“JO PARLO I SOMNIO SEMPRE EN CATALÀ”
Entrevista al programa “L’hemicicle” de Catalunya Informació
- Té la paraula…
Joaquim Nadal i Farreras, president del GP Socialista i cap de l’oposició
- En una frase…
- Clar i català, qui és Joaquim Nadal a banda del president del GP Socialista i cap de l’oposició?
Un historiador que fa temps que fa política i compromès sempre amb els idearis i els ideals del socialisme democràtic
- Recorda el dia que va decidir entrar en política?
Recordo el dia que vaig decidir acceptar la proposta que em feia del Partit dels Socialistes de Catalunya de participar en les eleccions municipals a Girorna
- Quin parlamentari d’un altre grup fitxaria per al seu?
La Dolors Camats i també podria afegir-hi, potser, en Josep Rull, que ha sigut la meva contrapart en la vida parlamentària.
- Si Catalunya és bilingüe, en quin idioma somnia?
Jo parlo i somnio sempre en català i només en català.
- Si un dia el truca Barak Obama, li cal traductor per parlar-hi?
No. Crec que no em costaria d’entendre’l i potser em costaria més de fer-me entendre
- Té parents o persones pròximes, a l’atur?
Sent com sóc d’una família nombrosa, pocs.
- Catalunya tindrà concert econòmic?
Catalunya tindrà un pacte fiscal revisat i modificat, però el terme concert econòmic tal com el tenen Navarra o el País Basc costarà molt i molt.
- Com veu l’estat de les autonomies a 10 anys vista?
A mi m’agradaria que l’estat de les autonomies d’aquí a 10 anys s’hagués reconvertit en la geografia variable que apuntaven els articles 149 i 151 de la Constitució i que després no es va materialitzar.
- Escòcia és un mirall sobiranista per a Catalunya?
Jo crec que no. Som països diferents.Ells tenen un avantatge i que és que tenen petroli a les seves costes. Però respecte al sobiranisme, Catalunya el que hauria de reflexionar és sobre el fet que tots els estats nous que s’han creat provenen del que podríem dir-ne l’antic l’espai comunista
- El cas Urdangarín és el principi del final de la monarquia?
És una patacada molt sèria, la monarquia hauria de saber separar aquest cas de la seva pròpia continuïtat.
- L’adéu a les armes d’ETA és definitiu?
Sí.
- La retallada en salut pública l’han afectat personalment?
Sí, però poc, perquè tinc prou salut com per no necessitar-ho gaire.
- Té mútua privada?
No tinc cap mútua privada
- Els seus fills han anat a l’escola pública?
Els meus fills, quan jo vaig ser elegit alcalde de Girona, venien d’una escola privada a Barcelona i quan vam arribar a Girona van anar a una escola pública, la del barri que tocava, una escola no desitjada, amb ràtios de 1 i-15 alumnes per aula perquè la gent no hi anava.
- Quant temps els dedica als fills ara?
Tant ara com quan eren petits els n’hi he dedicat massa poc pel que ells necessitarien.
- Hi ha algun tema musical que el convidi irrefrenablement a sortir a ballar?
Tinc un sentit del ridícul que m’impedeix sortir a una pista de ball a ballar.
- Un llibre que l’hagi enganxat molt…
Un llibre d’Eduard Girbal Jaume, Oratjol de la serra, que és una crònica ruralista de principis del segle XX.
- L’últim film que ha vist en català al cinema?
“Pa negre”.
Un final de pel·lícula?
El final òptim és sempre el de “Casablanca”.
- Quan acabi el seu pas en el Parlament seguirà en política?
Probablement ja no dedicant-m’hi en plenitud professional, però vull continuar sent polític, en el sentit d’instint polític, tota la meva vida.
Senyor Nadal, moltes gràcies.
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí.
PROCLAMAREM LA INDEPENDÈNCIA?*
El Punt Avui
L’expresident Jordi Pujol sosté un dia i un altre que es va equivocar. I alçant el to cada vegada una mica més anuncia, successivament, el fracàs de Salvador Espriu, de Jaume Vicens Vives i aquesta setmana del nacionalisme català. Per ell només queda un camí, el de la independència. Però gat vell com és i experimentat apunta immediatament les dificultats objectives d’un camí extremadament difícil i eventualment frustrant.
