Entrevista al Diari de Girona
Jesús Badenes
Joaquim Nadal ha estat ratificat com a president del grup parlamentari del PSC. El diputat gironí, primer secretari dels socialistes gironins i històric de la política catalana veu bé el relleu a la cúpula socialista. Nadal augura que si els passos des de la direcció de Barcelona es fan bé està disposat a obrir ell mateix el meló de la seva successió. De moment, insinua que no està disposat a perdre el control de la federació gironina per evitar que acabi en un enfrontament de càrrecs municipals. Per això aposta per una llista unitària al congrés gironí que se celebrarà al febrer.
Quin balanç fa del resultat del Congrés del PSC?
El balanç és molt positiu. Era un congrés complicat, s’ha resolt bé. S’ha resolt amb la integració dels dos candidats minoritaris. S’ha resolt amb un secretariat potent, jove i molt nou. I amb unes quantes decisions que marquen un abans i un després en el funcionament del partit: primàries obertes, votació secreta… Fins i tot, hi podriem afegir una cosa que no satisfà els més radicals, i que tampoc no satisfà del tot els més contraris: la resolució que s’ha pres aquesta vegada respecte al grup parlamentari propi marca clarament un accent més concret que la vaguetat amb què es marcava en congressos anteriors. La virtut de l’esmena Ros-Bustos és que es va convertir en un punt de no-retorn. I tenia un ampli suport majoritari de les agrupacions.
En Joaquim Nadal se sent còmode amb aquesta nova direcció?
Jo la vaig votar i em fa sentir molt còmode. Cada dia m’hi sentiré més còmode si les decisions, la lleialtat i la coherència ho acompanyen. Si el PSC ha tingut un problema de credibilitat en els darrers temps, doncs la nova direcció me’n mereixerà més cada dia si en els gestos que fa i en les decisions que pren, guanya crèdit i pes específic.
El fet de conservar la presidència del grup parlamentari, és la garantia que la conservarà fins al final del mandat?
La decisió que va prendre l’executiva tanca els dubtes que planaven sobre el temps de la meva continuïtat com a president del grup. Segons com sigui el procés de primàries, jo mateix obriré aquest tema. O arribo fins al final o segons com vagin les primàries jo faig un pas enrere per facilitar les coses al partit.
Quin balanç fa per la delegació de Girona?
Girona va fer un paper molt notable de presència en el Congrés. Vam tenir un vicepresident de la Mesa, Juli Fernández. Vam presidir una de les cinc ponències, amb Pia Bosch, i Marina Geli va ser-ne ponent. I els delegats i les delegades de Girona van ser ac?tius. I en la configuració de la nova direcció es mantenen les mateixes persones que estaven en la direcció anterior. És a dir, Marina Geli, Iolanda Pineda i jo mateix.
El fet que repeteixin els tres representants gironins és un símbol que la renovació no ha arribat a Girona?
No, en absolut. La gran renovació la farem en el Congrés de federació. Crec que Iolanda Pineda va ser una renovació una mica sorprenent per a alguns en el congrés anterior i ara tenia tot el sentit que es consolidés. En el meu cas i en el de Marina Geli, enlloc no està escrit que l’experiència, que és un grau, sigui un llast en comptes de ser un capital. Per tant, que el pes institucional de l’actual presidenta i del primer secretari ha condicionat molt? Sí. Però volem renunciar a aquest pes? El fet que un diputat per Girona tingui la presidència del grup parlamentari, mal m’està dir-ho, té un pes polític que passa per damunt de moltes altres consideracions. No és una qüestió personal, sinó que en el joc d’equilibris del partit això juga un paper. Per tant, crec que no, que la gran renovació es situa en la direcció política que ha sortit, i està bé que sigui així, i en la incorporació de membres nous del món municipal d’altres demarcacions que estaven infrarepresentades en l’executiva anterior.
Quan parla de la gran renovació a Girona, vol dir que no es presentarà a primer secretari?
No, no vol dir això. Tenim una dada que és que Marina Geli no vol anar de presidenta. Jo estic sospesant la decisió. Estic parlant amb molta gent per conèixer l’estat d’ànim de la federació. Percebo inquietud, un cert nivell de preocupació, massa projectada cap endins. En canvi, no percebo prou preocupacíó cap allà on és el nostre problema actual, que és la projecció enfora. Més militants, més simpatitzants, més implantació, més presència en la societat civil, més contacte amb la gent. La política no té sentit si no és pensant en les persones. I la política si es redueix a un joc de cadires intern perd tot el sentit del món. Vull conduir la federació cap a un gir, que Pere Navarro, vol fer a tot el partit: aquest partit ha de pensar en les persones i no en el càlcul polític.
