modernitzar el llenguatge i el missatge, per arrelar-nos en el testimoniatge dels que ens han marcat el camí.
Àlex Sáez i Edu Madina pensen en aquestes coses, i ens ho expliquen en aquest opuscle que recull les seves intervencions plenes de valors sentiments, emocions i ideologia.
No sé si els ciutadans saben reconèixer en aquests dirigents socialistes i en tots nosaltres aquests valors.
M’esgarrifa el sol dubte i m’encoratja a estimular tothom, i els joves més, a redoblar els esforços per simplificar els missatges, per ser clars, per no diluir-nos, per defensar els valors de la justícia social, per dir les coses pel seu nom.
Molts anys d’exercici de responsabilitats de Govern ens han portat, potser, a un excés, no de responsabilitat, sinó d’inèrcia conservadora, de manca de coratge transformador, de manca de radicalitat democràtica. Hem volgut defensar les institucions i la gent ha interpretat que defensàvem el poder, l’exercici del poder i la nostra presència en el poder.
Doncs no. El poder pel poder no ens interessa. Ens interessa la força transformadora de la democràcia i dels programes, i no ens interessen les excuses de mal pagador a l’hora de no prendre els compromisos que toquen.
És per això que a les terres de Girona l’assignatura pendent del desdoblament de l’N-II fa més mal al crèdit de la política que totes les coses grans i ben fetes que es puguin haver fet. Hi ha una lògica elemental que penalitza els incompliments bàsics.
I ho hem de denunciar i ens hem d’arrenglerar amb aquells que en comptes de voler justificar-ho tot estem disposats, com l’Alex Sàez, la Iolanda Pineda, l’Enric Pérez, en Rafel Bruguera, la Pepa Celaya, la Magda Casamitjana i tots els nostres candidats i tots els responsables polítics en el món local i en les agrupacions del partit, a exigir el compliment dels compromisos bàsics, fer les coses que calen i abordar les transformacions necessàries per adequar el llenguatge de la política al llenguatge de la realitat.
Aquest és el compromís d’aquest llibret. Un compromís sense concessions, el compromís amb l’austeritat, amb la veritat, amb la llibertat, amb la creativitat, amb la renovació i amb l’aprofundiment de l’exercici permanent de la democràcia i les llibertats públiques.
Tornem a l’arrel, tornem a l’essència, assumim els errors i els encerts, donem la veu al poble i fem-nos poble en el poble per sempre més.
“ARTUR MAS DONARÀ LA MÀ DRETA ALS UNS I L’ESQUERRA ALS ALTRES”
Entrevista al programa “El Balcó” de la Cadena Ser
Resum
Hem dit “no” a les retallades, sí als ajustos. Cal prioritzar. Exemple clamorós: les escoles bressol als municipis que es pagaven a terços. S’alteren les previsions de les famílies que sabien que tenien dos terços finançats. Es tracta d’un problema greu que afecta sobretot a les famílies amb membres a l’atur. No es poden fer les coses de forma indiscriminada, amb mala previsió i anar fent d’un dia per l’altre.
Exemple de les retallades en sanitat: llits, quiròfans, urgències, servei nocturn… i fins i tot endarreriment en el pagament als professionals, per un tema que afecta estrictament a la liquiditat del govern. No es pot anar traient cada dia un globus sonda per saber fins on la ciutadania pot acceptar.
Per on passar la tisora?
Per exemple, estem d’acord que ara no és moment de fer noves escoles bressol, però no a retallar els convenis per al seu funcionament.
I pel que fa a salut, el MHP ha donat a entendre que un Departament amb 9.000 milions, abans d’endarrerir intervencions quirúrgiques, pot fer altres coses. En canvi, estan provocant indefensió dels usuaris de la sanitat pública que fins ara confiaven en un sistema de prestigi mundial.
Festeig ERC i PP…
L’opció d’un govern minoritari, de picar aquí allà, és legítima però no acaba de donar un resultat desitjable. No es pot estar a Boston i Nova Zelanda al mateix temps. A les antípodes i repicar la processó dient que el nostre model és Harvard. I lligar-ho amb qui pot haver fet trontollar un model d’excel·lència. No pots comprar aliances esporàdiques temporals si les antípodes no estan entre CiU i PP, sinó entre els presumptes socis.
Donarà la mà dreta als uns i l’esquerra als altres.
El President s’ha dirigit a vostès
Jo no ho entès així. Ha estat fins i tot poc cortès, no ha entès bé el meu discurs i li ha atribuït una duresa que conceptualment existia però també estava carregat de propostes.