Mentre, en el dia a dia polític sembla cada cop més evident que el Partit Popular està més i més disposat a portar, des de tots els ressorts del Govern i del poder, la lògica de les seves posicions sobre Catalunya (contra Catalunya) i sobre Espanya fins a les últimes conseqüències. La contumàcia contra Catalunya s’orienta a desmuntar les perspectives de l’autogovern català contingudes a l’Estatut d’Autonomia de 2006, a diluir-ne les seves expectatives, a afirmar un model d’estat centralista i jacobí, i a insistir en una lluita frontal contra el model de convivència lingüística aprovat, assajat i acceptat amb èxit des de fa més de trenta anys. Amb la bandera de la Constitució, que mai no havia estat massa bandera per al PP, sembla que es vulgui assajar un desmantellament de l’estat de les autonomies, interpretar restrictivament la Constitució espanyola i de passada fer una relectura interessada de la transició de la qual no van saber i no van poder ser protagonistes massa directes. Tot al servei d’un concepte d’Espanya que no és el nostre i que encara menys no ho és de milers de ciutadans de Catalunya que observen com s’empetiteix, més i més cada dia, el nostre autogovern, el poder real de Catalunya i la dignitat de la nació.
Ara, aquest determini destructiu s’està materialitzant des del poder atorgat per les urnes. Contra les promeses electorals i les afirmacions de bon veïnatge, que durant tota la campanya es van venir a pronunciar. Recentralització, intervenció, control pressupostari previ, asfíxia econòmica i incompliment de la promesa de pagar el deute pendent, que el PSOE tampoc no havia liquidat, de la disposició addicional 3a de l’Estatut corresponent a 2008, ni cap bestreta del fons de competitivitat.
En aquest context, el president Artur Mas ordena no votar la investidura de Mariano Rajoy (per primera vegada CiU no votaria la investidura d’un president del PP), però, alhora i sense que ho necessiti, atesa la majoria absoluta, li regala el vot favorable a la pujada d’impostos i a noves restriccions pressupostàries. En el llenguatge de Mas, aquest gest seria com una mena de lliurament a termini, versió sofisticada per al segle XXI del peix al cove conjuntural que tant havia popularitzat el president Pujol. Es configura així la confirmació d’un escenari d’aliança entre el PP i CiU, en aquest cas amb una geografia variable segons que s’apliqui a Catalunya o a Espanya. Res de nou des de l’inici de la legislatura amb el PPC disposat a imposar la seva lògica de ferro amb guant de seda.
Ara bé, Catalunya endins, el president Mas ha fiat tota la seva estratègia a la recerca de la unitat civil i política al voltant de la bandera del pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Per a uns això vol dir amb rendiments equivalents al concert econòmic del País Basc. Per al president Mas vol dir, més modestament, disposar del mateix poder que Euskadi sobre la recaptació i la gestió dels impostos cobrats a Catalunya sense els rendiments garantits allà. No cal dir que per a alguns, per exemple el PSC, la paraula màgica ‘pacte fiscal’ encara no ha escatit del tot el seu sentit i contingut, i que se’ns trobarà sempre si es tracta de obtenir més diners per a Catalunya i de recaptar-los de forma unitària a través d’un consorci tributari des d’aquí. Només caldria orientar correctament la revisió i millora de l’actual model de finançament per assegurar més recursos i més poder.
Sembla, però, que CiU es planteja el pacte fiscal com una mena d’ultimàtum, tot i que costa d’entendre la seva sintonia amb el PP mentre estira la corda en aquesta altra direcció. El pacte com a termòmetre de la reconciliació o del trencament. Moltes veus s’han alçat a preguntar de diferents maneres què passarà si el mur impenetrable i altíssim del PP a Madrid fa del tot inviable la idea de pacte fiscal amb la qual Artur Mas ha intentat d’engrescar Catalunya el darrer any i abans des de 1999. Ras i curt si, si van mal dades, si hi ha un pla B. Hi ha un pla B?
Alguns creuen que sí i que la societat marxa inexorablement cap a posicionaments més i més sobiranistes. Però si arribat a un cul de sac hem de decidir, què farem? Proclamarem la independència? Com? Des d’on? Amb quins avals? Amb quina acceptació per part d’Europa? Amb quina resposta per part dels actuals aliats de CiU a Espanya o sectors amplis del socialisme espanyol també? Creixen també les veus que alerten del risc de no tenir prou força per aguantar l’escomesa, ni de tenir prou arguments per no generar una àmplia frustració a la societat catalana.
L’experiència ens diu que si equivoquem el camí aquesta vegada el risc de desnacionalització pot causar ferides encara més profundes que d’altres vegades. Temo que no hem calculat prou bé les jugades i que els reptes, en temps de tanta i tanta prostració social són, amb tota seguretat, uns altres. Al cap i a la fi, l’agenda política s’hauria d’ajustar, més i més cada dia, als temors, les preocupacions i la pèrdua de confiança de la ciutadania. No hi ha cap projecte que es pugui construir des de la desconfiança o des de l’escepticisme. Ni tampoc des del càlcul tàctic extremadament arriscat.