En tot cas, l’estat d’ànim del PSC gironí, quin és?
Pot haver-hi alguna gent que s’hagués fet una expectativa i que en aquest moment senti alguna mena de frustració. Però la gran frustració, per tot el PSC i aquest és el punt de partida, la gran patacada electoral que successivament ens hem endut en les tres últimes eleccions. Per exemple, respecte a les últimes legislatives el problema és que hem quedat amb la meitat dels vots de fa quatre anys. Això ha de generar un estat d’ànim de preocupació, però al mateix temps no es pot afrontar amb un estat d’ànim melancòlic. Vist que el partit ha iniciat un procés amb profunditat, ens hem de sumar a aquest procés.
En Juli Fernández ha deixat veure en diverses ocasions que aspiraria a la primera secretaria del PSC a comarques gironines.
La federació de Girona ara té un grup d’alcaldes potents: Blanes, Palamós, Palafrugell, l’Escala, Vilafant, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i Sant Julià de Ramis. Té un grup de caps de llista que van perdre les eleccions però que és potent: Pere Albó, Pia Bosch, Magda Casamitjana, Salt, Olot, etc. També tenim un grup institucional petit, però important amb Àlex Sàez i la pròpia Iolanda Pineda, que també estaria en els caps de llista forts. I a més, el partit a Girona té un Senat propi de molt de pes: amb Joan Manel Del Pozo, avui a la Corporació Catalana de Radiotelevisió; Marina Geli, avui presidenta del partit, Lluís Sacrest, fins ara president del consell de federació; Lluís Maria De Puig, expresident de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa; Montse Palma, 16 anys de diputada al Congrés i Manel Nadal, exsecretari de Mobilitat. Això només és la punta de l’iceberg de molts alcaldes i caps de llista de municipis petits. És evident que d’aquest nucli de diferents sensibilitats i influències n’ha de sortir una nova direcció amb més pes municipal que l’actual. És evident que el meu criteri és que a Girona li convé una candidatura unitària.
Comenta que li fa por la preocupació per les cadires. S’ha aconseguit evitar que tendeixin a assegurar-se el lloc abans que dedicar-se fer política?
Crec que s’ha aconseguit evitar. I crec que el PSC és molt conscient que la recuperació del nostre pes polític i de la nostra implantació social passa per oblidar les querelles internes i per donar prioritat a la política de veritat.
21 desembre 2011
Posted by Joaquim Nadal |
Diari de Girona, ENTREVISTES, Premsa escrita | comarques gironines, Parlament, PSC |
Desactiva els comentaris
El Periódico
[Aquesta és la versió extensa de l'article escurçat per a la publicació]
Hem arribat al congrés del PSC amb candidatures obertes. Aquest fet té la seva rellevància i té també els seus riscos. Seria rellevant si fruit d’un debat d’idees, de propostes, de programes la tria democràtica per part dels delegats fos efectivament la possibilitat d’optar entre propostes clarament diferenciades. Però el risc se situa en el fet que com que vivim en una societat que es mou en la immediatesa i per la simplificació resolem, a vegades, els debats a base d’etiquetes simplificadores. És el que ha passat en el procés final que porta al congrés que arrenca avui. Tots els analistes, encara ahir, apuntaven a converses entre alguns dels candidats per conformar un bloc catalanista.
L’accent en el catalanisme d’uns comporta, sens dubte, la negació implícita del catalanisme de l’altre i posa els delegats, els militants, els simpatitzants, els votants, i els catalans en general davant d’una alternativa falsa i inacceptable. És veritat que aquest etiquetatge ve més de fora que de dins. Però també és veritat que des de dins i mirant cap enfora hauríem de deixar ben clar, d’afirmar amb rotunditat, que el PSC és, des de la seva arrel fundacional, catalanista. Que tots els candidats ho són i que tots pensen en la “sobirania de les accions i de les posicions del PSC”. Que el catalanisme del PSC, que la nostra voluntat d’erigir-nos en els fonaments del catalanisme d’esquerres, no és interpretat en exclusiva per ningú i que és justament l’amalgama que aglutina, que uneix, que fa fort el projecte de futur que es debatrà en aquest congrés.