Li hem dit, en ocupació, FP, educació, perquè no ha fet res en nou mesos i s’ha concentrat en creació d’alarma general sense posar discurs de confiança? No hi ha volgut entrar. Ens ha dit “ajudeu-nos” i li he dit “no hi ha adhesions”, per a què hi hagi acord hi ha d’haver negociació. Vam negociar la investidura i la vam facilitar; vam negociar la llei òmnibus no vam presentar esmena a la totalitat, no van negociar els pressupostos i hi vam votar en contra. Fins ara no han volgut negociar la Llei d’audiovisuals i tindran esmena a la totalitat si no negocien. Estem negociant la Llei d’urbanisme i no hi haurà esmena a totalitat.
Seguirem acceptant seure a negociar, però no submisament, sense ser súbdits d’uns altres.
Si voleu escoltar l’entrevista sencera cliqueu aquí.
“PAÍS EN XARXA”
Tertúlia al programa “País en xarxa”, amb Saül Gordillo. COM Ràdio
Nadal i Recoder piulen a “País en xarxa”
.
Si voleu escoltar el programa auí trobareu l’àudio del programa i també podeu visionar el vídeo:
El conseller Recorder (esquerra) i l’exconseller Nadal, a l’estudi central de COMRàdio. Fotos de COM Ràdio
EUROPA AL QUIRÒFAN
El Punt Avui
La calma dels estius permet un cert distanciament. Pots aplicar una certa circumspecció a l’anàlisi de les coses que passen. És hora de relativitzar, de posar un contrapunt escèptic a l’atabalament de tot l’any. A l’hivern, a vegades, ens deixem endur per una activitat frenètica i acabem sense saber on som, sense temps per a nosaltres mateixos, sense marge per dedicar una atenció acurada a les qüestions de la més estricta quotidianitat. Perdem potser, fins i tot, la sensació de proximitat, d’arrelament i ens capfiquem en una dinàmica alienant.
Puc dir que inclús ara llegeixo els diaris d’una manera diferent, més reflexiva, sense presses, en un contrasentit sense solució: a menor contingut més atenció. Els diaris densos de l’hivern passen rabent davant dels ulls en llambregades que intenten fixar les idees dels grans titulars i els destacats. Aquests dies m’ha emocionat, per exemple, l’article de David Grossman sobre les manifestacions d’Israel. He retrobat el vell conegut de El viento amarillo, l’intel·lectual i escriptor compromès que ha mantingut la serenitat malgrat la duresa de la seva vida. Una mirada lúcida a la crisi, crisi de valors i de cohesió, i a una societat en permanent estat de xoc.
Però també he aprofitat per retrobar vells coneguts. Fa un temps em vaig deixar seduir per la personalitat d’Annemarie Schwarzenbach, amb un llibret que acapara poca estona, Ver a una mujer (Minúscula), escrit l’any 1929 i una vida trepidant. Ara he reprès aquell gust amb un conjunt de relats apassionants aplegats sota el títol Con esta lluvia (Minúscula). L’autora només va viure trenta-quatre anys, però va deixar mostra d’una agudesa singular i d’una gran capacitat per relatar situacions diàlegs i paisatges. Els escrits d’aquest darrer llibre es corresponen als anys 1934 i 1935, en ple període d’entreguerres. I hi he trobat aquest diàleg sensacional:
“-¿Sabe una cosa? –dijo el capitán a Claude- Deberíamos quitarnos Europa de la cabeza! Esa vieja y querida Europa que vive de sentimentalismos!
-Algunos de esos sentimentalismos me gustan mucho- dije. El capitán:
-Pero de eso no se puede vivir. En Europa la gente se niega a mirar a la cara a la realidad. Todos esos políticos medio conservadores, o totalment conservadores, querrían que Europa viviese de sus nobles sentimientos, de su respeto al pasado y de su fe en que la propiedad, las prerogativas de clase y los privilegios de la educación son eternos e inmutables.
-No -dijo Claude-, sólo tienen miedo al cambio. Saben que los grandes cambios traen desórdenes, desgracias y miseria y no quieren assumir la responsabilidad de todo eso.”
La cita és llarga, però si no fos que sé que va ser escrita abans de la Segona Guerra Mundial i que ha plogut molt des d’aleshores, em pensaria que és perfectament aplicable al moment present.
En realitat aquests dies constatem que la vella i bella Europa que ha captivat George Steiner i que li va fer ponderar la geografia dels cafès, la santedat del moment concret, la contraposició del temps i dels contorns europeus en contraposició al temps americà, és potser una intuïció literària i cultural, una idea filosòfica, però que està lluny, encara, de ser una realitat política potent i coherent.