Només que no m’agradaria que la irresponsabilitat d’alguns i l’asfíxia sistemàtica, política i econòmica, deixessin com a únics arguments per seguir defensant una via federal, els de la por a equivocar-nos en les grans decisions.
[*Aquest és el títol original proposat per l'autor. Els editors del diari el varen canviar per motius d'espai per "Declarem la independència?"]
PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/495055-declarem-la-independencia.html
“ESTIC SOSPESANT TORNAR-ME A PRESENTAR A PRIMER SECRETARI”
Entrevista al Diari de Girona
Jesús Badenes
Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.
Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?
El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.
En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?
Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.
El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?
La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.
Quin balanç fa per la delegació de Girona?
Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.
El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?
No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.
Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?
No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.
En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?
Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.
En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.
La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.
Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?
Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.
NO EN NOM DEL CATALANISME
El Periódico
[Aquesta és la versió extensa de l'article escurçat per a la publicació]
Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista.
L’accent en el catalanisme d’uns comporta, sens dubte, la negació implícita del catalanisme de l’altre i posa els delegats, els militants, els simpatitzants, els votants, i els catalans en general davant d’una alternativa falsa i inacceptable. És veritat que aquest etiquetatge ve més de fora que de dins. Però també és veritat que des de dins i mirant cap enfora hauríem de deixar ben clar, d’afirmar amb rotunditat, que el PSC és, des de la seva arrel fundacional, catalanista. Que tots els candidats ho són i que tots pensen en la “sobirania de les accions i de les posicions del PSC”. Que el catalanisme del PSC, que la nostra voluntat d’erigir-nos en els fonaments del catalanisme d’esquerres, no és interpretat en exclusiva per ningú i que és justament l’amalgama que aglutina, que uneix, que fa fort el projecte de futur que es debatrà en aquest congrés.
El catalanisme és un moviment que ve de lluny i que és transversal; que en algun moment ha sigut interpretat amb voluntat excloent per projectes programàtics de la dreta catalanista, però que ha tingut, de forma creixent, en les esquerres catalanistes una font enriquidora d’ideologia en la qual l’emancipació nacional i la defensa d’una societat plural i diversa n’és l’element principal.
Durant més de trenta anys, el PSC ha fet una contribució decisiva a la modernització de Catalunya, a la seva cohesió social i a garantir la igualtat de drets i els compromisos amb els deures que han conduït a una societat permeable, on l’ascensor social ha funcionat amb eficàcia. Pot ser, justament, que l’arrel dels problemes actuals del PSC se situï en el fet que els canvis socials propiciats principalment per les polítiques de progrés hagin allunyat els sectors de les classes mitjanes emergents d’un partit que els va empènyer, i que ara, en canvi, no els acaba d’entendre i no els acaba de representar. L’espectre social, la majoria social que aspira a representar el PSC és justament la part més àmplia d’aquesta societat nova que entre tots hem construït. Responent amb propostes innovadores als problemes nous d’una societat nova.
El catalanisme d’avui és territorial, és social i és cultural. És també nacional.
El nostre catalanisme és el catalanisme de la Catalunya – ciutat; d’un país en xarxa. D’un país policèntric ben comunicat, equilibrat en les oportunitats i orientat a tenir cura del territori, del paisatge, dels valors ambientals, de l’equilibri i de la sostenibilitat si no esdevé una maleïda paraula que ho vol dir tot per acabar no comprometent a res. El nostre catalanisme és el catalanisme de la Llei de barris. Es fonamenta en els drets de les persones i els seus deures amb la col·lectivitat. Drets individuals i col·lectius, i deures cívics que comprometen amb la col·lectivitat, amb el projectes comuns i compartits. Busca la cohesió social com a valor imprescindible; és a dir, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, l’equitat, la sortida de la crisi amb esforç i sacrifici proporcionat als nivells de renda de cadascú, la voluntat de no deixar ningú enrere, la preservació dels serveis públics com a garantia màxima d’aquesta cohesió social construïda sobre bases no excloents. Un catalanisme que preserva i impulsa els drets lingüístics, la cultura i la identitat de Catalunya, el valor de la història i de la memòria i el valor encara més gran del futur construït sobre aquestes bases.
Un catalanisme que tracta també dels drets nacionals. Que afirma que Catalunya és una nació. Que proclama la necessitat del màxim autogovern.