El catalanisme és un moviment que ve de lluny i que és transversal; que en algun moment ha sigut interpretat amb voluntat excloent per projectes programàtics de la dreta catalanista, però que ha tingut, de forma creixent, en les esquerres catalanistes una font enriquidora d’ideologia en la qual l’emancipació nacional i la defensa d’una societat plural i diversa n’és l’element principal.
Durant més de trenta anys, el PSC ha fet una contribució decisiva a la modernització de Catalunya, a la seva cohesió social i a garantir la igualtat de drets i els compromisos amb els deures que han conduït a una societat permeable, on l’ascensor social ha funcionat amb eficàcia. Pot ser, justament, que l’arrel dels problemes actuals del PSC se situï en el fet que els canvis socials propiciats principalment per les polítiques de progrés hagin allunyat els sectors de les classes mitjanes emergents d’un partit que els va empènyer, i que ara, en canvi, no els acaba d’entendre i no els acaba de representar. L’espectre social, la majoria social que aspira a representar el PSC és justament la part més àmplia d’aquesta societat nova que entre tots hem construït. Responent amb propostes innovadores als problemes nous d’una societat nova.
El catalanisme d’avui és territorial, és social i és cultural. És també nacional.
El nostre catalanisme és el catalanisme de la Catalunya – ciutat; d’un país en xarxa. D’un país policèntric ben comunicat, equilibrat en les oportunitats i orientat a tenir cura del territori, del paisatge, dels valors ambientals, de l’equilibri i de la sostenibilitat si no esdevé una maleïda paraula que ho vol dir tot per acabar no comprometent a res. El nostre catalanisme és el catalanisme de la Llei de barris. Es fonamenta en els drets de les persones i els seus deures amb la col·lectivitat. Drets individuals i col·lectius, i deures cívics que comprometen amb la col·lectivitat, amb el projectes comuns i compartits. Busca la cohesió social com a valor imprescindible; és a dir, la igualtat de gènere, la igualtat d’oportunitats, l’equitat, la sortida de la crisi amb esforç i sacrifici proporcionat als nivells de renda de cadascú, la voluntat de no deixar ningú enrere, la preservació dels serveis públics com a garantia màxima d’aquesta cohesió social construïda sobre bases no excloents. Un catalanisme que preserva i impulsa els drets lingüístics, la cultura i la identitat de Catalunya, el valor de la història i de la memòria i el valor encara més gran del futur construït sobre aquestes bases.
Un catalanisme que tracta també dels drets nacionals. Que afirma que Catalunya és una nació. Que proclama la necessitat del màxim autogovern.
Un catalanisme que el PSC ha de poder i voler exercir amb la “sobirania” que abans esmentàvem, sense hipoteques que laminin sempre els compromisos essencials del PSC amb Catalunya i els seus drets. Un catalanisme que permeti emergir sempre amb veu pròpia i amb posicions clares i ben definides en el debat, cada cop més esbiaixat, pels corrents sobiranistes, però cada cop, també, més desguarnit dels compromisos socials bàsics per construir una societat moderna, madura, justa i cohesionada.
Tota la vida he sigut i m’he sentit profundament i radicalment catalanista. Fa una colla d’anys era, fins i tot, considerat un nacionalista, i ho sóc si això vol dir només que Catalunya és una nació. Penso, però, com en el seu moment van compartir Einstein i Campalans que les paraules s’han d’emprar de forma ajustada i no abusiva, i que un ús abusiu n’accentua les connotacions equívoques o perilloses. El PSC ha de voler representar aquest catalanisme i una societat en què l’emancipació de les classes populars i treballadores vagi acompanyada pel reforçament i el reconeixement de les classes mitjanes, i on l’espai social d’influència del PSC sigui aquest ampli espectre.
Em nego a acceptar una sortida d’aquest congrés que, com a conseqüència de l’etiquetatge, pugui semblar que deixa el catalanisme com un sector minoritari i perdedor. El debat, si hi ha debat de candidats, no pot ser conduït des de l’eix del catalanisme perquè el catalanisme és de tots, ningú no se’l pot atribuir en exclusiva, ni en el PSC i ni fora, i el PSC és i ha de ser tot ell catalanista. Guanyi qui guanyi, el nou PSC serà catalanista i tindrà en el seu catalanisme la baula que lliga passat, present i futur.