Patim un dèficit d’Europa i patim una saturació d’Europa. Manquen líders d’europeisme convençut, manquen polítiques comunes en matèria econòmica i política exterior. Manca claredat d’idees i d’acció. Sobra càlcul tàctic, interessos dels estats, predomini de la jugada curta, supeditació als grans interessos econòmics, burocràcia, allunyament de la realitat. Fins i tot, la gran jugada de l’euro s’ha posat en risc. En una hora greu com la que vivim ara mateix, el tempo europeu ha sigut horrible, la reacció tèbia i tardana, la unitat d’acció pràcticament inexistent. Les solucions abordades mínimes. La coincidència amb la crisis dels Estats Units ha fet més evidents totes les mancances i la distància entre la política convencional, les dinàmiques financeres d’un món global i les inquietuds col·lectives de la societat, que han trencat barreres d’incomprensió i silenci i han fet del desànim i de la desesperació l’aglutinant de la mobilització.
El carrer bull, els despatxos romansegen i grups minoritaris d’interessos mouen els fils del món amb total impunitat capgirant ordres establerts i impedints solucions creïbles i la recuperació de la confiança. Què hi ha darrere dels moviments de les agències de qualificació? Una mera asèpsia tècnica per descriure la gravetat del moment? O l’estultícia generalitzada dels qui no han fet un càlcul responsable de les conseqüències de les seves accions?
Quin és l’antídot, a Europa, per tot plegat? Alguns propugnarien més Estat i, en un cert sentit, menys Europa, en un clar replegament conservador cap a les casernes d’hivern i el reforçament dels grans estats-nació. D’altres voldríem menys Estat i més Europa a condició, esclar, que Europa fos una idea que anés més enllà dels estereotips literaris o de la burocràcia de Brusel·les i comencés a construir una nova realitat amb poders nous i capacitats noves de decisió conjunta que puguin acompanyar, ja de forma irreversible, la moneda única que ara trontolla.
M’he permès dir aquests dies que Europa trontolla, que Anglaterra tremola i que els estats no estan a l’alçada i els líders tampoc. Cal una reformulació total dels organismes europeus, de les seves competències, i cal el seu apoderament per impedir que les forces centrípetes dels grans socis de la Unió, incloent-hi Espanya, posin en risc un invent que hauria de ser garantia de llibertats, de democràcia i de cohesió social. Amb progrés, creant riquesa.Tornant a la fàbrica i guardant el balneari només per als pocs instants de lleure com els estius.
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/445682-europa-al-quirofan.html
UN ANY A TWITTER
Avui / El Punt
El 20 de maig de 2010 vaig iniciar la meva aventura a Twitter. Aquell dia la Lurdes, la meva cap de gabinet, em va donar l’empenta definitiva i em va dir: “T’he obert un compte a Twitter, crec que és un mitjà fet a mida per a tu”. Em sembla que sabia que m’empenyia a la piscina, però que era una piscina plena d’aigua i que sabria nedar. Després d’un any, el 20 de maig de 2011, fa avui una setmana, havia fet més de tres-mil tuits, tenia uns 6.700 seguidors i jo seguia a més de set-centes persones.
Puc dir que per a mi l’experiència ha sigut molt estimulant en molts aspectes. El primer de tots de contenció i simplificació dels missatges per ajustar-me als preceptius cent-quaranta caràcters. He fet servir l’argument més d’una vegada: la limitació del mitjà m’ha ajudat a evitar les reiteracions, a buscar vocabulari nou i més sintètic per dir les mateixes coses i a evitar les subordinades i els circumloquis. Si en algun moment la meva condició de portaveu m’havia portat a fer pauses i a donar moltes voltes, o aquesta és la imatge que es desprenia, la realitat d’una manera de parlar directa, clara i contundent, que és la que sempre he utilitzat a les meves classes i a les meves conferències, quedava reforçada en aquest nou exercici que encetava ara fa un any.
En segon lloc puc dir que progressivament la ductilitat del mitjà, la facilitat per interactuar, la possibilitat de conèixer nous interlocutors desconeguts, l’establiment de debats o diàlegs, la percepció, una mica abstracta, de llençar missatges a un univers desconegut cada dia ampliat i que es pot multiplicar en cascada, en xarxa, m’ha seduït espontàniament. He intuït modestament totes les potencialitats de les xarxes socials, sense desconèixer-ne també les limitacions. He cregut intuir amb claredat que la força de la immediatesa és enorme i que el risc de la superficialitat evident. He vist que hi ha qui li té clarament presa la mida al mitjà i qui, en canvi, es formula unes expectatives molt per damunt de la complementarietat que cal atribuir-li. M’he adonat, fins i tot, que hi ha qui atorga a Twitter un caràcter més central que subsidiari, més essencial que accessori.
