“EL GOVERN NO ENS VOL D’ENTRADA EN LA NEGOCIACIÓ DEL PACTE FISCAL PERQUÈ LI FEM MÉS NOSA QUE ALTRES”
Entrevista al programa “Polièdric” de Catalunya Ràdio
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
“POT SER QUE EL PSC, SABENT EL QUE VOL, NO HO TRANSMETI”
Entrevista a El Punt Avui
“CiU haurà de decidir si continua una política suïcida”
“Es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases”
“La gestió portarà a veure si preval el model de servei públic o el d’una majoria de dretes”
“Tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari”
“Sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer en l’objectiu futur”
A punt de complir-se els cent dies de la nova direcció del PSC, Joaquim Nadal repassa la situació del partit i les relacions amb CiU, començant pel gir sobiranista del seu 16è congrés.
Com veu el viratge de Convergència cap a l’estat propi?
De l’escenificació, se’n desprèn un congrés cap endins, per satisfer els assistents respecte a la seva coincidència amb objectius propers al sobiranisme, i un altre cap enfora, ple de cauteles. Són les que marca el president Mas i recull el nou secretari general quan afirma que CDC és molt més que un partit independentista per dir que no ho és. En el fons, es perfila el manteniment de la mateixa ambigüitat en un intent de pacificar les bases però sabent que no hi ha cap objectiu polític a compartir a Catalunya que no sigui amb un gros social ampli que, avui, no es pot donar per descomptat.
No hi veu canvis substancials?
Si la imatge és el viatge a Ítaca és una travessia plena de dificultats i que, a més, s’ha de procurar que sigui llarga. Quan responsables com el secretari d’organització, Josep Rull, diuen que la independència no és el problema, sinó la solució, però que sent realistes han de pactar amb el PP, donen la doble dimensió del missatge: la brutalitat del dia a dia, que és d’un realisme pragmàtic fora de dubte, i l’opció de marcar un horitzó de futur utòpic que encara està per definir i construir.
CiU ha retirat Josep Puigbò com a candidat a la Corpora-ció; han arribat a un acord?
No. Això deixa les coses en la proporció que dóna l’aplicació ordinària dels mecanismes parlamentaris establerts. Tres, dos i un. És difícil d’entendre que el repartiment sigui conseqüència d’un acord anterior quan el grup que en té un sembla que per acord previ podria acabar tenint la vicepresidència. Demà votarem i la gestió portarà a veure si preval el model de servei públic que defensem o si s’intenta desvirtuar fent ús d’una majoria de dretes.
Ara per ara, doncs, no se senten en el consens de la CCMA?
Podem estar dins del consell amb dos representants, però no en el ple consens. L’aposta de CiU amb un instrument de nacionalització catalana de primer nivell és molt arriscada. Si fos coherent amb la seva agenda política identitària, el consideraria no negociable amb el PP.
I si CiU no troba en el PSC l’estabilitat que busca?
No l’han buscada mai. Si ho haguessin fet, l’haurien trobat. En el pressupost, si haguessin renunciat a eliminar successions, en els comptes d’aquest any si hi haguessin introduït un parell o tres de coses i també a la tele.
Pot ser que el PSC estigués tan immers en el debat intern que costés saber qui és?
No costa gens. El PSC és qui és en cada moment. A efectes polítics, és el primer secretari, el secretariat i l’executiva. Abans, José Montilla i, ara, Pere Navarro. I amb els dos, en la via parlamentària, Joaquim Nadal i Miquel Iceta.
Hi ha acord en l’oposició que ha de fer el PSC?
Que hi ha algun sector del PSC que pensa que viuríem més tranquils anant a la confrontació permanent? Segur. El país i el partit s’ho poden permetre? No. Hi ha qui diu: “Com que vau pactar la investidura, després vau votar en contra del pressupost, després a favor de les òmnibus i finalment n’heu desaprovat una, ningú no us entén perquè no pareu de fer ziga-zagues.” Les ziga-zagues marquen un perfil i punts d’acord en què ens hem entès i de desacord en què no. En els últims, és CiU la que no ha volgut arribar a un acord.
El PSC queda a l’ombra del PP?
La que està quedant a l’ombra del PP és CiU i el govern. De vegades, la que fa de portaveu del govern és la presidenta del PP.