Un catalanisme que el PSC ha de poder i voler exercir amb la “sobirania” que abans esmentàvem, sense hipoteques que laminin sempre els compromisos essencials del PSC amb Catalunya i els seus drets. Un catalanisme que permeti emergir sempre amb veu pròpia i amb posicions clares i ben definides en el debat, cada cop més esbiaixat, pels corrents sobiranistes, però cada cop, també, més desguarnit dels compromisos socials bàsics per construir una societat moderna, madura, justa i cohesionada.
Tota la vida he sigut i m’he sentit profundament i radicalment catalanista. Fa una colla d’anys era, fins i tot, considerat un nacionalista, i ho sóc si això vol dir només que Catalunya és una nació. Penso, però, com en el seu moment van compartir Einstein i Campalans que les paraules s’han d’emprar de forma ajustada i no abusiva, i que un ús abusiu n’accentua les connotacions equívoques o perilloses. El PSC ha de voler representar aquest catalanisme i una societat en què l’emancipació de les classes populars i treballadores vagi acompanyada pel reforçament i el reconeixement de les classes mitjanes, i on l’espai social d’influència del PSC sigui aquest ampli espectre.
Em nego a acceptar una sortida d’aquest congrés que, com a conseqüència de l’etiquetatge, pugui semblar que deixa el catalanisme com un sector minoritari i perdedor. El debat, si hi ha debat de candidats, no pot ser conduït des de l’eix del catalanisme perquè el catalanisme és de tots, ningú no se’l pot atribuir en exclusiva, ni en el PSC i ni fora, i el PSC és i ha de ser tot ell catalanista. Guanyi qui guanyi, el nou PSC serà catalanista i tindrà en el seu catalanisme la baula que lliga passat, present i futur.
PUBLICAT A: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nom-del-catalanisme-1272276
“TANT ELS 759 MEUR COM LES 300 CAIXES SÓN UN REGAL DELS DÉUS PER AL PP”
Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes
Creu que hi ha una justificació per a l’impagament del que l’Estat deu a Catalunya de la DA 3a de l’Estatut?
Jo crec que l’única justificació no explicada seria que la manca de diners a la caixa ho impedís, perquè si no no n’hi ha cap perquè aquests són diners compromesos, deguts, vençuts i dit, una i una altra vegada, que en compliment d’aquesta DA 3a, acordada des de fa molt de temps, que s’han de pagar. I s’han de pagar perquè són diners que el Govern havia d’haver gastat en infraestructures a Catalunya l’any 2008 i no ho va fer. I no ho va fer per manca de projectes, per incapacitat de tramitació de la licitació d’obres o fins i tot podríem dir que per manca de voluntat política, no ho sé, però en qualsevol cas, la vàlvula de seguretat que tenia el sistema de finançament era “si no et gastes tot el que hem acordat que et gastis a Catalunya en infraestructures, farem una liquidació que, passats dos anys, hauràs de pagar-me perquè jo pugui destinar aquests diners a allò que em convingui més”.
Doncs ja veu perquè serveix això, senyor Nadal…
Home, jo crec que serveix per a una cosa molt important. Com que les administracions públiques no poden fer mai fallida, és evident que un deute apuntat es paga tard o d’hora.
Això valia abans de veure el que ha passat amb Grècia…
No, no. Fixi’s bé. Li parlo d’una experiència de fa molts anys, i a vegades la Història no serveix per res, però com que sé que en això es repeteix serveix per molt. Hi ha ajuntaments que per a continuar donant determinats serveis endarrereixen el pagament, posem pel cas, a les companyies elèctriques o a les companyies que fan la neteja viària un o dos anys. Hi ha comunitats autònomes que endarrereixen el pagament de la despesa farmacèutica un o dos anys, això serveix pel que serveix, però el que és evident és que tothom qui té un paper que diu “et dec això”, sap que tard o d’hora cobrarà.
Vostès de moment fan costat al Govern
No de moment, jo vaig ser ridiculitzat quan vaig dir que es podia portar el Govern (de l’Estat) als tribunals, i ho vaig dir abans que ningú. I la via legal finalment s’ha imposat quan no hi havia cap altre camí, tot i que hi ha partits polítics que diuen “han d’exhaurir la via política”.
Qui el va ridiculitzar a vostè?
Gent, inclús del Govern dient: “Apa on va aquest ara amb això de dir que això es pot reclamar per via judicial”. Doncs mira, requeriment prev, contenciós administratiu i ja hi som! Vol dir que no devia ser tant descabellada la idea que vaig llançar ara fa 6 mesos quan parlàvem d’un altra tema.