PUBLICAT A: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nom-del-catalanisme-1272276
16 desembre 2011
Posted by Joaquim Nadal |
ARTICLES D'OPINIÓ, El Periódico | catalanisme, PSC, PSOE |
Desactiva els comentaris
Entrevista al programa “El matí de Catalunya Ràdio”, amb Manel Fuentes
Creu que hi ha una justificació per a l’impagament del que l’Estat deu a Catalunya de la DA 3a de l’Estatut?
Jo crec que l’única justificació no explicada seria que la manca de diners a la caixa ho impedís, perquè si no no n’hi ha cap perquè aquests són diners compromesos, deguts, vençuts i dit, una i una altra vegada, que en compliment d’aquesta DA 3a, acordada des de fa molt de temps, que s’han de pagar. I s’han de pagar perquè són diners que el Govern havia d’haver gastat en infraestructures a Catalunya l’any 2008 i no ho va fer. I no ho va fer per manca de projectes, per incapacitat de tramitació de la licitació d’obres o fins i tot podríem dir que per manca de voluntat política, no ho sé, però en qualsevol cas, la vàlvula de seguretat que tenia el sistema de finançament era “si no et gastes tot el que hem acordat que et gastis a Catalunya en infraestructures, farem una liquidació que, passats dos anys, hauràs de pagar-me perquè jo pugui destinar aquests diners a allò que em convingui més”.
Doncs ja veu perquè serveix això, senyor Nadal…
Home, jo crec que serveix per a una cosa molt important. Com que les administracions públiques no poden fer mai fallida, és evident que un deute apuntat es paga tard o d’hora.
Això valia abans de veure el que ha passat amb Grècia…
No, no. Fixi’s bé. Li parlo d’una experiència de fa molts anys, i a vegades la Història no serveix per res, però com que sé que en això es repeteix serveix per molt. Hi ha ajuntaments que per a continuar donant determinats serveis endarrereixen el pagament, posem pel cas, a les companyies elèctriques o a les companyies que fan la neteja viària un o dos anys. Hi ha comunitats autònomes que endarrereixen el pagament de la despesa farmacèutica un o dos anys, això serveix pel que serveix, però el que és evident és que tothom qui té un paper que diu “et dec això”, sap que tard o d’hora cobrarà.
Vostès de moment fan costat al Govern
No de moment, jo vaig ser ridiculitzat quan vaig dir que es podia portar el Govern (de l’Estat) als tribunals, i ho vaig dir abans que ningú. I la via legal finalment s’ha imposat quan no hi havia cap altre camí, tot i que hi ha partits polítics que diuen “han d’exhaurir la via política”.
Qui el va ridiculitzar a vostè?
Gent, inclús del Govern dient: “Apa on va aquest ara amb això de dir que això es pot reclamar per via judicial”. Doncs mira, requeriment prev, contenciós administratiu i ja hi som! Vol dir que no devia ser tant descabellada la idea que vaig llançar ara fa 6 mesos quan parlàvem d’un altra tema.
Parlava dels 1.250 milions del Fons de competitivitat?
Exactament.
Però vostè sap que en aquest cas la Llei diu que es poden avançar o no… i hi ha un termini fins al 2013
El sistema era diferent perquè hi havia unes bestretes i un sistema de pagament anticipat que s’havia mantingut vigent fins a aquell moment. I jo vaig dir: “Escolta, fem un requeriment, fem-ho per via legal”. I va ser considerat un despropòsit.
És que per la via legal, senyor Nadal, el Govern espanyol podia dir, i vostè ho sap, que podien pagar fins al 2013. En el cas d’aquests 759 és diferent…
No exactament. A veure, aquests 759 són més deguts perquè són vençuts. Però els altres també perquè hi havia uns antecedents, hi havia una lletra petita dels acords que permetia… Quantes vegades no es va als tribunals per discernir la interpretació dubtosa dels preceptes legals? Doncs també hi havia aquesta oportunitat.
Jo en limito a dir que en el seu moment jo vaig apuntar la via judicial i algú em va posar a “caldo”
Pels 1350 no pels 759…
El procediment per la reclamació és exactament el mateix, i el fonament legal per reclamar també seria el mateix, i la possibilitat d’obtenir una resposta positiva és veritat que és més clara ara que en aquell altre cas.