Però el PP guanya centralitat.
No. El PP guanya pes polític, no centralitat, per reconeixement, sobretot, de CiU. Si guanyés centralitat deixaria de plantejar la batalla de la llengua, el pacte fiscal… i de totes les coses en les quals esmena la plana al seu soci de govern de CiU. El PSC no està a l’ombra del PP, en fuig perquè n’està als antípodes. Però la interpretació denota un estat d’ànim col·lectiu que tendiria a explicar el PSC no tant en funció de la seva història, trajectòria…, sinó en funció dels objectius polítics dels altres.
Dins del PSC no hi ha un mea culpa en el sentit que cal ressituar-se i fixar el rumb?
El PSC ha de fer això i ha de trobar la manera de transmetre-ho. Pot ser un problema que, sabent el que vol, no ho transmeti. Però no es pot prejutjar que no sabem on anem.
El problema és de transmissió?
El problema és que hem reculat; venim del govern, hem de passar un dol, purgar errors del govern de Zapatero i alguns de nostres. Hi ha qui diu que el PSC ha desmantellat la seva pròpia obra de govern. No. La reivindiquem amb l’orgull legítim d’haver afrontat el creixement demogràfic del país en més d’un milió de persones i alhora haver-lo equipat per als temps de crisi com mai. Hi ha dèficit i endeutament? Sí, però proporcionalment no més que el que vam trobar l’any 2003, tot i que les circumstàncies són diferents.
Com està la relació amb CiU?
Anem parlant. CiU haurà de decidir si vol continuar una política suïcida que podria portar el país al límit de l’explosió social o posar-se a treballar en una política que relativitzi la tisorada, proporcionalitzi els ajustos en funció de la renda i ajudi a crear dinàmiques de confiança i d’ocupació. Hauran de revisar el càlcul immediatista de “m’entenc amb el PP perquè em deu uns calés i a veure si els cobro”.
En la política suïcida, hi inclou la transició nacional?
Són suïcidis diferents.
Però hi ha una qüestió identitària que ha canviat…
Quan la gent es troba al caire del precipici no s’està de filigranes identitàries. És clar que el preu de la solidaritat que paga Catalunya no ens pot dur a l’autoimmolació. El PSC està a favor d’un nou pacte fiscal, d’una certa solidaritat, però de posar-hi un límit. Això s’ha de jugar a fons junt amb una agenda social. Volem un pacte social i que no es barregi el pacte fiscal amb un objectiu no plenament compartit per molts sectors de la societat catalana, que és la independència. Que no s’alimenti tot un món a l’entorn de la idea del sobiranisme que nodreix un sobiranisme freaky que va contra la idea de la sobirania.
Què vol dir?
Banderes, insubmissió fiscal, l’Assemblea Nacional, la de Municipis per la Independència… Tot és legítim. Però tot sumat mor en les seves pròpies contradiccions i en l’ambigüitat de CiU. Els socialistes volem un nou pacte fiscal i més autogovern? Sí. Ho plantegem amb un full de ruta que ens porti a Catalunya com a estat independent dins de la UE? No. Determinats sectors de l’independentisme neguen qualsevol legitimitat democràtica als que defensen les seves idees no independentistes. CiU alimenta aquests focs que no sap si podrà apagar. I alhora, alimenta la confusió amb un cant a l’Europa federal que nega els mateixos federalistes.
Una consulta sobre el pacte fiscal no té cap sentit?
El tema no és la consulta, sinó els termes que facin possible un pacte fiscal que signifiqui més diners per a Catalunya. Si l’element d’agitació és la consulta, que pot acabar alimentant més frustració però servir per remenar la cua un cert temps, això porta a una lògica. O pots triar-ne una altra, que és: tinc un ampli acord sobre el pacte fiscal, una porta oberta a la negociació amb Madrid i estic en disposició de concretar una nova manera d’administrar els recursos dels catalans que signifiqui fer-ho des de Catalunya, capacitat de gestió, una corresponsabilitat i un límit a la solidaritat. I, amb tot això, anem a negociar.
Hi ha un greuge nacional, hi ha un problema entre Catalunya i Espanya?
