Joaquim Nadal i Farreras

“Sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer en l’objectiu futur”

A punt de complir-se els cent dies de la nova direcció del PSC, Joaquim Nadal repassa la situació del partit i les relacions amb CiU, començant pel gir sobiranista del seu 16è congrés.

Com veu el viratge de Convergència cap a l’estat propi?
De l’escenificació, se’n desprèn un congrés cap endins, per satisfer els assistents respecte a la seva coincidència amb objectius propers al sobiranisme, i un altre cap enfora, ple de cauteles. Són les que marca el president Mas i recull el nou secretari general quan afirma que CDC és molt més que un partit independentista per dir que no ho és. En el fons, es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases però sabent que no hi ha cap objectiu polític a compartir a Catalunya que no sigui amb un gros social ampli que, avui, no es pot donar per descomptat.

No hi veu canvis substancials?
Si la imatge és el viatge a Ítaca és una travessia plena de dificultats i que, a més, s’ha de procurar que sigui llarga. Quan responsables com el secretari d’organització, Josep Rull, diuen que la independència no és el problema, sinó la solució, però que sent realistes han de pactar amb el PP, donen la doble dimensió del missatge: la brutalitat del dia a dia, que és d’un realisme pragmàtic fora de dubte, i l’opció de marcar un horitzó de futur utòpic que encara està per definir i construir.

CiU ha retirat Josep Puigbò com a candidat a la Corpora-ció; han arribat a un acord?
No. Això deixa les coses en la proporció que dóna l’aplicació ordinària dels mecanismes parlamentaris establerts. Tres, dos i un. És difícil d’entendre que el repartiment sigui conseqüència d’un acord anterior quan el grup que en té un sembla que per acord previ podria acabar tenint la vicepresidència. Demà votarem i la gestió portarà a veure si preval el model de servei públic que defensem o si s’intenta desvirtuar fent ús d’una majoria de dretes.

Ara per ara, doncs, no se senten en el consens de la CCMA?
Podem estar dins del consell amb dos representants, però no en el ple consens. L’aposta de CiU amb un instrument de nacionalització catalana de primer nivell és molt arriscada. Si fos coherent amb la seva agenda política identitària, el consideraria no negociable amb el PP.

I si CiU no troba en el PSC l’estabilitat que busca?
No l’han buscada mai. Si ho haguessin fet, l’haurien trobat. En el pressupost, si haguessin renunciat a eliminar successions, en els comptes d’aquest any si hi haguessin introduït un parell o tres de coses i també a la tele.

Pot ser que el PSC estigués tan immers en el debat intern que costés saber qui és?
No costa gens. El PSC és qui és en cada moment. A efectes polítics, és el primer secretari, el secretariat i l’executiva. Abans, José Montilla i, ara, Pere Navarro. I amb els dos, en la via parlamentària, Joaquim Nadal i Miquel Iceta.

Hi ha acord en l’oposició que ha de fer el PSC?
Que hi ha algun sector del PSC que pensa que viuríem més tranquils anant a la confrontació permanent? Segur. El país i el partit s’ho poden permetre? No. Hi ha qui diu: “Com que vau pactar la investidura, després vau votar en contra del pressupost, després a favor de les òmnibus i finalment n’heu desaprovat una, ningú no us entén perquè no pareu de fer ziga-zagues.” Les ziga-zagues marquen un perfil i punts d’acord en què ens hem entès i de desacord en què no. En els últims, és CiU la que no ha volgut arribar a un acord.

El PSC queda a l’ombra del PP?
La que està quedant a l’ombra del PP és CiU i el govern. De vegades, la que fa de portaveu del govern és la presidenta del PP.

Però el PP guanya centralitat.
No. El PP guanya pes polític, no centralitat, per reconeixement, sobretot, de CiU. Si guanyés centralitat deixaria de plantejar la batalla de la llengua, el pacte fiscal… i de totes les coses en les quals esmena la plana al seu soci de govern de CiU. El PSC no està a l’ombra del PP, en fuig perquè n’està als antípodes. Però la interpretació denota un estat d’ànim col·lectiu que tendiria a explicar el PSC no tant en funció de la seva història, trajectòria…, sinó en funció dels objectius polítics dels altres.

Dins del PSC no hi ha un mea culpa en el sentit que cal ressituar-se i fixar el rumb?
El PSC ha de fer això i ha de trobar la manera de transmetre-ho. Pot ser un problema que, sabent el que vol, no ho transmeti. Però no es pot prejutjar que no sabem on anem.

El problema és de transmissió?
El problema és que hem reculat; venim del govern, hem de passar un dol, purgar errors del govern de Zapatero i alguns de nostres. Hi ha qui diu que el PSC ha desmantellat la seva pròpia obra de govern. No. La reivindiquem amb l’orgull legítim d’haver afrontat el creixement demogràfic del país en més d’un milió de persones i alhora haver-lo equipat per als temps de crisi com mai. Hi ha dèficit i endeutament? Sí, però proporcionalment no més que el que vam trobar l’any 2003, tot i que les circumstàncies són diferents.

Com està la relació amb CiU?
Anem parlant. CiU haurà de decidir si vol continuar una política suïcida que podria portar el país al límit de l’explosió social o posar-se a treballar en una política que relativitzi la tisorada, proporcionalitzi els ajustos en funció de la renda i ajudi a crear dinàmiques de confiança i d’ocupació. Hauran de revisar el càlcul immediatista de “m’entenc amb el PP perquè em deu uns calés i a veure si els cobro”.