Una altra cosa, el Govern va paralitzar ahir l’enviament de 300 caixes més dels papers de Salamanca. Vostè com ho valora? I com queda la política i gairebé li diria la relació del PSC amb el PSOE?
Ho valoro negativament, i ho valoro ja com un fet terminal d’un govern que ja no està pràcticament ni en funcions perquè ja s’han constituït les Corts Generals. Pel que fa a l’enviament de documentació de Salamanca, crec que val la pena fer un matís. Cap altre Govern d’abans no havia enviat ni un sol paper, de tal manera que aquest Govern, que ara ens escatima aquestes 300 caixes, s’emporta a casa seva, d’entre els pocs mèrits que deu tenir, el petit mèrit d’haver enviat totes les altres que ha enviat. Ara, que és impresentable fer això que ha fet ara? Sí.
Jo penso, malpensant, que tant els 759M€ com les 300 caixes són un regal dels déus al Partit Popular perquè pugui quedar bé amb Catalunya abans d’hora. Cosa que a mi no m’agrada que hagi fet el PSOE però si serveix perquè el PP comenci a quedar bé amb Catalunya i perquè Catalunya rebi allò que li toca, a mi m’és igual el procediment.
Ara parlarem amb el senyor Millo i li ho preguntarem. Per cert, vostè es va adreçar a ell dient-li “Ministro, ministro”
Això va ser ahir. El senyor Millo acabava de fer la roda de premsa i jo entrava a fer la que tocava al nostre grup i el vaig veure fent un off the record i vaig pujar a la tribuna i sabent que els micros estaven en marxa i les càmeres a punt vaig dir-li a través dels micròfons: “Ministro, ministro, por cierto, ¿qué hay de Jorge, qué vamos a hacer con él?
Una petita maldat seva…
Però maldat d’aquelles que ens podem permetre i que no desvirtuen el sentit de la cortesia política al costat de la confrontació política.
Tornem-nos a posar seriosos, senyor Nadal, perquè li pregunto com queda el PSC davant d’aquest PSOE
El PSC queda bé perquè té un congrés a punt en el qual tots els candidats tenen clar que ha de marcar distàncies, que ha de renegociar la relació amb el PSOE i que el PSOE respondrà dels seus actes i respondrà allà on sigui. I el PSC replantejarà les coses i tots els candidats, des de l’Àngel Ros al Joan Ignasi Elena i també molt concretament en Pere Navarro en la seva conferència de Terrassa d’abans d’ahir va dir “volem avançar cap a una relació de major sobirania amb el PSOE”. Doncs ja està.
Vostè avui voldria tenir grup parlamentari propi? Avui, després de veure el que ha passat
El que voldria és tenir l’autonomia suficient com per votar en cada moment allò que més ens convingués i el PSC té més clar cada dia que el que més li convé és votar d’acord amb el seu programa electoral per a Catalunya en el que Catalunya és la màxima prioritat.
Ja està?
Sí, cada vegada voldríem tenir més autonomia per votar diferenciadament quan els altres pensessin que cal votar una cosa diferent.
O sigui, no tenen autonomia, ho assumeix?
Tenim menys autonomia que si haguéssim votat diferent, és cert.
Si voleu escoltar-les cliqueu aquí.
14 desembre 2011
Posted by Joaquim Nadal |
Catalunya Ràdio, ENTREVISTES, Ràdio | Estat, Govern, oposició, pressupostos, PSC |
Desactiva els comentaris
Entrevista al Punt Avui
Joan Trillas
“En unes circumstàncies concretes com aquestes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança”
“No vull que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica”
“Sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària”
Joaquim Nadal, ahir al matí, a la plaça de les Castanyes, de Girona, abans de l’entrevista.
Foto: MANEL LLADÓ.
“Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent i fer autocrítica”
Nadal va arribar ahir a les deu en punt del matí al bar Artusi, a la plaça de les Castanyes de Girona, amb el posat pausat d’aquell que sembla que ja fa hores que ha fet tots els deures. Pren un tallat i, seguidament, i sense complexos, passa a fer-me una reflexió, entre la lliçó i la sinceritat, d’autocrítica política, en què no deixa cap cantonada sense analitzar. Moments difícils per als socialistes, que Nadal, primer secretari del PSC de les comarques gironines, valora, però sense llançar la tovallola i amb la voluntat que el PSC torni a ser el pal de paller de catalanisme d’esquerres.