El greuge nacional CiU el té mal enfocat i, per tant, és de no-resolució. Si parlem del PSC, tindríem menys problemes a fer avançar el discurs social si tinguéssim resolt el perfil identitari i no hi interferís constantment. No hi ha dues ànimes, catalanista i espanyolista, sinó una més d’esquerres i una altra més socialdemòcrata, negociadora i eventualment identitària.
I, amb això, com ho fa el PSC perquè el seu missatge quedi clar?
Posicionant-se amb més claredat sobre els temes, sempre. El que demano per a CiU, doncs exercint-ho proactivament. No esperar a respondre a la conjuntura, sinó prendre la iniciativa. Com va fer Pere Navarro amb el tema del pacte fiscal.
Hi ha un problema de visibilitat pel fet que Navarro sigui extraparlamentari?
És una opció triada. És un handicap indiscutible. Jo, que tinc més visibilitat parlamentària, sóc el principal col·laborador de Navarro i el que menys nosa li pot fer respecte al seu objectiu de futur. Perquè tinc presència, però ja ho tinc tot fet i cap ambició. Puc posar al seu servei tota la meva visibilitat parlamentària. El grup parlamentari és avui el principal executor de la línia política que el PSC triï.
A l’hora de fixar la posició o de fer sentir la veu del PSC, el PSOE no és un problema o com a mínim no ajuda?
No. En algun moment el PSOE ha estat un problema, en d’altres ha estat la solució. Què passa? Que les vegades que ha estat la solució no compten, com en l’aprovació de l’Estatut. Que el PSC ha de tendir a fer que predominin els cops que el PSOE és la solució i ha de ser capaç de neutralitzar els cops en què serà un problema, és evident.
Negocien ja la veu pròpia?
Pere Navarro ha parlat dues vegades amb el secretari general del PSOE i han de continuar parlant. I s’han de fixar posicions.
El PSC ha perdut actius com ara Hereu, Castells, Mascarell…, una sèrie de cares conegudes que han desaparegut.
El PSC havia de fer una transició generacional. Algun d’aquests noms desapareixen perquè no suporten la pressió d’un context negatiu enmig de les primàries de Barcelona. En el cas d’Hereu, fa un pas enrere i altres han passat a un segon pla, però res indica que no tinguin una possibilitat de passar a un primer pla i jugar el seu paper.
El CEO situa Navarro com un desconegut; estan preocupats?
Els lideratges es construeixen. I Navarro ha de construir el seu lideratge i la seva imatge. Té bona imatge com a alcalde de Terrassa i ara la pot construir com a líder del PSC. L’any 1995, el meu nivell de coneixement també era baix i en el procés cap a les eleccions autonòmiques va millorar substancialment.
Una hisenda pròpia?
Joaquim Nadal creu que del congrés de CDC d’aquest cap de setmana queden moltes idees per concretar, com ara la formulada pel president del partit i de la Generalitat, Artur Mas, que si fracassa el pacte fiscal Catalunya impulsarà la seva hisenda pròpia. “Què vol dir insubmissió fiscal?”, es demana el president del grup parlamentari del PSC. “Costa de creure i costa de veure”, conclou el cap de files dels socialistes a la cambra catalana.
Si voleu veure l’entrevista publicada cliqueu aquí.
LA TEORIA DE LA DESTRUCCIÓ
El Punt Avui
Aquests darrers dies s’ ha parlat molt del darrer volum de les memòries de Jordi Pujol. Manuel Cuyàs, colze a colze amb la memòria i els papers de Jordi Pujol, ha disciplinat el fil roig del president i l’ ha ajudat a confegir un relat complet d’una vida sencera dedicada a Catalunya. Successivament han anat sortint els tres volums d’aquestes Memòries. Primer la Història d’una convicció (1930-1980), després el Temps de construir (1980-1993) i, finalment ara, aquest volum De la bonança a un repte nou (1993-2011), que Proa acaba de publicar. Confesso que per motius molt diversos de caire personal, intel·lectual i polític m’ ha interessat sempre molt seguir de prop la trajectòria de Jordi Pujol. Hi he coincidit i hi he discrepat. L’ he interpel·lat com a cap de l’oposició després d’ haver-m’hi enfrontat en unes eleccions. He trobat, sovint, motius de coincidència i de complicitat: en temes de projecció europea, en el model d’immersió lingüística, en la Llei de política lingüística, en la necessària col·laboració entre administracions amb lleialtat institucional, en la necessitat d’ impulsar l’economia de Catalunya cap a la competitivitat i el creixement ordenat, en la superació del dèficit d’ infraestructures. Fins i tot recordo una llarga conversa per Girona alertant-nos mútuament dels riscos de l’excessiva professionalització de la política i insisttint en la necessitat que tothom que es dedica a la política tingui una referència professional fora d’ aquest camp. Ho dèiem ell i jo veient les fornades de joves polítics dels nostres partits.