En la política suïcida, hi inclou la transició nacional?
Són suïcidis diferents.

Però hi ha una qüestió identitària que ha canviat…
Quan la gent es troba al caire del precipici no s’està de filigranes identitàries. És clar que el preu de la solidaritat que paga Catalunya no ens pot dur a l’autoimmolació. El PSC està a favor d’un nou pacte fiscal, d’una certa solidaritat, però de posar-hi un límit. Això s’ha de jugar a fons junt amb una agenda social. Volem un pacte social i que no es barregi el pacte fiscal amb un objectiu no plenament compartit per molts sectors de la societat catalana, que és la independència. Que no s’alimenti tot un món a l’entorn de la idea del sobiranisme que nodreix un sobiranisme freaky que va contra la idea de la sobirania.

Què vol dir?
Banderes, insubmissió fiscal, l’Assemblea Nacional, la de Municipis per la Independència… Tot és legítim. Però tot sumat mor en les seves pròpies contradiccions i en l’ambigüitat de CiU. Els socialistes volem un nou pacte fiscal i més autogovern? Sí. Ho plantegem amb un full de ruta que ens porti a Catalunya com a estat independent dins de la UE? No. Determinats sectors de l’independentisme neguen qualsevol legitimitat democràtica als que defensen les seves idees no independentistes. CiU alimenta aquests focs que no sap si podrà apagar. I alhora, alimenta la confusió amb un cant a l’Europa federal que nega els mateixos federalistes.

Una consulta sobre el pacte fiscal no té cap sentit?
El tema no és la consulta, sinó els termes que facin possible un pacte fiscal que signifiqui més diners per a Catalunya. Si l’element d’agitació és la consulta, que pot acabar alimentant més frustració però servir per remenar la cua un cert temps, això porta a una lògica. O pots triar-ne una altra, que és: tinc un ampli acord sobre el pacte fiscal, una porta oberta a la negociació amb Madrid i estic en disposició de concretar una nova manera d’administrar els recursos dels catalans que signifiqui fer-ho des de Catalunya, capacitat de gestió, una corresponsabilitat i un límit a la solidaritat. I, amb tot això, anem a negociar.

Hi ha un greuge nacional, hi ha un problema entre Catalunya i Espanya?
El greuge nacional CiU el té mal enfocat i, per tant, és de no-resolució. Si parlem del PSC, tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari i no hi interferís constantment. No hi ha dues ànimes, catalanista i espanyolista, sinó una més d’esquerres i una altra més socialdemòcrata, negociadora i eventualment identitària.

I, amb això, com ho fa el PSC perquè el seu missatge quedi clar?
Posicionant-se amb més claredat sobre els temes, sempre. El que demano per a CiU, doncs exercint-ho proactivament. No esperar a respondre a la conjuntura, sinó prendre la iniciativa. Com va fer Pere Navarro amb el tema del pacte fiscal.

Hi ha un problema de visibilitat pel fet que Navarro sigui extraparlamentari?
És una opció triada. És un handicap indiscutible. Jo, que tinc més visibilitat parlamentària, sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer respecte al seu objectiu de futur. Perquè tinc presència, però ja ho tinc tot fet i cap ambició. Puc posar al seu servei tota la meva visibilitat parlamentària. El grup parlamentari és avui el principal executor de la línia política que el PSC triï.

A l’hora de fixar la posició o de fer sentir la veu del PSC, el PSOE no és un problema o com a mínim no ajuda?
No. En algun moment el PSOE ha estat un problema, en d’altres ha estat la solució. Què passa? Que les vegades que ha estat la solució no compten, com en l’aprovació de l’Estatut. Que el PSC ha de tendir a fer que predominin els cops que el PSOE és la solució i ha de ser capaç de neutralitzar els cops en què serà un problema, és evident.

Negocien ja la veu pròpia?
Pere Navarro ha parlat dues vegades amb el secretari general del PSOE i han de continuar parlant. I s’han de fixar posicions.

El PSC ha perdut actius com ara Hereu, Castells, Mascarell…, una sèrie de cares conegudes que han desaparegut.
El PSC havia de fer una transició generacional. Algun d’aquests noms desapareixen perquè no suporten la pressió d’un context negatiu enmig de les primàries de Barcelona. En el cas d’Hereu, fa un pas enrere i altres han passat a un segon pla, però res indica que no tinguin una possibilitat de passar a un primer pla i jugar el seu paper.

El CEO situa Navarro com un desconegut; estan preocupats?
Els lideratges es construeixen. I Navarro ha de construir el seu lideratge i la seva imatge. Té bona imatge com a alcalde de Terrassa i ara la pot construir com a líder del PSC. L’any 1995, el meu nivell de coneixement també era baix i en el procés cap a les eleccions autonòmiques va millorar substancialment.

Una hisenda pròpia?
Joaquim Nadal creu que del congrés de CDC d’aquest cap de setmana queden moltes idees per concretar, com ara la formulada pel president del partit i de la Generalitat, Artur Mas, que si fracassa el pacte fiscal Catalunya impulsarà la seva hisenda pròpia. “Què vol dir insubmissió fiscal?”, es demana el president del grup parlamentari del PSC. “Costa de creure i costa de veure”, conclou el cap de files dels socialistes a la cambra catalana.

Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.