Com analitza la davallada que ha tingut el PSC?
Som la segona força política a Girona i això ens representa haver perdut el 50% dels vots que havíem tingut fa quatre anys. És cert que aquell resultat, amb 3 diputats a Girona i 25 a Catalunya, segurament estava primat pel vot de la por al PP, que aquesta vegada no ha existit.
La pèrdua de vots, aquest 50% que diu, cap on ha anat?
Creiem que aquesta vegada hem perdut vots cap a l’abstenció, segurament els que més. Gent que és socialista de convicció però que entre haver de votar els socialistes, tal com ens presentàvem ara, o quedar-se a casa, ha escollit això darrer. Hi ha hagut un vot en blanc que per no esperat ha deixat de ser sorprenent, pel que fa a l’entitat. Alguns vots han anat cap a CiU; d’altres, cap al PP, i alguns, potser més, cap a ICV. Aquesta vegada el PSC, tant a Girona com a Catalunya, ha perdut vots en totes direccions. Potser perquè ara fa quatre anys n’havíem guanyat de totes direccions.
Quines creu que són les causes perquè n’hagin perdut?
De tot tipus. Internes, amb processos mal acabats: la interinitat, el retrocés en les autonòmiques i les municipals, un cansament històric arran de l’excessiva concentració de poder i les inèrcies que això havia comportat… També he arribat a pensar que l’excés de responsabilitats polítiques ens ha portat cap a una actitud excessivament responsable i que, per tant, ens hem contingut més del compte per tal potenciar la responsabilitat institucional per sobre de la coherència política. Respostes liberals a una crisi econòmica brutal, que ens converteixen en un fotocòpia dels liberals que les apliquen. Desdibuixament del projecte a tots els nivells: lideratges diluïts en molts aspectes i candidatures controvertides, el fracàs de les polítiques del PSOE, pel que fa afrontar la crisi, i les dificultats del PSC per tenir veu i perfils propis. També el desplaçament de l’eix de la política catalana cap a opcions més sobiranistes des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut.
Veig un Joaquim Nadal molt autocrític i molt sincer.
Intento analitzar el que ha passat i miro de saber el que pensa la gent. I a més de fer autocrítica de mi mateix, que també, la faig de l’espai socialista. Em pregunto què penso jo i no vull enganyar-me a mi mateix. Començo des de dins i vaig cap enfora. I situo en últim extrem la brutalitat de la crisi econòmica que castiga els que governen. No vull tampoc que la gent es pensi que no fem autocrítica i que ho situem tot com a conseqüència de la crisi econòmica. També és cert que si haguéssim reconegut la crisi i haguéssim parlat amb sinceritat als socialistes no ens hagués anat tant malament.
En unes circumstàncies concretes no hem sabut donar respostes creïbles a la ciutadania que ens havia fet tanta confiança. Ara bé: a Girona 65.000 persones ens han votat i a tot Catalunya, 920.000. I no voldria que totes aquestes persones es pensessin que les abandonem. Ben al contrari: volem tornar a ser el milió i mig perquè molta gent confia en els ideals socialdemòcrates que representem.
Com es planteja el congrés?
La urgència màxima és acabar aquest any llarg de previsió congressual. El més urgent és tenir nova executiva i primer secretari. Jo sóc dels que creu que del congrés n’ha de sortir una executiva unitària.
La pau del veterà
Nadal va anar desgranant ahir, i sense complexos, una visió de la situació actual del partit que aboca a pensar en la necessitat de fer servir l’autocrítica com a instrument intel·lectual per avançar. Joaquim Nadal, home de caràcter fort –diuen que a vegades massa i tot– sembla que això ho té clar.
27 novembre 2011
Posted by Joaquim Nadal |
El Punt Avui, ENTREVISTES, Premsa escrita | congrés, Eleccions, PSC |
Desactiva els comentaris
Presentació de l’opuscle La política: un compromís de present i de futur, publicat pel PSC de les comarques gironines amb motiu de les eleccions generals 2011
Ernest Lluch ens va ensenyar moltes coses. L’austeritat, la simplicitat. Les ganes de viure: la valoració del futbol, la música, la vida. I també la política. Ens va ensenyar a fer política i, sobretot, a fer campanya amb una sabata i una espardenya. A estudiar i treballar molt, a córrer món. A llegir i escriure.