La discrepància se situava en el contrapès entre el poder municipal i el poder de la Generalitat i el temor de Pujol d’una Catalunya Hanseàtica, més metropolitana que ‘nacional’; en la seva consideració que jo era un polític equivocat de partit i traïdor a la meva classe social; en la meva manera de veure les polítiques de CiU basades més en un nacionalisme immanent que en una voluntat real de construir la Catalunya de les persones; en la meva convicció que CiU sovint incorria, com ho fa ara, en la confusió entre el partit, el país i el Govern; en la manera diferent, d’un i altre, de concebre les polítiques de lluita contra la pobresa i en la dimensió real a atorgar a les polítiques de benestar; en una manera radicalment oposada d’entendre les polítiques culturals, en un respecte per part meva a la tradició universitària de la que jo venia i que Pujol discuteix. Fins i tot havíem discrepat en el model de desenvolupament autonòmic i en el possibilisme del ‘peix al cove’. Pujol, per exemple, que en els seus papers esmenta la necessitat d’aprofundir i eixamplar l’horitzó estatutari va desplegar tota la seva artilleria personal i induïda per desacreditar la meva proposta de reforma de l’Estatut, que vaig formular en la campanya de 1995.
Tot plegat discrepàncies de model de societat, de model de partit i de model de país que podien donar lloc, més d’una vegada, a coincidències en objectius compartits i en la construcció de projectes comuns. Res que pogués fer pensar en la necessitat real d’aniquilar l’adversari, sinó més aviat d’un fructífer contrast d’idees que en la seva mateixa dialèctica podia conduir al progrés del país.
Ara, però, he topat amb aquest paràgraf de les Memòries, referit al moment previ al ‘Pacte del Majèstic’ i en el moment de calibrar els pros i els contres de la col·laboració PP-CiU. Cito de la pàgina 49: “Cal tenir present que llavors ( març de 1996) no teníem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. L’havíem perduda en les eleccions de 1995, en bona part pel rebuig dels nostres electors al suport que havíem donat al PSOE.” En la nota també deia,…, que encara seria més difícil la negociació amb el PSC al Parlament de Catalunya. Escrivia el següent amb una frase prou lapidària: “El PSC, tant com el PP però més perillosament, busca la nostra destrucció. Cal no oblidar-ho mai”.
M’ha sobtat molt perquè des de fa un cert temps jo penso el mateix de CiU. Crec sincerament que Convergència ens vol destruir i que aquesta és la raó real que impedeix qualsevol empatia entre els dos partits i qualsevol diàleg constructiu a favor de la sortida de la crisi des del respecte mutu al paper de cadascú, el del Govern i el del primer partit de l’oposició.
Ho penso sincerament perquè estic del tot convençut que ara com el 1995 i 1996 alguna actitud intransigent, profundament arrelada, impedeix a CiU veure cap camí de col·laboració i de diàleg possible. El 1995 CiU va perdre la presidència del Parlament i una col·laboració més estreta amb el PSC perquè no ens va creure i no ens va prendre seriosament i quan se’n va adonar ja no hi va ser a temps o van prevaldre els interessos de la política espanyola vista des de Catalunya. I ara que sembla que hi ha alguns temes que farien estrictament necessari el diàleg i la concertació, com el pacte fiscal o el model de mitjans públics audiovisuals, en una mena de guerra de posicions qui té la batuta del Govern no enceta cap diàleg per poder dir que no hi ha hagut voluntat de diàleg.
És portar la teoria de la destrucció, que és molt més perversa que la de l’antagonisme polític i la de la dialèctica govern i oposició, a les últimes conseqüències. Tenim, esclar, motius sobrats de discrepància que mantindrem oberts i amb els que serem bel·ligerants: la política de retallades sense reformes, la del victimisme sense projecte, la manca de pacte social. Però també tenim raons per buscar acords de país en temes d’emergència nacional i acordar un camí per obtenir més recursos per Catalunya i unes polítiques per a fomentar la reactivació econòmica.