En tercer lloc he pogut conèixer molta gent vinculada a la xarxa i parlar-hi directament. Persones ja conegudes d’abans i persones totalment desconegudes i descobertes ara. L’anomenada “desvirtualització” és un exercici apassionant que, sense desmerèixer la xarxa, aporta el valor afegit de la connexió gràcies a la xarxa. És el cas, per exemple, de la colla del tren de les set del matí a Girona, amb qui vam fer un viatge plegats units pel Twitter i narrant l’experiència del viatge real en un exercici de virtualitat compartida presencialment. Ara, cada dia poso cara i moviment als tuits d’aquesta colla, sobretot durant el trajecte de Girona a Barcelona i les connexions, per exemple amb els que fan el viatge en sentit contrari a la mateixa hora.
També vull comentar que malgrat que he vist créixer el meu univers de seguidors, des dels estímuls inicials que em va donar també l’aleshores president Ernest Benach, he volgut sempre relativitzar aquest factor i el mateix ressò que els mitjans de comunicació escrits o audiovisuals m’hi han atorgat en alguna ocasió. He vist quants seguidors tenen Lady Gaga, Barak Obama, Nancy Pelosi, Lance Armstrong, Carles Puyol o Gerard Piqué per saber el recorregut possible i l’impacte real d’uns i altres. Sé segur que al meu nivell i a la nostra esfera aquest és un mitjà incipient i que per a molts de nosaltres és només un ritus iniciàtic en el tram primer del seu possible recorregut.
Per altra banda, no m’ha sigut difícil de discriminar clarament els milers de persones que són a aquesta xarxa social amb ganes, amb passió, d’aquells que hi destil·len mala fe i sectarisme. He entès més els que s’ho prenien com un joc o que hi practicaven la ironia que aquells que, sempre a la que salta, han estat a punt per dictar consignes, anatomitzar persones i idees, i simplement desqualificar amb expressions impròpies. També m’han sorprès aquells que hi han vist un mitjà transcendent i han cregut que en podien fer el vehicle principal de les seves posicions.
Però el que realment ha estat per a mi una experiència enriquidora, divertida, instructiva, constructiva ha estat la voluntat sistemàtica que he aplicat als meus tuits de defugir convencionalismes. La idea d’expressar-me com sóc, la voluntat de defugir qualsevol afectació. La clara voluntat de fer del meu compte de Twitter una mena de minidietari de les qüestions que diàriament em poden haver interessat. Hi he parlat de llibres, d’articles, de música, de paisatge, de poesia, de política, d’idees. N’he fet una mena de mirall de vida quotidiana. He trencat amb la idea que els polítics som un món a part, que vivim només amb tensió els temes de l’agenda política, que som monotemàtics i només ens interessa el que suposadament es considera el nostre món i no ho és. He defugit l’estereotip, he volgut escriure sorprenentment per alguns del que suposadament no tocava. M’he topat amb gent que no ho ha entès. És el cas dels que diuen: “Amb la que cau i, amb els problemes que hi ha, amb la crisi de la política i de l’economia i en Quim Nadal parla del temps, o de les flors”.
Però justament ho he combinat tot. He pogut parlar del Cadí nevat, si he estat a la Cerdanya, de les vaques, dels prats i de les pastures i el mateix dia del Congrés del PSC si s’esqueia. He parlat de la nuesa dels arbres a l’hivern i de l’esclat de la primavera. He parlat del Montseny i de les clapes de la seva vegetació i el mateix dia he parlat d’articles de diari, de pressupostos o de debats socials molt oberts. M’he emocionat i he compartit l’emoció davant un temporal de llevant, m’he despertat a Girona al toc de les campanes de les monges o de la Catedral, he vist els xiprers afuats i uns dies més tard he explicat un despertar més urbà a la música d’un camió d’escombraries o de les ampolles llençades, una a una, a les sis del matí al contenidor del vidre. I he parlat de valors, d’ètica, de cohesió, de solidaritat. He comentat vides i morts, he defensat idees i persones i he fet la meva modesta campanya, sense cap ànim, d’adoctrinament .
També sé el valor d’un tuit i sé que és molt difícil d’explicar la vida en un tuit. Sé per a què em serveix Twitter i per a què no em serveix. I tinc molt clar que si mai vull explicar com veig el present i el futur del PSC i el Congrés que hem de fer a l’octubre no ho puc comprimir en un tuit i que necessito una colla d’articles com aquest o molts tuits!
PUBLICAT A: http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/416740-un-any-a-twitter.html
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