Ernest Lluch va imprimir caràcter a les campanyes i a les propostes dels socialistes gironins, i ens va portar a pensar i escriure sobre el passat, el present i el futur de les comarques de Girona. Sobre el territori i sobre la gent, sobre l’activitat econòmica i les lluites polítiques, sobre el republicanisme i el federalisme.
Amb ell vam repetir, una i una altra vegada, quina era “L’alternativa socialista a les comarques gironines”.
I Ernest Lluch va ser ministre, professor, home de diàleg. Era apreciat per molts i, sovint, poc estimat pels adversaris dels socialistes. Mentre va viure, l’Ernest Lluch no va desvetllar l’aura de consens que ara l’acompanya.
Ho hem de recordar per deixar constància de la hipocresia que comporta aquesta actitud que molts ja no recorden.
Però justament el seu testimoni val molt més. La mort violenta i brutalment injustificable no esborra el testimoni de vida i les lliçons que ens va donar.
És aquest el punt de referència del qual hem de partir ara, en hores baixes del socialisme català, i més del socialisme espanyol i, en general, de la socialdemocràcia al món.
Però justament les noves generacions que s’emmirallen en Lluch han de reflexionar sobre les causes de la crisi, la pèrdua de valors, el desgast dels ideals del socialismes desvirtuats sovint, i les causes més profundes que han alimentat la desafecció, l’absentisme i la pèrdua de crèdit de la política en general.
L’esforç que ara podem reclamar és doble. Hem de recuperar el crèdit perdut i hem de reformular les propostes per engrescar de cara al futur, per modernitzar el llenguatge i el missatge, per arrelar-nos en el testimoniatge dels que ens han marcat el camí.
Àlex Sáez i Edu Madina pensen en aquestes coses, i ens ho expliquen en aquest opuscle que recull les seves intervencions plenes de valors sentiments, emocions i ideologia.
No sé si els ciutadans saben reconèixer en aquests dirigents socialistes i en tots nosaltres aquests valors.
M’esgarrifa el sol dubte i m’encoratja a estimular tothom, i els joves més, a redoblar els esforços per simplificar els missatges, per ser clars, per no diluir-nos, per defensar els valors de la justícia social, per dir les coses pel seu nom.
Molts anys d’exercici de responsabilitats de Govern ens han portat, potser, a un excés, no de responsabilitat, sinó d’inèrcia conservadora, de manca de coratge transformador, de manca de radicalitat democràtica. Hem volgut defensar les institucions i la gent ha interpretat que defensàvem el poder, l’exercici del poder i la nostra presència en el poder.
Doncs no. El poder pel poder no ens interessa. Ens interessa la força transformadora de la democràcia i dels programes, i no ens interessen les excuses de mal pagador a l’hora de no prendre els compromisos que toquen.
És per això que a les terres de Girona l’assignatura pendent del desdoblament de l’N-II fa més mal al crèdit de la política que totes les coses grans i ben fetes que es puguin haver fet. Hi ha una lògica elemental que penalitza els incompliments bàsics.
I ho hem de denunciar i ens hem d’arrenglerar amb aquells que en comptes de voler justificar-ho tot estem disposats, com l’Alex Sàez, la Iolanda Pineda, l’Enric Pérez, en Rafel Bruguera, la Pepa Celaya, la Magda Casamitjana i tots els nostres candidats i tots els responsables polítics en el món local i en les agrupacions del partit, a exigir el compliment dels compromisos bàsics, fer les coses que calen i abordar les transformacions necessàries per adequar el llenguatge de la política al llenguatge de la realitat.
Aquest és el compromís d’aquest llibret. Un compromís sense concessions, el compromís amb l’austeritat, amb la veritat, amb la llibertat, amb la creativitat, amb la renovació i amb l’aprofundiment de l’exercici permanent de la democràcia i les llibertats públiques.
Tornem a l’arrel, tornem a l’essència, assumim els errors i els encerts, donem la veu al poble i fem-nos poble en el poble per sempre més.
16 novembre 2011
Posted by Joaquim Nadal |
Pròlegs, PUBLICACIONS | Eleccions, Girona, política, PSC |
Desactiva els comentaris