En la política catalana a hores d’ara no hi deu haver res més aniquilador de la confiança en els poders públics que la teoria de la destrucció entre partits que va formular, ja l’ any 1996, Jordi Pujol parlant del PSC i que jo he arribat a formular pensant en CiU. Vist com estem no ens ho podem permetre.
Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.
“JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”
Entrevista al programa “L’hemicicle” de Catalunya Informació
- Té la paraula…
Joaquim Nadal i Farreras, president del GP Socialista i cap de l’oposició
- En una frase…
- Clar i català, qui és Joaquim Nadal a banda del president del GP Socialista i cap de l’oposició?
Un historiador que fa temps que fa política i compromès sempre amb els idearis i els ideals del socialisme democràtic
- Recorda el dia que va decidir entrar en política?
Recordo el dia que vaig decidir acceptar la proposta que em feia del Partit dels Socialistes de Catalunya de participar en les eleccions municipals a Girorna
- Quin parlamentari d’un altre grup fitxaria per al seu?
La Dolors Camats i també podria afegir-hi, potser, en Josep Rull, que ha sigut la meva contrapart en la vida parlamentària.
- Si Catalunya és bilingüe, en quin idioma somnia?
Jo parlo i somnio sempre en català i només en català.
- Si un dia el truca Barak Obama, li cal traductor per parlar-hi?
No. Crec que no em costaria d’entendre’l i potser em costaria més de fer-me entendre
- Té parents o persones pròximes, a l’atur?
Sent com sóc d’una família nombrosa, pocs.
- Catalunya tindrà concert econòmic?
Catalunya tindrà un pacte fiscal revisat i modificat, però el terme concert econòmic tal com el tenen Navarra o el País Basc costarà molt i molt.
- Com veu l’estat de les autonomies a 10 anys vista?
A mi m’agradaria que l’estat de les autonomies d’aquí a 10 anys s’hagués reconvertit en la geografia variable que apuntaven els articles 149 i 151 de la Constitució i que després no es va materialitzar.
- Escòcia és un mirall sobiranista per a Catalunya?
Jo crec que no. Som països diferents.Ells tenen un avantatge i que és que tenen petroli a les seves costes. Però respecte al sobiranisme, Catalunya el que hauria de reflexionar és sobre el fet que tots els estats nous que s’han creat provenen del que podríem dir-ne l’antic l’espai comunista
- El cas Urdangarín és el principi del final de la monarquia?
És una patacada molt sèria, la monarquia hauria de saber separar aquest cas de la seva pròpia continuïtat.
- L’adéu a les armes d’ETA és definitiu?
Sí.
- La retallada en salut pública l’han afectat personalment?
Sí, però poc, perquè tinc prou salut com per no necessitar-ho gaire.
- Té mútua privada?
No tinc cap mútua privada
- Els seus fills han anat a l’escola pública?
Els meus fills, quan jo vaig ser elegit alcalde de Girona, venien d’una escola privada a Barcelona i quan vam arribar a Girona van anar a una escola pública, la del barri que tocava, una escola no desitjada, amb ràtios de 1 i-15 alumnes per aula perquè la gent no hi anava.
- Quant temps els dedica als fills ara?
Tant ara com quan eren petits els n’hi he dedicat massa poc pel que ells necessitarien.
- Hi ha algun tema musical que el convidi irrefrenablement a sortir a ballar?
Tinc un sentit del ridícul que m’impedeix sortir a una pista de ball a ballar.
- Un llibre que l’hagi enganxat molt…
Un llibre d’Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la serra, que és una crònica ruralista de principis del segle XX.
- L’últim film que ha vist en català al cinema?
“Pa negre”.
Un final de pel·lícula?
El final òptim és sempre el de “Casablanca”.
- Quan acabi el seu pas en el Parlament seguirà en política?
Probablement ja no dedicant-m’hi en plenitud professional, però vull continuar sent polític, en el sentit d’instint polític, tota la meva vida.
Senyor Nadal, moltes gràcies.
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*
El Punt Avui
L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.
Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.
[*Aquest és el títol original proposat per l'autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d'espai per "Declarem la independència?"]
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html