Parlava dels 1.250 milions del Fons de competitivitat?
Exactament.
Però vostè sap que en aquest cas la Llei diu que es poden avançar o no… i hi ha un termini fins al 2013
El sistema era diferent perquè hi havia unes bestretes i un sistema de pagament anticipat que s’havia mantingut vigent fins a aquell moment. I jo vaig dir: “Escolta, fem un requeriment, fem-ho per via legal”. I va ser considerat un despropòsit.
És que per la via legal, senyor Nadal, el Govern espanyol podia dir, i vostè ho sap, que podien pagar fins al 2013. En el cas d’aquests 759 és diferent…
No exactament. A veure, aquests 759 són més deguts perquè són vençuts. Però els altres també perquè hi havia uns antecedents, hi havia una lletra petita dels acords que permetia… Quantes vegades no es va als tribunals per discernir la interpretació dubtosa dels preceptes legals? Doncs també hi havia aquesta oportunitat.
Jo en limito a dir que en el seu moment jo vaig apuntar la via judicial i algú em va posar a “caldo”
Pels 1350 no pels 759…
El procediment per la reclamació és exactament el mateix, i el fonament legal per reclamar també seria el mateix, i la possibilitat d’obtenir una resposta positiva és veritat que és més clara ara que en aquell altre cas.
Una altra cosa, el Govern va paralitzar ahir l’enviament de 300 caixes més dels papers de Salamanca. Vostè com ho valora? I com queda la política i gairebé li diria la relació del PSC amb el PSOE?
Ho valoro negativament, i ho valoro ja com un fet terminal d’un govern que ja no està pràcticament ni en funcions perquè ja s’han constituït les Corts Generals. Pel que fa a l’enviament de documentació de Salamanca, crec que val la pena fer un matís. Cap altre Govern d’abans no havia enviat ni un sol paper, de tal manera que aquest Govern, que ara ens escatima aquestes 300 caixes, s’emporta a casa seva, d’entre els pocs mèrits que deu tenir, el petit mèrit d’haver enviat totes les altres que ha enviat. Ara, que és impresentable fer això que ha fet ara? Sí.
Jo penso, malpensant, que tant els 759M€ com les 300 caixes són un regal dels déus al Partit Popular perquè pugui quedar bé amb Catalunya abans d’hora. Cosa que a mi no m’agrada que hagi fet el PSOE però si serveix perquè el PP comenci a quedar bé amb Catalunya i perquè Catalunya rebi allò que li toca, a mi m’és igual el procediment.
Ara parlarem amb el senyor Millo i li ho preguntarem. Per cert, vostè es va adreçar a ell dient-li “Ministro, ministro”
Això va ser ahir. El senyor Millo acabava de fer la roda de premsa i jo entrava a fer la que tocava al nostre grup i el vaig veure fent un off the record i vaig pujar a la tribuna i sabent que els micros estaven en marxa i les càmeres a punt vaig dir-li a través dels micròfons: “Ministro, ministro, por cierto, ¿qué hay de Jorge, qué vamos a hacer con él?
Una petita maldat seva…
Però maldat d’aquelles que ens podem permetre i que no desvirtuen el sentit de la cortesia política al costat de la confrontació política.
Tornem-nos a posar seriosos, senyor Nadal, perquè li pregunto com queda el PSC davant d’aquest PSOE
El PSC queda bé perquè té un congrés a punt en el qual tots els candidats tenen clar que ha de marcar distàncies, que ha de renegociar la relació amb el PSOE i que el PSOE respondrà dels seus actes i respondrà allà on sigui. I el PSC replantejarà les coses i tots els candidats, des de l’Àngel Ros al Joan Ignasi Elena i també molt concretament en Pere Navarro en la seva conferència de Terrassa d’abans d’ahir va dir “volem avançar cap a una relació de major sobirania amb el PSOE”. Doncs ja està.
Vostè avui voldria tenir grup parlamentari propi? Avui, després de veure el que ha passat
El que voldria és tenir l’autonomia suficient com per votar en cada moment allò que més ens convingués i el PSC té més clar cada dia que el que més li convé és votar d’acord amb el seu programa electoral per a Catalunya en el que Catalunya és la màxima prioritat.
Ja està?
Sí, cada vegada voldríem tenir més autonomia per votar diferenciadament quan els altres pensessin que cal votar una cosa diferent.
O sigui, no tenen autonomia, ho assumeix?
Tenim menys autonomia que si haguéssim votat diferent, és cert.
Si voleu escoltar-les cliqueu aquí.
Xarxes socials
-
Últimes imatges
More Photos Subscriu-te
